Que si 'són figues d'un altre paner' quan volem dir que això és una altra cosa, que si 'pesem figues' quan ens endormisquem, que si 'és una figaflor' una persona fluixa de caràcter i d'energia, que si 'cada cosa pel seu temps i les figues a l'agost' ens parla de la temporalitat i així continuaríem amb el llarg i ric refranyer català on hi entren les comparacions amb les figues.

Durant els dies de confinament he anat buidant el rebost i així he aprofitat per a treure aquells ingredients que feia algun temps que hi tenia. Un d'ells ha estat l'ametlla molta que utilitzo per a fer cocs perquè trobo que els dona una textura diferent de si només hi poso farina. Acostumo a posar com a mínim, quan faig el coc de iogurt, una mesura. Tot i que la tenia de poc abans de començar el relegament a casa, compro sempre la quantitat justa per a cuinar però tot i això encara en tenia. Així que vaig pensar de fer un pastís de xocolata per a aprofitar també una xocolata que havia sobrat de figures de xocolata de les mones.

Carxofes farcides Stravinski, Bescuit de fruites de l'alliberament, Truita sense nom, són algunes de les receptes de l'Alice. Ah, em deixava el Toddy calent per a una nit freda (com el que ens feia la meva mare abans d'anar a dormir). I així molts mots diferents per a batejar de manera original tot allò que cuinava per als convidats que rebien a casa de la Gertrude Stein. I la seva cuinera i amant era l'Alice B. Toklas.

... Cada dia al jardí me'n vinc de matinet
         vora la font, amb figues de les de coll de dama.
              I em besa l'aire, sense cap fressa ni cap flama,
                   i ara prenc una figa, ara prenc un glopet...
 
Vers final de Les figues matinals del llibre Els Fruits Saborosos de Josep Carner.

Perquè som allò que mengem, que bevem, que veiem, que vivim, que llegim, que estimem i tants altres 'que'. I el conjunt de tots fa que omplim la vida de moments especials i emocions i que vull compartir amb vosaltres avui: una experiència gastronòmica tot gaudint de l'entorn.

Que les peres combinen bé amb el formatge, ho sabem. Que una manera de fer menjar fruita a qui no li agrada és incorporar-la als àpats: en una amanida, en un estofat o en molts altres plats, també ho coneixem. Així que avui us porto un pastís que farà que no es resisteixin menjar fruita i formatge alhora. A més, jo sempre he trobat que les peres són molt fotogèniques i m'agrada fotografiar-les.

És dilluns. Segurament comenceu a fer plans per al cap de setmana vinent i encara no sabeu què podreu organitzar i on anar. Jo, des d'aquí us llenço una proposta que igual us agrada: Benvinguts a Pagès. Es tracta d'una manera ben original de passar unes hores plenes d'experiències que podreu gaudir arreu de Catalunya. Durant els pròxims dies 9 i 10 d'aquest mes es durà a terme aquesta iniciativa que us portarà a conèixer allotjaments de qualitat, tastar i comprar els productes de proximitat del nostre entorn, concerts entre camps, vinyes o embarcacions, rutes a peu o en bicicleta, a pagès o a la costa. Vaja, que l'oferta és tan àmplia i diversa que serà difícil triar entre totes les possibilitats.

Llegir ens fa lliures. I si és una novel·la pot ser que ens traslladi a llocs desconeguts amb personatges de qui t'acabes fent amic i de vegades, fins i tot, enamorant. En el llibre que tinc ara entre mans El libro de los abrazos, d'Eduardo Galeano, són relats curts on l'autor reflecteix les seves angoixes, dèries i alegries. En una de les faules, Otro músculo secreto, Galeano parla de la seva àvia i explica que ella sempre deia ...que menos mal que la mente viaja sin boleto... i per a mi resulta un exemple de la saviesa que et dóna l'edat.

Ahir va ser el meu aniversari i com cada any fem alguna cosa per a celebrar-ho. I per això vam aprofitar per a preparar un còctel inspirant-nos en el llibre de La cuina del Chartreuse, d'Arola Editors, del que ja hem parlat altres vegades.

És ben sabut que a Tarragona venerem el Chartreuse. És una de les estrelles de les festes d'estiu a la nostra ciutat així com la resta de l'any. A la cuina també té el seu paper. Divendres passat us vàrem ensenyar la nova gelateria d'en Raffa Olivier i d'ell fem un gelat amb una recepta treta d'un llibre que tot tarragoní l'hauria de tenir com de capçalera a l'hora de cuinar: La cuina del Chartreuse, d'Arola Editors.

El setembre passat vaig comprar un arbre nan de taronges xineses o kumquats com són més coneguts. L'he cuidat durant l'hivern i ara m'ha regalat una generosa collita. Així que comencem a fer receptes que en portin i amb tot no els acabarem. La galette de rois que vàrem fer ens va agradar tant que la repetim amb petites modificacions. A França en diuen frangipane de la crema d'ametlles que hi posem i que resulta senzillament deliciós.

I així anem fent el blog. I fem amistat amb persones que, encara que estiguin ben lluny, comparteixen les mateixes aficions que nosaltres. I ens arribem a conèixer com si fossin amics de tota la vida, perquè hi ha el blog per davant de les bambolines i per darrere d'elles tenim correus, trucades, trobades.

La señorita Prim aseguró que nunca había oído mencionar un nombre semejante.

  - Eso mismo dije yo. La señora se mostró muy considerada, por supuesto, y me escribió la receta. Pero a una no le gusta que una dama llegue a su cocina el primer día, le pida un topfenstrudel y además le dé una receta, ¿sabe usted lo que quiero decir?

La bibliotecaria asintió comprensiva.

  - ¿Qué es el topfenstrudel?

  - No es más que un strudel relleno de queso -gruñó la cocinera-. Ellos allí llaman a ese queso, topfen. No es difícil de preparar, desde luego que no. Así que tomé la receta y lo hice, naturalmente que lo hice. ¿Qué otra cosa podía hacer?

Tenir aquest blog fa que aprengui a fer receptes que desconec. M'agrada participar en reptes d'altres blogs perquè ens fan propostes que moltes vegades no sé ni com començar. El d'avui és el de Tia Alia recetas i que es publica l'últim dilluns de mes. Així que avui toca. Aquest cop he agafat la proposta dolça i tot que em feia una mica de mandra (pelar castanyes costa), la teniu aquí tal qual està escrita, però he reduït les quantitats

Ens agrada la cuina de temporada i la seguim sempre. La natura amb els seus colors ens indica què menjar en tot moment i no s'equivoca. Ara toca vitamina C per a poder passar l'hivern de la millor manera possible i ella ens ho proporciona: moniatos, taronges, mandarines, caquis... Com que el nostre caquier és generós i en mengem molts, diumenge vaig preparar un còctel que va sortir força bo. I si la canalla també en vol, només cal fer-lo sense alcohol i llestos. El vam acompanyar amb unes xips de moniato recent fetes i va quedar un aperitiu de luxe.

La qüestió de participar als reptes dels blogs és fer una recepta en comú aportant la versió pròpia de cadascú. Aquest mes Tia Alia recetas ens donava l'opció de fer manzanas doradas, i on s'havien de deixar les pomes en maceració en brandi. Jo les he fet amb Chartreuse, com a bona tarragonina.