Dos opten per poble i un per comunitat. Curiós matís que pot passar desapercebut: Doctrina política favorable. Burla o ironia?: Predominio del pueblo. Desig?: participació igualitària... Divertit exemple: la democràcia americana és un engany; quan es devia redactar aquest diccionari, aquí la democràcia devia ser encara un concepte llunyà. En definitiva, m'agradaria que les definicions fossin realistes, vigents, però caldrà que s'actualitzin. La qüestió és saber si ho faran tenint en compte la realitat o continuaran parlant d'ideals. Potser caldria fer un referèndum per decidir què es vol que sigui la democràcia, amb preguntes senzilles, això sí. Més clar que el concepte de democràcia em semblen els conceptes de fractura o de divisió repetits o insinuats fins a l'infinit. Entenc perfectament el que volen dir els qui els fan servir explícitament o implícitament , però al mateix temps entenc que mostren una visió reduccionista, maniquea, de la societat i dels individus. No veig que aquesta divisió per dos sigui més important que una divisió per tres, quatre cinc, sis, set ...: partidaris del Barça, del Madrid o de l'Espanyol, de els dretes o de els esquerres (si és que això encara existeix), de les lletres o de les ciències, dels pobres o dels rics, de la carn o del peix, dels sexe dur, del sexe tou o de la castedat, de déu o del diable, dels impostos directes o indirectes, del catolicisme, del protestantisme, del budisme, de l'ateisme, dels gossos, dels gats o del rebuig total als animals de companyia, de les bicicletes per les voreres, de les bicicletes per la calçada o de la supressió total de les bicicletes, dels productes amb IVA o sense IVA, de la solitud o de la companyia, de la lectura literària, de la lectura de les cotitzacions de Borsa o de l'analfabetisme més pur... Malament quan per un moment oblidem que som complexos i que tots els matisos ens conformen, ens uneixen i ens divideixen en equilibris inconstants, per decidir que, per sobre de tot, som una cosa o una altra i tota la resta són detalls insignificants, menyspreables.

Hi ha vegades, però, que abans que el diccionari reculli una nova accepció d'un mot vell, alguns parlants ja li atribueixen la definició imaginada. Passa, per exemple, amb la paraula pàtria, a la qual se li afegeixen uns matisos polítics, partidistes, que originàriament no té. “Dolça Catalunya, pàtria del meu cor...”, que deia Verdaguer... Quina era aquesta pàtria de Verdaguer? Doncs segons el diccionari la terra on hom ha nascut. Que aquesta terra tingui uns horitzons molt o poc llunyans, que la vista abasti els seus confins, ja és cosa de cadascú. Per a Verdaguer els horitzons eren extensos; per a alguns conciutadans seus, molt més; per a altres, no devien anar més enllà del que abastaven amb la vista o unes poques hores de camí a peu o en mula. Per a la Guardia Civil -Todo por la Patria- l'accepció del diccionari que he transcrit no tenia (té) validesa, el concepte era polític, constitucional, no necessàriament lligat al seu lloc d'origen (o d'adopció).

Amb la paraula país, la polisèmia, la del diccionari i la dels qui fan servir el mot, es multiplica i cal recórrer a la polisèmia d'altres conceptes: nació, estat... I encara al seu ús diacrònic... Inacabable.

Jo, que tinc unes tendències romàntiques molt marcades, prefereixo la paraula país a la de pàtria. En la meua ment (també m'agraden els clàssics antics) i en el meus sentiments té unes connotacions de terra, de terra concreta que es pot tocar i gaudir, de terra limitada per un paisatge i una gent, de conjunt comprensible i assumible, unes connotacions que no trobo a la paraula pàtria, que em sembla més abstracta, més manipulable, potser més oficialment pervertida.

Nascut en territori fronterer, més prop del Maestrat o del Matarranya que de l'Empordà, el meu país era inicialment un territori de proximitat que he anat ampliant amb el temps. En aquest país meu -repeteixo: meu; cadascú té el seu popi país- no existeixen fronteres administratives ni variacions substancials en els darrers segles, potser perquè una de les poques marques que reconec és la de la llengua. A vegades vull distanciar-me i anar més enllà d'aquesta limitació qui sap si mesquina de petit país, però sóc incapaç, no trobo la forma, ni des d'un enfocament clàssic ni des del modern. També he de dir que aquesta mancança d'horitzons més amplis no em treu la son, al contrari, em facilita el descans. No vénen per aquí els meus maldecaps, no.

Impossible assistir de prop a alguns actes de la Mercè: hi ha massa gent que construeixen fronteres infranquejables que només poden traspassar escamots en peu de guerra. No ho intentem, som amants de la pau.

L'altre dia, en el seu pregó, Ferran Adrià crec que deia -ara no rellegiré el discurs més o menys improvisat- que el país se salvarà gràcies al turisme (també a l'educació i la cultura). Ferran Adrià, com els déus que parlen del i des del paradís però no indiquen camins concrets per arribar-hi, les deixa anar i continua la seua tasca divulgadora de primer ordre de la cultura catalana.

A l'Ampolla -podria parlar d'altres llocs-, tots els restaurants, amb major o menor fortuna presenten els mateixos plats: ni un polp amb patata ni una amanida de llenties ni.... Aquest estiu, el meu amic M. , com que anava amb la seua filla adolescent, va demanar una pizza i es va negar a pagar-la, va al·legar que no la reconeixia, i això que era una napolitana; l'any passat, la Joana va demanar un carpaccio de vedella i li van servir unes llesques de “fiambre” desconegut, parmesà inclòs, que la cambrera, després de la protesta, va dir que eren italianes i que tenien més predicament, tot i que han desaparegut de la nova carta, que els talls de vedella tradicionals. I qui diu, l'Ampolla, on hi ha llocs amb plats gairebé excel·lents, diu Barcelona. El turisme ho fagocita tot i els del país ens tornem turistes.

Té poques esperances de supervivència un país en què d'aquí no gaire el govern actual o el que vingui declararà plat nacional el pa amb tomata amb no importa què, i apareixeran mil maneres més, ortodoxes o creatives, de preparar-lo. I que consti que jo sóc, amb moderació, un fan del pa amb tomata, però tot té un límit i, malgrat que tinc la batalla perduda, em nego a menjar tothora pa amb tomata encara que sigui com a complement d'una paella exòtica, que qui sap si demanaré algun dia en un lapsus irreversible del cervell, servida a les onze de la nit a la Rambla de Barcelona, quintaessència no reconeguda del guirigall transformacional del país en el seu camí cap a la independència política i cap a les servituds que m'estalviaré de concretar. Si arriba el moment i em queda prou senderi, en tornar a casa rellegiré aquest fragment, somriure còmplice, i, encabat, cremaré el llibre.

-Mudarra, tiene usted ante sí un prodigio de koyné cultural que materializa el encuentro entre la cultura del trigo europea, la del tomate americana, el aceite de oliva mediterráneo y la sal, esa sal de la tierra que consagró la cultura cristiana. Y resulta que este prodigio se les ocurrió a los catalanes hace poco más de dos siglos, però con tanta conciencia de hallazgo que lo han convertido en una seña de identidad equivalente a la lengua o a la leche materna.
-Que banalidad!
-Hasta tal punto asistimos a un prodigio cultural que nosotros, los mestizos, los charnegos, los inmigrantes catalanizados, adoptamos el pan con tomate como una ambrosía que nos permite la integración.

Manuel Vázquez Montalbán: El premio.

Avui he escoltat en directe les respostes de Rajoy a les preguntes dels periodistes relacionades amb Barcenas. Diria que no ha dit res, però segur que els diaris interpretaran i reinterpretaran qui sap què. Perquè els periodistes, com passava abans amb els catalans, de les pedres en fan pans.

Quina pena aquesta aparent confusió d'enrocament amb estabilitat. Quina pena que els governs peninsulars pensin més en els seus propis partits, en els seus membres, que en el poble al qual haurien de servir. Quina pena que els partits en els governs hagin estat, per acció o per omissió, el focus més important de la ruïna material -no diré de la moral- dels seus administrats. Quina pena que hagi de donar la raó al meu veí francès quan diu que una de les desgràcies dels països del sud -ell inclou França- és que els qui governen ho fan creient que són reis medievals. Quina pena que qualsevol canvi que hagi d'afavorir els ciutadans hagi de passar, encara que alguns no s'ho creguin, per aquests governs i per aquests polítics. Uns més que els altres? D'acord, d'acord.

Deixo estar la política i l'economia i em centro en tot el que queda, si és que hi ha alguna cosa més enllà d'aquestes dues realitats, i m'és impossible concebre Catalunya (cal repetir que a vegades confonc Catalunya amb Països Catalans) com a país, com a nació, sense la llengua catalana com a eix fonamental. En una simplificació que a mi no ho sembla, diré que a part de la llengua a l'escola, de les gramàtiques, dels diccionaris, de la literatura..., és l'ús parlat de la llengua el que em permet considerar-me part de la nació catalana, saber quines són les fronteres del país. No són els focs de sant Joan, ni la cobla, ni els castellers, ni l'escudella, ni tantes altres coses les que em permeten saber quin és el meu país, sinó el so de la llengua amb la varietat de pronúncies i de mots que es vulgui.

És possible que hi hagi nacions, països, en què la llengua sigui un element accessori, fins o tot ornamental, aquí no. Aquí la llengua és el tret definitori, constitutiu, fonamental, sense la qual únicament podem tenir un Estat que no ens permetrà saber qui som més enllà de la política o de l'economia. Esclar que molts deuen pensar que el que importar és estar i no ser, o és a l'inrevés?  Quants matisos diferents els d'aquests dos verbs en la totalitat del territori de parla catalana! No hi entraré.

... anà a l'aventura, Cragos i Límira queden enrere, i les ones de Xantos, i els serrats on, pel centre del cos, treia foc la Quimera, amb la testa i el pit de lleona i la serp a la cua.


Ovidi: Les metamorfosis (llibre novè)



Em miro una altra vegada Quimera, la d'Arezzo i em pregunto, sense preguntar-m'ho ni esperar resposta, de què seria capaç de prescindir per poder passar la mà per la seua espinada inhòspita o pel costellam del seu flanc, o per resseguir lentament amb l'index la corba de la seua cua fins a l'altre cap que potser la seua boca va abrusar alguna vegada...

Diuen que Bel·lerofont va matar Quimera amb el plom fos de la seua llança. Mentida, Quimera existeix i continua espantant els superbs i els incauts, els qui li tenen por i els qui provoquen la por. Quimera, com el drac de Jordi, ha estat sacrificada per la història; potser ja ha arribat l'hora de recuperar-la, de treure-li la llança d'aquelles ferides que se'ns va dir que eren mortals.




P.S. Potser és una quimera aspirar a fer “bones” fotos, però al menys podem tenir el sensor a punt. Els de Nikon -avui tenien poca feina- els netegen a l'FNAC de la plaça de Catalunya de les 12 a les 7,30, fins dissabte. Hauria d'haver escrit aquesta nota a l'altre bloc, però em sembla que per aquí passen més nikonistes.

Encara una altra quimera, la valenciana (i la catalana), molt ben explicada aquí.

Acabo, el qui parlava de quimeres l'altre dia -no feu cas del plural, que devia ser cosa del dia- segurament es referia a aquesta:

Hi havia un temps que en algunes cases es podia observar, a l'entrada o en algun altre lloc ben a la vista, alguna peça de ceràmica amb una declaració de principis: Aquí (a ací, segons el cas) hi viu un del Barça (el locatiu doble donava més èmfasi a l'ideari, contundent en la seua senzillesa); la imatge de l'escut del club, o el dibuix de l'“avi” lluint els colors institucionals, arrodonia l'obra artística i evitava impossibles malentesos. Existien altres models de rajola amb idearis diversos que donaven pas als habitatges: el caçador, el republicà, l'antinuclear (les dues darreres van arribar més tard), etc.

D'aquestes mostres d'ideals, elementals, en queden poques a la vista; suposo que ara es porten eslògans més sofisticats, amb més contingut explícit, una mica més als interiors, potser penjats o la saleta, a l'estudi o, fins i tot, al dormitori. Dic això per pura deducció després de veure uns plafons en una botiga del carrer de Petritxol que bé deu comprar algú i col·locar en algun lloc. Probablement el soci o el simpatitzant del Barça actual que té tendència a fer publicitat de la seua condició a la pròpia casa, ha despenjat la innocent rajola del seu pare i l'ha substituïda per aquesta inscripció (30x40, a 14,90 la peça):




















És ben possible que el primer que vegi la persona al matí siguin aquests versos de Guardiola i que el seu dia, si té una mica de consciència de país, tingui una plenitud que fins aquell moment no tenia. I si qui té penjades les paraules es troba momentàniament a l'atur, segur que cada dia es lleva una mica més d'hora fins que arribi el moment, que tot arriba en aquesta vida, que ell i el país siguin imparables. Encara que no ho hauria de dir, perquè pot semblar un sacrilegi, però a mi, el que diu Guardiola ho considero una mica discriminatori envers els qui tenim bioritmes nocturns. Potser en algun moment, en Pep, que és un savi, comprendrà que un país imparable és aquell que funciona nit i dia. Aleshores dirà alguna cosa així com: si alguns aneu a dormir, ben tard, però ben tard, ben tard... Quan ho digui, em sentiré justificat i seré plenament feliç, i Catalunya amb mi.

Sobtadament he pensat un títol, després de tot l'assumpte del post anterior i les seqüeles vàries, esclar. Encabat he vist que no se m'acudia cap contingut enginyós per farcir el post, però penso que això no és motiu per no compartir el títol. Qui sap si algú hi pot treure suc?

M’agraden les carns picades –i no per falta de dents- en totes les seves varietats: les mandonguilles amb salses diverses, que alguns defugen pensant que són fetes de les restes de carns de diferents àpats –i què?-; les pilotes de l’escudella –oh, les pilotes i l’escudella!-; l’steak tartar, condimentat de tal manera que estimuli les papil·les i remogui els sucs gàstrics; el bistec rus, que es va conèixer a Catalunya molt abans que l’hamburguesa, però que, com tantes coses va ser substituït per la denominació i la forma americana.

Sembla que les hamburgueses són una menja poc apreciada pels gurmets, sobretot pels aficionats, que la consideren un plat –un entrepà- poc sofisticat i més aviat apte per a paladars d’escassa educació i massificats. Hi ha, però, hamburgueses boníssimes i imaginatives fetes al país que, amb l’acompanyament adequat, em semblen delicioses. Fins i tot establiments d’un cert renom les promocionen en lloc preferent. Mireu-vos aquesta pissarreta:
























És possible que no hàgiu sentit parlar de Can Ravell, una botiga antiga i discreta situada al carrer Aragó, al costat del mercat de la Concepció. És possible que hàgiu badat davant del seu aparador, però no se us hagi acudit que a l’interior hi ha un restaurant lloat fins i tot pel New York Times. Bé, jo no us aconsellaré que hi mengeu, ni que si hi aneu, demaneu una hamburguesa, entre altres coses perquè pensareu que en trobareu de més barates, però...

Us semblaria un disbarat poder compartir entre catorze persones, per exemple, un dinar de germanor al voltant d’una vella taula de fusta una massa de carn del país de quatre quilos (dos-cents vuitanta grams per cap) cuita al punt i en forma de rotllana de sardana acompanyada de ceba, panxeta confitada..., amb un bon vi del paí? Us semblaria un disbarat acabar l`àpat, desprès de les postres corresponents, entonant La Santa espina?

D’acord, si voleu estalviar, si sou poc imaginatius, si preferiu la vaca de no se sap on, si us agraden les làmines de carn i el pa de sèrie, si teniu tendència a freqüentar locals despersonalitzats amb cambrers temporals, si sou defensors de les multinacionals, si creieu que la gastronomia la van inventar els americans, si somieu amb barres i estrelles..., mengeu-vos una Big Mac o, encara, una Mega Mag, i que us aprofiti. Ara bé, si voleu fer sortir al país de la crisi, si sou imaginatius, si preferiu vaca autòctona garantida, si us agrada la carn consistent i el pa com cal, si tendiu als locals amb personalitat i amb cambrers de tota la vida, si defenseu l’empresa familiar, si creieu que la cuina catalana pot competir i millorar qualsevol altra cuina, si somieu amb barres vermelles i grogues amb un estel..., no dubteu que només podeu satisfer els vostres desitjos amb una Gran Ravell.

El dia que deu o catorze de nosaltres ens posem d’acord, cosa difícil perquè qui més qui menys sempre va molt ocupat, quedem a l’hora de dinar i comprovem que la gran hamburguesa del país, com totes les altres coses, és incomparable.

P. S. Espero que si el propietari de Can Ravell llegeix aquesta publicitat gratuïta, ens faci un descompte substancial, tot i que tinc clar que en aquest país ens costa regalar res.

No hi ha més de 150 persones amb el cognom Maragall, segons es pot consultar a Idescat, i tot i així, és notable l’enrenou que provoquen en el país –petit- alguns dels seus posseïdors. Potser l’origen de tot plegat cal buscar-lo en uns versos de l’avi que ja deuen formar part de la genètica familiar, perquè la literatura, que ningú no ho dubti, crea caràcter.

-Seràs roure, seràs penya,
seràs mar esvalotat,
seràs aire que s’inflama,
seràs astre rutilant,
serà home sobrehome,
perquè en tens la voluntat.
Correràs per monts i planes,
per la terra que és tan gran,
muntat en cavall de flames
que no se’t cansarà mai.
El teu pas farà basarda
com el pas del temporal.
Totes les veus de la terra
cridaran al teu voltant.
te diran ànima en pena
com si fossis condemnat.

Joan Maragall: “El comte Arnau”, dins Visions i cants (1900)

Després va venir la continuació del poema a Enllà (1906) i a Seqüències (1911), però sembla que el darrer dels Maragall en política activa encara es troba a un pas d’Enllà i a dos de Seqüències.. Mentrestant, li recordaria a l’Ernest Maragall que si bé és possible que el seu partit ja no tingui un projecte del país que molts volem–és alguna cosa més enllà dels seus habitants un país o és cada vegada més una entelèquia?- hi ha altres partits que diuen que en tenen i, en tot cas, sempre se’n pot inventar un de nou, de partit i de país. Per altra banda, segons ens ha dit i ha defensat, ell té un projecte d’Educació; i què és un projecte educatiu més que la base d’un projecte de país –sempre que es consideri, repeteixo, que encara existeixen els països-? Tan poca fe té en el seu projecte educatiu que no li importa deixar-lo a mitges?

Tinc curiositat per veure que com anirà l’any que ve la commemoració del centenari de la mort de Joan Maragall. Pot ser una cosa espectacular: tantes idees, tantes imatges, tants camins en una societat de canvi! Tantes preguntes i respostes encara vàlides i a discutir que va plantejar un home que aspirava a ser lliure. Imagino com bulliran els blocs que bullen amb els aniversaris. O no? O ens agafarà l’ensopiment de la realitat més immediata on tot comença i tot s’acaba?

...s’hi ha trobat el cadàver d’una dona morta.
(del Telenotícies d’avui)

En un altre moment del telenotícies he vist com baixaven les caixes amb els milers de firmes que demanaven que el Parlament prohibeixi finalment els toros. No sé si la prohibició de celebrar corrides de toros (de braus, de bous) serà un fet de demà, però no crec que arribi gaire més lluny de despús-demà. No argumentaré res sobre el tema, ja n’he parlat en alguna altra ocasió i no té cap importància.

Sobre el tema, però, em resulten curiosos dos fets:

1. Que les votacions que es faran siguin secretes i amb llibertat de vot.
2. Que 113 polítics francesos demanin als catalans que votin a favor de mantenir els toros i fins i tot busquin la complicitat de la Unesco. Catalunya continua estan de moda a l’exterior, això és bo.

En canvi, no em crida l’atenció que una part dels arguments a favor o en contra es basin en aspectes identitaris. Em sembla una base de gran consistència per començar la discussió.


P. S. Ja fa setmanes que em pregunto, al menys uns minuts cada dimarts (dia que, per cert, coincideix amb un nou lliurament a Dimarts de sang), la finalitat del programa de La Trinca de TV3. Buscar La Trinca del segle XXI? Al final –sóc lent de comprensió- em sembla que ho veig clar. Durant anys, el trio i les seves cançons –poca broma!- van ser un dels elements identitaris més importants del poble català, un reflex del país, i en aquests temps de trasbalsos constants algú deu haver pensat que necessitem un referent incombustible d’una manera casolana de veure i interpretar el món. Llarga vida a La Trinca, encara que no sigui La Trinca!

Més que llegir (ni una línia de Pla, cosa insòlita quan sóc al nord!) , parlar o escriure, aquests dies he mirat i escoltat. He tornat a veure i a sentir Espriu responent les preguntes que al 1976, un any després de la mort de Franco, li feia Soler Serrano en aquell magnífic programa que es deia “A fondo”. Cap intermediari, només les paraules dels dos asseguts cara a cara. Cap imatge que distragués l’atenció de la conversa excepte les portades d’alguns llibres. A la televisió d’avui, un programa com aquest, sense interferències, amb aquesta sobrietat, amb aquesta durada, és raríssim.

Encara es poden trobar en alguna llibreria els DVD amb les entrevistes a Espriu, Pla, Rodoreda..., un material que em sembla, si no imprescindible, al menys interessant per acostar-se a aquests escriptors i a la seva obra, sobretot tenint en compte que són converses de maduresa, paraules de qui ha viscut i ha treballat prou per expressar unes reflexions que van més enllà de la improvisació del moment, de la resposta lleugera, de l’autopublicitat gairebé inevitable.

Més avall us deixo un fragment de l’entrevista quaresmal amb Espriu. Paraules pausades, sense concessions, de realitats condensades i suggerents, com als seus poemes i a les seves proses (i el fons de la mort), amb veu suau, monòtona, només algun cop amb un somriure insinuat als llavis i als ulls, com quan parla de les matemàtiques o del concepte de poesia. Reflexions que et porten a preguntar-te la relació de l’ètica amb l’estètica (?). Valoracions d’algun oblidat (també al país), gairebé només el nom: Joaquim Ruyra; potser actualment massa blanc, massa neutre; i d’aquí a la prosa verdagueriana, que encara queda sempre en segon terme, darrere d’una poesia inacabable i a vegades ... no seré jo qui s’atreveixi a dir el que Espriu no diu. I la contundència d’aquestes paraules que avui no diuen diran ni els polítics (deixem els escriptors de banda momentàniament) perquè ells, siguem condescendents, sempre necessiten més paraules: “yo estoy absolutamente dedicado a mi pueblo (brevíssima pausa per emfatitzar) catalán, a mi nación (pausa encara més breu) catalana, a mi lengua i a mi cultura”; i Soler Serrano que al cap d’un moment i subtilment li refà la denominació de nació: “región catalana... audiencia nacional... otra parte del país”. Acabo el fragment amb la pregunta sobre “el problema catalán” que, òbviament, encara es troba en la fase de cerca de resposta satisfactòria, o potser no existeix problema o resposta?



I finalment, encara que no calgui, la pregunta de sempre: Espriu i la seva obra són ja un mite de la iconografia catalana o encara són reals? Per què? Continuarem fent la pregunta i recollint, potser, respostes.

Mentrestant, segur que alguns rieu en llegir la pregunta perquè aquesta mateixa nit heu vist al canal 33 l’espectacle que la “Locomotora negra” va realitzar fa poc i que no sé si encara és viu i si sortirà en CD o en DVD.

(m'hauré de fer amb algun manipulador de vídeo que sigui més efectiu, més d'aficionat avançat; però l'audio funciona, oi?

Silenci. No hauria de dir res, però no me'n puc estar: avui, en un assaig de les votacions de demà, s'ha demostrat que no cal la presència d'0bservadors internacionals. Malgrat les pressions, no hi ha hagut tongo -potser només que Zapatero s'ha convertit en José Luís. És això? Ai, només calia que fos "quatre", i tots contents.




Insperadament, ha començat a caure una pluja fina.

El dijous hi ha convocada una vaga d’ensenyants i potser de gent en general, és a dir, tota Catalunya, en protesta per la futura llei d’Ensenyament que ara s’està projectant i que sembla que té alguns aspectes discutibles, entre altres, la suposada tendència a la privatització de la pública. No entraré en detalls ni opinions sobre un projecte que a penes conec i que per altra banda no és el motiu del meu post (avui en parla, per exemple, la zel). El que m’ha sorprès és la presa de posició de “La Vanguardia”. No ben bé, m’ha sorprès més que el seu posicionament, l’enorme extensió de l’editorial i les argumentacions discutibles per excés o per defecte que fan servir. Copio uns fragments i decidiu, per què a la fi, l’ensenyament és un aspecte de la vida que afecta tota la societat, grans i petits, amb fills o sense. Per cert, deixant de banda l’oportunitat de la vaga, vull manifestar que la meva tendència és la de participar en vagues en què la finalitat és aconseguir uns objectius definitius, res de testimonis d’un dia de l’estil: “vés amb compte, estàs avisat, fixa’t en la força que podria desplegar i no desplegaré...”

Anem al cas, i permeteu-me petits comentaris i que tradueixi directament: sóc més ràpid. Els parèntesis són meus.

Convocar una vaga en el sector educatiu no significa aturar una cadena de producció amb el corresponent perjudici econòmic de l’empresari o els seus accionistes (aquí l’exemple d’una vaga dels tranposports) sinó que afecta els més de 1.135.000 alumnes no universitaris i les seves famílies, és a dir, pràcticament tota la societat catalana. Una gran responsabilitat, doncs.

Ja ho sabeu, doncs, que aquesta no és una vaga qualsevol, un fet anecdòtic, encara que només duri un dia; aquesta és la VAGA. Penseu-ho bé, implicats i implicadors. I anem a argumentar.

Els mestres i les mestres (correcció política, però s’obliden els professors i professores, com sol passar sovint –assumpte menor que no ve al cas) es troben sotmesos actualment a l’encalçament d’un nombre major de pares que s’apropen a l’escola (i als instituts) amb mentalitat de client, exigint una prestació de serveis sense que ells estigui disposats a aportar la seva part de responsabilitat, o encara pitjor, sense saber com assumir-la. I per si això fos poca cosa, a aquesta exigència se li suma una incessant i insensata pluja de noves tasques que la societat en el seu conjunt pretén delegar sobre un sistema educatiu ja exhaust. D’altra banda, la cultura de l’avaluació ha arribat ja a l’escola (i als instituts) i els resultats no són precisament brillants. Certament, la responsabilitat d’aquests fracassos no recau de manera directa sobre el professorat sinó tot el contrari: són molts els mestres i les mestres (i els professors) que estan frenant el que podria ser una caiguda en picat si no fóra per aquesta dimensió vocacional que encara és molt àmplia entre aquests professionals.

Ui, quin ensabonament a mestres i professors! Per bé, que l’esment de la dimensió vocacional em crea una certa desconfiança. Per què es parla de vocacions en determinades professions i no en d’altres? I els paletes, i els farmacèutics i els pilots d’aviació i els futbolistes i els advocats...? La societat en el seu conjunt pretén delegar una incessant i insensata pluja de noves tasques? A veure, anem a pams: no podem concretar una mica més? La societat és insensata? Qui la tornarà sensata? Si tota la societat és insensata, periodistes inclosos, difícilment s’adonarà de la seva insensatesa, i ja podem plegar. Si els mestres i professors i les mestres i professores –ai, que se m’encomana la correcció política!- són els qui encara frenen la davallada de l’ensenyament, qui la propicia? Els pares –víctima propiciatòria- semblen una mica els causants de la situació i jo no m’atreviria a descartar-los, però no semblen el factor definitiu, només els hem de fer una estirada d’orelles i donar-los un manual de pares que podran llegir en diagonal. Haurem de continuar llegint per buscar culpables.

I és precisament en aquest context que el Departament d’Educació apareix amb la redacció d’unes bases per a la futura llei d’educació de Catalunya que, ara només en una primera declaració d’intencions, es proposa afrontar els veritables reptes organitzatius que té plantejats el sistema educatiu català.

Continua el paràgraf amb la proposta de discussió de les bases per tal de desfer les ambigüitats existents. Molt bé, segur que sí, però si la qüestió és resoldre reptes organitzatius ja podem plegar. El debat sobre l’ensenyament va molt, però molt més enllà de l’organització de centres, mestres, professors i alumnes. El debat sobre l’ensenyament s’ha de basar en una discussió sobre la funció del propi ensenyament, de l’educació, del model de societat que es pretén aconseguir, de qui ha d’estar implicat en aquesta rediscussió de les funcions de l’ensenyament primari i secundari. Com s’ha d’organitzar allò que no se sap ben bé què és o ben bé que pretén, més enllà de generalitzacions? Com s’intentarà organitzar una part de la societat des d’una societat desorganitzada i des d’unes actuacions polítiques a curt termini, erràtiques i qüestionables? L’ensenyament serà un oasi que no reflectirà una societat contradictòria amb uns valors –doneu-li el sentit que vulgueu a la paraula valors- que s’allunyen força dels valors que es vol que s’ensenyin des dels centres d’ensenyament? Allò que no fan els responsables directes i indirectes dels nens i els joves s’ha de fer en els horaris lectius?

Però en qualsevol cas, representen (les bases de la llei) un salt qualitatiu molt respectable i en la bona direcció quant a voler passar de les paraules i les bones intencions als fets i els resultats per a la millora del sistema.

Tornem-hi amb la idea que el causant de tots els mals és el sistema. El sistema, l’estructura externa i interna pot ser important, però està format per continguts i gent, per si sol no té cap valor.

No s’ha d’oblidar que una llei d’educació no és una qüestió a discutir només entre professorat i administració, sinó que, com apunta el títol de les bases del departament, és una qüestió de país. I els pares i la societat sencera són també agents directament implicats que la vaga deixa fora del debat. Els sindicats d’ensenyants amb aquesta vaga, posats a la defensiva i defensant postures immobilistes, assumeixen una greu responsabilitat en un dels debats socials de més envergadura que en aquest moment té plantejats Catalunya.

Per fi hem trobat els culpables, els sindicats d’ensenyants immobilistes –o sindicats immobilistes d’ensenyants- que no compten amb els pares i la societat sencera. Aquests mateixos pares i aquesta mateixa societat que uns paràgrafs abans eren més aviat irresponsables o tenien exigències desmesurades. Molt bé, d’acord, un debat en què entrin els pares i la societat (formada per pares, fills, néts i avis, cunyats i nores, sogres i gendres, famílies senceres) A disposar, doncs, i cap llei nova fins que la societat en el seu conjunt, pares inclosos hagi dit la seva. Una llei tan important, vital per al futur de tota societat, del país, com la d’ensenyament en què no és tingui en compte l’opinió raonable i raonada de la mateixa societat, no s’hauria d’aprovar de cap manera, ni tan sols s’hauria d’haver intentat fer-ne unes bases de discussió. O no és això? Que no es mogui la llei, que no es moguin els sindicats immobilistes; tothom quiet fins que tothom hagi participat. És això? O els polítics i els sindicats ja representen tota la societat en un sistema democràtic? Potser és això? Sigui com sigui, em temo que el debat important aquests dies serà quin partit fa unes ofertes més interessants de cara a les properes eleccions. Que quan guanyin uns o altres ja no quedin existències de les ofertes que fan no serà culpa seva sinó de la pròpia dinàmica de mercat i de la manca d’exigència dels consumidors.

Vaja, ja he entrat en un altre tema, ara que començava a intentar donar la meva opinió sobre l’assumpte.

M’he passat? Em refereixo de llargada.

Que si jo “secundo” la vaga?

La Joana, que se les empesca totes i té idees aparentment rocambolesques, ha començat a lligar caps i està muntant una teoria que, si té èxit, potser es podrà posar a la pràctica i fins i tot li donarà alguns calés. Una teoria que no acontentarà tothom, però farà la vida més fàcil i menys ... a molta gent.

Després de llegir els detalls de la història de Carles Veiret, a qui uns llogaters de bona fe, que ell ha confós amb uns okupes, han fet fora de casa mentre havia sortit a comprar un sofà, la Joana ha anat rumiant, rumiant i ha lligat dues històries, dos procediments.

Pensa la Joana que l’alarma social i, sobretot, l’ensurt, o resultats més cruents en el cas dels directaments afectats pels robatoris que assolen el territori, tenen fàcil solució. La idea és que els malfactors –la Joana els anomena així- que ronden durant dies determinades cases a l’espera de trobar el moment oportú per entrar durant la nit i emportar-se tot el que troben -i compte que algú els descobreixi mentre realitzen la seva activitat- canviïn el seu modus operandi. La Joana pensa que el que haurien de fer és entrar a les cases en el moment que estiguin segurs que no hi queda ningú, animals domèstics exclosos. Immediatament haurien de canviar el pany i, ja segurs de no ser molestats, iniciar la primera exploració del domicili. Evidentment, en un moment determinat tornaran els antics propietaris que en veure que no poden obrir la porta trucaran. És aleshores quan un dels nous inquilins, a poder ser el més simpàtic, els obrirà i els explicarà que ell i familiars o amics han entrat a la casa perquè aquell mateix dia els l’ha llogada una senyora desconeguda que s’han trobat al carrer; per cert, a un preu enormement abusiu. Evidentment, el nou llogater entén els arguments dels antics propietaris, però els demana que es posin en la seva pell. Mig aclarit l’assumpte, s’acomiaden mútuament, i no cal que siguin gaire amables en aquest moment, perquè uns i altres es troben prou trasbalsats per una situació que, encara que de manera diferent els sorprèn i els intranquil·litza. El mateix dia i posteriorment, mentre els suposats propietaris originals recorren a les diverses policies, denuncien els fets al jutjat, expliquen el cas a un advocat, es dirigeixen a la premsa i realitzen altres activitats relacionades amb l’enrenou que els preocupa, els okupes a la força comencen a traslladar joies, diners, objectes d’art, i mobles si s’escau, amb la intenció de vendre’ls o resituar-los. També és convenient que concedeixin alguna entrevista a la premsa i a la televisió per tal de fer conèixer les vicissituds que els han portat a convertir-se en inquilins d’una casa mitjançant enganys (aquestes entrevistes, a més els poden proporcionar una pasta extra per ajudar a pagar el lloguer). Cal afegir que, permanentment, hi ha d’haver algú que no abandoni la casa sota cap circumstància. Al cap d’una setmana aproximadament –no s’ha d’ anar ràpid que la pressa és mala consellera-, després d’haver acabat amb les provisions de la nevera, haver concedit les entrevistes necessàries i haver buidat la casa dels objectes que considerin prescendibles, això darrer cal fer-ho sense ostentació, a ser possible sense que se n’assabenti ningú, els okupes ja estaran en condicions de marxar i d’anar a llogar una altra casa.

Aquesta és la idea bàsica que m’ha exposat la Joana. Jo li he volgut fer veure que la seva proposta té uns quants inconvenients, que policies, jutges i polítics actuaran immediatament, que, en tot cas, els propietaris recorreran a mercenaris perquè facin fora els suposats llogaters (aquí la Joana m’ha llançat una mirada que jo he interpretat com que potser ella mateixa es vol introduir en el negoci dels mercenaris). En fi, li he dit que en el nostre país és impensable que es produeixi una situació com la que ella s’entesta a explicar-me. La Joana, però, insisteix que el seu pla és bo, que només cal donar-li uns darrers tocs per veure com se’n pot beneficiar. No té clar si s’ha de convertir directament en mitjancera, si li cal patentar la idea, si haurà de trobar els malfactors a través d’anuncis a la premsa, si haurà de muntar una xarxa de pisos on es puguin refugiar els desallotjats mentre intenten posar fi al seu problema... La Joana fins i tot pensa que arribarà un moment en què les autoritats, assabentades de la seva iniciativa, li facilitaran els mitjans per dur-la a terme, que el que volen les autoritats és viure tranquils i solen premiar qualsevol que els faci més fàcil la seva feixuga tasca d’ordenació de la gent i el territori, mentre ells es dediquen a discutir les realitats realment importants.

No sé com acabarà la cosa, però estic segur que en sentirem parlar. Quan la Joana s’encaparra en algun assumpte no para fins que aconsegueix sortir-se’n.

Perdoneu que us expliqui tot això d’una forma tan barroera, incompleta i segurament imprecisa, però m’ha estat impossible aconseguir que fos ella qui us ho digués directament, capficada com està en les seves cabòries.

P. S. Tornant a la realitat de Carles Veiret i companyia. Com m’agrada aquest país, en què tothom és acollit sense cap mena de prevenció i es desviu per fer més agradable l’estada als nouvinguts. On l’amic xilè indocumentat Luís D. Álvarez té l’oportunitat de denunciar l’insistent Veiret per violar la seva intimitat. On els mossos adverteixen a l’amic Veiret que vagi amb compte amb els intents de violació de domicili. On la inquilina xilena Ximena demana que mai més no torni a passar el que els ha passat a ells. On l’amic Baltasar, conseller d’Habitatge i abans tertulià del programa de televisó de futbol “La barberia”, diu que ara no toca parlar d’aquests temes (Pujol va crear escola). On tots xerrem molt, com a bons mediterranis, però deixem que cadascú se solucioni els seus problemes... Decididament, aquest és el país que vull.