Per commemorar el cinquantenari de la sortida de l’Avui s’ha organitzat una festa grossa: una exposició, un documental i un llibre entre altres iniciatives. En un moment donat anava a titular aquest últim article amb la dita “Quan fou mort el combregaren” però no ho he fet perquè seria injust envers tots aquells que avui encara treballen sota la seva capçalera (o mitja capçalera) gràcies a la tenacitat d’en Joan Vall Clara. Però com que som un país especialistes en enterraments, ja sigui de mossèn Cinto o de Durruti, potser sí que aquesta celebració podria convertir-se en unes exèquies on tots plegats lloéssim la mala sort del difunt. Per què, com hem de jutjar la vida de l’Avui? Com una victòria o com una derrota? Si ens posem en el moment del seu naixement, com una victòria. El diari va ser possible gràcies a les aportacions dineràries de milers de persones –més de 30.000– generalment de condició econòmica modesta. I no ho oblidem: la recapta havia començat quan Franco encara vivia. El país es va mobilitzar de dalt a baix.
Ara bé si com deia el senyor Espar, amb tota la bona voluntat del mon, l’Avui havia de ser com Le Monde no es pot parlar pas de victòria. Recordem una dada: fins a l’agost de 1978 La Vanguardia va ser La Vanguardia Española d’acord amb l’afegitó posat el 1939 després de la victòria franquista. Els promotors de l’Avui creien, per tant, que hi havia lloc per a un diari catalanista i, naturalment, democràtic però també és cert que mai no es van preocupar gaire del model: el seu objectiu era fer aparèixer el diari i, per això, en certa manera la seva missió es va acabar el 23 d’abril del 1976. A partir d’aquell moment podríem dir, simplificant, que el model va anar canviant a mesura que anaven canviant els directors i que això és traslluïa en les successives compaginacions: l’austeritat dels temps de Faulí i Cadena; l’eclecticisme de l’etapa Maluquer; l’esponjament populista de Serrats; l’explosió de la falsa modernitat d’en Ramentol; la continència d’en Viladot; la, al meu entendre, visió equilibrada de Villatoro. El diari anava a batzegades de contingut i de continent segons la idea que en tenia cada director. I l’empresa què feia? Buscar diners com fos i, en última instància, com hem vist, esperar a la cantonada el camió amb el paper que havia de fer possible imprimir el diari aquella nit. I consti que l’Avui va comptar durant molts anys amb dues persones molt preparades i que, si no sonés cursi, diria que s’estimaven de debò el diari: l’Antoni Subirà, que durant molts anys va ser el president o màxim responsable de l’empresa editora; i en Jaume Vilalta, que en va ser el gerent.
Antoni Subirà, president de l’empresa Premsa Catalana.Jaume Vilalta rebent la Creu de Sant Jordi l’any l’any 2003.
I quin va ser el paper de les autoritats polítiques de Catalunya? Al president Pujol li va caure al damunt la situació econòmica de l’Avui sense haver-ho demanat. Els promotors del diari eren amics seus des del punt de vista cultural i polític però, a diferència de TV3 i Catalunya Ràdio, l’aventura de treure l’Avui al carrer constituïa un experiment privat i el govern català prou feina tenia en assumir els diners corresponents als traspassos de competències que anava acordant amb l’Estat. ¿D’on treure d’una manera regular la quantitat substantiva de diners que es necessitaven per muntar una redacció com Déu mana i fer-la funcionar dia rere dia? “Rellogats amb dret a cuina”. El veredicte d’en Cadena s’anava demostrant cada dia més encertat.
La Vanguardia, mentrestant, s’havia espavilat. No només havia esborrat la paraula “española” del títol sinó que l’octubre del 2011 va aparèixer la seva edició en català. Seguia així les passes d’El Periódico que ho havia fet l’octubre del 1997 perquè quedés clar que no era –o no era només– un mitjà de comunicació adreçat als ciutadans castellanoparlants sinó un diari que passava a tenir tants o més drets morals que La Vanguardia a l’hora de parlar de la llengua, la literatura i els escriptors catalans. La tesi de la doctrina Gaziel, exposada pel periodista i catedràtic Josep Maria Casasús, segons la qual La Vanguardia era un diari plenament català circumstancialment escrit en castellà, deixava de tenir sentit. Aquest punt de vista era el que, per exemple, havia fet possible que a l’editorial de La Vanguardia dedicat a Salvador Espriu l’endemà de la seva mort s’hi digués que “la lengua solo se mantiene viva con el esfuerzo de los hombres” . Quina lengua? la de La Vanguardia o la de Salvador Espriu?
Alguns interrogants de Gaziel continuen essent plenament actuals.
Però La Vanguardia no només tenia –i té– una empresa sòlida al darrere i un propietari que s’ocupa cada dia del seu funcionament sinó que comptava –i compta– amb un seguit de complicitats socials que la fan portaveu d’una determinada manera d’entendre la catalanitat. Son unes complicitats àmplies que s’estiren i s’arronsen d’acord amb la situació política de cada moment però que, si més no des de la recuperació de la democràcia, passen per tenir un ull posat al Palau de la Generalitat i un altre a la seu del govern central. És exactament el punt de vista que, si més no fins a la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut, assumia, d’una forma més o menys explícita, una part majoritària de la societat catalana. Era un catalanisme tranquil, d’aquella “menestrala pervinguda/que tot ho fa per punt” de l’Oda a Barcelona de Joan Maragall; o de la reflexió del president Tarradellas quan deia que els catalans no ens podíem queixar perquè el restabliment de l’autonomia política no ens havia costat ni un home ni una pesseta. Aquest també era, si fa no fa, el tarannà d’una part important de les societats econòmiques i socials de més pes a Catalunya i per això no ha d’estranyar, per exemple, que els llaços entre La Vanguardia i la Caixa fossin, i segueixin sent, estrets.
Tots aquests sectors no estaven interessats en un diari radicalment català que es pogués escapar d’aquesta moderació. Estem parlant dels anys 1994-1995 i no del 2017. En aquell moment, el diari del tàndem Llobet-Villatoro pugnava per jugar a primera divisió i això va fer que davant la nova crisi econòmica de l’empresa editora les entitats que podrien ajudar-la giressin els ulls cap a una altra banda. I una dada que no podem oblidar i que ja he esmentat: el deute de l’Avui havia crescut com una bola de neu i no hauria resultat gaire fàcil eixugar-lo.
Hi ha un detall poc conegut però que a mi em sembla molt significatiu. Pocs dies abans que l’experiment dirigit per en Villatoro s’hagués de donar per acabat el president Pujol havia dit a una persona molt propera que era la primera vegada que li agradava el diari. Lector habitual de Le Monde i el Frankfurter Allgemeneie, no ens ha d’estranyar que l’Avui li quedés petit (diguem-ho així). L’obsessió de Jordi Pujol no era l’Avui, que li costava diners que no sabia d’on treure, sinó La Vanguardia, el diari català de més influència sobre la societat catalana i els manaires de Madrid. D’aquí, la creació d’El Observador.
Les pressions i ingerències de Convergència sobre l’Avui van existir i en el meu relat no les he amagades. Quan jo vaig començar a treballar en aquest ofici les pressions dels polítics o de qui fos sobre els periodistes i els mitjans de comunicació em semblaven intolerables. Ara les considero tan inevitables com l’acció d’un defensa quan pren la pilota a un davanter per evitar que marqui un gol. Des del punt de vista del davanter és injust que no li deixin fer la seva feina però la seva obligació segueix essent intentar que no li prenguin la pilota i avançar cap a la porteria. La llibertat d’expressió d’un periodista no és un punt de partida sinó un punt d’arribada. I està subjecte a un estira i arronsa –anava a escriure “dialèctica” si la paraula no resultés tan pedant– el resultat del qual depèn de molts factors. I no sé què és pitjor: si rebre pressions o no rebre’n. Que jo sàpiga, l’Avui no va rebre mai pressions ni del govern dels Estats Units ni de l’ambaixada soviètica. Era una prova de la seva diguem-ne poca rellevància en el planeta de la comunicació.
Els dirigents de Convergència van pressionar sobre les successives direccions de l’Avui d’una manera maldestra i sovint innecessària per als seus propis interessos. La manca de confiança entre els qui, amb més o menys dificultats, finançaven el diari i els successius directors va abonar aquestes pressions. Només durant el curt mandat de Villatoro la direcció va actuar de paraigua eficient. Ara bé, d’aquí a afirmar que l’Avui va fer fallida perquè s’havia convertit en un diari de Convergència hi ha un abisme. L’Avui va entrar en crisi perquè els seus dirigents no van aconseguir el compromís de les escasses empreses financeres del país que haurien pogut assegurar-li una pervivència més tranquil·la. No el va aconseguir, aquest compromís, perquè aquestes empreses ja havien apostat, i seguirien apostant, per una premsa que els assegurés que, en els diversos àmbits de la informació, no es cauria en cap mena de radicalisme. I els més mal pensats poden arribar a la conclusió que no és casualitat que la crisi del diari esclatés quan estava en el seu millor moment tant pel que fa a acceptació social com a tiratge. Era una manera de demostrar al poder polític catalanista qui manava de veritat a Catalunya. L’Avui va continuar sortint però els somnis d’influir decisivament sobre la majoria blanca s’havia demostrat inabastable. Més encara, un cop posada en marxa la seva edició en català, La Vanguardia va fitxar la majoria de col·laboradors que havien escrit a l’Avui durant la direcció d’en Villatoro.
L’Avui comptava amb una massa fidel de lectors però, passat l’entusiasme dels primers temps, va començar a rebre crítiques de moltes bandes. ¿Com podíem anar bé si alguns professors de la Facultat de Ciències de la Informació arribaven a l’aula amb El País sota el braç; alguns dirigents d’entitats educatives considerades progressistes llegien i exhibien aquest diari, i a determinats centres de secundària de Barcelona l’Avui quedava damunt la taula de la sala de professors sense obrir? La situació podria semblar surrealista si aquest concepte no em mereixés molt respecte: l’Avui era desqualificat per les elits ben pensats per pujolista; Jordi Pujol havia de pagar un diari que no li agradava i La Vanguardia s’ho mirava a l’expectativa intentant no quedar esquitxada per la situació. L’Avui patia greus problemes de funcionament i no cal amagar-los però fins a l’entrada de Xavier Llobet i Villatoro els redactors vam haver de treballar amb un braç embenat. Així i tot la majoria de seccions havien arribat a ser competitives. Però en la cursa per veure qui era el més pur –que Espriu havia caricaturitzat amb magistral ironia– l’Avui es va convertir en l’ase dels cops del progressisme triomfant. A mi m’havia tocat participar en una mena de col·loqui on en Pep Subirós, intel·lectual que va tenir diversos càrrecs polítics amb el Partit Socialista, va dir –jo era al seu costat– que en el conjunt de la premsa espanyola hi havia dos diaris que no seguien els criteris propis de la professió: El Alcázar –en aquells moments, òrgan de l’extrema dreta espanyola– i l’Avui.
Tal com he dit en el primer capítol, vaig demanar d’entrar a l’Avui per poder escriure en la meva llengua, la que m’havien ensenyat els meus pares i, per tant, la que es parlava a casa. Però també perquè ja havia llegit Gaziel. I Gaziel havia escrit que dues de les falles més vistents de Catalunya eren
“la manca d’una premsa i una banca eficients. Poble que no té i domina les que necessita és un poble fatalment intervingut i profundament mediatitzat”.
Els més il·lusos del moment, entre els quals em comptava, pensàvem que d’una manera o altra l’Avui podria contribuir a superar aquesta falla. Cinquanta anys després més que d’una celebració nostàlgica es tractaria d’esbrinar si la reflexió de Gaziel, el millor periodista de tota la nostra història, continua essent vàlida.
Agustí Pons (Barcelona, 1947). Periodista i escriptor.
"Amo les faules del filòsofs;
ric amb les dels infants
i odio les dels impostors"
El nomenament de Vicenç Villatoro com a director de l’Avui el març del 1993 va coincidir amb l’entrada al diari de Xavier Llobet com a nou home fort de l’empresa. El Sr. Llobet venia precedit d’una fama de bon executiu i decidit a girar com un mitjó la filosofia del diari. El seu punt de vista era aquest:
si fins ara els diners no havien arribat a l’Avui perquè els qui podrien invertir-hi havien considerat que era un diari dolent, ara farem un diari bo i els diners arribaran per força.
I, en efecte, es va llançar a fer un bon diari sense mirar gaire prim en la despesa. Però just quan el diari estava guanyant en presència pública i en lectors -les vendes superaven els 42.000 exemplars- l’empresa editora va entrar en crisi. El deute acumulat era massa gran i ningú no va ser capaç de resoldre la situació.
Però no ens precipitem. D’entrada tots els canvis van resultar, al meu entendre, absolutament encertats. En Villatoro va envoltar-se d’un potent equip directiu. Martí Anglada va ser nomenat cap de projectes editorials. Un gran fitxatge. En Martí Anglada és un periodista de merescut prestigi, que ha passat mitja vida com a corresponsal al Pròxim Orient, a les principals capitals europees i als Estats Units i que també ha exercit com a cap d’informació internacional de TV3. Venia a l’Avui amb un encàrrec específic: pilotar un radical canvi del disseny del diari. I va entendre de seguida l’ambició del projecte perquè el va encarregar al nord-americà Roger Black, un nom ja aleshores mític en el camp del disseny de diaris i publicacions i que havia remodelat des de la revista Rolling Stones al Newsweek. Als dos subdirectors ja existents –en Josep Playà Montaner i en Lluís Martínez, que feien rutllar amb una gran professionalitat el dia a dia de l’Avui– m’hi vaig afegir jo en ser nomenat subdirector d’opinió, cultura i espectacles. L’àrea d’opinió va quedar reforçada amb el fitxatge d’en Francesc Marc Álvaro com a cap de secció —aviat va esdevenir el meu ajudant de confiança i un articulista cada vegada més sòlid— i amb la professionalitat i bona harmonia de Marta Sardà, Joan Anton Caracach i Carme Gironès. De tots ells en guardo un record excel·lent.
Vicenç Villatoro
Entre els escriptors que ja col·laboraven regularment a l’Avui i els que vam fitxar seguint les indicacions d’en Villatoro la llista és llarga. Entre els primers, Josep Maria Espinàs, Teresa Pàmies, Marià Manent, Pere Calders, Marta Pessarrodona. Entre els nous, Nèstor Luján, Oriol Bohigas, Manuel Vázquez Montalbán, Xavier Rubert de Ventós, Ferran Torrent, Xavier Bru de Sala. I periodistes històrics com Carles Sentís. Amb tots ells m’hi vaig entendre molt bé, tal com era la meva obligació. Els fitxatges els fèiem generalment durant un dinar en un restaurant gallec proper al diari. De vegades, m’hi acompanyava en Villatoro; d’altres, en Francesc-Marc Álvaro. Recordo l’àpat amb l’Oriol Bohigas. Crec que va acabar per decidir-se quan l’Àlvaro, vilanoví de pro, li va recordar la seva relació amb Eugeni d’Ors. “Tu ets un noucentista d’esquerres” li va etzibar. En Bohigas va quedar encantat. I els seus articles a l’Avui van consistir en una sèrie de cartes a personalitats polítiques i culturals d’aquí i de fora que després va recollir en un llibre. Jo era partidari de fitxar en Vázquez Montalbán. M’agradés, o no, formava part de la centralitat que buscàvem. Però no vaig participar en la negociació ni vaig voler anar al dinar de confirmació del pacte. La meva absència no va resultar cap problema perquè la llista d’aspirants a compartir-hi taula era infinita. També vaig aconseguir que el doctor Joaquim Molas publiqués a l’Avui algunes entrades del seu dietari. Ho va fer després de dinar amb ell i demanar-li que deixés de malparlar del diari. En canvi, vaig fracassar en el meu intent de fitxar el meu amic Oriol Pi de Cabanyes, en aquell moment director de la Institució de les Lletres Catalanes. Em semblava un contrasentit que el director de la Institució que havia de vetllar pel bon nom de la llengua del país escrivís habitualment en un diari publicat en un altre idioma. No li demanava que deixés de col·laborar a La Vanguardia. Però ell em va dir que no podia escriure a l’Avui perquè li demanaven exclusivitat.
El llibre que recull bona part dels articles publicats per Oriol Bohigas a l’Avui.
Jo seguia publicant cada dia la meva columna –Figures, paisatges– a l’última pàgina; escrivia un o, segons els dies, dos editorials –l’Àlvaro també en feia uns quants– i supervisava les àrees de cultura i espectacles. No en tinc dades però la meva impressió és que la columna diària era molt seguida. En tot cas, rebia força cartes de lectors –en aquell moment, encara s’escrivien cartes– que comentaven el meu text, generalment en to elogiós. Aquest material, juntament amb els papers i documents que he fet servir per escriure unes quantes biografies, està dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Molta feina. Però la feia content.
No sé tampoc quants editorials vaig arribar a escriure. M’hi devia posar a principis de 1987 i no ho vaig deixar fins a la meva sortida del diari, febrer del 1996; potser, per tant, entre 2500 i 3000. Gràcies a la meva condició d’editorialista vaig poder seguir pas a pas un dels grans esdeveniments del segle XX: l’enfonsament de la Unió Soviètica i la fi del comunisme. Des del punt de vista professional, un autèntic privilegi. Ja he explicat en altres textos la meva passió per la història i la política internacional; especialment, l’europea. Per exemple, en els llibres Per entendre l’Europa del segle XX i Zuric, 1917: Lenin, Joyce i Tzara. La constatació més fascinant va ser adonar-me que els països europeus que sortien del comunisme ho feien seguint cadascú d’ells una via pròpia però que repetia o s’inspirava en comportaments anteriors. A l’aleshores Txecoslovàquia el primer president de la República després de l’anomenada “revolució de vellut” va ser l’escriptor Vaclal Havel; un episodi similar al de 1918 quan l’escriptor i filòsof Tomás Masaryk va ser nomenat primer president de la República Txecoslovaca després de la desarticulació de l’imperi austro-hongarès a conseqüència del Tractat de Versalles. A Romania, en canvi, la fi del comunisme va significar l’execució de Nicolas Ceaucescu i la seva esposa en un gest que per força havia de recordar la també execució del dictador Antonescu després de la Segona Guerra Mundial. Pel que fa a Hongria potser entendrem millor la seva deriva radicalment nacionalista si no oblidem que és el país europeu que té més ciutadans fora de les seves actuals fronteres, també com a conseqüència de les retallades de territori imposades pel Tractat de Versalles. I, finalment, ¿com no deixar de veure en la tragèdia balcànica la repetició dels enfrontaments polítics, religiosos i militars que s’havien anat repetint en aquella zona d’Europa al llarg de la història? Per explicar als lectors allò que estava passant a cadascun dels països que sortien del comunisme era indispensable conèixer el passat d’aquests països.
El periodisme com a història del present.
Mai aquesta reflexió d’Albert Camus m’havia semblat tan encertada.
La nova compaginació, elaborada per Roger Black i posada en pràctica per Martí Anglada, va provocar una autèntica commoció entre els professionals d’altres diaris. Ara resultava que el diari considerat el més antiquat del país exhibia la compaginació més moderna. A cada pàgina, titulars grans i només una o dues informacions amb il·lustració. L’espai central era ocupat per les seccions de Cultura, Opinió i Espectacles –és a dir, la meva àrea– que no estaven escrites sobre paper blanc sinó sobre paper groc. La nova compaginació, i les novetats tant en el camp de la informació general com en el de l’opinió, van començar a despertar recels entre els altres diaris i, en especial, a La Vanguardia que en el tema del català seguia tenint la teulada de vidre. Jo crec que amb molt bon criteri, l’equip d’en Xavier Llobet no mostrava cap signe d’humilitat sinó al contrari: actuava d’una manera desinhibida per tal de fer-se un lloc entre la majoria blanca.
El 18 d’octubre del 1994 l’Avui surt per primera vegada amb la compaginació elaborada pel dissenyador nord-americà Robert Black.
La presentació de la nova maqueta es va fer l’octubre del 1994 al Palau Nacional; l’1 d’abril del 1995, l’Avui va aparèixer a la xarxa com el primer diari d’Espanya a penjar els seus continguts a internet d’una manera íntegra; es va comprar una nova rotativa –que, finalment, no va poder ser utilitzada- i es va llogar un altre dels pisos de l’edifici de Consell de Cent. Però els diners imaginats seguien sense arribar i el deute es disparava. Les dificultats de finançament van fer que la impressió del diari es traslladés a una de les rotatives de La Vanguardia. L’Avui va quedar a les seves mans, entre altres raons, perquè també aquí havia de començar el tiratge més d’hora del que era habitual a la resta de diaris. Poc temps després, La Vanguardia va comunicar que el paper groc anava escàs i, com a conseqüència, aquest color va quedar suprimit de les pàgines que jo coordinava. I un nombre creixent de col·laboradors va començar a deixar d’enviar articles perquè no els cobrava.
Finalment, l’empresa va presentar un expedient de crisi que incloïa, com sol ser usual en aquests casos, una dràstica reducció de personal. En la llista dels periodistes als quals es volia acomiadar jo figurava en un dels primers llocs perquè cobrava el sou de subdirector amb l’antiguitat corresponent però també com a col·laborador extern pel fet de publicar diàriament una columna a l’última pàgina del diari. Per això cotitzava doblement a la Seguretat Social: com a treballador per compte aliè i com a autònom. L’1 de febrer del 1996 Vicent Sanchis es convertia, ara sí, en el nou director de l’Avui. Havien passat vint anys des de l’aparició de l’Avui. La meva idea (revolucionària) de jubilar-m’hi havia fracassat.
El març del 1989 –és a dir, un mes abans del nomenament d’Albert Viladot com a director de l’Avui– vaig publicar un article a la revista “Convergència, 15” titulat El mal exemple de TV3. Jo mai no he militat en cap partit polític tot i que m’he sentit molt proper al sector més liberal de Convergència Democràtica i guardo un excel·lent record del meu pas pel grup Catalunya Oberta creat per Lluís Prenafeta i Joan Guitart. Hi vaig conèixer personalitats molt interessants –per exemple, el filòsof André Gluksmann o el periodista i escriptor Jean François Revel– i em van donar un ajut per escriure la biografia de Nèstor Luján. Durant tot aquest temps he cregut que aquell article constituïa una crítica radical al model de diari que Jaume Serrats i el seu equip intentaven dur a la pràctica sense estalviar esforços. Ara l’he tornat a llegir i m’he adonat que potser no és tan explícitament crític amb aquell model com jo m’havia imaginat però sí que, en tot cas, constitueix una advertència, feta des de dins de l’Avui, del perill d’emmirallar-nos en l’èxit que en aquells moments ja havia arribat a tenir TV3 creada uns quants anys abans. Entre altres coses, hi dic: “La premsa escrita en català no ha de renunciar a res, però ha de saber quina és l’estratègia més adequada per aconseguir la credibilitat i la influència que la converteixin en un altre pal de paller de la comunicació a Catalunya. Si TV3 ha guanyat la batalla de l’audiència, la premsa escrita hauria de guanyar la batalla de la credibilitat que no té res a veure amb la batalla de la popularitat o del tiratge. I això només es pot aconseguir (…) amb una estratègia destinada a guanyar els lectors que sigui possible guanyar –i no els que, objectivament, se situen fora dels paràmetres del diari– i amb objectius que no siguin mimètics respecte a cap altra realitat comunicativa”.
Nosaltres havíem d’informar amb la màxima puntualitat possible del que passava a Barcelona, a Calcuta o a l’enèsima guerra de l’Orient Mitjà però on podíem presentar batalla –de fet, ja l’havíem presentada– era en el camp de l’articulisme i l’opinió. No escric això per exagerar la importància de l’àrea que jo portava sinó perquè nosaltres disposàvem, en aquest camp, de les millors peces; les que ens feien diferents dels altres diaris: els intel·lectuals i els escriptors que no havien volgut escriure en castellà durant els anys del franquisme o que ho havien fet per pura necessitat de supervivència econòmica (“claudicacions conjunturals” en deia la Maria Aurèlia Capmany). Aquest era un espai important en aquells moments on moltes coses del país estaven per començar o a mig fer. Entre altres raons perquè, tal com passava en altres indrets, alguns escriptors jugaven un paper social que transcendia la seva estricta feina literària. Eren els “influencers” del moment. Penso en Jean Paul Sartre a França o en Salvador Espriu a Catalunya. Nosaltres a l’Avui disposàvem –o podíem disposar– pràcticament de tot el catàleg.
És cert que existia un altre diari en català: el Punt Diari, nascut a Girona l’any 1979. Però jugava a segona divisió. Dit d’una manera menys brusca: era una les mostres més reeixides d’allò que els francesos en deien –i en deuen seguir dient– premsa regional. Jo coneixia força bé aquesta mena de premsa per un doble vincle familiar que em portava sovint a França. La premsa regional s’alimentava de notícies locals: activitats públiques de les diferents associacions de les ciutats i pobles de la zona; ofrenes periòdiques als monuments funeraris que recordaven els morts per França durant les dues guerres mundials; viatges, campionats o concerts dels escolars; necrològiques de les persones més destacades en qualsevol àmbit de la vida local o regional… Aquesta mena de premsa no responia gens a l’esperit fundacional dels cappares de l’Avui. (Un amic a qui he deixat llegir aquests articles em recorda l’existència en català del Diari de Barcelona. És cert però lamentablement va durar pocs anys. ¿No hauria estat millor que l’Avui i el Diari de Barcelona —que comptava amb diners provinents de l’ajuntament- haguessin unit esforços? No. Cadascú com passa sovint a Catalunya, cadascú volia la seva pròpia barqueta mentre els qui realment manen van en transatlàntic).
D’altra banda, en les meves converses amb en Villatoro abans que ell fos nomenat director jo li deia que mentre féssim un diari per a la minoria catalanista no tindríem problemes; un diari que, per entendre’ns, no trenqués l’hegemonia de la premsa “blanca” la qual fins i tot es podria mostrar condescendent envers la minoria de color. A nosaltres ens tocava fer contenta la parròquia nacionalista per tal que ningú no trobés a faltar la manca d’arrelament cultural dels diaris escrits en castellà. Jo sentia una admiració autèntica cap a Lluis Maria Xirinacs, especialment per la seva valenta actuació davant la Model en demanda de l’amnistia, però hauria modulat els seus articles, i mai no els hauria posat a primera pàgina. I el mateix puc dir dels articles de l’Albert Jané, a qui amb tanta justícia se l’ha distingit amb el Premi d’Honor. Durant molt temps, el seu article va sortir publicat a la primera pàgina del diari. Era un reconeixement, de cara al lector, de la nostra no normalitat.
El 23 de març de 1993, Vicenç Villatoro va ser nomenat director de l’Avui i el diari va començar una enèsima nova etapa.
Jo, aquesta vegada, no m’havia quedat quiet. Creia que en Villatoro, que ja exercia de director adjunt, era, de les possibles, la persona més idònia per dirigir-lo. I així ho vaig dir a persones que podien influir en el seu nomenament. Molt probablement sense aquesta gestió en Villatoro també hauria estat escollit director però el cert és que en la reunió on es va decidir el successor d’en Viladot em consta que ell va tenir un contrincant de pes. Pel que fa a les meves ambicions a aquelles alçades de la meva vida professional jo ja m’havia convençut que servia més de segon que no pas de primer i allò que m’importava era que, per fi, el director de l’Avui tingués una idea no equivocada sobre el diari que podíem i calia fer.
El gener del 1990, l’Àngela Vinent va deixar el diari per convertir-se en la cap de premsa de l’alcalde Maragall. Al meu entendre, un lloc molt adequat per a ella tant per la ideologia que s’hi respirava com per la feina que li tocava fer. El mes d’agost de 1991 és Salvador Cardús el qui se’n va. I entra en Vicenç Villatoro com a director adjunt en el context del progressiu afebliment de la salut del director. Amb en Villatoro m’hi he entès sempre –o quasi sempre– potser perquè ell parla poc; i jo acostumo a parlar molt. Deu anys més jove que jo té una facilitat per escriure articles periodístics com poques persones he conegut durant els meus anys en actiu. Fer de periodista volia dir, durant molt de temps, que es posessin al telèfon les persones a les quals tu trucaves i que després fossis ràpid a l’hora d’escriure la notícia o el comentari. En Vicenç de seguida va tenir agenda i de seguida va demostrar ser molt ràpid a l’hora d’escriure. Una sola idea a cada article amb la capacitat per agafar el lector de la mà des de la primera ratlla i deixar-lo convençut quan arriba a l’última. Jo l’havia seguit des de les seves primeres novel·les —País d’Itàlia, em sembla recordar– però sovint, o de vegades, tenia la impressió que sota la seva extraordinària facilitat per raonar i convèncer amagava unes últimes cartes que mai no arribava a ensenyar del tot.
L’any 1991 va ser molt bon any per a mi. Vaig guanyar el premi Ciutat de Barcelona de periodisme amb un recull d’articles de la meva secció Figures, paisatges. Con que en aquell moment en Viladot estava ingressat a l’hospital, la presentació al premi, que havia de fer el director del diari, la va signar en Villatoro. En el jurat hi havia persones tan prestigioses com en Sempronio i l’Oriol Bohigas i no cal dir amb quina alegria vaig rebre la telefonada on des de l’ajuntament m’informaven que havia guanyat.
M’hi vaig presentar perquè pensava que si no guanyava, ningú no ho sabria però que si per casualitat sonava la flauta jo em podria treure de sobre, si més no dins del diari, la llufa de periodista antiquat que m’havien penjat.
Antiquat potser sí però en la mesura de les meves possibilitats deixava ben alt el pavelló del diari. Però la sort, aquell any, no va acabar aquí. Perquè a la Nit dels Premis Octubre que cada any se celebra a València vaig guanyar el premi Joan Fuster d’assaig amb un retrat de deu personalitats –de Frederica Montseny a Jordi Pujol– sota el títol de Deu daus. Aquest cop tampoc no m’ho esperava. Crec que l’Eliseu Climent, tampoc. Amic diguem-ne íntim de Max Cahner quan vaig abandonar el Departament de Cultura ells dos havien acordat que jo seria el director de la revista El Temps, que estava a punt de sortir. Però no vaig acceptar l’oferiment perquè tenia clar que volia tornar a l’Avui. Abans que acabés l’any, l’editorial Eumo de Vic, promoguda pel meu amic Ricard Torrents, va voler publicar un recull dels meus articles de l’Avui. Va sortir amb un pròleg de l’Albert Viladot i un Retrat de l’autor escrit per Nèstor Luján, a qui jo ja havia reconegut, immediatament darrere de Stefan Zweig, com el meu mestre absolut.
Oriol Bohigas, en aquell moment regidor de Cultura de l’ajuntament, en el moment de donar-me el Premi Ciutat de Barcelona de periodisme corresponent a l’any 1991 en presència de Joan Clos i de l’alcalde Pasqual Maragall.
El 10 de novembre d’aquell 1991 mor Montserrat Roig. El dia abans l’havia visitat a la clínica on estava ingressada. No vaig tenir la impressió d’estar davant d’una persona a punt de morir. Crec que ella tampoc. Jo hi tenia una relació molt correcta; havia estat un fervent partidari de la seva incorporació a l’Avui –tot i que per part de la direcció del diari no havia estat convidat al procés de la seva contractació– i per a mi era un honor compartir l’última pàgina del diari amb el seu article i el de Josep Maria Espinàs. Segons el moment militava al PSUC o hi festejava i això no facilitava que jo formés part del seu cercle d’amistats professionals o personals. Però d’aquest tema ja n’he parlat en un altre llibre —Catòlics, comunistes i cia (2023)– i no vull repetir-me. Més enllà dels seus indiscutibles mèrits literaris, per a mi la importància de Montserrat Roig és que va donar a conèixer a la seva generació –que és la meva– personatges i episodis de la nostra història més recent que ella diguem-ne descobria i que immediatament ens feia descobrir a nosaltres. Penso, per exemple, en la figura del periodista Eugeni Xammar –objecte d’una llarga entrevista seva a Serra d’Or– o en el seu llibre Els catalans als camps nazis.
L’últim article de Montserrat Roig.
La substitució de la columna de Montserrat Roig va tornar a posar en evidència que tot i que després de la marxa de Salvador Cardús jo tornava a ser el responsable de l’àrea d’opinió, la direcció del diari no pensava pas tenir en compte el meu parer. Hi havia pressa per prendre una decisió perquè la mort de Montserrat Roig havia estat del tot inesperada i no podíem deixar en blanc l’espai que el seu article havia ocupat. Durant uns dies hi vam posar articles seus ja publicats. Però aquesta era una solució d’emergència que, si més no a mi, em feia mal als ulls. Jo de seguida vaig pensar en l’Emili Teixidor, un escriptor excel·lent que, al meu entendre, reunia les condicions necessàries: pedagog, periodista, escriptor, havia guanyat alguns dels premis literaris importants –el Joaquim Ruyra i el Serra d’Or– i posseïa un ampli coneixement del que es coïa en l’àmbit literari d’aquests mons de Deu i especialment de França. Tenia un sentiment de catalanitat inamovible però a la vegada era molt crític amb determinades accions –o no accions– dels nostres polítics en l’àmbit de la cultura. Però l’escollit va ser el novel·lista Ramon Solsona i no se’n va parlar més.
Tot i que probablement previsible, la mort de l’Albert Viladot ens va deixar, a tots plegats, desconcertats. Va morir a l’Hospital de Sant Pau on l’havien ingressat i on l’havíem anat a veure tot i que sense poder parlar amb ell. Recordo amb emoció l’Imagine de John Lennon que va sonar en el seu enterrament.
El 2 de maig del 1989 surt per primera vegada a la portada de l’Avui el nom d’Albert Viladot com a nou director. Pocs dies abans, les pàgines de Cultura del diari anuncien la creació dels Premis Avui destinats a la premsa escrita en català. La convocatòria es pot fer gràcies a l’acord establert amb la Caixa de Manresa, aleshores dirigida pel dinàmic Sr. Valentí Roquetas, que és l’entitat que paga la festa. El premi més important és l’Avui d’articles publicats i que en aquesta primera edició guanyarà Teresa Pàmies, col·laboradora habitual del diari des del primer dia. Està dotat amb 400.00 pessetes. Altres premis estan destinats a reportatges publicats a la premsa comarcal, a contes escrits per adolescents, al millor programa de ràdio i televisió, als millors assaigs en el camp de la literatura i la comunicació, a la millor fotografia, i al millor reportatge escrit per menors de 30 anys. Aquest darrer premi porta el nom de Laia González, la companya de redacció morta d’un tumor cerebral aquell mateix any quan només tenia 32 anys. En el jurat hi figuren alguns dels noms més prestigiosos del periodisme català, la majoria col·laboradors del diari entre els quals Carles Sentís, Joaquim Molas, Joan Triadú, Eliseu Climent i Jaume Guillamet. Salvador Cardús, que havia estat nomenat subdirector del diari, i jo, ens vam repartir la secretaria dels diversos premis i ben aviat acabaré de responsable general sempre amb coordinació amb el personal de la Caixa de Manresa i, naturalment, amb la direcció del diari. Jo hi poso els cinc sentits. Per a mi, aquesta iniciativa —amb sopar al Ritz inclòs, si més no en alguna de les edicions— és un exemple de com ocupar espais centrals en el mon de la comunicació a Catalunya.
Albert Viladot
Max Cahner continua manant i Lluís de Carreras és nomenat gerent de l’Avui. En Lluís de Carreras havia estat el secretari general del Departament de Cultura, és a dir el número dos, durant el mandat de Max Cahner. Personatge d’una educació exquisida, d’un tracte excel·lent, ell i jo havíem mantingut una molt bona relació professional.
Salvador Cardús, el nou subdirector de l’àrea d’opinió, havia passat a ser el meu superior immediat. Fins al moment de posar-me a escriure aquests articles jo em pensava que en Cardús formava part del Grup Acta perquè així consta en diversos textos que he consultat. Però ell, a través d’un correu electrònic on em facilita algunes dades que li he demanat, em diu que mai va ser membre d’aquest Grup. I així ho deixo escrit.
Jo em veia perfectament capaç de portar l’àrea d’opinió sense necessitat de cap subdirector que em manés. N’hi hauria hagut prou amb una conversa amb el director sobre com enfocar la secció i, sobretot, quina mena de col·laboradors prioritzar. Però aquesta conversa no va existir mai perquè l’Albert Viladot no confiava en mi. Suposo que em devia considerar un periodista massa proper a allò que ell i en Ramentol, en deien la vella guàrdia i que servia per desqualificar la vàlua d’un periodista sense entrar a considerar el seu perfil professional concret. Jo ja escrivia els editorials del diari abans que entrés en Salvador Cardús i en seguiria escrivint mentre ell hi va ser i també després. La meva malfiança, per tant, era lògica; o tenia una certa lògica. Va quedar evaporada, però, al cap de ben pocs dies de compartir despatx amb el nou subdirector. Pràcticament no he tornat a coincidir amb en Cardús després del seu pas per l’Avui però en guardo molt bon record. Per fora la seva timidesa el feia aparentar distant. Per dins, les seves fermes conviccions religioses i diguem-ne patriòtiques resultaven amorosides per la seva humilitat intel·lectual que el feien intentar entendre les raons de l’altre. No semblava un estil de pensament gaire usual entre els intel·lectuals que jo freqüentava. Era –i suposo que continua essent– una persona bona. Amb ganes de ser bo. La nostra relació no va tenir cap punt de fricció. Tal com em corresponia, vaig seguir les seves indicacions i el vaig ajudar en el que vaig poder quan em demanava l’opinió sobre continguts o sobre maneres d’escriure un editorial. Jo em sentia proper a les tesis que defensaven els membres d’Acta, sobretot, perquè mai no havia patit el xarampió de marxisme que semblava indispensable per moure’s pels espais de la cultura, la política i l’ensenyament de casa nostra. Fins i tot Jordi Pujol es declarava seguidor de Mounier que predicava que no es podia ser anti-comunista. Però els aires de superioritat que gastaven alguns membres d’aquell col·lectiu; aquella suficiència dels qui es creien els inventors del catalanisme no és que m’irrités però sí que em provocava un cert recel.
El meu catalanisme no provenia de Jordi Pujol, com semblava el cas d’alguns integrants del Grup Acta, sinó del meu pare i de la meva mare. Del meu pare, que ens parlava amb admiració de Cambó i de la meva mare que, en la seva adolescència, en plena entrada en vigor de la reforma fabriana, havia jugat a pagar penyores amb els seus germans quan se’ls escapava algun castellanisme que jutjaven excessiu.
A mi no se m’acudia lligar el sentiment catalanista a una política determinada.
Quan em vaig afiliar a la CNT el 1976 amb un grup de militants vam intentar, en aquell moment sense èxit, ressuscitar la revista Catalunya, naturalment en català, que havia estat dirigida per Joan Peiró durant la guerra civil. I quan vaig escriure un llibre d’entrevistes amb la Frederica Montseny no se’m va acudir redactar-lo en castellà. Durant els anys seixanta jo m’havia emmirallat en la generació anterior a la meva; aquella que, malgrat la marginació política, cultural i econòmica que patia no deixava de lluitar per la defensa de la llengua, la cultura i els drets de Catalunya. Tots ells, per cert, o si més no aquells a qui vaig conèixer i admirar, radicalment pobres. El catalanisme venia de lluny i, amb tots els meus respectes, no l’havia començat Jordi Pujol per molt que alguns membres del Grup Acta es creguessin que amb ell, i amb ells, s’iniciava la Història.
Salvador Cardús
No sé si quan va ser nomenat director de l’Avui, l’Albert Viladot ja estava malalt. En tot cas, la malaltia –una leucèmia– es va anar agreujant fins a provocar-li la mort el 9 de febrer del 1993, tres anys i mig després del seu nomenament. El cubicle amb dues taules de la secció d’Opinió on jo treballava estava situat a l’entrada de l’ampli espai que ocupava la redacció. Només calia passar a l’altra banda del vestíbul per arribar al despatx del director. Jo ho vaig fer tantes vegades com va ser necessari però la relació amb l’Albert Viladot no va resultar gens fluida. Mentre Cahner seguís de màxim responsable del diari jo continuaria essent una mena d’empestat. Ja anava bé algú que escrivís els editorials i potser també perquè jo començava a tenir un cert renom. El meu article diari –“Figures, paisatges”– havia passat a l’última pàgina al costat de la columna de Josep M. Espinàs i sota la de Montserrat Roig. D’aquesta manera, la segona pàgina quedava configurada amb l’editorial, l’acudit d’en Cesc i els articles de Vicenç Villatoro i Pilar Rahola, els companys de viatge de Viladot al Grup Acta. La Rahola entrava al despatxet d’Opinió com si es tractés de casa seva. Em sorprenia la seva habilitat telefònica on cada interlocutor rebia no la Veritat sencera sinó –com explica la càbala– un fragment de veritat. De la Pilar admiro la immensa fe que té –o sembla tenir– en les seves capacitats intel·lectuals i socials i en la seva facilitat per circular pels laberints més difícils fins a trobar-ne la sortida, generalment a favor seu.
A finals del 1986 o principis del 1987 no vaig rebre cap citació per anar a veure Max Cahner, el nou home fort de l’Avui, a l’ Acadèmia de Bones Lletres on estava organitzant la nova redacció. Sí, en canvi, que en Vicenç Villatoro, que em sembla recordar que encara no formava part de la redacció però que es movia en l’òrbita de Cahner, em va dir d’anar a dinar. No sé amb quina excusa va voler que ens trobéssim fora de Barcelona. Ara penso que devia ser per fer del tot discreta l’entrevista. Què devia voler? A l’arribar al segon plat ja estava sobre avís: Max Cahner havia donat l’ordre de treure’m del diari. No m’ho podia creure. Jo em tenia per un bon professional; la meva secció funcionava bé i treballava amb un equip que, com ja he dit, era d’una competència màxima. No hi havia cap raó professional que justifiqués aquesta mesura. El mon se’m va enfonsar sota els peus. Durant els tres anys que havia treballat al Departament de Cultura jo havia estat l’ombra del conseller com corresponia al càrrec que exercia. A part de la feina diària que m’encomanava, l’acompanyava en els viatges que fèiem per Catalunya cada cap de setmana en un Seat Mirafiore sense aire condicionat cedit per la Diputació. Visitàvem alcaldes, instal·lacions culturals, assistíem a concerts i actes de tota mena –per Setmana Santa, al matí a Olesa; a la tarda, Esparreguera–; si convenia ens quedàvem a menjar o dormir en algun hotel; i durant les llargues estones del viatge ens suportàvem mútuament els humors asseguts als seients del darrere parlant o endormiscats.
Cahner era una mena de locomotora elèctrica en un país que encara funcionava amb màquina de vapor.
Ho vaig escriure al capítol del meu llibre Temps indòcils (2007) dedicat a parlar del meu pas pel Departament de Cultura. I afegia: “Cahner era puntual, metòdic, ordenat, obsessiu i colèric. Tenia la capacitat seductora dels grans polítics, però una irrefrenable habilitat per destruir els equips humans que ell mateix havia creat. No sabia mantenir l’equilibri emocional que els experts consideren imprescindible en totes les persones que duen a terme una funció directiva i la seva tendència a barrejar els afers públics amb les relacions privades el va dur a la ruïna política”. L’Eudald Solà i jo, els dos caps de servei que estàvem directament a les ordres del conseller, vam ser dues de les víctimes d’aquest desequilibri emocional quan Cahner es va deixar endur per les fílies i les fòbies de les persones que tenia més a prop. En vam ser víctimes després d’haver tornat, tots dos, a les nostres feines habituals –ell, professor de grec modern a la Universitat; jo, periodista al diari Avui– sense pensar, en el meu cas, que me’l tornaria a trobar. Poc temps després d’haver reingressat al diari, algú em va dir que en Cahner ens acusava, a l’Eudald i a mi, de no haver fet prou per evitar que el president Pujol deixés de comptar amb ell per a la segona legislatura. No havia paït la seva no continuïtat al govern català. Però jo, en aquell retorn a la meva activitat periodística, tenia prou feina per re-obrir-me pas en un ofici on qualsevol absència temporal es pot convertir en definitiva. I no m’havia preocupat més d’aquesta insídia. Ara, però, en pagava les conseqüències. ¿Com explicar als de casa meva, als quals havia tingut pràcticament abandonats durant els tres anys que havia durat el meu pas pel Departament de Cultura, que Cahner em volia fora del diari? Ho tenia malament per buscar ajuts. Jo no m’havia mogut mai pels despatxos de Presidència de la Generalitat que és on es feien i es desfeien les aliances importants. I si l’Emili Àlvarez Moliné no s’havia pogut salvar de la crema, menys ho podria fer jo. Cahner –ja ho he dit– tenia plens poders i resultava impensable que algú de més a munt el pogués desautoritzar per una decisió que no deixava de ser un afer intern. I tampoc no podia comptar amb l’ajut de l’Àngela Vinent perquè en el clan del Poble Nou jo hi tenia pocs amics per les meves males relacions amb Huertas Claveria arran que jo hagués acceptat, en el seu moment, la direcció de la revista Oriflama que era un dels seus feus.
Max Cahner obrint la placa commemorativa amb el seu nom de la sala d’exposicions del Palau Moja davant el conseller Joan Manuel Tresserras i el l’ex-president Jordi Pujol, l’any 2010.
Finalment vaig aconseguir evitar l’expulsió a canvi de la meva destitució com a cap de Cultura i amb l’obligació de fer de redactor de guàrdia fins a altes hores de la nit en caps de setmana. Des del punt de vista familiar, un desastre. Des del punt de vista professional, no deixava de ser un alleujament tenint en compte la manera com el nou director entenia les pàgines de Cultura. Ramentol volia unes pàgines de Cultura més combatives. I em va posar un exemple que m’ha quedat a la memòria. Va agafar la pàgina d’un diari i em va dir:
“Per escriure la crítica d’un llibre dolent, no cal gastar gaires ratlles. Publiques de dalt a baix de la pàgina una paperera amb un gran No i a sota el títol del llibre”.
Li vaig dir que jo no em veia en cor de seguir aquestes instruccions. Vaig deixar la secció de Cultura i em van donar un despatxet tot sol on va començar la meva etapa com a responsable d’opinió i editorialista. La secció de Cultura va quedar en mans de l’Avel·lí Artís. Després, hi va arribar en Jordi Capdevila, procedent de la secció de Política. I en van formar part, en un moment o altre, Ignasi Aragay, Dolors Palau, Carme Giró i Montse Frisach, entre d’altres. Julià Guillamon va deixar el diari perquè, després d’unes cròniques sobre la Universitat Catalana d’Estiu, no li van renovar el contracte i David Castillo es va fer càrrec del suplement de Cultura. (A l’exposició sobre els 50 anys de l’Avui, que aquests dies es pot veure al Palau Robert, en David Castillo escriu que ell és el creador del suplement de Cultura. El proper dia que el vegi li regalaré unes píndoles d’Omega 3 per evitar-li més pèrdues de memòria i un llum de gas per si n’ha acabat les existències.)
El 23 d’abril de 1986, coincidint amb el desè aniversari de l’Avui estrena rotativa pròpia, a Badalona. I el 24 de juliol el diari surt per primera vegada amb un nou disseny, més espectacular que l’anterior: ”El FBI s’instal·la a Barcelona” i “Ni borsa ni Barça” són dos dels titulars de la portada. I, entre altres novetats, un suplement d’humor on escriu Ramon Barnils, i que acaba per crear problemes, i un equip d’investigació format per Antoni Batista i Josep Playà Maset –dos excel·lents periodistes– que també resulta conflictiu especialment per una entrevista a Josu Ternera dient que els Jocs Olímpics del 92 no seran objectiu d’ETA.
La calma dura poc temps. El 19 de juny del 1987 es produeix el terrible atemptat d’un escamot d’ETA contra el magatzem Hipercor amb el resultat de 21 morts i 45 ferits. Sense tenir-hi art ni part, el diari Avui es troba col·locat en mig del drama. Un membre de la banda terrorista havia trucat a la telefonista del diari per advertir-li de la col·locació de la bomba i de la urgència de procedir a l’evacuació de l’edifici. Immediatament, des del diari es va donar avís a les autoritats policials però elles no van fer prou cas de l’advertència. La jove telefonista del diari s’ho va passar molt malament quan la bomba va explotar i va provocar més de vint morts i desenes de ferits. Ella, i la resta de responsables del diari, havien actuat correctament. A més, després es va saber que els terroristes també havien trucat a Hipercor i que la policia hi havia enviat uns quants agents. Però, finalment, havien arribat a la conclusió que es tractava d’una falsa arma i per això no havien ordenat desallotjar el local. Tot això ho ha explicat molt bé l’Antoni Batista en el seu llibre Atemptat d’Hipercor. Terror i negligència. Hipercor i la construcció periodística d’ETApublicat per La Magrana el 1997.
Mentrestant, començo a escriure un article diari d’opinió a la segona pàgina de l’Avui. Es titula “Angles” i prenc com a model els textos ja esmentats de Llorenç Gomis i de Jordi Maluquer. O sigui, uns articles que no tracten directament de política però que se la miren des de lluny més amb la intenció d’analitzar punts contradictoris –o aparentment contradictoris– que de assumir posicions rotundes. I on parlo també de personatges, de cultura i del panorama polític internacional, temes que han constituït l’eix de la meva activitat periodística.
La situació d’en Ramentol esdevé cada vegada més fràgil perquè sota la seva direcció el diari no només no guanya lectors sinó que en perd –passa del 40.232 als 37.321 sempre segons la font esmentada– i perquè ja no té el suport d’alguns dels amics que aconsellaven Cahner. Un incident objectivament poc important –el canvi en la ubicació de la portada de la notícia de l’aprovació d’un pla d’hotels (pactat per Convergència) per una referència al català a la Comunitat Europea (una informació on els socialistes queden bé)– és l’excusa per a la seva destitució. Aquesta vegada com que l’empresa no pot usar l’Emili Àlvarez li toca assumir el càrrec de director en funcions al subdirector Josep Playà Montaner, una de les persones més crítiques tant respecte a les obsessions de Calcuta d’en Jaume Serrats com als estirabots d’en Ramentol. Periodista culte i assenyat ha estat al peu del canó des del primer dia i l’empresa no sempre ha valorat com mereixia la seva competència i dedicació.
Albert Viladot és nomenat nou director del diari Avui i en Santiago Ramentol se’n torna a la Facultat de Ciències de la Informació.
A l’article d’ahir citava Josep M. Colomer com a membre del Grup Acta. Es tracta en realitat de Jaume Colomer, professor de Dret Polític i comentarista de política internacional a TV3.
El 21 de desembre del 1985, Jaume Serrats va ser destituït com a director de l’Avui. Causes? Maria Favà, en el seu llibre ja citat, i Àngela Vinent, en una de les entrevistes que ha fet en Saül Gordillo a les pàgines d’El Punt-Avui sobre la història del diari, coincideixen a afirmar que va ser una decisió presa pels dirigents de Convergència després d’un seguit d’informacions publicades pel diari que havien molestat especialment Miquel Roca Junyent, el secretari general d’aquest partit. I citen concretament tres d’aquestes informacions: el relleu donat a les accions de protesta no-violenta dels membres de la Crida; un editorial amb crítiques a la Llei Antiterrorista –que havia comptat amb el vot favorable de Convergència al Congrés de Diputats–; i un article de Lluís Bonada sobre el desè aniversari de la mort de Franco on s’informava que Josep Gomis, militant de Convergència, en aquell moment president de la Diputació de Tarragona, diputat a Corts i un dels polítics més propers a Miquel Roca, el dia de la mort del Dictador havia vetllat el seu cadàver vestit amb l’uniforme de falangista. Roca estava en aquell moment plenament concentrat en l’Operació Reformista i sembla que aquestes tres notícies el van incomodar profundament. Les devia considerar perjudicials per a la imatge de catalanisme renovador però tranquil que volia presentar a la resta d’Espanya. Durant uns dies l’Emili Álvarez Moliné fa de director en funcions i el 14 de gener de 1986 ja apareix el nom de Josep Faulí com a nou director. No cal dir-ho: Faulí era, si més no per als qui treballàvem a l’Avui des del primer dia, un dejà vu. Ell, en aquesta segona ocasió, era perfectament conscient de la seva provisionalitat com a director i si va acceptar de tornar al diari va ser simplement perquè el president Pujol així li havia demanat. Per a mi van ser uns mesos d’una gran diguem-ne placidesa professional incapaç de preveure el terrabastall que estava a punt de caure’m a sobre. Amb motiu del desè aniversari de la sortida del diari, l’anterior equip directiu havia organitzat un seminari de pensadors entre els quals hi havia el filòsof italià Gianni Vattimo que acabava de publicar El fin de la modernidad, un llibre que em va obrir les portes a la comprensió del món que es preveia després del descrèdit de les ideologies redemptores del segle XX. El vaig poder conèixer personalment tot i que no recordo haver-li fet cap entrevista.
El desè aniversari de l’Avui el vam celebrar a la sala de festes Scala. (Foto Ferran Sendra)
Però a la redacció aquest desè aniversari no va ser rebut al so de bombo i platerets. La sensació que no ens n’acabàvem de sortir era generalitzada. En una llarga carta dels treballadors dirigida al Consell d’Administració es deia:
“No veiem que hi hagi un afany col·lectiu per potenciar la premsa escrita en català per dir-ho clar i català, ni la societat civil, ni el mon empresarial, ni la classe política, no es preocupen gens del nostre diari. (…) No podem competir per manca de mitjans”
i es posava l’exemple de la manca d’una rotativa pròpia. Segons les dades que Marçal Sarrats va publicar el 2002 en el seu treball de recerca 25 anys llegint en català. 25 anys del diari Avui. Història del diari Avui (1976-2001) sota la direcció de Serrats la mitjana de difusió del diari havia passat dels 38.053 exemplars de l’època Maluquer als 40.232. Una nota negativa d’aquest segon mandat de Josep Faulí va ser la marxa de Mercè Ibarz cap a un renovat Diari de Barcelona.
El terrabastall general va arribar amb el nomenament de Santiago Ramentol com a director. Aquest nomenament va ser una decisió presa, podríem dir que de forma exclusiva, per Max Cahner que havia estat nomenat editor del diari Avui amb plens poders. Molt probablement aconsellat per J.B. Culla, Cahner –que desconeixia totalment el mitjà periodístic– va nomenar director Santiago Ramentol, un dels redactors en cap d’El Periódico i professor de la Facultat de Ciències de la Informació de l’Autònoma on era company del professor Culla. A la vegada, Ramentol estava molt ben relacionat amb Josep M. Huertas Claveria. Així doncs, arribava a la direcció de l’Avui amb dos sòlids suports: el de Max Cahner i el grup de sobiranistes més o menys joves reunits al voltant d’Acta –Villatoro, Rahola, Viladot, Gifreu, Imma Tubella, Josep Maria Colomer– i el del diguem-ne clan del Poble Nou sota el mestratge de Huertas Claveria. Àngela Vinent va ser nomenada subdirectora i el seu pes dins la redacció va augmentar. En Cahner també va fer venir de València el periodista Juli Esteve perquè s’ocupés del procés de digitalització del diari que havia començat ja amb anteriors directors.
Max Cahner, i desconec si també en Ramentol, s’havia instal·lat en un despatx de l’Acadèmia de Bones Lletres, rere la plaça de Sant Jaume, i d’allà anaven essent cridats els redactors que presumiblement havien de formar part del nou organigrama. Però a mi no em cridava ningú. A la redacció del diari alguns suposaven que jo havia d’ocupar un càrrec destacat tenint en compte la meva anterior vinculació amb Max Cahner i les connexions que jo seguia mantenint amb el mon cultural del país. Però els dies passaven i ningú no em deia res. Se suposava que Cahner i Ramentol estaven tramant una gran revolució que semblava ser l’aspiració secreta dels successius directors que queien com en paracaigudes sobre la redacció de l’Avui. I sempre amb la mateixa obsessió: fer un diari més modern per poder guanyar prestigi i vendre més. Com si la responsabilitat de la situació de l’Avui fos conseqüència d’una redacció plena de carques ideològics i incompetents professionals. Aquesta és la mentalitat amb què Cahner i Ramentol es van fer càrrec del diari. Perquè només així s’entén un dels primers disbarats que van cometre: l’acomiadament d’Emili Álvarez Moliné, un bon redactor, que havia acceptat fer de director en funcions en alguna de les crisis que havia patit el diari i d’una militància catalanista des d’abans de l’arribada de Jordi Pujol al poder, a qui havia de fet de xofer en alguns dels molts viatges que el futur president feia per tot Catalunya. “Jo vaig plorar quan vaig destituir l’Álvarez Moliné” li dirà anys més tard Ramentol a Maria Favà. I aquí, en aquest punt del relat, a mi se’m fa difícil no escriure que devien ser llàgrimes de cocodril.
A mesura que en Jaume Serrats i l’Àngela Vinent aconseguien implantar el seu model a mi em semblava que no anàvem ben encaminats. Són els anys –recordem-ho– de la creació i consolidació, en termes de reconeixement professional i d’audiència, de TV3; un èxit que es deu tant a la perícia dels seus directius i professionals com als mitjans econòmics de què disposa. Els impulsors de TV3 ho tenien clar: no concebien una televisió antropològica –com pretenia José Maria Calviño, el director general de TVE– sinó una televisió diguem-ne total tant des del punt de vista informatiu –penso en les imatges de la detenció del Vaquilla– com en el camp de l’entreteniment –l’emissió de la sèrie Dallas en català–. Hi ha model, talent i mitjans. En Jaume Serrats i el seu equip s’hi emmirallen i el director fa circular una reflexió que ho resumeix:
“L’Avui ha de ser capaç de cobrir a l’instant tot allò d’interès que pugui passar a Calcuta”.
Sí. L’objectiu és indiscutible per a un diari que vulgui jugar a primera divisió, però ¿qui paga les despeses d’un corresponsal o d’un enviat especial tal com fan els diaris realment de primera? No és una pregunta retòrica. L’empresa editora del diari Avui –Premsa Catalana SA– continuava tenint greus problemes de finançament. No és que els seus dirigents fossin uns mals administradors. Simplement, és que com diu la dita “d’on no n’hi ha, no en raja”. I un diari que no neix aixoplugat, més o menys directament, per una empresa, o conjunt d’empreses, o per un govern o partit polític amb capacitat per influir en bancs o entitats similars, ho tenia molt difícil. I a mesura que passaven els anys, la situació empitjorava perquè els mitjans audiovisuals anaven prenent el protagonisme, i la capacitat d’influència, de la premsa escrita.
Les constants dificultats econòmiques de l’Avui arribaven a fer molt difícil l’arribada del paper. Il·lustració elaborada amb IA per Clara Boadas.
Explicaré dos episodis perquè s’entengui en quines condicions havíem de treballar els redactors de l’Avui. Com que la majoria de col·laboradors de les “meves” pàgines de Cultura cobraven amb molt retard vaig aconseguir que, a través d’en Jordi Úbeda, l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, de la qual n’era el president, acordés una subvenció periòdica al diari Avui. Seguia sent l’únic diari en català i això justificava la mesura. La meva alegria, però, va durar poc. Els responsables del diari em van dir que els col·laboradors de Cultura no podien gaudir d’un tracte privilegiat i que, en tot cas, aquestes subvencions passarien a disminuir el dèficit global del diari. El segon episodi demostra que la picaresca no és un invent només espanyol. Un dia, a la cantonada de l’edifici on s’imprimia l’Avui, Jaume Vilalta, el gerent, la persona que més miracles feia per impedir que el diari deixés de sortir, esperava amb impaciència no se sap ben bé què. Fins que va arribar un camió mastodòntic procedent de Noruega carregat amb les bobines del paper que l’Avui necessitava per poder ser imprès aquella nit. En Vilalta el va dirigir de seguida cap al xamfrà. Acte seguit, va fer descarregar el camió per uns quants treballadors de la casa que ja havien rebut instruccions. I quan els responsables del transport li van presentar la factura ell els va dir, tranquil·lament: “L’hauríeu de fer arribar a Banca Catalana” els responsables de la qual en realitat no sabien res d’aquest presumpte tracte. Mentre en dies següents es desfeia l’embolic, aquell carregament de paper ja havia fet la seva feina.
A partir de la meva tornada al diari Avui (octubre 1984) a la secció de Cultura hi vam treballar l’Avel·lí Artís, fill del periodista Sempronio que jo coneixia des dels temps de Destino; la Mercè Ibarz, que provenia de la secció d’Espanya; i en Julià Guillamon, que vaig fitxar recent sortit de la Facultat de Filologia Catalana. En Pere Tió s’ocupava de la informació sobre cinema; en Jaume Comellas de teatre i música; i en Santi Riera, de la ràdio i la televisió. Érem una secció plenament competitiva i ho dic amb l’orgull per la feina que entre tots vam fer i en reconeixement a l’autonomia que el director Jaume Serrats ens va donar des del primer moment.
D’esquerra a dreta Pere Tió, jo, Avel·lí Artís i Julià Guillamon. Fotografia gentilesa de Ferran Sendra.
A les pàgines d’informació general de seguida s’hi va afegir el suplement Avui del Diumenge, en color, pagat per la Direcció General de Joventut que només ocupava algunes de les pàgines per informar de les seves actuacions. Gràcies a l’Eudald Solà aquest suplement es va estrenar amb un conte inèdit de Salvador Espriu –Pas i notícia de la Trinquis– amb una il·lustració de Carme Solé. I en aquell mateix número inaugural, un article de Joaquim Sala-Sanahuja des de París sobre l’últim premi Goncourt concedit a Marguerite Duras. Picàvem fort. Recordo la vinguda a Barcelona de Jorge Luís Borges el 1985, un any abans de la seva mort. Era una visita amb aires d’acomiadament. Cec, l’acompanyava Maria Kodama. Els responsables del viatge havien convingut unes poques entrevistes periodístiques a Barcelona. Amb l’Avui no s’hi comptava. No era la primera vegada que passava en un esdeveniment d’aquesta mena. Jo, aquest cop, m’hi vaig resistir. Vaig trucar a l’editorial que havia organitzat la tournée i vaig protestar de forma educada. Finalment, en Julià Guillamón va ser autoritzat a entrevistar-lo. Quan es va acabar, en Borges va dir:
“Es la mejor entrevista que me han hecho. Lástima que sea para un periódico en catalán”.
Des del seu punt de vista tenia raó. A l’Avui del Diumenge jo hi vaig publicar dues entrevistes. Una, a Pierre Vilar, on justificava la invasió soviètica a l’Afganistan; i l’altre, al poeta José Agustín Goytisolo, amb qui mantenia una bona amistat.
A les pàgines diàries i a les del suplement jo procurava donar cabuda a tots aquells intel·lectuals, escriptors i artistes que tinguessin alguna cosa interessant per dir. Si res em reca és no haver-ho fet encara amb més intensitat. Cada setmana publicàvem, entre tots els membres de la secció, i algun col·laborador que s’hi afegia com en Rafael Vallbona, un article signat amb el pseudònim Virgili i Salvat dedicat a les xafarderies del món cultural. Era una manera de trencar la seriositat informativa que jo creia indispensable en un diari com aquell. Això no vol dir que no tinguéssim problemes. Recordo, per exemple, la trucada d’un enfadat Xavier Folch perquè en la informació publicada arran de la mort de Joan Vinyoli –el novembre del 1984– no vam obviar els seus problemes amb l’alcohol. Poc temps després –el febrer del 1985– la mort de Salvador Espriu va merèixer un desplegament informatiu espectacular. Ho hauria de repassar però crec que, en total, li vam dedicar deu pàgines. El dossier estava preparat de feia dies. Aquesta previsió pot semblar escandalosa per al lector ingenu però en realitat era una pràctica habitual que no sé si es continua fent. Jo no vaig poder anar a l’enterrament d’Espriu, com hauria volgut, perquè em vaig haver de quedar a la redacció supervisant tota la informació. A en Jaume Serrats li va agradar molt el títol que li vaig suggerir per a la portada del diari:
“Ha mort Salvador Espriu, poeta nacional de Catalunya”
i especialment quan li vaig advertir que això de “poeta nacional” seria comentat i criticat per les elits benpensants. I així va passar. Però no he cregut mai, i menys després d’haver escrit la biografia d’Espriu, que aquells que van criticar la diguem-ne grandiositat de l’enterrament del poeta –amb ministres i consellers donant-se cops de colze per ser a primera fila– tinguessin raó. Espriu havia sortit personalment humiliat després de la guerra civil. La seva ambició acadèmica era altíssima: potser arribar a rector de la Universitat com el seu mestre Bosch Gimpera. I, en canvi, es va trobar fora de la universitat i fent de passant d’un notari mal educat i grotesc. M’imagino el pam-i-pipa que devia fer al capità general quan aquest es va quadrar davant del seu fèretre al Palau de la Generalitat. L’endemà, l’enterrament a Arenys de Mar va constituir una de les mostres més irrebatibles del triomf de la renascuda consciència catalanista. A Salvador Espriu mai no li havia agradat perdre i, finalment, havia guanyat la partida.
Amb la majoria d’escriptors hi manteníem, tots els integrants de la secció, una relació molt fluida: Marià Manent i Pere Calders s’alternaven al Davantal, l’article que es publicava al peu de la primera pàgina del Suplement. Seguíem amb els col·laboradors de sempre, i també de nous: Maria Aurèlia Capmany, Marta Pessarrodona, Joan Triadú, Joan Rendé, Àlex Broch, Ramon Pla, Isidor Cònsul i un llarg etcètera. Un dels pocs escriptors amb qui no vaig aconseguir mantenir una relació fluïda va ser amb Joan Brossa. Trucava per telèfon a mitja tarda i es presentava: “Sóc Salvador Espriu” em deia. I quan li deia que no m’enredés, que ja sabia qui era, ell replicava: ´”Es que si dic que sóc en Brossa no em fareu cas”. Amb els anys he comprovat que Brossa va jugar a fons el paper de poeta avantguardista del país i que això el portava a adoptar una presència pública teòricament provocativa. Per exemple, vestir-se de pobre per acudir a les recepcions oficials a les quals havia d’anar en la seva condició de convidat o estrella. Brossa ja és festejat a les revistes culturals dels anys cinquanta i seixanta. Al contrari de Joan Vinyoli, aquest sí un autèntic marginat durant molts anys, tot i tractar-se, al meu entendre, de la veu lírica més pura de la poesia catalana contemporània. Per a mi, van ser uns anys especialment feliços. I un dels records més bonics que tinc són els de la meva relació amb la Mercè Ibarz, en Julià Guillamón, l’Avel·lí Artís, en Pere Tió –que aconseguia anar de convidat als grans festivals de cinema que es feien a Europa– i en Santi Riera, d’una fiabilitat professional absoluta.
Pocs dies abans del meu retorn a l’Avui -després dels tres anys que havia passat al Departament de Cultura— vaig anar al Palau de la Generalitat per acomiadar-me del president Pujol. Crec recordar que en l’entrevista també hi havia en Lluís Prenafeta. Fins aleshores el meu tracte directe amb aquests dos personatges havia estat pràcticament inexistent. Recordo que jo havia parlat breument amb el president el dia de la inauguració del Servei Territorial de Cultura que es va crear a Tortosa, trencant l’esquema provincial. Amb en Prenafeta no recordo cap conversa. Jo vaig agrair-los l’oportunitat que m’havien donat de treballar directament amb el govern del meu país i a preguntes seves els vaig dir que me’n tornava a l’Avui. No recordo qui dels dos em va oferir entrar a treballar a TV3.
Però jo em sentia, sobretot, un periodista de diari, que confiava, i així els hi vaig dir, en les possibilitats de l’Avui.
A l’Avui les coses havien canviat molt. Per començar comptava amb un nou director, Jaume Serrats Ollé, procedent d’El Correo Catalán i del vespertí Catalunya Exprés. La direcció del diari es completava amb en Carles Flo com a subdirector i l’Àngela Vinent com a redactora en cap. En contraposició, havien marxat alguns dels periodistes més preparats. Penso, sobretot, en l’Antoni Ribas, que va ser fitxat per El Periódico, diari en el qual es va acabar jubilant; i en la Rosa Pinyol, que es va convertir en el puntal de la secció de Cultura de La Vanguardia i que, per desgràcia, va morir ja fa uns anys. Aquest flux de redactors de l’Avui cap a altres mitjans de comunicació va acabar essent moneda corrent en aquells anys vuitanta quan la premsa escrita encara estava eufòrica i els mitjans audiovisuals naixien o es consolidaven amb força creixent. Els redactors més espavilats de l’Avui, que molt probablement s’havien iniciat en aquest diari en l’ús del català com a eina de treball, sovint rebien ofertes substancioses tant pel que fa a sou com a possibilitats professionals, i “ens” deixaven. En certa manera, l’Avui els pagava un aprenentatge del qual després se n’aprofitaven els mitjans de comunicació més potents. Marxaven, és clar, els millors i la seva substitució no sempre era fàcil i molt sovint significava un nou aprenentatge.
És en aquest context que vaig pensar i dir que el més revolucionari d’un periodista de l’Avui era voler-s’hi jubilar.
Com és veurà al final d’aquesta història, no ho vaig aconseguir.
Jaume Serrats i el seu equip van entrar a l’Avui amb la idea de modernitzar-lo. Al Correo Catalán, en Serrats havia treballat sota les ordres de Manuel Ibáñez Escofet, que continuava essent un periodista de considerable influència sobre Jordi Pujol; i després, a Catalunya Exprés, on havia demostrat les seves capacitats com a director. Allà havia coincidit amb l’Àngela Vinent, una periodista del Poble Nou, que formava part del grup que liderava en Josep Maria Huertas Claveria i que havia col·laborat a la revista Quatre Cantons. En parlar d’en Serrats he de començar per agrair-li la manera com va procurar que el meu reingrés resultes el màxim de beneficiós possible per al diari i per a mi. En un diari que sempre estava faltat de redactors ell es va trobar que havia de mantenir una plaça buida sense poder-la cobrir. Cada any, quan havia de renovar l’excedència, em pressionava perquè tornés. Però un cop retornat al diari no em va fer la vida impossible, o difícil, sinó que va buscar el millor encaix per a mi i per a les aportacions que jo pogués fer. Jo havia sortit del diari amb la qualificació laboral de cap de secció i ara en Serrats m’oferia ser coordinador de les seccions de Cultura i Espectacles, a mig camí entre aquella denominació i la de redactor en cap.
Jaume Serrats i Ollé.
Mentre vaig treballar a la Generalitat, la secció de Cultura de l’Avui havia estat dirigida per en Lluís Bonada. Pensava, i ho segueixo pensant, que una de les missions d’un diari com l’Avui –recordem-ho l’únic que en aquell moment (1984) es publicava en català– era donar visibilitat a la feina dels nostres escriptors, dels nostres intel·lectuals. Parlar d’ells, dels seus llibres, dels seus punts de vista, de la seva trajectòria. En pla positiu. A en Bonada, en canvi, no li feia res criticar àcidament un llibre encara que es tractés d’una novel·leta escrita per un autor d’escassa rellevància i de poques vendes. Cada setmana publicàvem una columna destinada a aquests llibres de caràcter local o comarcal. En Bonada no hi estalviava epítets negatius quan ho creia de justícia fer-ho. Jo li vaig fer veure les meves discrepàncies. Ell, finalment, va deixar la secció.
"Amo les faules del filòsofs;
