Crònica personal de les jornades del MRP de Menorca

30/08/2012 — Guida

Els passats 27 i 28 d´agost una seixantena de professors ens vam trobar a Ciutadella (Menorca) per debatre el model d´escola actual.  Els debats generats després de les ponències van ser molt útils per confrontar diferents visions que ens van enriquir uns als altres, de manera que una de les conclusions principals va ser que NECESSITAM continuar. Així,  l´ESCOLA D´ESTIU 2012 ens ha esperonat a tots i ha esdevingut el punt de partida d´un moment nou.

Segons la meva impressió (si no ho veis igual digau-ho), a les Jornades es va constatar un fet que també succeeix als Claustres. Es requereix temps i calma per tenir un llenguatge compartit. No només per definir el model d´escola que volem, sinó  per acordar un diagnòstic de la situació, les causes i propostes d´acció. En aquest sentit, les intervencions van reflectir tres tipus d´interessos (tal vegada més, apuntau-los si ho trobau), compatibles entre sí, però diferents:

  1. A curt termini, la situació conjuntural. Quina és la millor manera de donar resposta pública a les retallades?.  El mateix MRPM, que ha format tants de mestres menorquins,  s´ha trobat sorprès per unes ajudes promeses pel Pacte i revocades més tard pel PP.  Tot i que aquesta no va ser la preocupació central de la trobada, pens que és interessant recollir-la perquè és el nord del grup de professors agrupats baix la Plataforma en Defensa de l´Escola Pública, majoritàriament joves i de Llevant, que tot l´estiu han organitzat conferències formatives. En segon lloc, aquesta visió aporta una pregunta interessant. Com  invertir esforços en el combat polític i al mateix temps cohesionar els Claustres i millorar els centres?
  2. A mig termini, aquesta necessitat de cohesionar els Claustres i millorar els centres, pens que era la preocupació majoritària dels asssistents a la trobada. Com? Creant petits grups de professors dins els centres que es donin suport uns als altres (i al mateix temps estiguin lligats entre ells) per a promoure la innovació i per consolidar el model d´escola humanista que ha defensat el MRPM.  Va ser un dels desitjos més formulats i coincident amb la feina que durant més de 30 anys ha fet el MRPM, format majoritàriament per professorat de Ponent amb molts d´anys d´experiència.
  3. A llarg termini, la necessitat de canvis estructurals. Va ser la preocupació d´un grup minoritari.  No tenim dret a que els equips directius i els professors tenguin veu en les decisions relatives a l´educació?. A tenir una democràcia real ? Per què els mestres hem perdut el pes que teníem davant l´Administració?. Si els estudis demostren que els sistemes educatius que milloren tenen acords o pactes per NO CANVIAR ni lleis ni equips quan canvien els polítics (lideratges estables d´un mínim de 6 anys), no mereixem que l´educació deixi d´estar subjecte als canvis polítics? És normal que la nostra comunitat que va davant en fracàs escolar no tengui ni un pla per combatre’l i quasi ni se´n parli? Ho és que els equips directius es sentin tan tot sols davant l´administració? Quin paper ha de tenir l´educació en el model productiu menorquí-globalitzat? Quina Menorca volem i com l´educació hi pot contribuir?   Tots estàvem d´acord en els problemes, però no tots valoràvem igual si val la pena invertir esforços en una lluita difícil de guanyar. Personalment pens que ho hem d´intentar, si volem  tenir futur.

Així,  l´ESCOLA D´ESTIU 2012, baix el meu punt de vista, ha estat el punt de partida d´un moment nou que està en procés de maduració, una maduració que només serà possible si  trobam les vies (virtuals i presencials) per articular aquests tres objectius estratègics en un pla d´acció compartit en el que hi participin tant el MRPM com la Plataforma (a lo millor a través del Marc Unitari) i altres instàncies per tal  d´implicar el màxim nombre de persones apassionades per la millora de l´educació a Menorca. Us imaginau on podríem arribar?  T´hi apuntes? Tot està per fer i tot és possible. Ens hi jugam massa.

Arxivat a Menorca, Opinions personals. Etiquetes: , . Leave a Comment »

Escola d´Estiu del MRP de Menorca

30/08/2012 — Guida

Copiat-aferrat del Facebook de na Maria Pons.

Dilluns i dimarts d’aquesta setmana s’ha celebrat a Ciutadella l’Escola d’Ensenyants. Tots els que us dedicau a l’ensenyament, un any o l’altre hi heu assistit (en el meu cas, només quan no coincidia amb Sant Bartomeu!). Fins a aquesta edició, l’Escola comptava amb un munt de ponents vinguts de molts llocs del país que, durant cinc dies, compartien les seves experiències i reflexions pedagògiques amb els mestres menorquins.


Per primera vegada després de 32 anys, l’Escola d’Estiu d’enguany ha comptat amb només 3 ponents (que han vingut sense cobrar un duro) i ha durat només 2 dies.
I sabeu per què? Perquè la Conselleria ha tallat totes les subvencions que feien possible aquesta trobada tan profitosa per als ensenyants de l’illa.
Però aquesta entrada tan llarga no és només per contar-vos aquesta història que, per altra banda, ja heu llegit un munt de vegades amb altres conceptes. A la Cloenda de l’Escola ens vam assabentar que, després de comprometre’s a subvencionar l’edició de l’estiu passat i una vegada l’escola ja estava finalitzada, l’Administració anul·là, sense previ avís, la partida promesa. Aleshores, els organitzadors van decidir pagar de la seva pròpia butxaca una part important de les despeses de l’Escola.
Aquestes coses no ens poden deixar indiferents! Els mestres menorquins, que hem disfrutat durant tants anys d’aquests cursos, hem de fer alguna cosa perquè la gent del MRPM cobri el més prest possible el que, de forma totalment altruista, van aportar.
Què trobau? Podeu aportar idees?

Per seguir el debat i els comentaris, llegiu el Facebook de na Maria Pons

Arxivat a Menorca. Etiquetes: . Leave a Comment »

Català a les escoles

08/07/2012 — Guida

Avui el Diari Balears diu  que a Mallorca només han triat el castellà les escoles de l´Opus i Madre Alberta, on hi van els fills de les classes altes. Són radicals. Saben què volen i estan convençuts que a poc a poc ho aconseguiran.  93 Fillets faran classes en castellà a Madre Alberta. N´Aznar, la FAES i tota la plana major del PP els felicitarà i els premiarà forever an ever. Que ningú es faixi il·lusions. Per ells, la gent de poble no pintam res.

Arxivat a Opinions personals. Leave a Comment »

Educació i desigualtat a les Illes Balears

12/03/2012 — Guida

Fa 40 anys,  a Menorca tots érem pobres. Vivíem del camp i sortir a fòra a estudiar era  una opció a la que pocs (i poquíssimes) s´hi aventuraven. De llavors ençà hem vist com l´educació ha estat l’ascensor social que ha permès augmentar la renda, el nivell cultural i avançar vers una societat més meritocràtica.  Però aquesta afirmació, que per molts és evident, per altres no ho és tant. És l´educació un factor tan clau per a la igualtat social? per tant, és tan prioritari invertir-hi?

D´una banda les investigacions conclouen que sí. Per exemple la de la Fundació Bofill sobre Educació i mobilitat social ( en format vídeo-presentació) que afirma que l´educació ha estat el factor clau per democratitzar les oportunitats i reduir un 50% la rigidesa social,  ha demostrat que Catalunya entre 1955 i 2009 ha tingut una alta taxa d´ascens social  –comparable a Suècia i Holanda- gràcies a l´educació. Un fenòmen que molts menorquins podem certificar com a propi. O les del sociòleg Erick A. Hanushek que diu que un país amb resultats educatius baixos no té futur econòmic. O el Nobel d´Economia James Heckman: Un dólar invertit en un fillet de 3 anys en una bona escola infantil genera 7 dòlars al cap de 20 anys.

 D´altra banda, destaquen una por. D´ençà de la crisi (2009) les diferències entre rics i pobres no han fet més que augmentar i el risc de descens social s´ha equiparat a totes les edats.

 I proposen solucions per a fer de l´educació l´eix de la transformació social. Segons l´Informe McKinsey  -investigació feta a 20 països per  l´OCDE el 2010-, s´hauria de:

1)    Seleccionar millor qui val i qui no per ser mestre i donar-lis una bona formació inicial i permanent.

2)    Tenir estructures de decisió democràtiques i una forta cultura d´autoavaluació. Un ministre que escolta els experts i inspectors, els inspectors als directors, els directors al Claustre i els professors als fillets (els majors implicats).

3)    No estar sotmesos als canvis polítics sinó tenir acords amb una garantia d´estabilitat mínima de 7 anys.

Fins aquí les investigacions. Ara la realitat. La realitat és que a les Illes Balears no ens podem enorgullir de cap de les tres condicions. Les decisions importants sobre com a què i en què invertir estan sotmeses a les ocurrències del partit que governa, sense un grup organitzat capaç de plantejar alternatives a unes propostes que no solen estar basades en el coneixement sinó en promeses de partit.

D´una banda les de la dreta que, en el cas de les Illes, es pot resumir amb el: No hi ha dobbers del president Juanra Bauzà. No hi ha dobbers per la calefacció,  ni per beques,  reforços o el  PAIRE, però sí per renovar les urbanitzacions (2M d´€). Decidir és prioritzar.

Les decisions polítiques provenen d´una visió del món, com deia Habermas, d´una mirada ètica. En el cas de la dreta les podem entreveure en aquestes dues afirmacions:

1)    Que l´educació no pot fer molt per combatre la desigualtat perquè el rendiment depèn de la genètica o la família.  Sin complejos

2)    Que la causa dels mals resultats és l´elevat percentatge d´alumnes immigrants. Mentida. La Rioja (amb un 13% d’ immmigrants) o Canadà (amb més d´un 30%) van davant.

L´esquerra creu:

1)    Que retallar en educació és retallar en igualtat social . Que la qualitat d´un sistema educatiu rau en la forma com tracta els que fracassen.

2)    Que l´educació pot combatre la desigualtat, però no acaba de posar-se d´acord en els camins. El camí és  invertir bé més que invertir molt (a partir d´una certa quantitat), com ha demostrat PISA, un argument que ha emprat la dreta tergiversant-lo com a excusa per baixar la inversió.

A les illes, després que ens transpasessin les competències no hem estat capaços de posar-nos d´acord per fer de l´educació una prioritat nacional. La prioritat ha estat viure bé,  com si el món acabés de començar, com si no vinguéssim d´un passat precari i premodern, com si no fos necessari (i complicat) dedicar molts esforços a coordinar-nos.  Ha estat un problema dels que tenien responsabilitat política però també dels que som a la base.  

Per què els inspectors, la universitat i l´administració educativa seguim anant cadascú pel seu vent? 30 anys després? Qui respresenta els mestres i els equips directius? Quina força tenen davant l´administració? Si s´apliquen les mesures de la dreta,  a la gent normal dels pobles petits els serà més difícil que els seus fills puguin sortir a estudiar.  Què més haurà de passar perquè ens hi arromanguem?

Si no ens unim,  l´amnèssia del passat ens robarà el futur.

L´amnèssia del passat ens ha robat el futur. Imatge de la discoteca AMNESIA, Eivissa.

Als pobres els feu repetir curs. A la petita burgesia els repetiu les classes (classes particulars). Per a Pierino, el fill del metge, no hi ha problema, tot és repetició. El que ensenyeu ja ho ha sentit a casa.

Carta a una mestra. Alumnes de l´Escola de Barbiana, 1968. Citat per Neus Sanmartí a l´Escola d´Estiu, 2011

Veure:
Pot l´educació combatre la desigualtat? (I)

Pot l´educació combatre la desigualtat? (II)

Arxivat a Educació i desigualtat, Opinions personals. 1 Comment »

Desitjos per 2012. El conseller va a escola

02/01/2012 — Guida

Al meu país els equips directius no tenen pes dins l´Administració. Ningú els escolta. No tenen eines per consolidar equips sòlids o per protestar. No estan organitzats. No tenen espais per a compartir els problemes ni proposar solucions. En resum:  un cercle; no els escolten perquè no estan organitzats. No estan organitzats perquè no els escolten.

Els mestres no es fan seu el currículum. Molts es limiten a aplicar uns continguts que venen de dalt sense reflexionar-hi, sense jugar-hi.   Els alumnes, els més interessats en mantenir la curiositat,  no hi pinten molt en les decisions importants.  Els pares no tenen criteris per  conèixer les diferències entre els centres. Els ministres i consellers canvien lleis/normes sense consultar els implicats i els entesos. El resultat: un  fracàs escolar que no minva i ciutadans amb poca empenta cívica: i jo tanmateix què puc fer?.

Serà que als mediterranis ens perd l´individualisme, que no ens sabem unir, coordinar? O serà que provenim d´unes estructures (franquistes, centralitzades, verticals, estàtiques) d´un món mort?. Després de 40 anys  i una transició feble no és hora d´aspirar a un funcionament més democràtic -descentralitzat- a les aules, els centres i l´administració educativa?

Al nostre país les decisions importants en educació les prenen els poders fàctics: les editorials de llibres de text impresos i digitals, les grans empreses i unes administracions educatives allunyades de la realitat.

El sistema educatiu no pot avançar si no ho fa la democràcia. Però sabem que a altres països amb més tradició democràtica la cosa funciona diferent. Vegem l´exemple de Canadà.

El Ministre d´Educació va venir a passar un dia al nostre municipi.  (…) A les escoles va  parlar amb els alumnes, els mestres, equips directius i pares.

El ministre va adonar-se que les diferents escoles de la zona compartíem una narrativa sobre el nostre procés, centrada en la llarga tradició de poder elegir (projectes, programes i oportunitats d´aprenentatge),  la capacitat de fer-se preguntes, la competència informacional i l´autoregulació, tres trets que totes  les escoles del nostre barri tenen en comú.  També compartim la convicció de que la millora depèn dels mestres innovadors, la implicació dels pares i la passió dels estudiants. Que estem en el camí correcte. Anomeneu-lo com volgueu…. aprenentatge personalitzat o aprenentatge del segle 21, però és un camí compartit. Va escoltar els alumnes, que li explicaren què suposaven per a ells  l´autoregulació (autoavaluació, coavaluació) i la competència de tractament d´informació i digital. 

Aquest text no parla del nostre sistema. És de  Chris Kennedy, (copiat-aferrat en cursiva) superintendent de les Escoles públiques de West Vancouver (Canadà).

Sulfura perquè posa en evidència la distància que ens separa. Canadà,  un dels països que millors resultats va obtenir a PISA 2009,  duu anys fent feina per empoderar els  equips de mestres amb  unes estructures sòlides d´acompanyament als  processos formatius. És  un dels països destacats de l’estudi McKinsey (How the world’s most improved school systems keep getting better?), pel seu funcionament centrat en les comunitats d´aprenentatge professionals, la flexibilitat curricular i una avaluació més interna (entre els docents, acostumats a coavaluar-se) que externa (com l´americana o britànica).   Les tres paraules que ens separen de Canadà són: funcionament profundament democràtic.

Per més informació, consulteu:

Arxivat a b. Descentralització, c) Sistemes educatius, Canadà, d) Internacional, d. Gestió organitzacions, Opinions personals. Etiquetes: , , , , . 3 Comments »

Més perPLExos que PLEtòrics

02/12/2011 — Guida

Avui un no val tant pel que té com pel que sap. La posició social ja no ve donada per la feina (inestable i precària) ni  per les conviccions, sinó pel coneixement.  La vida sòlida que encara coneixíem als 80, quan sabíem viure sense ordinadors, s´ha acabat. El canvi més rellevant, com diu Castells,  prové  de la forma com l´aprenentatge i el coneixement s´han situat al centre de la vida. El coneixement és l´anell d´or de la nova era.

Aprendre no només es fa/farà per plaer i  per entendre el món i poder-s’hi manejar sinó  per definir la pròpia identitat (què crec?, per què em moc?). Aprendre tota la vida, des de qualsevol lloc i amb persones de tot el món. Al Congrés ISTE de l´any passat es va concloure  que l´objectiu de l´educació secundària és que els alumnes acabin connectats a una xarxa de persones per aprendre tota la vida.

Però l’aprenentatge digital té uns ritmes i requereix unes estratègies que fins ara no s´han ensenyat a l´escola ni a les universitats i que la major part de noltros els adults, pares i mares, mestres, professors i formadors no tenim prou adquirits. Parlam de PLE i PLN però tenir un bon  PLE  ens resulta molt difícil. almenys a mi, que em sent més  perduda que res, més perPLExa que PLEtòrica. Per què?.

Les estratègies

Què aprenem?

Juan Freire (el conocimiento no se gestiona) : No gestionamos directamente la producción de conocimiento. Gestionamos contenidos (objetos digitales) y comunidades (relaciones; redes sociales) y es su interacción la que produce conocimiento (y nuevos contenidos).

Qui i com ensenya a les aules a crear comunitats per aprendre? Com ensenyam als mestres a gaudir de les xarxes?

On aprenem?

En comunitat a la xarxa. Però no n´hi ha prou amb llegir webs i blocs,  amb processar informació. Fa falta tenir experiències, com  deia Gadamer, que passi alguna cosa mentres aprens, visitar altres centres, conèixer altres experiències, aplicar-les, practicar-les, equivocar-se…. I després pensar-hi: autoregular-se, saber per què falles i com pots millorar. Aprendre és/serà saber viure. Aprendre i avaluar-se té a veure amb la felicitat.

Igualment pels alumnes… n´hi ha prou amb que processin informació????.  Si a les aules la vida no els toca, si no es construeix la cooperació, si res del que feim és rellevant per la seva identitat, si no entenen ni un telediari (Monereo), esteim perdent el temps.

Com organitzam la informació?

Saber organitzar la informació no consisteix  només en saber fer uns bons mapes conceptuals (que tant de bo en sabéssim!!!). Allò que  pretenem és que els continguts no s´entenguin com a fets deslligats sinó que formin estructures que s´incorporin a la nostra visió del món per tal que ens serveixin en el futur…. això succeeix? com fer que passi?.

Açò no sol succeïr per un motiu molt senzill. No destinam temps a pensar. Ni els mestres, ni els alumnes, ni els formadors ni els pares. Pensar requereix vagarejar, desconnectar del món, aquietar-se, mirar la situació amb distància. Tenim aquest ritme a les aules, a les famílies, a les formacions?. Ens donem permís per no arribar enlloc? per tenir el plaer d´anar perduts, sense port?.

És possible destinar temps a pensar quan un alumne d´ESO té 22 UD per mes??? No ho és. Només es pot patinar d´una manera molt superficial sobre el coneixement.

Per més informació,  el llibre de Nicholas Carr, ¿Qué está haciendo internet con nuestras mentes?, o aquest PPT, que és un joc de rols per alumnes de Batxillerat, sobre  l´ànima i les TIC.

La comunicació de la informació
Avui, tant pels alumnes com per als professors, la comunicació de la informació,  tan necessària, pot esdevienir una trampa. La trampa de posar per davant  l´escenari públic, el personatge que exposa, al procés reflexiu interior. Per ampliar, un article interessant de George Siemens . Un de divertit d´Ignasi Giró. I una reflexió personal de Jeff Uttecht sobre el seu dilema entre la família i l´ordinador.
Arxivat a b. Què ensenyar?, e. Aprenentatge, h. Fracàs escolar, Llibres i articles, Opinions personals. Etiquetes: , , , , , . 2 Comments »

Neil Postman, sobre l´estupidesa

20/10/2011 — Guida

En aquest vídeo, Neil Postman resumeix en dos minuts una idea hermosa que també apareix en el llibre de José A. Marina, La inteligencia fracasada. Teoría y práctica de la estupidez.  

Traducció al català del vídeo de Postman:

Per què els educadors són tan poc efectius en aconseguir els seus objectius. Per què els metges i advocats ho són més?

Metges i advocats emfatitzen allò negatiu. Els metges no estan preocupats per la salut sinó per la malaltia, i els advocats no per la justícia sinó per la injustícia. Estan enfocats en les teràpies. En canvi els educadors estan enfocats en fer els nens més llests, però això és impossible d´aconseguir per la gran varietat d´intel·ligències que hi ha.

Què passaria si els mestres fessin com els metges i es concentressin en l´estupidesa?. L´estupidesa és identificable i curable. La majoria pot reconèixer quan algú comet un error,  fa alguna cosa malament o no sap pensar adequadament i pot saber per què és així. És molt més difícil saber si algú diu la veritat o parla amb saviesa.

Què passaria si els mestres es veiessin com a professionals que ajuden als altres a curar un problema que consisteix en  COM NO SER ESTÚPIDS?

Però què és ser estúpid? No tenir identitat pròpia, no saber elegir, no poder argumentar les propies opinions, no entendre un telediari….

Al vídeo següent, Marina resumeix allò que afirma al llibre La inteligencia fracasada: Molts cops confonem la intel·ligència i l´estupidesa.

Arxivat a Cites, e. Aprenentatge, h. Fracàs escolar, Llibres i articles, Vídeos. Etiquetes: , . Leave a Comment »

El propòsit de l´educació: trobar la teva causa.

21/09/2011 — Guida

Segons Yong Zhao

Yong Zhao, University of Oregon

El propòsit del sistema educatiu és fomentar la diversitat de talents.  El talent individual i la capacitat d´adaptar-se al canvi. Que els estudiants puguin codissenyar el seu aprenenentatge a partir de les seves fortaleses. Només si els estudiants poden desenvolupar la seva individualitat tindrem una base per afrontar el nou món, més complex, més especialitzat i global. Per fer possible allò que diuen Hargreaves i Shirley (2009) a The Fourth Way,  no només gestionar el  propi aprenentatge sinó  ser agent de canvi social: amb els seus companys, les decisions escolars i la seva comunitat.

Zhao, Yong (Febrer 2011): Students as change partners: A proposal for educational change in the age of globalization Springer Science+Business Media B.V. 2011, via @eprats

Segons Martínez Aldanondo.

Martínez Aldanondo, gerent de projectes e-learning i gestió del coneixement. Xile.

¿Qué se le puede pedir a la educación? Que te coloque en “modo aprender” para toda la vida y te ayude a encontrar tu causa, tu vocación, que te ofrezca oportunidades para desarrollar tus talentos hasta que encuentres lo que te pueda interesar o entusiasmar. Para ello, debe ser una experiencia permanente, un continuo bombardeo de estímulos, desafíos y situaciones variadas para que compruebes en qué destacas, que cosas no van contigo y logres encontrar tu pasión. “Un futbolista solo rinde al máximo cuando se divierte” Johan Cruyff. La educación no puede seguir siendo un montón de asignaturas desconectadas entre si y sin relación con lo que te espera en el futuro.

Martínez Aldanondo (Agost 2011): La trampa de la educación de calidad, Catenaria.

Arxivat a 0. Venerats, Cites, e. Aprenentatge, Educació i desigualtat, Llibres i articles. Etiquetes: , . 3 Comments »

Pot l´educació combatre la desigualtat? (II)

16/08/2011 — Guida

Segons la CEOE, la resposta és no, tal com deien en aquest article el juny passat. La CEOE ve en los genes la clave del éxito escolar, on tenen la barra de fer afirmacions com: la herencia genética “tiene una importancia sustantiva en el rendimiento escolar de los hijos equivalente o algo superior a la del origen socioeconómico”

Les afirmacions  les sostenen a partir de les interpretacions manipulades d´un estudi, que no persegueixen altra cosa que defensar que l´educació no pot combatre la desigualtat.

Avui EL PAÍS ha publicat la resposta dels autors de l´estudi  Víctor Pérez-Díaz y Juan Carlos Rodríguez  demanant que per favor no se´ls malinterpreti:

Pintada del 15M

Los datos del estudio PISA de la OCDE sugieren que el índice de estatus económico explica alrededor de una décima parte de la varianza de los resultados de los tests en los países de la OCDE. Pero (…) de confirmarse los estudios sobre hijos biológicos y adoptados, estaríamos ante unos factores socioeconómicos que probablemente explicarían alrededor de un 5% de la varianza y unos factores llamados genéticos que explicarían alrededor de otro 5%.

Creemos que lo más importante es indagar en el 90% de la varianza no explicada, que es lo que hacemos en la casi totalidad de las más de 200 páginas del texto. Somos conscientes de que se trata de un tema delicado….Pero que sea delicado no significa que haya que ignorarlo.

En ningún caso afirmamos que haya una primacía de la genética. 

L´article sobre la CEOE va tenir 1.071 tweets. El dels investigadors en duu 5. 

El primer és un pamflet ple de tergiversacions intencionades. El segon és un estudi científic on es defensa que l´educació pot combatre la desigualtat perquè res està determinat. Produeix tristesa. 

No somos partidarios de ningún tipo de determinismo genético. Tampoco somos partidarios de un determinismo de los factores del entorno o medioambientales. (…)  Creemos más bien que una versión más razonable de las ciencias sociales (y la filosofía) es la que considera a los sujetos humanos como agentes “infradeterminados”, con un grado de libertad que es la razón por la que se les considera responsables de sus actos, incluso cuando se equivocan (por ejemplo, cuando juzgan erróneamente a los demás). Esperamos que este artículo ayude a evitar futuros malentendidos. En todo caso, el lector interesado puede acudir directamente al libro que es la fuente original (en http://www.asp-research.com). 

Articles relacionats:
Arxivat a a. Paradigmes, Educació i desigualtat, h. Fracàs escolar, Opinions personals. 2 Comments »

Pot l´educació combatre la desigualtat? (I)

14/08/2011 — Guida

Ahir @eprats va twittejar un escrit de Zygmunt Bauman sobre les revoltes de Londres, (resumit aquí en català) on ve a dir que la causa està en el ressentiment d´unes classes socials no per no tenir accés al pa, sinó al consum, que qualifica com la religió actual.

Avui El País publica Una semana de furia, una bona anàlisi sobre les revoltes: nadie acierta a dar con una explicación. Quizás porque no hay una explicación, sino muchas (….). Fa una exposició de causes, de les quals la més interessant em sembla la tercera:

  • Causes conegudes com: pobreza, exclusión social, dificultades de integración-aceptación de las minorías étnicas
  • Nous fenòmens com el paper de les TIC i les xarxes socials.
  • Factors pol·lèmics però cabdals perquè són estructurals  (…) Un model d´Estat del Benestar que no pot integrar els exclosos (…) Por un lado, hay una elevada proporción de familias en las que ninguno de sus miembros ha trabajado desde hace varias generaciones. Y  su supervivencia se debe a que dependen completamente del Estado. Por otro lado,  han tenido un apoyo insuficiente del Estado, el sistema educativo les ha fallado porque sus expectativas de conseguir un empleo son a menudo extraordinariamente bajas. Se puede decir que reciben ayudas, pero al mismo tiempo es muy pobre el nivel de los servicios que les deberían permitir escapar de esa situación“. Més endavant repetix: la incapacidad del Estado de superar ese problema a través del sistema educativo.
  • Factors estructurals lligats a la sociologia de l´educació com el consumismo que acaba fomentando el sistema económico neoliberal o los efectos en la sociedad de las familias monoparentales  (…):  Los niños británicos tienen más posibilidades de tener un televisor en su habitación que un padre viviendo en casa. Un tercio de ellos nunca han comido con otro miembro de su familia en la casa familiar (…)  Son, por lo tanto, radicalmente asociales y profundamente egoístas. Al crecer están destinados no solo al desempleo sino a ser inempleables”.
  • Otros factores son coyunturales, como el impacto de las políticas de ajuste impulsadas por la coalición de conservadores y liberal-demócratas.
  • Causes circumstancials: La torpeza inicial de la policía para afrontar la situación.
  • Y algunos, en fin, entran en el terreno de la sociología, como el culto al gangsterismo o el comportamiento de las masas.

La cosa no és que només hagi fallat el sistema educatiu, sinó que el món on creiem viure s´ha esfondrat, on res tornarà ser com abans (Joan Subirats), perquè les sòlides institucions modernes verticals (partits, església, escoles….)  creades els anys 40 formaven un sistema social pensat per unes persones que ja no existeixen.  En aquest món els paradigmes moderns no serveixen per entendre què passa. Només les interpretacions complexes serviran. I l´educació haurà d´estar al servei de la complexitat.

Font: Consejería de Educación País Vasco (2010): Orientaciones para interpretar los resultados de la Evaluación Diagnóstica

Les interpretacions simplistes com la del primer ministre britànic (són uns criminals) no faran més que aprofundir el problema.  Són interpretacions semblants a les del món educatiu de per aquí quan es diu que  tal centre té mals resultats perquè hi ha molts immigrants… opinions que no pretenen entendre la realitat, sino sotmetre-s’hi perquè donen per suposat que la desigualtat és incombatible, inevitable. No creuen que l´escola sigui determinant en el canvi social, sinó que tot depèn de les famílies…..o sigui, del món privat. La cosa pública, cutre i pels pobres. Quan segurament la solució no passarà per cap dels dos extrems sinó per una integració de les famílies i les comunitats dins els centres educatius com ja preveïa aquest informe de l´OCDE de l´any 2001. Ploren, però no aporten solucions simplement perquè pensen que no n´hi ha, perquè creuen que els pobres ho són perquè s´ho han cercat.  Us recorda algú?.

I esgrimeixen erròniament com argument els resultats PISA sobre l´ISEC (Índex Socioeconòmic i Cultural de les famílies) on s´avalua l´impacte del mateix sobre el rendiment, oblidant intencionadament que:

 

  • Els països que obtenen millors resultats PISA han  establert mesures per lluitar contra la desigualtat social. Canadà (amb un percentatge molt elevat d´alumnat immigrant), Shanghai (amb una política centrada en l´educació als barris marginals), Finlàndia (sistema educatiu enfocat a no deixar enrera cap alumne).
  • Els països on els mals resultats correlacionen amb l´ISEC són aquells on no hi ha polítiques públiques educatives de qualitat sostingudes durant molt de temps… i per polítiques de qualitat no em referesc  a segregar els alumnes excel·lents dels flacs, sinó a tot el contrari. A creure de ver que l´educació és l´eina més potent que tenim per combatre la desigualtat.

Font del gràfic:  Consejería de Educación País Vasco (2010),  Orientaciones para interpretar los resultados de la Evaluación Diagnóstica

Arxivat a h. Fracàs escolar, Opinions personals. Etiquetes: . 4 Comments »

El propósito de la educación

31/05/2011 — Guida

El propósito de la educación es ético, político, peligroso y abrumador. Ético porque consiste en hacer lo necesario para no entorpecer el  despliegue del ser (¿qué es bueno o malo, qué conviene para….?). Político  porque tanto sirve para despertar mentes libres como dóciles y obedientes. No es posible educar sin visión política (sea ésta la indiferencia o el compromiso hacia un lado o el otro), que los entendidos llaman paradigma. El  mío es el ilustrado, que entiende que el ciudadano debe ser su propio señor, no esclavo, no vasallo. El que no se somete, que no es súbdito de otros.  Abrumador porque supone vivir la libertad del otro a contrareloj en un mundo de marcos éticos caídos. Peligroso porque es una herramienta de poder.

Como asunto ético-político, la educación no se encierra en los propósitos sino que consiste en lo que pasa con ellos en la realidad, en lo que les pasa a los propósitos cuando están sometidos a la (in)competencia de las personas, las estructuras y el tiempo. Entonces,  ¿qué les debería suceder  en su encuentro con la realidad?. Los propósitos llevarían a:

1. Mirar y escuchar a los niños. En las escuelas y las familias se tendría en consideración  la opinión de los niños para tomar decisiones.

2. Escuchar a las familias. ¿Qué escuela sueñan?

3. Mirar a los maestros en acción. Dejar de escribir sobre propósitos -proyectos curriculares, grandes líneas metodológicas y evaluativas…..-  y mirar qué pasa en el aula: ¿qué hace el maestro? ¿qué hacen los niños? ¿cuál es la tarea?. Una sola cámara de vídeo, un compañero que coevalua son más efectivos para el cambio que 100 horas de formación. Ahí la brecha entre los propósitos, los discursos y la realidad es a veces tan estridente que sólo el humor puede ayudar a saltarla.

4. Desarrollo profesional. Propuestas #EABE11 Menos ponencias y más autobuses (para visitar buenos centros). La autoformación tiene límites; la co-formación es ilimitada. Gran red para problemas sencillos, grupo pequeño para problemas grandes. Hay que ser críticos, estar dispuestos a criticar y aceptar la crítica.

4. Pedir responsabilidades a una Administración educativa que no ha tenido ante sí -al menos hasta ahora- un verdadero movimiento de base de docentes con quienes dialogar y al que temer. Hasta ahora hemos estado  dormidos y  desorganizados sin mensajes  lo suficientemente sólidos como para influir en las políticas públicas,  ni lo suficientemente abstractos como para catalizar la esperanza. Que el movimiento del 15-M tenga la palabra depende de nosotros.

Arxivat a 3. Innovació, Opinions personals, Presentacions_ppt. Etiquetes: , , , . 5 Comments »

4 preguntes que fan pensar…. als mestres

17/05/2011 — Guida

Saber trobar bones preguntes és essencial per a desplegar el talent no només dels alumnes sinó dels mestres. Però  la cosa

Preguntes que sacsegen

no és  fàcil. Algunes preguntes que semblen interessants no generen més que debats abstractes o pobres que no duen a canviar res, ni tan sols les idees pròpies sinó a rodar i rodar sense rumb. En canvi n´hi ha d´altres que donen sensació d´avanç….  d´haver arribat a  ports nous, desconeguts. Aquestes bones preguntes, segons la meva opinió,  tenen en comú:

  • Es fan amb l´objectiu de prendre alguna decisió que repercutirà sobre els fillets i sobre els mateixos professors. Atacar amb preguntes  abstractes (per exemple: els principis metodològics per posar al PEC) no serveix de res si no s´aterra al que passa a l´aula (com podem demostrar que aquest principi ajuda més als alumnes a aprendre? quins aplicam realment i quins voldríem aplicar? ).
  • La resposta no està prefixada pel formador/a o l´equip directiu. No només s´accepten totes les mirades sinó que s´estimulen les visions diferents.
Seguidament anot una llista de les preguntes que solec emprar a les  formacions i que solen donar suc ( a vegades amb un qüestionari previ, altres amb dinàmiques) per si a algú els hi poden servir:

1. M´agradaria ser un estudiant a la meva aula? En què sí i en què no?

2. Quan jo anava a escola…. quins records tenc d´haver-me  sentit reconegut/da?  Quins de que l´avaluació em fos útil per aprendre?

3. Què he après dels meus alumnes aquesta setmana? Quina és la cosa més important que els he ensenyat?

4. Quins han estat els meus moments ahà al llarg de la meva trajectòria professional?

Arxivat a 4. Formació professorat, Opinions personals. Leave a Comment »

Tancar escoles és una solució?

19/04/2011 — Guida

Kansas city va tancar la meitat de les seves escoles

Diumenge TV3 va dedicar  el 30 minuts a les reformes  de Finlàndia i New York. Van entrevistar Roser Salavert, ex-directora del districte 3 de Manhattan,  que l´any passat  va tancar dues escoles (a la ciutat se´n van tancar 65) per ineficiència (directors i professorat poc motivats i alumnes amb resultats baixos).

Coincidint amb la rebel·lió col·lectiva del sector progressista dels EUA contra la política educativa d´Obama (Race to the top) s´està qüestionant l´eficiència de mesures dràstiques com tancar escoles o despedir mestres.

Arguments en contra de tancar escoles:

1. Afecta a estudiants de procedència social baixa. No els serveix per millorar, sinó que queden arraconats. Almost all are Black and Latino with significantly higher needs.  Dels 33.000 estudiants afectats,  només 9.592 s´han graduat.  

2. Els retallen les ajudes i llavors els diuen que s´han de tancar per tenir baixos resultats. Seria millor invertir-hi i lluitar per la millora.  My school had to cut our debate team, chess team, robotics club, choir, and the mentor and internship program with Citigroup. Our school and other schools need more resources and help from DOE. We shouldn’t have to fight with them for it. 

Arguments a favor:

1. Els alumnes no queden arraconats, sinó que milloren. La investigació (Engberg, Gill, Zamarro, Zimmer) ha demostrat que els efectes adversos que poden experimentar els estudiants  no només desapareixen després del primer any sinó que són minimitzats quan els estudiants van a escoles higher-performing. Per les escoles de rebuda no s´han trobat efectes negatius en els estudiants que reben els nous.

2. Les escoles tancades són escoles de grans dimensions (Roser Salavert). Els alumnes es redistribueixen a escoles més petites. Hi estic d´acord.  PISA ha demostrat que hi ha una clara correlació entre el tamamy del centre i els resultats. Com més gran és el centre més baixos són els resultats.

2. Les escoles tancades  han tingut  oportunitats, però la baixa motivació dels equips docents i directius no ha millorat.

Conclusió

Tancar escoles pot ser una solució quan:

  • Les dimensions del centre fan impossible la generació d´una visió compartida i la creació d´equips docents de millora.
  • Els equips directius i docents han rebut suport, ajudes i formació per millorar, però no ha servit.
  • L´èxit de l´alumne independentment de la seva procedència social està per damunt de qualsevol altre objectiu.
  • Els objectius i criteris pedagògics de l´Administració estan per damunt dels econòmics.
Serà somniar molt? Tant de bo tinguéssim debats així aquí.








Arxivat a 1. Organització + Qualitat, b. Descentralització, EUA, Opinions personals.  Leave a Comment »



	



¿Cómo evaluar las formaciones? Instrumentos

11/04/2011 — Guida 




Instrumentos que suelo utilizar en las formaciones: 


– Rúbrica de autoevaluación. Se utiliza colaborativamente (todos escriben online en el mismo docs ANTES y AL FINAL).


– Evaluación  del formador/a  por parte del profesorado


– Metacognición. Què he aprendido? Es el sistema que permite visualizar lo aprendido de forma más positiva. Se pueden mostrar  los resultados en un PPT con música de fondo, de forma que ellos son  los protagonistas y de paso se refresca lo visto el día anterior con sus propias palabras.


– Con TIC, Wordle, wallwisher, twitter. Wallwisher y wordle funcionan muy bien por su rapidez e impacto.






Arxivat a 4. Formació professorat.  Leave a Comment »



	



Hundirse, huir, flotar

28/03/2011 — Guida 




Ver aquí


 






Arxivat a Opinions personals.  Leave a Comment »



	



Aníbal de la Torre a Eivissa

25/03/2011 — Guida 




Aníbal de la Torre presentat per Manuel Rivera. 


Dijous n´Aníbal de la Torre va fer una conferència a Eivissa convidat per l´APREP i el Diario de Ibiza.


Com que mai l´havia sentit, me feia curiositat saber què tindria d´especial un home tan anomenat a twitter   (2.187 seguidors).  Al principi vaig pensar que eren dues coses: pensament propi  i un rallar tranquil.  No va d´expert. Comença dient: “Yo soy un currito, de esos que le meten horas al trabajo....”. El pensament propi:


    

  • Esteim donant la visió de què les TIC impulsen la projecció pública, que ajuden a obrir l´escola al món, a fòra. Ha de ser al revés. De fòra a dins. Han d´ajudar a cooperar més amb els que tenim a prop. La calma, el temps tranquil.
    • 

  • Les TIC no sempre serveixen per aprendre. Com és millor aprendre uns conceptes jugant 45 h a vídeojocs  o llegint  45 minuts?, què és Twitter a les aules?
    • 



I un punt que no compartesc amb ell:


    

  • Va dir que no li veia molt de sentit a fer una conferència en el món actual. Segur?.  Pens que les bones conferències són com les bones lectures i que el seu auge  no ha fet més que començar perquè, com les lectures, ens desconnecten del món accelerat i ens transporten a la quietud, a un lloc on  podem pensar i concentrar-nos, en un món on les tecnologies de la interrupció i la desconcentració (Nicholas Carr) no hi tenen res a fer. Per això les (bones) conferències magistrals com la d´ahir no són un vestigi del passat sinó un signe de futur.
    • 



Com que mai l´havia sentit, me feia curiositat saber què tindria d´especial.  Vaig resoldre  que tenia  el do de donar orgull als mestres i contagiar-nos la convicció de què la feina d´ensenyar ens fa especials a tots. El do que té la gent que es sosté més en el que  és que en el que sap.






Arxivat a c. TIC. Etiquetes: , . Leave a Comment »



	



El sistema educatiu més sorprenent del món (Bob Compton)

26/02/2011 — Guida 






Creiem que els nens aprenen si estan en un ambient on experimenten l´excitació i l´alegria de descobrir.


Treballam alhora les TIC i el pensament.


Creiem que quan aprenen creixen.








Arxivat a Finlàndia, Vídeos. Etiquetes: . Leave a Comment »



	



Poner el arte en el centro

29/12/2010 — Guida 




Hay un arte hecho para ver. Pero hay un arte, el arte verdadero, que es el que se hace ver. Hoy en día se confunde. El arte es utilizado como un instrumento. El arte no es un instrumento, sino un medio de aparición.

La misión del arte es que alguien se quede, simplemente, ante él.

Su misión es enseñarnos a mirar la vida,

los miedos y temores del hombre, sus luces y sombras.

Conocer el alma humana,

los monstruos personales que son exorcizados cuando son presentados.

Enseñarnos a sentir lo que lleva la vida.

Revelar el encantamiento ante la vida.

El entusiasmo que podamos sentir ante una obra se debe a que ha sido capaz de mostrar algo

idéntico o parecido a lo que sucede en nuestro interior: ser vistos.

En esto consiste la función catártica y moral del arte. 


Maria Zambrano




Todo empezó hace unas semanas cuando @jordi_a le escribió  a @rbarlam en Twitter que McKinsey -consultora ligada a PISA– parteix d’una visió de l’escola i de l’exit escolar ideològicament determinada….Entonces se armó  un amago de debate sobre PISA que acabó con un post de @eraser que no entendí, con comentario de @ainhoaeus – que nos lo vino a  traducir- y otro de @pvil en Discentia donde decía que: Enseño Dibujo y Plástica desde hace 21 años, pero eso no les  importa. Posiblemente, si el famoso informe analizase los resultados en  expresión artística y creatividad los resultados serían aún más  alarmantes. Pero no les preocupa, seguirán preguntando sobre cepillos de  dientes antes que sobre pinceles, sobre números antes que sobre  colores. Me inquietó. Entonces  vi Bird,  sobre la vida de Charlie Parker y pensé en cómo le habría ido una prueba que no mide la competencia artística (=las inteligencias visual-espacial, musical o corporal). 


La opción PISA es empezar por lo esencial, (lectura, matemáticas, ciencia) no sólo para consolidar una cultura de la evaluación, sino para aportar  un marco (PISA FRAMEWORK 2009) teórico sólido e innovador -en mi opinión- que sirve de punto de partida para estimular las comunidades de aprendizaje, el desarrollo profesional y la autonomía de los centros (McKinsey 2010, Talis 2009). Consolidemos desde ahí y luego revisemos (En 2015). O sea, que PISA no evalúe la competencia artística no significa que no valga la pena leer lo que se publica en su entorno. ¿Pero  entonces….  la competencia artística? ¿Es realmente importante? ¿Tan esencial como la lectura?. Pienso que sí porque:




    

  • Los educadores necesitamos hacer algo más que enseñar. Necesitamos crear experiencias para los estudiantes. Las experiencias provocan que lo que se aprende sea vivo. Y el arte es el espacio ideal para crear experiencias.
    • 

  • Las competencias se adquieren con la experiencia, pero la experiencia, como dice Gadamer, presupone defraudar expectativas, aprender a sufrir. La experiencia no puede controlarse, planificarse o programar. Saber responder al azar, a lo que irrumpe, a lo incontrolable exige un nivel muy alto de competencia.
    • 

  • Si PISA pretende volver a lo básico, lo básico (la lectura, las matemáticas, la ciencia) no puede entenderse sin  el arte.
    • 

  • Las CCBB exigen activar todas las inteligencias desde el momento que el fin no es evaluar conocimientos sinó la forma de utilizarlos. Cuantas más inteligencias se movilizan más fácil es que los contenidos se utilicen. Cuantos más canales de aprendizaje se utilizan (visual, auditivo, cinestésico) más se asegura la transferencia.
    • 

  • Los sistemas educativos más evolucionados (McKinsey 2010) integran el arte en una visión interdisciplinaria más centrada en cómo se aprende que en cómo se enseña. Véanse como ejemplo estas rúbricas de realizaciones artísticas de las escuelas públicas de Regina (Canadá).En cambio, en los sistemas de bajo rendimiento el arte es un complemento, que forma parte de un horario parcializado en disciplinas.
    • 

  • Crear, actuar, escuchar, reproduir, modelar, bailar: son caminos para poner el arte en el centro del currículum.
    • 



Ver vídeo de @ManuElPielRoja




Fuente: The Huffington Post. Ver más ejemplos de organizaciones que trabajan para insertar el arte en el currículum.


Algunas ideas para poner el arte en el centro.


    

  1. Asociar música a contenidos. Ejemplo: Explicación del origen del universo a través del Bolero de Ravel (a partir de la mitad DEL MP3)
    2. 

  2. Utilizar la música para inspirar escritos
    3. 

  3. Transformar las investigaciones en elaboraciones artísticas
    4. 

  4. Asociar una obra de arte a unos contenidos: paisaje con papel maché, escribir canción sobre lo aprendido….
    5. 

  5. Compartir las interpretaciones respecto a una obra y aceptar las diferentes visiones.
    6. 





Fuentes:







Arxivat a 2. Currículum, b. Què ensenyar?, Cites, Opinions personals. Etiquetes: , , , , , . 6 Comments »



	



Sobre la memoria

18/09/2010 — Guida 




El  profesor Joan Carles Mèlich afirma en Ética de la compasión (Herder, 2010). En cursiva:


Para muchos si la  memoria no tiene lazos con el presente se  convierte en una memoria obsoleta, meramente erudita, que es difícil de  conciliar con el espíritu competencial de la pedagogía reciente. Pero  basta leer los testimonios de los supervivientes de los campos de  concentración para darse cuenta de la importancia de la memoria-almacén  para poder sobrellevar un presente infernal. 


David Perkins también defiende  la memoria-almacén,  pero según él para activarla no se precisa tanto establecer  lazos con el presente como  utilizar la memoria para pensar. Si  no piensas  con lo que memorizas no retienes, y entonces lo que has querido  aprender  queda como pensamiento inerte, muerto, nunca utilizado en el  futuro. Memorizas sin transferir, sin utilizar= No  sirve  para sobrellevar la vida.


Mèlich sigue:


La pedagogía contemporánea ha sido cruel con la memoria. La ha demonizado. Bastaría leer algunos ensayos de Montaigne, –donde revaloriza el olvido y postula que la memoria es contraria al ingenio y la inteligencia. Según él, como afirma Inés Dussel, saber de memoria es no saber…. el conocimiento que importa es el que proviene de la experiencia vital, que es una memoria de las cosas y no de las palabras–  y el Discurso del método de Descartes o el Emilio de Rousseau para comprobarlo….


Como advierte George Steiner:


La atrofia de la memoria es el rasgo predominante de la educación y la cultura de la mitad y las postrimerías dl siglo XX (…) El vigor de la memoria sólo puede sostenerse allí donde hay silencio, el silencio tan explícito en el retrato de Chardin. Aprender de memoria, transcribir fielmente, leer de verdad, significa estar en silencio  y en el interior del silencio. En la sociedad occidental de hoy, este orden de silencio tiende a convertirse en un lujo. (G. Steiner, Pasión intacta, Siruela, 1997, pp. 38-39).


Lo que me ha fascinado del asunto ha sido  algo que a otros les  incordia: El hecho  de que en educación todo pueda (y deba) pensarse de  nuevo. Que nada sea  concluyente. Todo abierto, opinable, sujeto a la  situación y el conocimiento. Que educar no sea una ciencia sino un  arte.   Que andemos siempre  en el filo de algo, manejando opciones  y  caminos abiertos, sujetos  al  error y al padecimiento que acompañan  toda verdadera experiencia  (Gadamer). Que por tanto, sea preciso pensar, definirse, optar a cada momento. En este caso, mi opinión es que Mèlich tiene razón. Que regalar ciertos textos a la memoria de los alumnos es darles un bálsamo para atravesar la vida.






Arxivat a Cites, e. Aprenentatge, Llibres i articles, Opinions personals. Etiquetes: , , , , . Leave a Comment »



	



Interdisciplinarietat

17/08/2010 — Guida 




Per afrontar la globalització l’educació s’ha d’enfocar en una visió interdisciplinària i intercultural. 


(Jean Fracois Rischard, Congrés ISTE, 2010 )

 En un mundo global, si un problema es difícil, lo es porque tiene muchos aspectos interdependientes. (...)  

La realidad se compone de relaciones, no de cosas. La visión sistémica reconoce los vínculos que existen entre las diversas materias de estudio.

 Peter Senge, (2002):  Escuelas que aprenden, Norma (pàg. 58)

En un món complex i global, separar  el coneixement en matèries (la tecnoburocràcia dels experts) treu al  ciutadà el dret al coneixement i a no estar sotmès.




 


 


Morin, E. (1999): Los siete saberes necesarios para la educación del futuro, UNESCO, París






Arxivat a Cites. Etiquetes: , , . Leave a Comment »








« Older posts 


 




						

						
					

				

			

		
 
		
	



		
		





	

		

	

	

	

	

	

	

	

	

	

		
				
		

		
		



		
	


			
		
		
	







		
				
		 


		 	
Design a site like this with WordPress.com
Per començar