Anna Tarambana

dilluns, d’abril 11

Quan deixo d'escriure al bloc

Quan deixo d'escriure al bloc no faig res d'especial, segueixo amb la meva vida, potser més intensament que quan tinc temps per asseure'm i teclejar. O potser a l'inrevés, perquè potser quan deixo d'escriure al bloc em venç la mandra o el cansament.

Quan deixo d'escriure al bloc, m'adono que escriure un bloc és ben poca cosa, almenys escriure el meu bloc. Però sempre hi acabo tornant, potser perquè em fa d'eco, i això sempre va bé a l'ego - va deixeu-me fer un enllaç... i no m'ho tingueu en compte - i això, sempre va bé per l'ego.

Quan deixo d'escriure al bloc, m'adono que tinc moltes coses a dir, però que potser aquest no és el lloc on m'agradaria dir-les o escriure-les. Però no en tinc cap altre.

Quan deixo d'escriure al bloc, i algú em pregunta "que no escrius?" jo li responc: "ara no, no en tinc ganes". Quan aquest algú és la meva germana, que em llegeix cada 15 dies, em preocupo i penso: "potser hauria de tornar".

Quan deixo d'escriure al bloc i m'hi poso, esforçant-me a acabar un post que es tituli "Quan deixo d'escriure al bloc" algú apareix per la porta i em diu: "que estàs fent el què em penso que estàs fent?" I, quan passa això, vol dir que més o menys se m'ha tornat a despertar el cuc però que és hora de deixar el bloc, fins al proper post.

dissabte, d’abril 9

Reflexió del dia (19)

"Quan tornaràs?"

"Aviat, estic pensant"

Enviat des del meu ipad2

dilluns, de març 14

Wally 2.0

Avui he vist la meva consciència blocaire pel carrer. Portava texans amples, bambes i una bossa gran. Feia cara de preocupada.

La veritat és que com a consciència blocaire no val un duro (de les antigues pessetes).

Es passejava per allà, al mig del carrer, i la única cosa que ha despertat en mi ha estat un "mira en Wally", en versió 2.0.

Curiós, un dilluns curiós.

La resta de la setmana bascularé la pelvis, cantaré cançons dins el meu cap, creuaré els dits perquè M. segueixi malalt uns quants dies més, em faré les ungles, i aniré al banc. Però abans de res, a sopar. I sobretot, sobretot, a esborrar en Wally.

dimecres, de març 9

Línies discontínues

He sentit que un paio per la tele deia la gran frase: "Actualment la policia no sigue a los sospechosos, lo hacen los satélites". I tot seguit s'ha vist una mena de simulació de satèl·lit segurament dibuixat pel fill del narrador, que llençava uns raigs (línies discontinues) cap a un cotxe americà vell i atrotinat. L'avantatge de rodar a Amèrica és que hi ha una tipologia de cotxes que sembla haver existit sempre, per això pot existir un programa de televió com el de la mtv sobre tunning de trastos inservibles i, per això poden fer servir imatges d'arxiu sense que tu et paris a pensar: aquest model no es va deixar de fabricar als anys 50? No senyors, no, estem a Amèrica i aquí sembla ser que tothom condueix cotxes dels seus avis. Patètic.

Les línies discontinues semblen haver perseguit bé als sospitós i han dut a la polícia, que ja no persegueix però si que es desplaça, cap a un terreny pantanós. Van tardar una setmana ha buidar la bassa aquella, diu una paia que deu ser ajudant del sheriff com a mínim, però no hi va haver sort. Després van decidir fer servir mètodes més rudimentaris, i van demanar a un policia (imatge de paio amb barret de policia americà i uns binoculars) que vigilés al sospitós. On no arriben les línies discontinues que arribi l'home. Efectivament, el paio va al mateix lloc que els havia indicat al satèl·lit, però, atenció! Déu meu! Hi ha un tros de terra que sembla diferent! Que curiós! Decideixen enviar un CSI que clava unaes banderetes (grogues) a terra i després d'escoltar un parell de testimonis reals (tot són dones)es veu com, efectivament, el cadàver de la dona del sospitós jau allà. Embolicat amb bosses d'escombraries i cinta aïllant. Aquí decideixen mostrar imatges reals, per donar una mica de veracitat al documental. Un detall, tret que estic esmorzant i em sembla de mal gust. On és la coherècia? Si decideixes fer simulacions fes-ho fins al final. Si has aconseguit colar les línies discontínues segur que ningú hagués notat el coixí i els trossos de fusta entaforats dins un clot i ben recoberts de plàstic negre

divendres, de febrer 25

Paraules que couen

Paraules que he sentit avui al claustre que couen:

Estem al mig.

Resposta: ets mestre, has d'estar amb nosaltres.

No penso el mateix que l'any passat, perquè com a direcció tinc informació que em fa canviar.

Resposta: Si no ens dones aquesta informació, nosaltres, tampoc podem estar al teu costat.

Hem de ser flexibles, perquè al final podem fer intensiva i pels pares això és una mala passada.

Resposta: això no ens ho poden retreure, és un dret. No ens poden fer xantatge.

Volíem arribar a un consens.

Resposta: la setmana passada ja vam decidir, no podem anar perdent el temps, reunint-nos perquè un grup de pares no hi estigui d'acord.

Contraresposta: però abans de donar resposta volíem saber el vostre parer.

Contracontraresposta: per veure si canviàvem d'opinió?

Ser mestra ja és prou difícil per la realitat de les aules, però que trist que les raons internes siguin les que ens cremin més.

dijous, de febrer 24

Complot

La veritat és que la trobada d'incògnit sembla treta d'una pel·lícula italiana de tercera. Arribo al lloc X, a l'hora Y, assegurant-me que no em vegi ningú i si no fos perquè estic sola al mig del carrer em posaria a riure. És tancat. El bar de la trobada és tancat. Acabem tots reunits davant al carrer adonant-nos que com a grup clandestí ho fem de pena. Més pena fa que acabem sent quatre i el cabo, perquè aquestes coses ja se sap, la gent parla molt però a l'hora de la veritat ningú vol mullar-se.

Ens asseiem al voltant de la taula, per fer complot. Estem emocionats, ens sentim transgressors. El nostre orgull potser s'infla una mica pensant que atrevits que som de fer el què fem. Tramem prudentment, amb paraules mesurades. Ens farem sentir, pensem.

Una hora i escaig després ens aixequem, paguem i dissolem la reunió, cadascú pel seu cantó. Demà comencem. Darrere nostre, deixem les begudes buides. Un suc de préssec, una menta poléo, un tallat descafeïnat, un tallat normal amb llet de soja i una cocacola.

Com a revolucionaris no acabem de donar la talla.

divendres, de febrer 18

El petó

Quin relat us suggereix aquesta imatge?

Des que vaig saber que era un muntatge: cap.

Aquesta és la resposta que em ve al cap quan llegeixo la nova proposta de relats conjunts.

Apago l'ordinador i vaig cap a l'habitació, darrere meu el mirall ensenya la meva imatge mentre em despullo. Nua, només amb calcetes, faig que no amb el cap, i abans que em comencin a caure les llàgrimes, aconsegueixo tancar els ulls, i preme'ls amb els dits de les mans. No, no ploraré. Em quedo quieta mirant-me fixament els peus retallats sobre el parquet i la pintura d'ungles mig desgastada. Davant meu, un fanal deixa entrar una llum tènua des de la finestra. Amb una samarreta vella i un pantalons amples em cargolo al llit. De cua d'ull em veig en el reflex del mirall, sobre meu el quadre. El mateix quadre que vam comprar junts a Barcelona, el mateix quadre de Relats Conjunts.

Tanco els ulls i em poso a plorar.

Als peus del llit caixes de cartró tancades, al mòbil trucades sense contestar, i al meu cor la incògnita de per què m'has deixat.

Avui, no puc escriure.

_______________________________________

Una altra iniciativa de Relats Conjunts.

El petó (V-J day a Times Square), Alfred Eisenstaedt, 1945

_______________________________________

(Recordatori: dins la secció Quimeres tot és ficció)

divendres, de febrer 11

Tecles

Provo d'entrar al blog i no puc. Provo d'entrar al meu compte de correu electrònic i no puc. Provo el del correu de l'escola i tampoc. Amb el facebook, passa el mateix.

Un desastre.

Un cop he aconseguit entrar al lloc web desitjat, escric i em surt un nyap. Tant hi fa si és post, un email a una amiga o un email a un company de feina.

Si ho provo amb un document word, em passa el mateix. Un text intel·ligible, cert, però amb certes incoherències tipogràfiques.

És per això que demano aquí, que per favort, algú s'estudiï com crear teclats d'ordinador on la col·locació, en quant a distància, de les tecles sigui la mateixa. També seria d'agrair que algú unifiqués les diferents opcions de les tecles alt gr - que en alguns teclats no hi és - ctrl, fn - que el altres teclats no existeix - alt, shift... Això ajudaria molt a les persones que van saltant d'un ordinador a l'altre.

2 portàtils d'èpoques dferents a casa, 3 ordinadors a la sala de mestres de l'edat del paleolític, 1 ordinador a l'aula d'última generació, 1 portàtil d'escola una mica rudimentari... En un dia puc transitar per 7 teclats diferents!

Si us plau, de que et serveix la mecanografia - que tampoc en sé, que escric ràpid a dues mans però només a 7 dits (si he parat a comptar-los) - doncs, de què et serveix si has d'acabar mirant el teclat per saber on poses cada dit? Hombre ya! Tants avenços per re!

dimecres, de febrer 9

6 anys i prou

Podria fer un post críptic, però què voleu que us digui, ja no sóc així. Podria començar a parlar de decisions, de moments de la vida, d'etapes, de sensacions d'estancament, podria escriure quatre o cinc paràgrafs sense dir ben bé res, deixant a entendre que he dit que prou, però no dir-vos a què. Així, acabaríeu el post, havent fet una lectura molt personal, interpretant cada línia sota la vostra pròpia experiència i acabaríeu deixant comentaris que dirien més de vosaltres que de mi mateixa.

Però no en tinc ganes. No tinc ganes de complicar-me la vida. Potser per això, avui amb una mica de recança, nostalgia, sentiment de culpa però alhora sabent que és el que necessitava, he dit que no segueixo fent tai txi. Després de 6 anys.

No sé si mai en tornaré a fer. A casa hi tinc la casaca i el calçat, a l'escola he deixat el sabre, per què... què faré jo amb un sabre? I sempre hi ha gent que no se'l compra, potser més conscient que jo, de l'efímer de certes coses.

Deixo enrere moltes coses, però ara no les necessito.

dimarts, de febrer 8

Fet i desfet, però ja som dimarts

És hora de passar comptes:

Aquest cap de setmana farem una tatin. Fet.

També anirem a pople. Fet

Esmorzarem plegats fet, dormirem fins tard fet, mirarem la tele fet, soparem fora no fet!!! i dinarem a casa fet, jugarem amb la neboda fet, parlarem de la música del casament fet, buscarem informació fet, jo no faré feina fet, i tu tampoc fet, dormirem fins tard fet, follarem i també farem l'amor fet - fet , farem una tònica mentre llegim el diari no fet!!!, trucaré a ma mare un cop fet, i dos fet i potser tres no fet!!!, estarem a Internet fet, farem acudits dolents fet, t'afeitaràs fet, jo em faré un peeling fet, t'ensanyaré una llauna de tomàquet especial per pizza que he descobert al mercat fet, menjarem pa alemanyfet, i coca de sucre fet, farem cafès fet, beurem cervesa fet i menjarem una braç de gitano fet, estarem en silenci fet, parlarem molt fet, ens mirarem fet, t'abraçaré fet, no saltaré damunt el llit fet, llegirem poc fet, m'adormiré al cotxe fet, farem infusions fet... i serà dilluns. Fet

I ja som dimarts.

divendres, de febrer 4

Divendres, dissabte i diumenge

Divendres per fi! I per fi un moment per seure i escriure. Mentre escalfo el forn, pensant en el dinar - si a aquestes hores - no puc esperar a poder tenir aquesta conversa guionitzada:

"Saps què?"

"Ja es divendres"

I riem.

Aquest cap de setmana farem una tatin. També anirem a pople. Esmorzarem plegats, dormirem fins tard, mirarem la tele, soparem fora i dinarem a casa, jugarem amb la neboda, parlarem de la música del casament, buscarem informació, jo no faré feina, i tu tampoc, dormirem fins tard, follarem i també farem l'amor, farem una tònica mentre llegim el diari, trucaré a ma mare un cop, i dos i potser tres, estarem a Internet, farem acudits dolents, t'afeitaràs, jo em faré un peeling, t'ensanyaré una llauna de tomàquet especial per pizza que he descobert al mercat, menjarem pa alemany, i coca de sucre, farem cafès, beurem cervesa i menjarem una braç de gitano, estarem en silenci, parlarem molt, ens mirarem, t'abraçaré, no saltaré damunt el llit, llegirem poc, m'adormiré al cotxe, farem infusions... i serà dilluns.

I tornarem a esperar un altre cap de setmana.

Junts.

diumenge, de gener 30

El vestit, la tria més ràpida de la història de les núvies.

La tria més ràpida de la història va ser a finals del mes d'octubre, vam sortir una tarda amb ma mare, i amb dues hores ja havia recorregut un parell de botigues per acabar a la definitiva, vaig triar vestit, roba interior i tocat pel cabell. Pim, pam!

"I, no t'ho vols pensar?", va dir la dependenta.

"No, m'agrada aquest".

Amb les sabates va passar el mateix, vam voltar per les sabateries i al final en vaig veure unes que m'agradaven.

"Em quedo aquestes."

"Ah, si? Normalment les núvies s'ho pensen, tornen al cap d'uns dies..."

Amb una horeta ja les tenia.

Perquè hi ha coses que quan les veus clares, no cal donar-hi més voltes. I fer el paperet de "bé, ja m'ho pensaré" per acabar tornant al cap d'una setmana i comprar-m'ho em sembla una de les coses més absurdes del món. Jo no sóc d'aquestes. Si m'agrada, m'ho quedo. Si no és fer perdre el temps a la gent.

Quan deia a tothom que ja ho tenia tot, la gent se'n feia creus, tan ràpida? Si, tan ràpida.

Ara no em puc esperar a fer la prova del vestit, per poder tornar-me a veure. La veritat és que veure't vestida de núvia és un moment molt especial. Et veus allà tan diferent a com ets sempre i alhora et mires i et reconeixes d'una manera com no havies fet fins aleshores.

divendres, de gener 28

Més bona cara

Aquesta setmana han passat moltes coses, algunes de petites, fins i tot insignificants i oblidables, d'altres que recordaré sempre, i quan sigui velleta explicaré als meus nets... quan era joveneta... quan tenia la vostra edat... abans...

Si he de triar entre tot el què he viscut aquests dies, tot el que no he explicat, malgrat pensar que era un post, em quedo amb la imatge que componen tots aquests moments escolars. La meva imatge de mestra. La meva imatge de tutora que havia quedat feta a miques després de fer d'especialista i de passar pel càrrec de cap d'estudis. He tardat un trimestre ha recuperar-me, a trobar el ritme, a fer-me la classe i els nens meus, a recuperar-me a mi.

La veritat és que he canviat, els anys, les tribulacions, m'han tornat més calmada i alhora més capaç de fer coses i arriscar davant els nens. Una mena de combinació estranya, que no sé explicar. Una barreja de "va, provem de fer això" i de "si no ho acabem avui, tampoc passa res, parem motors, que ens convé" i també un "això, jo ho faig a la meva manera", i un "això que m'expliqueu és més vell que l'anar a peu, no m'ho empasso com a pedagogia moderna".

Després d'uns anys d'arribar a l'escola amb un nus a l'estómac, obrir el llum del despatx i fer-me creus del dia que m'esperava - i esperava a l'escola - , és fantàstic anar a treballar tranquil·la. Hi ha una cosa que no ha canviat, però, T. i jo seguim arribant les primeres a l'escola, ens trobem amb la conserge i l'administrativa i després de petar la xerrada ens separem, abans cada una anava al seu despatx, ara cada una a la seva classe. No us enganyo si us dic, que les dues fem més bona cara.

dilluns, de gener 24

Incipere

Fa fred, i el fred és trist. La llum és freda i els arbres semblen adormits.

Arribo a casa i estirada damunt el llit penso que no m'aixecaria fins al vespre. Que ja s'està be, així, estirada mirant-me la pell posar-se de gallina, perquè a l'habitació sempre fa més fred que a la resta de la casa. Avui, potser perquè fa fred, potser perquè és dilluns, potser perquè toca és un d'aquells dies en que jo no tinc el dia. Però ho dissimulo prou bé, i sovint dissimulant i fent veure que no passa res, acabo tenint un bon dia. I fins i tot acabo escrivint un post, sense massa ganes, més perquè toca que perquè em surti de dins. Però un cop asseguda al sofà, amb l'ordinador davant és més fàcil del que em semblava. Com la majoria de coses, que un cop t'hi poses, no és tan terrible. Perquè començar ja és la meitat, que deia el meu mestre de llatí a l'institut, incipere dimidium, o alguna cosa així.

Per tant, avui enlloc de dilluns devem ser ja dimecres.

dimarts, de gener 18

Una tarda

Arribo a casa i descarrego el bolso. Al bol de fusta d'Ikea hi deixo els claus. A la tauleta del menjador el diari, un DVD d'un clàssic del cinema, una capseta de bombons i una pàgina arrugada d'una revista amb una ressenya, que no sé si em serà mai útil. Quan ho veig tot allà junt, penso amb ell i m'omple una sensació molt agradable, d'aquelles que comença al cor i es va estenen per tot el cos, fins, confesso, concentrar-se en un punt molt concret. Penso, ai, si fossis a casa...

Vaig a l'habitació i em desvesteixo del dia. Arracades fora, rellotge fora, cabells recollits, roba plegada i persianes avall. Em rento les mans, i ni així m'acaba de marxar la tinta del retolador, em miro i penso, potser et podries pintar les ungles... Però abans, cal baixar el capítol d'ahir de How I met (S06e14), enviar un parell d'emails i escoltar un podcast.

M'agrada que ja s'hagi acabat el dimarts.

divendres, de gener 14

Casar-se a pople

Casar-te a pople té els seus avantatges, com per exemple, el mossèn ubica perfectament la família del meurei i l'identifica com a persona de fiar, jo sent de fora ho tenia més difícil, no ens enganyem, però no sé perquè al parlar de la meva família i esmentar Girona, una corrent de simpatia es va generar entre nosaltres. Sembla ser que ser d'una ciutat sense encant com la que jo visc, no dóna tants punts.

Sempre que hem anat a fer encàrrecs a pople dic almeurei: "parla tu", perquè sé del cert que al identificar l'accent, ens tractaran més bé que si una noia de ciutat apareix per la porta. De tota manera, confesso que he començat a assimilar expressament alguna part de la fonètica, per sentir-me més integrada al medi rural.

A pople funcionen diferent. D'entrada diuen poble.

"Invitacions? Ui... això ho porta la meva senyora, si que n'hem fet, però ara no sé on guarda les mostres... hauríeu de tornar un altre dia"

"A veure, on tinc el pressupost... és que com que jo no estic aquí en aquesta botiga... espera que ho preguntaré... (cridant) Manel, el pressupost per fotos de boda? (silenci) No sé, a veure on deu ser..."

També estic fascinada d'haver reservat restaurant i habitacions i que no ens hagin demanat paga i senyal. Tot i que tècnicament potser l'hauríem de demanar nosaltres, perquè la proposta de menu va tardar un mes a arribar via email, i només després d'un parell de trucades insistents.

"Voleu que us deixem alguna cosa a compte?"

"Ah, no cal!"

No m'ho puc creure, estem parlant d'un establiment de certa categoria. De nosaltres no tenen res més que un número de mòbil i un correu electrònic! Potser no m'hauria de preocupar tant, sobretot quan la recepcionista comença a parlar del meu futur cunyat i estableix conversa amb qui sens dubte ja no és elmeurei si no el petit de cal...

dimarts, de gener 11

Agendes

Segon dia després de vacances, i ja torno a tenir l'agenda mental plena de dates a recordar. Que si el fisio el dijous, divendres una entrevista amb un pare, que si dilluns una cosa, que si dimecres una altra... i tot això, sense tenir en consideració les rutines mensuals: pilates, tai txi, la rehabilitació de l'espatlla... i, les coses de l'escola.

Si, ja sé que em direu que puc fer servir una agenda, i de fet així ho faig. O més ben dit, moltes:

1. Agenda petita negre (per coses personals i reunions de l'escola: pares, coordinacions... A vegades es solapa amb el nº2)

2. Llibreta de programació (on anoto el dia a dia a l'escola. A vegades es solapa amb el nº1)

3. Calendari de cuina (on anoto aniversaris o trobades o fet s arecordar- a vegades es solapa amb el nº1)

4. El mòbil (que puntualment em recorda aniversaris)

5. Altres elements: post-its, notes, papes al moneder (acaben sent eliminats un cop han estat transcrits a l'agenda nº1)

Però tot i així, el meu cap no para, emmagatzema dades i dates i en el moment menys passat -preferiblement a la matinada- l'alarma del memo mental es dispara i a prendre pel sac la fase REM del son i a iniciar el RBM: Rapid Body Movement, és a dir, inici de voltes a dreta i esquerra del llit, pèrdua del control del nòrdic, i seguiment exhaustiu de l'avenç horari, cada hora aproximadament.

M'agrada haver tornat a treballar, m'agrada fer el què faig, el problema és que segueixi sent com sóc. I, a vegades, no sempre és bo.

dilluns, de gener 10

1r dia de trimestre

Comencem trimestre, els carrers els omplen peus calçats d'Uggs o el que és pitjor Uggs d'imitació - els Reis han estat generosos - jo em planto a l'escola amb les meves Bikembergs, els meus pantalons G-Star, la meva jaqueta Replay i el meu bolso Clavin Klein Jeans - ja sabeu que l'estètica em perd... i la pijeria també.

M'agrada ser a l'escola, arribo d'hora i amb dos minuts la meva paral·lela i jo ja estem planificant i centrant-nos. I quan arriben els nens el cap ja em vull i tinc ganes de tenir-los asseguts i treballant. Venen esverats, han crescut i tenen mil coses a explicar, la majoria no les entenc però vaig dient que si.

A nosaltres que la sobre nostre hi hagi el Maragall o la Rigau no ens ha trastocat el dia a dia, perquè l'escola és molt més que un despatx, i les idees de quatre il·luminats. Les coses que ens preocupen realment no les soluciona cap nom, de fet no sé què és el que les soluciona, però segurament està en mans de tots.

Un cop més em pregunto com a mestra, hi ha alguna alternativa a la redacció típica de "Què m'han portat ala Reis?". La meva proposta aquest any ha estat "Una nit i un matí especial". El problema, els nens i nenes de segon, després de tota l'explicació (alguns m'ha escrit 3 línies!) m'han acabat preguntat:

"Però puc escriure què m'ha portat als Reis?"

"I dibuixar-ho?"

M'ha agradat tornar a estar a la classe, també m'adono com n'és de fàcil caure en els vells i mals hàbits de sobrecarregar-te de coses absurdes.

diumenge, de gener 9

Petites grans coses

Sovint, perquè un diumenge sigui rodó, només es necessiten petites grans coses...

I, tot just és migdia...

divendres, de gener 7

5 anys

Gener 2006 - gener 2007 - gener 2008- gener 2009 - gener 2010...

397 posts enrere i 263 actuals, 660 posts escrits.

Si fa 5 anys, algú, enmig del dinar familiar a casa la meva tieta m'hagués dit que l'any 2010 encara estaria davant l'ordinador, hauria deixat enrere tanta tonteria, hauria enterrat el personatge i hauria sobreviscut com a persona segurament no m'ho hagués cregut. A mi no m'expliquis la vida, que ja me la sé, hagués pensat.

Recordo haver-me assegut a taula amb aquells nervis d'haver deixat una cosa a mitges, d'haver penjat un post (que ara no triaria com a primer, però que què coi, només per provar com va, ja faig...), de preguntar-me com es deixaven comentaris, de pensar i si canvio de plantilla, i com ho puc fer per canviar la capçalera... Aquells nervis, de va, acabem ràpid que tinc l'ordinador encès i vull acabar de descobrir com funciona. Nervis ansiosos que després he sentit altres vegades, esperant a acabar un post, a deixar un comentari, a esperar que algú me'n deixi un, a contestar un email, a merda que l'html se'm desconfigura, a resisteixo a blocat com una campiona i finalment em passo a blogspot malgrat el xantatge emocional. Nervis. Els nervis d'escriure, que se m'oblidarà la frase, el moment, la sensació, el post.

I, després de 5 anys torno a ser davant la pantalla de l'ordinador, explicant cosetes que em passen pel caparró... Amb els meus i comes, la meva Trebuchet, la meva sidebar sempre a l'esquerra i amb una capçalera sempre a punt per canviar.