Fa uns mesos que el nou president dels EUA va jurar el càrrec, al cap de pocs dies de la presa de possessió la ministra d'Indústria, Comerç i Turisme, Reyes Maroto, va enviar una carta al vicepresident de la Comissió Europea, Valdis Dombrovskis, en la qual li urgeix a Brussel·les a iniciar converses amb la nova administració estatunidenca, presidida per Joe Biden, per a suspendre la llei Helms-Burton, que perjudica el comerç i a la inversió espanyola a Cuba, especialment al sector turístic, així com la suspensió dels aranzels a productes espanyols que aplica els Estats Units i que perjudicant greument l'exportació de diversos productes com l'oli, el vi o les olives entre molts altres. 

Paral·lelament una altre gran i poderosos de EUA Bill Gates, s'ha convertit en el propietari de més terres conreables d'Amèrica, uns 240 mil acres repartits en 16 estats, el gran pare dels softwares binaris diu estar interessat en els avenços en tecnologia agrícola per combatre el canvi climàtic, encara que tot fa pensar que darrere està l'expansió de l'empresa de producció de carn vegetal Impossible Foods. 

Com deia el Marc Casanovas en un dels seus articles en Bill Gates serà un pagès que mai s'embrutarà les mans. La veritat és que no sé si la millor de les idees és fer una carta al nou president dels EUA o al president de Microsoft, estic encara rumiant que li podríem demanar segurament als dos i al que representen. En el tema de l'alimentació els veig com els líders de la marca blanca. Els que porten aquest món com un gran hipermercat, on es compren les collites de camps sencers d'un any per l'altre a preus a la baixa. On hectàrees i hectàrees de terres són conreades amb el monocultiu de moda d'aquell any, carregant-se l'equilibri del territori i l'ecosistema com amb la soja, l'advocat o tants d'altres productes que esgoten els recursos del sol. I deixen a la població sense un altra alternativa sostenible. Grans multinacionals i nacions marca blanca, vermella o verda, tant es val. 

La meva carta segurament la voldria dirigir a pagesos, pastors, ramaders la gent de camp, de terra endins perquè resisteixi, els donaria les gràcies per ser tan valents i fer de la seva feina una passió, de pensar en nosaltres i en l'espai que els envolta. Perquè ells formen part de la resistència, dels que lluiten contra molins o contra Goliats que s'omplen la boca amb la lluita del medi ambient, amb les polítiques que han de concretar en una cimera que no arriba. 

Hi ha molts herois que s'embruten les mans, tants que no podem posar noms i cares a tots. Un dels darrers projectes que s'ha passat a la resistència és la cooperativa Lletera de Campllong (Gironès), una de les antigues sòcies fundadores de Llet Nostra, llençarà la seva pròpia marca de llet i deixarà de treballar per una coneguda marca blanca. La companyia a donat un gir existencial per oferir assenyala, un producte "de proximitat" i reivindicar "la qualitat" de les explotacions ramaderes del territori. Al final com diuen a la cooperativa, reduir el circuit comercial vol dir ajudar al productor 40 explotacions entre Girona i Lleida; aquest benefici revertirà de forma positiva en la qualitat del producte, en el benestar animal i millorarà la viabilitat de les explotacions a llarg termini.

Com deia l'estimat Johan "No hase falta decir nada más". 

Com a consumidor conclouria la carta donant les gràcies a la resistència per estar i fer les coses bé, aprofitant per convidar-los a vogar para una producció i un comerç resilient, just i de persones que s'embrutin les mans.

En els temps que corrent tothom cerca un futur millor i sobretot si és en l'àmbit de la restauració. És per això que quan s'apropa el final de l'any sempre surten aquells que miren cap endavant. No és el meu cas, no treure la bola de vidre, ni miraré el marro del cafè o miraré si un pop mesquer es mou cap a la dreta o l'esquerra. Només intentaré recollir impressions i dades. 

El que està clar és que aquesta pandèmia a posat al límit el sistema tradicional de la restauració, fent òbvies les seves febleses, tot i que també la seva ja coneguda capacitat d'adaptació. El món canvia ràpidament i els restauradors amb ell. Les eines digitals, les darreres innovacions poden ajudar en aquest canvi, però s'ha de replantejar les formes. 

Segons l'informe elaborat pel Grup de Recerca i Coneixement de l'Associació Nacional de Restaurants dels EUA. Possiblement la definició de restaurant haurà de canviar. El món digital i aquesta evolució sobrevinguda, ha generat unes preferències diferents en els nostres clients que donaran lloc a una matriu de models de restaurants destinats a oferir als clients allò què volen, quan i on ho volen. Podem amb aquesta lògica que alguns restaurants es transformaran en un model híbrid, servei de barra, servei a taula, menjar per enportar i el "delivery" o lliurament i menjar. 

Està clar que som un país de contacte que necessita la socialització, però les entregues a domicili lògicament han augmentat moltíssim i de segur que han arribat per quedar-se. Això obliga als restaurants a cerca models de negoci que puguin donar aquest servei integral. 

Que pot implicar? Canvis a molts nivells que s'han de fer des del restaurant, màrqueting a les xarxes socials, inversió en tecnologia i en l'operativa, l'estudi dels marges de benefici. Costos laborals, costos immobiliaris o l'augment de inversions en lliurament i tecnologia per donar aquesta resposta. Tothom amb les mans al cap, si amb prou feiners ens en sortirem! 

En les adversitats hi ha la possibilitat de reinventar-se. Ja sé que aquesta és una d'aquelles paraules que a molts/es els hi cau com un cop de puny a l'estómac. Però ho hem vist com la maquinària d'alguns ha passat com una piconadora a casa nostra. Hostes vingueren que de casa ens tragueren, si amb el tema del delivery els de la gran capital amb els del globus han aprofitat per trepitjar fort a qualsevol preu. Potser és un jardí que en un altre moment haurem de trepitjar. Perquè un petit restaurant no pot competir amb un brànding d'una marca, que té barra lliure. 

Només cal fer càlculs, quan val unes caixes o unes bosses de cartró personalitzades? Quin marge pot treure el restaurant? Entre l'embalatge i el 30% de comissió per la plataforma o empresa de transport. Però he dit que això ho deixo per un altre dia. Totes les iniciatives són bones, està bé la reunió del Magéstic, però potser una mena de cooperativa entre territoris per poder controlar el lliurament a domicili, hauria abaratit els costos. Cap fred i fer pinya. 

Amb tot això hem de pensar en la identitat, que no es desvirtuï la nostra oferta, no tot si val, perquè implica una mirada grisa, sense personalitat, atractiu o encant. El pa d'avui i la gana de demà. Això és un dels pals de paller que s'han de fonamentar i que faran que els restaurants aguantin o no aixequin persianes. Com el tema de la sostenibilitat que no és només una paraula de moda, ha vingut per quedar-se. El futur és incert, però toca arremangar-se.