Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris concursos. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris concursos. Mostrar tots els missatges

9.4.14

Estrelles farcides de xocolata + {concurs tercer aniversari April’s Kitch}

“¿Sabes como me siento?
Como una gata sobre un tejado de zinc caliente”

“Los gatos saltan de los tejados
y no se hacen daño. Salta”

“¿Saltar adonde?”

“Búscate un amante”

“No merezco esto.
No tengo ojos para ningún otro hombre. Incluso cuando los cierro te veo solo a ti”

La gata sobre la teulada de zinc
Dirigida per Richard Brooks.
Guió escrit per Richard Brooks i James Poe.
 Basada en l'obra teatral homònima de Tennesse Williams.

Mentre em poso a escriure de nou aquí penso en no sé què en sortirà, m’ha costat dir-vos hola, sabeu que no passo cada cop per aquí només deixant empremta de la meva cuina, sempre hi ha molt més de mi, i desitjo que continuï sent així, ja que si d’una banda sento la vostra companyia, de l’altra també sentiu el batec del meu dia a dia, a vegades agre-dolç, però ple de persones que no deixen que aquest vaixell s’enfonsi, sigui de la forma que sigui, ja les sento infinites.

Doncs, què us sembla si ens retrobem? I quina és la millor forma? Doncs amb la celebració d’un aniversari! April’s Kitch fa tres anys i ens convida a participar-hi fent una recepta i ideant una historia paral·lela a una pel·lícula d’entre l’any 1950 i 1965.

Guapa, moltes i moltes felicitats!!! :) Desitjo de tot cor que t’agradi la meva participació, ja saps que quan faig quelcom hi poso tota la meva il·lusió, i aquesta vegada és també per donar-te les gràcies, per animar-m’hi, no vull que el meu bloc continuï així de solitari. Gràcies!

{La gata sobre la teulada de zinc}

En Brick feia temps que no es mantenia seré ni un sol dia, l’Skipper ja no hi era i s’havia abandonat definitivament a l’alcohol, l’ajudava a oblidar aquella nit fatídica i el fet de no tornar-lo a veure mai més. Com cada nit Maggie li pujà una ampolla de bourbon, però no el trobà dins l’habitació, la suau brisa entrava des del balcó obert, fent voletejar les cortines. Recollí l’ampolla i els gots buits que restaven sobre la còmode de tot el dia i n’omplí dos gots nous. Abans de pujà a l’habitació també agafà unes quantes galetes que encara hi havien en safates al jardí, de la festa d’aniversari de Harvey 'Big Daddy' Pollitt. El trobà assegut al terra de la terrassa, abandonat en els seus pensaments. La Maggie s’hi assegué al costat, li donà un dels gots de bourbon i deixà el plat amb les galetes al terra. Recolzà el cap sobre les seves espatlles. Aquells moments de silenci entre els dos sempre havien sigut màgics, sense dir res cadascú sabia el que li volia dir l’altre, sense dir res s’ho deien tot. Però tot i aquella complicitat del llarg dels anys la Maggie sabia que el cor d’en Bick no havia estat del tot seu,  encara que mai li ho havia dit. A l’hora, cadascú va agafar una galeta del plat, el fregadís dels seus dits va fer que es miressin uns instants, una llàgrima baixava per la galta d’en Brick. Ella s’aferrà al seu braç, fort, li volia dir que comprenia el seu dolor, el compartia. Ell l’apropà encara més a ell, li passà la ma pel seu cabell, còmplices.



INGREDIENTS
Galetes:
100 grs de sucre
100 grs de mantega
300 grs de farina
3 cullerades de llet
Vainilla en pols
1 ou
Un pessic de sal

Farcit:
100 grs xocolata negra 70% cacau
100 grs nata líquida 35% MG
50 grs de mantega, tallada a daus

ELABORACIÓ
Poseu la farina a sobre el taulell en forma de corona i al mig tots els altres ingredients. Ajunteu-ho, treballant-ho primer amb una forquilla i després seguiu amb les mans, fins que us quedi una pasta fina i tova. A continuació estireu-la amb el corró, no pas massa prima, i talleu-la en diferents formes (amb el talla-pastes). Aneu-les col·locant en una plata de forn untada, i aleshores pinteu-les amb rovell d’ou, barrejat amb unes gotes d’aigua. Coeu-les al forn, a temperatura regular, uns 15 o 20 minuts.

Per a l’elaboració del farcit de xocolata feu arrencar el bull a la nata, aparteu-la del foc i incorporeu la xocolata i després la mantega. Tot seguit amb el túrmix ho emulsioneu sense que agafi aire i poseu-lo en una mànega pastissera fins que sigui fred. Llavors ja podreu farcir-ne les galetes.



20.7.13

Bescuit de xocolata {sense ou} + {juliol}

D’uns anys ençà el juliol ha resultat un mes especial. Fets i persones han passat per la meva vida durant aquest mes deixant molt més que records, ruptures, coneixences, la majoria no canviant el curs d’aquesta però si deixant algun que altre punt de sutura, papallones a la panxa, petons robats. És així com sento aquest mes, alguna cosa més que un altre full del calendari.


I com coses del juliol, aquesta no és la recepta que tenia preparada per avui, amb la troballa del concurs que ha organitzat la Vane de ChokolatPimienta hi ha hagut canvi de plans. Tal i com ja us vaig comentar un cop, no sempre coincideix massa el que publico al blog amb el que es cuina en aquell moment a casa, mai cuino, faig fotos, escric i publico, acostumo a tenir receptes, no massa velles, pendents, tot plegat perquè tampoc soc una màquina, per molt que a vegades ho pugui semblar . Però aquest mes no ha sigut així, per exemple la quiche del dimarts passat com aquell qui diu encara en teníem el sabor a la boca, la vaig fer pel sopar a la platja del dissabte i en vaig fer via a publicar-la perquè no volia deixar de participar al concurs ‘cocina callejera’ del blog La cocina de Babel, i ara toca aquest bescuit, pel concurs de ChokolatPimienta per celebrar l’aniversari de la Vane.


Aquest bescuit ja l’he fet dues vegades, la segona el que veieu a les fotos, però el que va sortir més bé va ser el primer, amb una mica més d’alçada i més tendre, boníssim! Vaig intentar fer alguns canvis amb la quantitat dels ingredients, pel que us deia, perquè sortís un xic més alt, però no ho vaig aconseguir, tot al contrari. Així que us deixo la millor fórmula en quan a aspecte i gust, fins al moment ;)


INGREDIENTS
125 grs de farina blanca d’espelta
125 grs de farina integral d’espelta
100 grs de sucre
250 grs de iogurt natural (sempre els faig jo, així que poden ser més o menys espessos)
100 ml de llet
100 ml d’oli d’oliva
Ratlladura d’una llimona
1 sobre de llevat químic
25 grs de cacau pur

ELABORACIÓ
En un bol batre el iogurt juntament amb el sucre i, un cop ben integrat, incorporar-hi la llet i l’oli d’oliva. Afegir a la mescla la ratlladura de llimona. A continuació barrejar la farina blanca, el llevat i el cacau pur i incorporant aquesta mescla, prèviament passada per un sedàs, a la barreja de líquids. Farem el mateix amb la farina integral però amb la part de farina que no passi pel sedàs l’hi afegirem a poc a poc, fins aconseguir una massa homogènia. Abocarem aquesta mescla a un motlle prèviament untat amb oli d’oliva i enfarinat i ho courem al forn, ja calent, a temperatura regular durant 20 minuts.

16.7.13

Quiche de ceba i carbassó + {concurs ‘cocina callejera’ a La Cocina de Babel}

Quan viatgem sempre ens emportem records culinaris dels llocs on hem estat, olors, colors i sabors que sempre més formaran part de nosaltres, i que quan els tornem a tastar ens transporten de nou a aquell país, a aquella ciutat, a aquells moments viscuts. Els que em seguiu ja sabeu què van suposar per nosaltres aquells dies d’ara fa un any a París, dels quals també me’n vaig emportar records culinaris ben especials, com la tarta tatin, crec que van ser les meves postres quasi bé tots els dies, i la quiche, petites tartelettes salades que vam comprar en una pâstisserie per menjar a les ribes del Sena, típic plat de la french cuisine en un decorat de pel·lícula ;)!


Aquests dies la xarxa culinària corre plena de receptes de menjars d’arreu del món que es poden prendre a peu de carrer, des d’unes mandonguilles d'Alepo, al nord de Síria, a uns Kürtöskalács d’Hungria o uns knafeh del Marroc. La llista comença a fer goig! I tot això, d’on surt? Doncs de La cocinade Babel, que aquests dies ens convida amb un concurs a preparar menges que es puguin menjar a peu de carrer i al qual tampoc hi volem faltar.


Si busquem l’arrel del mot quiche (de la paraula Küeche del fràncic Lorenès) la trobarem en kok (fràncic), que té les mateixes arrels que les paraules coca del català, cake de l’anglès o kuchen de l’alemany. Aquesta última paraula, kuchen, va passar a la llengua que es parla a la regió francesa de Lorena, fronterera amb Alemanya, i d’on és originari aquest plat. Doncs, com quasi de tots és sabut, ens trobem davant d’una de les coques salades més famoses de França que es troba documentada per primer cop durant l’edat mitjana, però que llavors encara no es presentava farcida amb cap altre ingredient que no fos una mescla d’ous, nata i sal. Avui en dia aquests pastissos salats es farceixen sense normes, però al nord de França són més típiques les versions que porten formatge i verdures, mentre que a Occitània en prefereixen les versions sense base, una evolució salada del clafoutis i la flaugnarde. Font: Wikipedia.


A casa la quiche ha passat a formar part d’un dels plats dels nostres pícnics nocturns a la platja, doncs fredes estan delicioses i acompanyades de la remor del mar de fons, quan les platges ja estan nues del seu enrenou diürn, encara més. Desitjo que us agradi!


INGREDIENTS
Pasta trencada (per un motlle de 22 cm):
150 grs. de farina integral d’espelta o de blat
75 grs. de mantega
3 cullerades d’aigua freda
1 pessic de sal

Farcit:
1 ceba grossa (d’uns 200 grs)
2 o 3 carbassons (uns 700 grs)
250 ml de llet
2 o 3 ous (jo 3 perquè eren petits)
Sal
Pebre
Nou moscada

PREPARACIÓ
Pasta trencada:
Amb els ingredients corresponents preparem una pasta trencada de la següent manera. Posem la farina fent rotllana sobre el marbre amb tots els ingredients al mig. Anem treballant entrecreuant els dits, procurant que no s’ajunti, anant-la trencant i esmicolant, fins al punt que la farina queda humida i s’ajunta per ella sola amb facilitat, sense forçar-la. Un cop unida la funyim 3 o 4 vegades i en fem una bola. La deixem reposar 5-10 minuts i ja la tenim llesta per estirar-la amb el corró, amb el taulell lleugerament enfarinat, i folrar el motlle de tarta, untat només per la base. Punxem la pasta del fons, per evitar que en coure-ho s’infli, i l’enfornem a temperatura regular durant 8 minuts. Si tot i així s’infla, amb l’ajuda d’una cullera li donarem petits copets per treure’n l’aire de sota.

Què cal tenir en compte?:
La mantega ha de ser fresqueta de la nevera al moment de fer la pasta, per això és recomenable fer aquesta pasta en un lloc fresc, sempre us anirà molt millor. A l’estiu és més difícil de fer, per això és recomana posar-hi l’aigua ben freda.

Quan es comença a treballar la pasta i es va trencant i trencant, en el moment que desapareix la farina i tot són trossets petitíssims de pasta, és el punt de fer una parada i assegurar-nos que no hi falti aigua, perquè d’això depèn que en surti bé la pasta. Si veiem que hi han trossos semblants a serradures i no són humits, hi podem afegir  ½ cullerada d’aigua o més, si cal, anant trencant la pasta fins que per ella sola i sense esforç s’ajunti fàcilment. Si utilitzeu farina integral segurament necessitareu afegir-n’hi més, però feu-ho de mica en mica.

Farcit i cocció:
Pel fer el farcit tallem la ceba a mitges rodanxes fines i ho sofregim lentament en una paella amb un xic d’oli, sense que es dauri massa. Si cal a mitja cocció hi podem afegir una mica d’aigua, per tal de que no se’ns enrosseixi en excés. Tot seguim tallem el carbassó a daus i procedim a fer el mateix que amb la ceba. Un cop cuita la pasta trencada la farcim posant primer la ceba i al damunt d’aquesta el carbassó cuits i ja refredats, i a sobre de tot plegat una crema feta de la següent manera: bateu lleugerament els ous amb la sal, el pebre i la nou moscada i tot plegat amb la llet ja calenta amb un batedor. Enforneu-ho novament durant uns 25 minuts, fins que la crema hagi quallat.

Inspirat: Cuina és senzill. Montserrat Seguí de Queralt

2.7.13

Tomàquets a la provençala + {magdalenes finalistes al concurs de Maison Courgette}

Mentre estic davant aquest full en blanc i no trobo les paraules obro el navegador, ho faig molt sovint, miro el correu, em poso al dia de les vostres publicacions, i llavors torno aquí, escric quatre ratlles, i ho torno a deixar. No sempre ho enllesteixo el mateix dia. Dilluns al migdia, mentre estava entre aquest escrit, la recepta i buscant informació sobre els tomàquets, tot plegat sense masses ganes, faig un cop d’ull a Bloglovin’, ara us segueixo des d’allí des de l’anunci de la desaparició de Google Reader, és que no us vull perdre de vista! Bé, al que anava, doncs fent un repàs veig una nova entrada al blog Maison Courgette, Resultados concurso Maison Courgette. Per fi! No sé, participo poc en concursos i reptes, no sempre publico receptes fresques, el contingut del blog no sempre coincideix amb l’activitat recent de la meva cuina, però aquest concurs em feia il·lusió, feia poc que havia reorientat el contingut del blog i el que la recepta pel concurs hagués de ser lactovegetariana, res de carn, peix, ou i els seus derivats, em va animar encara més a participar-hi. Tal i com us vaig explicar ja en el post pel concurs, volia que fos una recepta d’un plat habitual a casa, però substituint aquells ingredients que fins avui per mi eren insubstituïbles, com per exemple els ous en receptes de bescuits. Al final en l’elecció van sortir escollides les magdalenes, ja sabeu com m’agrada fer-ne, i el resultat va ser tot un encert, boniques, boníssimes i premiades, doncs es troben entre les tres receptes finalistes del concurs! Vitamina pura per començar el mes!


Moltes gràcies a tots, a tu Aradhya, al jurat i als patrocinadors!


Doncs aquests és la recepta que us volia presentar avui, sense més informació, ho deixo per a una propera entrada. Això si, uns tomàquets que queden deliciosos i que la recepta se’n va de cap al blog de la Rosilet Mejía, Suggar and some Salt, per la seva campanya ‘pon una ensalada en tu verano’.


INGREDIENTS
4 tomàquets grossos
1 ceba petita
2 grans d’alls
Julivert
Pa ratllat

ELABORACIÓ

Rentar els tomàquets, tallar a rodanxes i espolsar per treure’n el suc i les llavors. (La recepta original posa partir-los horitzontalment i la meva interpretació va ser a rodanxes. Cadascú que ho faci segons al seu gust i desig). Tot seguit fregir els tomàquets ½ minut de cada costat, col·locar-los en una plata que pugui anar al forn i salar. Mentrestant tallar la ceba ben petita i ofegar sense daurar. Afegir-hi els grans d’alls tallats petits, remenar i retirar del foc. A continuació repartirem la ceba amb els alls per sobre els tomàquets, hi posarem una mica de pa ratllat per sobre i ho gratinarem, poc, que el pa ratllat no se’ns cremi. Servir damunt un llit d’enciam o brots verds, el que més agradi.

Font: Cuina és senzill. Montserrat Seguí de Queralt.


27.6.13

Escalivada

De l’escalivada, de la qual se n’ha adjudicat la seva paternitat a la cuina catalana, si en busquem els seus orígens els trobarem segurament en l’almodrote d’albergínies, plat d’origen sefardita cuit al caliu i cendres, o sobre una graella, però en tot cas amb llenya perquè les albergínies  agafin sabor a fum. S’escalivaven a poc a poc, fins que estiguessin toves, per llavors pelar i tallar a tires. També s’escalivava ceba, i es mesclava tot plegat amb ou dur picat, hòsties de pa àzim i formatge de cabra engrunat, amanit tot amb oli, sal i comí. Però l’almodrote original era una salsa que es feia en un morter, a mode de maionesa, mesclant pacientment alls, formatge curat en sal i oli d’oliva, afegint altres ingredients com herbes aromàtiques i ou, cuit o cru (segons el llibre de Sent Soví).

Però l’escalivada, possiblement el plat més semblant a aquell almodrote que podem trobar avui en dia, es fa amb pebrots, albergínies, cebes i de vegades patates, tot escalivat i pelat, i acompanyat ocasionalment amb bacallà salat.


Els pebrots van arribar a la Península Ibèrica portats d’Amèrica en la primera expedició de Cristòfol Colom, concretament del Carib. Originàriament eren picants, d’aquí el seu nom, perquè el seu sabor recordava al pebre negre europeu, fins que a principis del segle XX gràcies a l’agricultura extensiva se’n van aconseguir varietats més suaus. Amb una destacada quantitat de vitamines antioxidants, el 92% del seu pes és aigua, és baix en calories i proteïnes, quasi sense greixos i una bona font de fibra. Juntament amb l’albergínia, les patates i els tomàquets, té un contingut destacable en solanina, substància que se n’ha de restringir el seu consum si es pateix inflamació a les articulacions o problemes d’ossos. La raó és que aquesta substància extreu el calci dels ossos i l’acumula en forma de cristalls que contribueixen encara més a la descalcificació i inflamació.

En canvi l’albergínia es considera originària de l’Índia. S’introdueix a Europa durant l’edat mitjana a través de comerciants àrabs de la Península Ibèrica, i se li atribuïa la capacitat de provocar bogeria. És en un 92% aigua, té un contingut baix en proteïnes, hidrats de carboni i cap greix, i tot i que el seu contingut en vitamines és més baix que la resta d’hortalises, conté potents antioxidants, com l’àcid clorogènic, un dels més potents que produeixen les plantes per protegir-se d’infeccions.

La ceba es considera una de les primeres plantes cultivades i el seu origen es situa cap a l’Àsia central (entorn al Pakistan). La seva entrada a Europa es fa a través dels romans, i va ser Cristòfol Colom el responsable de la seva expansió al nou continent. Força rica en hidrats,  vitamines i també en aminoàcids.



A principis de maig, la Bet del blog Tasta Rutes ens convidava a celebrar amb ella el segon aniversari del seu blog amb un concurs. Durant temps vaig pensar-hi, però no va sorgir l’ocasió, ni la idea, de presentar una recepta. Normalment acostumo a tenir receptes pendents de publicar al blog i fa temps vaig fer fotografies a l’escalivada. Ahir li va arribar el seu torn i mentre escrivia aquest text me’n vaig adonar lo burra que he sigut perquè... quina recepta hi ha més típicament catalana que una escalivada? ;) Doncs bé, ja està, però com que no vull deixar de felicitar a la Bet per aquesta meravellosa tasca que fa des de Tasta Rutes, li dedico aquesta recepta, amb tot l’efecte del món. Moltes felicitats, guapa, continua així!

INGREDIENTS
2 pebrots verds grans
1 pebrot vermell gran
3 albergínies mitjanes (750 g)
2 tomàquets (250 g)
1 ceba gran (250 g)
4 patates mitjanes (750 g)
6 cullerades soperes de vinagre
2 gots (dels de vi) d’oli
1 gra d’all
Sal i pebre

ELABORACIÓ
Amb el forn ben calent es rosteixen els pebrots, les albergínies, els tomàquets, la ceba sencera i les patates amb pela (rentades i ben secades). Una vegades estiguin cuites les hortalisses es pelen menys les patates. Tallar a tires els pebrots i les albergínies, trossejar els tomàquets i tallar a grills la ceba.
Assaonar per separat cada cosa amb sal, pebre, oli i vinagre. Tallar per la meitat les patates, buidar-les, trossejar-les, assaonar-les i tornar a omplir.
Es pot servir l’escalivada en una sola safata gran o en 4 plats individuals, col·locant les mitges patates al centre i les verdures de forma bonica al voltant de la safata o dels plats. Tornar a amanir amb una vinagreta igual que abans però afegint un gra d’all ben picadet.

Font recepta: 1080 recetas de cocina.

6.6.13

Posant imatges a les paraules

A la blogosfera la vida passa molt ràpid, les vides s’entrecreuen a velocitat vertiginosa, on tot pot arribar a semblar massa intens. No deixa de ser, però, la nostra vida en modus virtual, on s’hi comparteixen vivències i emocions, on s’hi estableixen vincles i lligams.

A mesura del pas del temps, sense cap objectiu ni intenció, amb les paraules compartides anem entrant a la vida dels altres, retalls de les nostres vides que anem desgranant per conèixe’ns una mica millor, paraules a les que hi posem imatges dins la nostra ment, sense haver-nos vist mai, paraules que ens delaten, ens descobreixen i ens fan una mica més propers.


Le petitchat rose celebra el seu tercer aniversari, i la Nee ens ha convidat a celebrar-ho amb ella tot participant en el concurs que ha organitzat. Cal fer una fotografia que ens recordi Le petit chat rose, i diumenge passat, mentre posava en aigua un ram de margarites blanques que havia recollir una estona abans en un dels marges del meu camí, va ser quan vaig posar imatge a les paraules de Le petit chat rose.

Moltes felicitats, bonica, continua així! Desitjo que t’agradi!

3.6.13

Magdalenes de iogurt especiades {o sense ou}

Els canvis al blog són evidents, com també a la nostra cuina. L’altra dia la Núria, amb un missatge al facebook, em demanava que ja li explicaria això d’aquest canvi tan saludable del meu concepte de cuina, perquè s’ajusta més a la seva manera com cuina. Tot i que ja en vaig explicar una mica les raons aquí i aquí, hi he continuat pensant.

La pèrdua de poder adquisitiu de les famílies en moltes ocasions provoca que aquestes  continuïn alimentant-se amb els mateixos tipus de productes però abaixant-ne considerablement la qualitat,  conseqüència de la cerca del preu més baix. És bastant cap on ens llença aquesta crisi econòmica, una crisi alimentària, on xoquen les nostres necessitats alimentàries amb les econòmiques, on cal aturar-nos i fer una profunda reflexió sobre tot allò que ingerim, en definitiva, de com ens alimentem. I així van començar els canvis a la nostra cuina, així li transmetia a la Núria, i el blog no deixa de ser sinó la meva llibreta d’apunts del que és un aprenentatge diari.


Tot plegat també m’ha portat a conèixer noves webs i blogs, dels quals aquest també se’n nodreix, com el de l’Aradhya, Maison Courgette, la culpable de la recepta d’avui. Quan vaig trobar Maison Courgette acabava de convocar un concurs de cuina vegetariana, concretament lactovegetariana, res de carn, ous, peix i els seus derivats. Calia fer una recepta o bé dolça, que portés canyella, gingebre i/o nespres, o bé salada, amb remolatxa, blat sarraí i/o coriandre fresc. No soc gaire assídua als concursos però aquest se’m plantejava com un bon repte, com aconseguir fer unes postres, qualsevol de les que sovintegen més a casa, però agafant la llista d’ingredients i fent una ratlla allí on posés ous. Com substituir-los? Vaig visitar alguns llocs i veia que feien el canvi o bé per aigua o bé per llet. Però jo continuava tenint els meus dubtes, necessitava algun ingredient amb més consistència, no tan líquid, perquè en definitiva la recepta de llet ja en portava. Al final l’Aradhya em va donar l’ingredient clau, aquell que m’aniria perfecte pel que volia fer, el iogurt. Òbviament no vaig aconseguir doblar el volum de la mescla de iogurt i sucre com succeeix amb els ous, però el resultat final va ser el mateix, unes magdalenes delicioses amb barret inclòs. Els de casa van dir que eren les millors fetes fins llavors, però clar, això sempre ho diuen, quan ho estàs assaborint sempre és el millor. L´única diferència que hi he trobat és que queden una mica més humides, amb el pas dels dies no s’assequen com les que porten ou.




INGREDIENTS
200 grs de farina d’espelta o blat (jo vaig utilitzar espelta, de la qual us en vull parlar en una propera entrada)
75 grs de sucre
1 iogurt natural (de soja o qualsevol altre tipus de llet, vegetal o animal)
100 ml de llet (de soja o qualsevol altre tipus de llet, vegetal o animal)
100 ml d’oli d’oliva
1 sobre de llevat
1 ratlladura de llimona
½ culleradeta de canyella
½ culleradeta de xiliandre i matafaluga
½ culleradeta de gingebre

ELABORACIÓ
Es bat el iogurt natural juntament amb el sucre enèrgicament, fins que la mescla estigui ben integrada. Tot seguit s’abaixa el ritme de batuda i s’hi afegeix la llet i, sense deixar de batre, l’oli molt a poc a poc. A continuació s’hi incorpora la ratlladura de llimona, es barreja la farina tamisada amb la llevadura i les espècies i es va incorporant a poc a poc a la mescla anterior, fins aconseguir una massa homogènia.

Per tal d’aconseguir el típic barret que tenen les magdalenes que veiem a les fleques i pastisseries, i que a casa no acaba de sortir mai, és molt important tenir en compte tres aspectes. Primer, deixar reposar la massa a la nevera tapada amb un drap de cuina almenys durant una hora. Passat aquest temps de repòs es torna a batre enèrgicament la massa amb un batedor manual. Segon, posar els motlles de paper arrissat, que untarem prèviament amb una gota d’oli, dins uns altres motlles, o bé de silicona o bé dins la típica safata per a muffins i magdalenes, això permetrà que en coure’s les magdalenes els motlles de paper no s’eixamplin i així la massa creixi en alçada i no en amplada. Cal omplir-los dos terceres parts. I tercer i últim, tenir el forn molt i molt calent en el moment que hi posem la massa dins. Coure durant uns 12-15 minuts. Si us hi agrada abans d'enfornar hi podeu posar una punta de sucre a sobre de cadascuna de les magdalenes.

Ja veieu que per qualsevol intolerància o al·lèrgia alimentària, prescripció mèdica, siguem vegetarians o senzillament ens manqui algun ingredient al rebost, no és impediment com per aconseguir uns resultats excel·lents en qualsevol tipus de plat.




Amb aquesta recepta participo al concurs de receptes vegetarianes de Maison Courgette.

22.11.12

New England clam chowder + {Thanksgiving day}

- Sonríe.
- No.
- Sonríe.
- No tengo motivos para sonreír.
- Esta bien, dentro de 7 segundos voy a pedirte que te cases conmigo.

Notting Hill 

Les pel·lícules nord-americanes han fet molt de mal en el meu imaginari del que seria una vida perfectament ensucrada, a l’estil Love Actually, Notting Hill, Sense and Sensibility, the Holiday..., algunes d’elles ambientades durant el Nadal, Nadals de vides perfectes, d’històries d’amor perfectes, de feines perfectes, fins hi tot les discussions són ensucrades, i si hi ha alguna cosa imperfecta al final acaba sent perfecta, com no pot ser d’altra manera. Quasi tothom n’ha vist alguna i suposo que sabeu a què em refereixo... una vida de pel·lícula amb un Hugh Grant al costat, no? A qui no li agradaria! Aquest tipus de pel·lícules m’agraden en bogeria, no me’n canso de veure-les una vegada i una altra, de fet moltes d’elles ens han deixat gravades en la nostra memòria escenes realment de pel·lícula, quasi bé irreals per a persones de peu com nosaltres.

I parlant dels Estats Units i de Nadals ensucrats, fins fa poc, fins que la Mon me’n va parlar, jo situava el Thanksgiving day durant les festes de Nadal, de fet es pot equiparar en importància al nostre Nadal, però aquest dia a Estats Units té lloc cada quart dijous del mes de novembre, i és un dia molt i molt especial!


Aquest dia es commemora la supervivència dels colonitzadors amb el suport dels amerindins nord-americans, oficialitzada el 1863 per Abraham Lincoln durant la Guerra Civil. Es diu que els seus orígens és una barreja de tradicions europees i aborígens, en què a Europa es celebrava abans i després de les collites per agrair una bona collita i la fi del dur treball dut a terme per tota la comunitat, i els nadius nord-americans també celebraven la fi de la collita en aquella época.


Doncs bé, tot això ‘ve a cuentu’ de que la Mon m’ha reptat a participar al concurs que ha organitzat el bloc la cocina de Tesa, on cal fer una recepta típica nord-americana. Ella sap que no soc massa de cuines de fora les nostres fronteres, ja sigui per qüestió de gustos, per por a que no agradi a casa i acabi passant-me quatre dies menjant el mateix, o perquè senzillament soc persona molt conservadora, no m’agrada arriscar massa, encara que diuen que qui no arrisca no pisca, no? I com que qui em busca em troba, aquí estic, participant al concurs de la cocina de Tesa amb aquest New England clam chowder. Gràcies Mon!


El clam chowder és un tipus de sopa espessa, quasi sempre de peix i marisc, lligada amb llet i nata i espesseïda amb farina, tipus beixamel. Com a productes bàsics porta ceba, patata i bacó, encara que hi han moltes variants en tota la geografia nord-americana, com la New England clam chowder, Manhattan clam chowder, Rhode island clam chowder, Outer Banks clam chowder.

L’origen d’aquesta recepta es remunta al segle XVIII, quan pescadors francesos feinejaven a les costes de Terranova i ocasionalment atracaven als ports de Boston, Providence i Nantucket. Aquests preparaven bullabesses, sopa de peix calent, d’aquí el seu nom chowder, que derivà de la paraula francesa chaud (calent), i que aviat hi incorporaren a la recepta cloïsses, i en menys mesura musclos, molt abundants a la zona, i creant així la versió local de la recepta.


INGREDIENTS
Un quilo de cloïsses
150 grs de bacó tallat a daus petits
Dues tasses i mitja de patata tallada a daus petits
Una tassa de ceba tallada petita
¼ de culleradeta de farigola seca
1/8 de culleradeta de pebre blanc
Dues tasses de llet
Una tassa de crema de llet
Dues cullerades de farina

ELABORACIÓ
Començarem per obrir les cloïsses, posant una mica d’aigua en una olla i les cloïsses dins. Tapar i coure al vapor fins que s’hagin obert completament. Tot seguit separar la carn de la closca i reservar el suc de la cocció. És necessari obtenir-ne una tassa, i sinó n’obtenim prou afegir-hi aigua.
En una altra olla posar un rajolí d’oli i coure els daus de bacó, fins que s’hagin enrossit. Reservar en un plat sobre un paper de cuina absorbent.
En la mateixa olla mesclarem el suc de coure les cloïsses, la patata, la ceba, la farigola seca i el pebre blanc. Porta a ebullició, reduir el foc i coure durant 10 minuts o fins que les patates siguin cuites. Tot seguit aixafarem lleugerament les patates amb el dors de la forquilla contra la paret de l’olla.
En un bol a part mesclar la llet, la crema de llet i la farina, sense que hi quedin grumolls. Afegir a l’olla i quan comenci a bullir reduir el foc i coure fins que s’espesseeixi una mica, sense deixar de remenar, ja que actua com una beixamel, se’ns pot enganxar al fons de l’olla amb molta facilitat. Tot seguit afegir les cloïsses i coure 1 o 2 minuts més.
Servir en tasses, bols o plats amb una mica de bacó espolsat per sobre. En surten 7 racions petites o 4 racions com a plat principal.


12.11.12

Tarta de queso con leche condensada La Lechera

Directo al paladar i La Lechera premien les millors receptes de postres amb llet condensada. No sóc massa de concursos, sempre penso que les meses receptes són massa normals perquè surtin premiades en un concurs, però aquesta vegada el repte m’agradava: llet condensada!!! De petita me’n vaig fer un fart de menjar entrepans amb llet condensada, era dels que més m’agradava, en canvi jo als meus fills els n’hi he preparat en vegades comptades i no ser dir-vos perquè. Modes de l’època?

Per si us animeu a concursar-hi hi ha dues rondes de participació, una el mes de novembre i una altra el mes de desembre, i cadascuna de les rondes amb dos premis molt suculents, 1000€ a la millor recepta segons el jurat de Nestlé i 1000€ a la recepta que aconsegueixi major número de vots del jurat popular, o sigui, tots nosaltres.

Jo ja he enviat la meva recepta i si us agrada podeu votar-me aquí! Moltes gràcies a tots!


INGREDIENTES
Masa brisée:
150 g. de harina
75 g. de mantequilla
1 cucharada de agua
1 yema de huevo
Un poco de sal

Relleno:
1 yoghourt de limón
2 tarrinas de mascarpone
1 bote de leche condensada La Lechera (740 g.)
3 huevos
3 limones
50 g. de mantequilla

ELABORACIÓN
Poned la harina formando un volcán sobre el mármol y todos los ingredientes en medio. Idla trabajando  entrecruzando los dedos, procurando que no se junte, al contrario, idla rompiendo y desmenuzando, hasta al punto que la harina quede húmeda y se vaya juntando por si sola con facilidad, sin forzarla. Un vez unida y casi sin trabajarla, se aprieta 3 o 4 veces formando una bola. Dejadla reposar 5 o 10 minutos. A continuación se pone un poco de harina sobre el mármol y se extiende la masa con el rodillo, para luego forrar un molde de tarta de 22 cm de diámetro untado solo por la base. Con un tenedor pinchad la base de la masa. Reservad.

Para preparar el relleno de la tarta exprimir los limones y reservad el zumo. En un bol mezclad los huevos y el yoghourt de limón, añadid el mascarpone, el bote de leche condensada La Lechera, el zumo de limón y batid hasta que se convierta en una crema espesa y esponjosa. A continuación, rellenad con la mezcla el molde de tarta forrado con la masa brisée y hornear a 180º durante 45 minutos.