Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris LLENGUA. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris LLENGUA. Mostrar tots els missatges

dimarts, 8 de maig del 2012

FERIDELLOS


Amb aquesta paraula, "feridellos", participe en la inciativa d'homenatge conjunt aPARAULA'm, en commemoració del centenari de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans
M'ha costat bastant triar una sola paraula per a parlar-ne. Hi ha tantes paraules del valencià de Beneixama que trobe precioses i que formen (o haurien de formar) part del conjunt de la llengua catalana!!
Però, anem a pams. Heus ací una possible definició de la paraula:

Feridellos: m. Usat sempre en plural. A Beneixama designa tota mena de pastes de Nadal, sobretot les petites. 
És usat en expressions com  “anem a comprar feridellos” o “ja tinc fets els feridellos”

Per l’acabament, deu tractar-se d’un mossarabisme. Actualment és una paraula d’ús només entre persones d’edat, els jóvens gairebé la desconeixen. 
No n’he trobat cap referència al Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana.

Aquesta paraula l'associe a una imatge de la meua àvia materna, Àngela Ferrero. Fa una pila d'anys, estaven a la cuina de ca ma tia Leonor, ma mare i ma tia Fina i en això que entra la meua àvia i fa: "Xiques, encara mos queda molt per a tindre els feridellos"... Recorde que em vaig quedar estranyat de la paraula, perquè, o bé no l'havia sentida abans o, més senzill encara, no n'havia estat conscient fins a eixe moment de tal mot. I, cosa rara en mi, despistat de mena com sóc, se'm va quedar gravat quasi com un mot màgic. 
Em faria molta il·lusió que aquesta paraula (i moltes altres que diem al nostre poble) no es perderen entre les boires de la memòria del temps. No és bonic sentir-se lligat pels mots a un territori i a una llengua? 

diumenge, 11 de setembre del 2011

DE TOTS, L'ESCOLA EN CATALÀ

En suport de la nostra llengua a Catalunya.

diumenge, 4 de setembre del 2011

HOMENATGE BLOCAIRE A VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

Vicent Andrés Estellés és un dels poetes que més m'agraden. Sobretot, per eixa proximitat que m'ofereix el seu llenguatge i per les imatges d'esplendorosa mediterraneïtat que traspua la seua poesia. Per a mi l'Estellés és terra, paraula i sensualitat. La carnalitat directa que expressa i el seu profund amor al nostre País, en conjunt, em són molt propers.
Com que aquest blog és un poti-poti de coses diverses, entre gastronomia i literatura, crec que els poemes que he triat li escauen prou bé:

XLII

m’he estimat molt la vida,
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m’agrada la taula,
ara un pessic d’aquesta salsa,
oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,
què dieu d’aquest lluç,
és sorprenent el fet d’una cirera.

m’agrada així la vida,
aquest got d’aigua,
una jove que passa pel carrer
aquest verd
aquell pètal
allò
una parella que s’agafa les mans i es mira els ulls,
i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,

com aquest passarell,
aquell melic,

com la primera dent d’un infant.

O el que ve tot seguit:

Oh mots molt meus, productes de la terra!
Em reconec en una ceba crua,
en la humitat d'una oliva trencada,
en l'enciam que sucava en la sal.

I em reconec en bruscos mot de mar.

Mira aquests molls que jeuen en el plat
on expremesc una llimona a gotes.

Oh claredat, profunditat fecunda!

Lluite amb els mots, a rebolcons, arraps.

Jeiem, després, al llit, celeste amplària.


I per acabar, com deixar de banda aquest altre? Tòpic? Potser, però no per això menys suculent. La carn vol carn, que deia l'altre...

«No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l’amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d’una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l’enyorança amarga de la terra,
d’anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que li faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l’edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.»

diumenge, 21 d’agost del 2011

100 anys de Valor: l'elogi de la paraula i la terra

Parlar d'Enric Valor, hui que es compleixen cent anys del seu naixement, és més que necessari. Ell és un referent per a molts valencians i valencianes que hem aprés moltes coses de la nostra llengua i el nostre país gràcies al seu mestratge. A mi, personalment, m'apassionen les seues rondalles. Ell mateix deia sobre elles, en el seu discurs d'investidura com a Doctor Honoris Causa per la Universitat de València:

"Les meues rondalles. Tots els pobles del món tenen o han tingut un tresor de contes populars, fabulosos especialment, que els vells han contat a la vora de la llar a les nits d'hivern en els països temperats, o en les nits serenes dels tròpics, davant escoltadors més o menys infants. Deixeu-me que ho conte amb les paraules que jo mateix vaig escriure en el prefaci del meu primer volum de rondalles: "Fora, en la nit crua, la pluja freda o la neu callada o els rudes vents que assotaven portes i finestres; dins, la llar exuberant d'ascles i rabasses oloroses i de flames alegres i bellugadisses; la família i a voltes algun amic, vora el foc, sentint tots aquella dolcesa de trobar-se a recés de les inclemències del temps com en el claustre matern". Llavors sorgia l'inici de la rondalla amb algun dels començos estereotipats: "Això va anar i era...", "Diuen que era una volta...".

Aquestes vetlades pairals van ser una de les primeres fonts de la rondallística que he arreplegat i literaturitzat. És clar, que moltes de les rondalles que llavors, essent jo minyó, van gravar en la meua memòria foren, almenys fragmentàriament, bastant oblidades per mi, però altres no. I ja gran i interessat en aquesta mena de literatura oral, vaig poder recordar-les o reconstruir-les, unes i altres, amb auxili de familiars meus, especialment de la meua mare. D'aquella època de natural arreplega són: "El dimoni fumador", "El jugador de Petrer", "El xiquet que va nàixer de peus", "Les velletes de la Penya Roja", "L'envejós d'Alcalà", "Les animetes", "Llegenda del palleter", "Joan-Ratot", "La rabosa i el corb" i "Comencilda, Secundina i Acabilda".

L'arreplega de les altres vint-i-nou rondalles literaturitzades i publicades per mi, va ser molt treballosa. Es tractava ja d'un treball a cosa feta, emprés després de la Guerra d'Espanya, quan s'havien perdut molts costums, es degradava l'idioma i es perdia la memòria de moltes coses nostrades. Era necessari i indispensable interessar i interrogar persones generalment més velles que no jo, que haguessen abastat plenament aquell món de la darreria del segle passat i la primeria del present. Els contactes van ser molt diversos; la recerca molt fortuïta i desordenada. Un treball d'anys i de paciència.

En resum: tres designis o intencions van presidir la redacció literària dels temes trobats en boca de muntanyesos i pobletans:

a) Nacionalitzar les rondalles, les quals moltes vegades sense fixació del territori on s'esdevenen les accions, em semblava que perdien realitat, i així les he situades en muntanyes o costes conegudes pertanyents a pobles de soca i arrel valencians, a vegades solament indicats.

b) Descriure els nostres paisatges, donar a conèixer bastants plantes nostres i alguns arbres dels nostres boscos, posar noms valencians, tot presentant-los amb el nostre humor peculiar, als diversos personatges.

c) Utilitzar un llenguatge planer, popular, però correcte, ric de vocabulari com és el valencià que jo vaig aprendre en la meua infantesa i la meua primera joventut, i fer-ne literatura dins el gènere i no folklore a seques. És a dir: fer una obra que, tot distraient -i si era possible divertint- procuràs alhora una mica d'ensenyament del nostre català. També, no cal dir, fer paleses moltes peculiaritats psicològiques i costumistes de la nostra estimada gent de la muntanya i del pla.

És possible que no haja assolit plenament la meua ambició; però, de tota manera, trobe que us cal llegir-les amb el pensament disposat a esbrinar, a través d'aquesta modesta literatura, l'ànima i l'ànim autènticament i atractivament populars del nostre poble."

Subscric totalment les seues paraules. Llegir les seues rondalles m'ha proporcionat multitud d'estones agradables, tot fruint d'una llengua que trobava molt propera (no de bades l'Enric Valor era de Castalla). M'hi retrobava amb paraules i expressions que formaven part de la llengua de casa, el català de Beneixama.
Tot plegat em va esperonar a recollir paraules i expressions del poble i anar apuntant-les en llibretes plenes de faltes d'ortografia. La meua tieta Leonor em va ensenyar tantes coses!!! Gràcies, sobretot a ella, i a moltes altres persones de Beneixama vaig poder recollir-hi un munt de rondalles (més de noranta). Cinquanta d'elles van ser publicades en un llibre que es diu: "Rondalles de la Vall d'Albaida i l'Alcoià", que em va editar l'Ajuntament d'Ontinyent i l'IEVA, gràcies, sobretot, a l'interés d'Emili Casanova i Josep Marian. Vaig tindre la gosadia d'enviar-li'n un exemplar i em va escriure una carta on m'agraïa l'obsequi i em deia paraules ben elogioses del llibre. Escrita a màquina i amb la seua firma tremolosa en blau al final. No puc explicar en paraules l'alegria que vaig sentir quan la vaig rebre!! La guarde com un tresor. M'hauria agradat molt visitar-lo. Malauradament, poc temps després, va morir...

Del Valor Novel·lista destacaria, sobretot,
"Sense la terra promesa", que forma part de la trilogia del Cicle de Cassana. De la mateixa manera, m'ho vaig passar bé llegint, per exemple, "L'ambició d'Aleix" i "La idea de l'emigrant".

M'he deixat, per al final, el Valor gramàtic i preocupat per la llengua. Quan començava a estudiar valencià pel meu compte, vaig "devorar" dos llibres seus: "Millorem el llenguatge" i "Curs mitjà de gramàtica catalana, referida especialment al País Valencià". En el primer d'ells hi vaig trobar tot d'explicacions deliciosament didàctiques sobre els perquès de la correcció lingüística, de com era millor usar una paraula i no una altra, quins castellanismes calia anar polint si volíem parlar bé en valencià, paraules antigues que podíem recuperar... Un tresor!! En el segon, vaig poder aprendre regles d'escriptura ben raonades i aplicables. I això ajuda molt i molt quan comences a aprendre l'escriptura correcta de l'idioma. Eren temps que encara no s'estudiava el valencià a l'escola, o molt poc.
Però Enric Valor no s'estava mai de defensar la llengua: "El valencià, el nostre català", com més o menys deia ell. A les manifestacions, als diaris, a la ràdio. Un exemple de compromís cívic amb la llengua, el país, el territori, la gent.

Què puc dir més d'Enric Valor? Que ha format part (i en seguirà formant) de la meua vida.

dissabte, 28 de novembre del 2009

UN ENTRE TANTS

Aquest post és copiat, literalment, d'un que ha fet Oreto, per tant, el mèrit és tot seu:
1entretants som un grup de professors de secundària i batxillerat que volem reflexionar al voltant de l'ús que se'n fa i se'n pot fer de les TIC (àudio, vídeo, Internet) a l'ensenyament.


Pensem que aquest nou entorn digital en el qual hui estem immersos també el podem aprofitar per a visibilitzar i per a dignificar el valencià, el nostre català, com a llengua moderna i de cultura, sobretot a nivell de la societat valenciana i, per descomptat, per a fer una tasca docent millor, de més qualitat.


Un dels nostres objectius és formar-nos i compartir les nostres experiències amb altres docents. Per això, hem organitzat una Jornada formativa de la mà del Centre Carles Salvador i que tindrà lloc a l'Escola Gavina el proper dissabte dia 12 de desembre des de les 9'30 a les 14'00 h.

Durant la Jornada es realitzaran conferències i tallers i aprofitarem l'entorn wifi de l'escola per a treballar i mostrar algunes possibilitats de les TIC que ja s'apliquen en centres escolars del nostre entorn. Consulteu el programa i inscriviu-vos ACÍ.

"Tot un futur per construir" (Martí i Pol),

ENS MOVEM

també en l'educació!

diumenge, 26 d’abril del 2009

LES TROBADES D'ESCOLES VALENCIANES: PETRER

Que el valencià no és la llengua més prestigiada al País Valencià (tot i ser-hi la pròpia) és una cosa sabuda. Que la Generalitat Valenciana fa tot el que pot per a destruir-la, també. Tanmateix, no és tot negatiu. Encara batega fort el cor de la llengua al sud del País. Avui glatia especialment fort a Petrer. Ací s'ha fet la Trobada d'Escoles Valencianes de les Valls del Vinalopó. Un riu de gent: xiquetes i xiquets, pares, mares, avis, àvies, mestres... i la il·lusió del futur.
Hi hem arribat quan passava la cercavila d'inauguració: gegants i cabuts, dolçaines i tabalets interpretant cançons tradicionals valencianes i marxoses!!! La gent contenta, el dia esplèndid: sol, malgrat els auguris negres de pluja i vent de la tele. De seguida, els parlaments: de molts llocs de la comarca, de la Universitat d'Alacant, d'Escola Valenciana. Ha tancat els parlaments l'alcalde de Petrer (PP), una persona que no parla mai en valencià als plens de l'ajuntament i que, òbviament, és un mal exemple. Més encara quan, en posar-se a parlar, hem pogut escoltar el valencià de Petrer. Per als que no l'hàgeu escoltat mai, us diré que té una sonoritat fantàstica, de saba antiga i tradicional. Emociona escoltar el català de Petrer. És tan bonic el seu accent!! Té una música tan bonica... I, tanmateix, hi ha molts petrerins i petrerines que no es senten segurs amb la seua llengua. Tenen molts prejudicis sobre la qualitat de la mateixa, sobre si aprofita... i és com escoltar la veu del Poble Valencià a través dels segles expressant-se a Petrer. Ja voldria que molts pobles valencians tingueren eixe accent tan nostrat.
I parades de llibres, tallers de les escoles i els instituts, música, cançons, titelles... FESTA PER LA LLENGUA!!! I ple de gom a gom. Si voleu veure'n totes les fotos, només heu de clicar ací.
A Petrer tenim bons amics, entre d'altres, Francesca, una xica de Petrer. Valenciana de pedra picada i lluitadora incansable per la llengua del poble. És com moltes dones fortes valencianes que es neguen a ser forasteres, que s'arrelen amb mans i ungles a la terra que les ha vist nàixer. S'estima el seu poble amb deler. És una gran professional en la seua feina de professora de valencià a l'IES "Paco Mollà de Petrer".
També tenim el Pepe Medina. Mestre dels de "tota la vida" (en el bon sentit de la paraula). S'estima la feina i els seus alumnes com si foren fills seus i els xiquets (fins als més entremaliats) també el volen molt. Ens ha convidat a dinar a sa casa de Petrer. Bé, casa no, casassa. Allà ens han rebut la Lola (la seua dona) i el Xavier (un dels fills).
Hem dinar al pati: un desficaci de menjar!!
Hem començat amb una "picadeta" (un pica-pica "lleugeret"): papes, encurtits, ametlles fregides, sèpia amb salsa verda, ensalada russa i clòtxines al vapor, acompanyat d'aigua i lambrusco fresquet.
I ara direu: encara heu dinat? Doncs, sí. El plat principal n'ha estat una fantàstica paella valenciana de marisc. Com diem per Beneixama, de les que "cada cullerada val un sou". L'arròs tenia tots els sabors del brou del marisc i era una delícia. Tot plegat acompanyat d'una amanida refrescant que li anava com anell al dit.
Les postres han estat: amanida de kiwis i maduixes (feta pel Xavier) i un pastís de fruites comprat a Beneixama que hi hem portat nosaltres.Finalment, cafè i té.
El Pepe, la Lola i el Xavier són un encant. Xarrar amb ells podria ser estar-s'hi hores. També són uns grans viatgers. Han recorregut la Ceca, la Meca i la Vall d'Andorra i tenen uns àlbums de fotos que no desmereixerien els del "National Geographic". El Pepe sap de fotografia i en fa moltes i molt bones.
Quan hem acabat de dinar, encara hem tornat a la trobada perquè hi actuava el grup "Tres fan ball" que han aconseguit que una bona part de la gent que hi havia ballara i cantara ben feliç. En fi, un dia redó.


diumenge, 19 d’abril del 2009

SIGNEM PEL CATALÀ A EUROPA

Divendres passat va eixir a Vilaweb una notícia d'una campanya per la recollida de signatures perquè el català/valencià siga la propera llengua oficial a Europa. Ja sabem que no ho tenim fàcil, però podem usar les noves tecnologies per tal d'aconseguir que la nostra llengua tinga la consideració (i, sobretot, la protecció) que li pertoca. Vosaltres mateixos/es.
Per tal d'adherir-vos-hi només heu de clicar ACÍ.

Us deixe, també, una entrevista en vídeo de l'autor de la proposta.

dijous, 26 de març del 2009

LA CENSURA INTOLERABLE DEL PP

M'havia proposat no tornar a escriure sobre les malifetes lingüístiques del PP contra la llengua. Durant algun temps me n'he estat, però avui ja no he pogut més. La nova atzagaiada ha estat la censura al moviment d'Escola Valenciana a presentar al monestir de Sant Miquel dels Reis (seu de la Biblioteca Valenciana), les Trobades valencianes de 2009. Tot això, malgrat que, prèviament, en tenien l'autorització. Sembla que ha estat decisió presa pel mateix Camps. Com que no tinc més ganes de fer-me'n mala sang, ací i aquí teniu dos enllaços a les notícíes que en parlen a bastament.


dilluns, 29 de desembre del 2008

COSES DE L'EDUCACIÓ

Hui, rebostejant per la xarxa, m'he trobat amb dos articles (ambdós del Suplement de Cultura del diari Avui) que parlen de l'educació a Catalunya i a d'altres parts del món i no m'he pogut estar de pensar en com la tenim al País Valencià. L'article de Joan Solà trobe que és ben assumible quant als problemes que hi planteja i, encara més si veiem el poquíssim nivell d'exigència (en general) que l'Administració valenciana té quant a la qualitat del valencià que s'ensenya a les aules. És cert que a les escoles i els instituts hom fa el que pot, però no és prou. De més a més, has de lluitar cada dia contra la mateixa Administració que t'entrebanca tant quant pot la teua feina. En fi, que si no vols pols, no vages a l'era.
Ací us deixe els articles en forma d'imatges.

diumenge, 23 de novembre del 2008

25 ANYS DE LA LUEV: ENCARA NO N'HAN FET ELS DEURES

Avui fa vint-i-cinc anys que es va aprovar la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) per la qual es despenalitzava l'ús del català a les escoles del País Valencià. Després de tants anys, encara no hem aconseguit que el valencià gaudesca del mateix grau de llibertat i ús que el castellà. Els catalanoparlants seguim sent discriminats dia rere dia per les mateixes institucions que haurien de protegir la nostra llengua. Per això resulta més que indignant llegir les declaracions de Font de Mora i tota la colla pepera al diari Levante-EMV que, si teniu estómac per a aguantar-ho, podeu consultar ací.

http://www.levante-emv.com/secciones/noticia.jsp?pRef=2008112300_19_523026__Consell-compromete-promocionar-valenciano-tapujos-orgullo


Malgrat ells, encara resistim.
"Lladres que entreu per Almansa, no sou lladres de saqueig, que ens poseu la cova en casa i des d'ella governeu".

Ací teniu l'opinió de la Federació d'Escola Valenciana al respecte:

http://www.levante-emv.com/secciones/noticia.jsp?pRef=2008112300_19_523027__Escola-Valenciana-denuncia-solo-logrado-diferenciar-donde-habla-castellano-valenciano


Ací hi ha un vídeo que pot provocar malestar. N'esteu avisats/ades:

http://www.vilaweb.tv/?video=5472