L’últim número de la Revista de Llengua i Dret publica una rèplica de Joan Martà i Castell a Josep-Àngel Mas Castells, l’autor d’un article sobre la traducció al català de València de la Constitució de la Unió Europea en la mateixa revista. Mas Castells va comentar que Martà i Castell, en el seu article «Demagogia y vergüenza lingüÃsticas» (La Vanguardia, 22.01.2005), confonia «la variació estilÃstica amb la geogrà fica, el geolecte amb el registre». En la seua rèplica, Martà i Castell intenta aclarir, entre altres coses, que no té cap confusió en eixe à mbit. En eixe à mbit…:
Em ratifico en la convicció que amb la versió que es va fer del Tractat hom pugui titllar la llengua catalana de patuès, en el sentit literal de ‘parlar dialectal, especialment el privat de cultura literà ria’. M’hi ratifico i afegeixo que diversos coŀlegues meus d’aquà i d’Europa em digueren que aquesta és la impressió que els va fer el document en valencià .
En canvi, un «coŀlega» com Ovidi Carbonell Cortés —professor de traducció a la Universitat de Salamanca— indicava en «(Re)producció, traducció i manipulació. Qüestions d’identitat i localització en un context valencià » [pdf]:
El cas més notori d’utilització de la traducció com a instrument d’homogeneïtzació lingüÃstica és potser la traducció valenciana de la Constitució Europea, assumida com a pròpia també per la Generalitat de Catalunya —i testimoni, doncs, de la unitat de la llengua en el registre formal i en el camp jurÃdic. En aquest cas tenim una familiarització absoluta: el text es converteix en un objecte propi, en part d’un únic sistema cultural i lingüÃstic, si bé polÃticament disgregat.
L’article de rèplica de Martà i Castell, a pesar que diu que pretén «denunciar la demagògia vergonyosa» que es desprenia del fet que la versió «valenciana» de la constitució europea fóra repartida al PaÃs Valencià només en espanyol —i podeu valorar si als valencians cal que ens peguen els calbots a parells: els dirigents polÃtics d’acà i els acadèmics d’allà —, acaba amb una frase molt expressiva:
Malgrat la lliçó del Mestre [Pompeu Fabra], d’aleshores ençà hem obert molt la mà …
