A casa, escarxofat a la butaca, escolto el Tristany. Primer l’obertura, i després... després res, doncs en finalitzar el primer disc sóc incapaç d’aixecar-me per canviar-lo pel següent, tot i el meu desig de continuar escoltant l’òpera, potser la meva preferida d’entre l’obra wagneriana. Resto, doncs, envoltat de silenci, retingut a la butaca per la indolència, la mateixa indolència que una estona després em torna a retenir, quan ensopit penso que podria fullejar algun dels darrers llibres que he comprat. I no és que el meu cos, potser esgotat per l’esforç físic, o els meus genolls, de cartílags rosegats, no obeeixi(n) a la meva voluntat, no. És la meva voluntat la que no obeeix, la que no m’obeeix. Com tampoc m’obeeix quan amb la gola seca vull anar a la cuina a beure un got d’aigua, o més tard a fer un mos, doncs continuo assegut, incapaç de cap esforç, fins i tot quan sento com una agradable escalfor s’escampa per tot, mullant-me calçotets i pantalons, alhora que una gran taca comença a escampar-se per la roba que folra els coixins de la butaca.

Caminant pel carrer, abstret, un argument em pren amb força: cal narrar amb tot detall la vida, abnegada i sacrificada, d’algú, potser una dona, que ho fa tot per assolir un dificilíssim i preuat objectiu, esdevenir cosmonauta, per exemple. Les hores d’estudi, l’entrenament del cos, la tria de l’oci, de les amistats, del marit... tot meditat i pensat en funció de l’ambiciosa fita, del somni anhelat, fent que al llarg dels anys qualsevol pensament, qualsevol acte, per insignificant que aquest sigui, estigui encaminat a assolir l’esfera perfecta dels astres, el cosmos. I després de quatre-centes o cinc-centes pàgines, potser més, de redacció sistemàtica i exhaustiva, monòtona i tediosa, concèntrica i minuciosa, succeiria l’impossible: un acte irracional que ho estronca tot per sempre més. I en no més d’una dotzena d’apressades i nervioses pàgines s’hauria de narrar la caiguda de la protagonista, l’instant foll en què, pressa de la gelosia, ho engega tot a rodar en intentar, potser, segrestar a la dona d’un company.

Però, tal com m’ha arribat, l’argument em fuig, doncs ningú, ni el més condescendent dels lectors, donaria cap credibilitat a una història com aquesta.

Surto de casa corrents, agafant al vol unes galetes per a esmorzar, cordant-me l’abric mentre davallo les escales, doncs un cop més he mandrejat massa. Però en ser al carrer la incredulitat, en topar-me amb el cos completament nu d’una noia de poc més de vint anys, que enmig de la vorera exhibeix l’esplendor de la seva joventut, m’atura. En veure’m, però, la noia ofega un xiscle i marxa corrents, trepitjant amb els peus nus el panot de la vorera. Encara sobtat començo a caminar, però resto de nou aturat en veure com s’apropa un home acompanyat de dos nens, els seus fills, suposo, doncs tots tres van també despullats, amb els penis que se’ls balancegen entre les cames, envoltat de pèl el de l’home, impúbers els dels nens. I veig com l’home, en ser a la meva alçada, gira la cara per tal de no veure’m, com si la meva presència l’ofengués, alhora que un dels infants, el més menut, no deixa de mirar-me, com si no donés crèdit al que veuen els seus ulls. I més endavant em creuo amb grans i petits, homes i dones, blancs i grocs, també negres, tots despullats, mostrant cossos de tota condició, arrugats i musculats, contrafets i esvelts, obesos i anorèxics, ofensius i enllaminidors... i espaordit apresso el pas per arribar d’una vegada a la feina, per refugiar-me en la privadesa del despatx, mentre em sento el centre de totes les mirades, incrèdules algunes, encuriosides d’altres, hostils la majoria. Fins que a punt d’arribar, aturat en un semàfor, se m’apropen dos homes que, en un to de veu entre condescendent i burleta, em pregunten, tot mirant-me de fit a fit, i vostè, es pot saber com és que va vestit?

Diuen que en Síssif, el més astut dels mortals, fou castigat a arrossegar un gran roc fins dalt d’un turó. La penitència, però, mai era assolida, doncs la pedra sempre rodolava pendent avall, i Síssif havia de recomençar, una i mil vegades, dia rere dia, per sempre més, la seva impossible missió.

Diu l’insensat, però, que l’impossible treball d'en Síssif no era cap càstig, cap condemna. Només era (només és) la manera que van trobar els Déus de tenir-lo atrafegat, per tal que no tingués temps de rumiar paraules que tot ho giren, aquí el d’allà, allà el d’aquí, i, un cop més, els tornés a entabanar.

I nosaltres, els més soques dels mortals, a qui es deuen pensar que podríem arribar a enredar, els Déus, per donar-nos igual mal, igual treball?

Assegut a la sala imagino que surto de casa, tombo a la cantonada i camino a grans gambades pel carrer d’Ausiàs Marc, fins que giro per Bruc, travesso la ronda, trenco per Ortigosa, baixo per Amadeu Vives, i arribo al Palau de la Música Catalana, on el programa d’avui és sensacional, ni fet a mida. Primer, per fer boca, l’obertura del Tristany en versió concert, i com a plat fort el rèquiem per a soprano, mezzossoprano, cor mixt i orquestra de György Sándor Ligeti. I per postres, com a regal de l’orquestra davant l’entusiasme del públic, una petita improvisació on cada músic toca una partitura diferent, alhora que el director declama, en silenci, el llibre dels Salms.

Assegut a la sala recordo com he sortit de casa, tombat a la cantonada i caminat a grans gambades pel carrer d’Ausiàs Marc, fins que he girat per Bruc, travessat la ronda, trencat per Ortigosa, baixat per Amadeu vives, i he arribat al Palau de la Música Catalana, on el programa d’avui era sensacional, ni fet a mida. Primer, per fer boca, l’obertura del Tristany en versió concert, i com a plat fort el rèquiem per a soprano, mezzossoprano, cor mixt i orquestra de György Sándor Ligeti. I per postres, com a regal de l’orquestra davant l’entusiasme del públic, una petita improvisació on cada músic ha tocat una partitura diferent, alhora que el director declamava, en silenci, el llibre dels Salms.