El seu desig seria esdevenir autosuficient en plena natura, al costat de la seva parella i amb la Ginesta. I no és d'estranyar. Viu al Priorat i se sent afortunada de l'entorn que l'envolta. Diumenge em va dir que, possiblement, seria l'última setmana que encendria la cuina econòmica, perquè el temps començava a canviar. No vaig dubtar ni un moment a visitar-la per fer, per fi, les galetes que havíem acordat durant un dinar a la tardor. 

Ella és la Judit, la Judit del projecte Somaia, del post de l'agost del 2021.

I avui ha arribat l'estiu. Ja el tenim aquí. I amb ell vindran dies de calor i els fruits que l'acompanyen.

 

escriu en Josep Carner a 'Els fruits saborosos' a Les peres jovenetes.

I com tot el que ens està passant durant el confinament, m'he hagut d'adaptar a la manera de fer i actuar en la separació que l'ocasió ens permet i obliga. M'hauria agradat fer el pastís amb la Núria, fotografiar-la quan el preparava en el seu ambient i poder prendre una copa de vi mentre parlàvem de la vida, de l'amor i d'altres coses que ens interessen. Però el virus no ens ho ha permès. Ens hem reunit en la distància, per whatsapps i correus electrònics on ella es mou com si res, les xarxes són el seu mitjà de vida. I en aquests dies de distanciament físic, que no social, qui millor que la Núria per ser la convidada. Ens vàrem conèixer a la Fira del Gall de Vilafranca del Penedès fa uns anys i ens hem anat trobant esporàdicament, per motius gastronòmics. De pas, aprofito per a compartir el seu pastís esponjós de formatge que vaig veure a Gastrotalkers.cat i també les fotografies que en va fer (excepte la primera i l'última que són meves). I és ella qui es dona a conèixer per a tots i ens parla dels seus projectes.

L'Alba i jo havíem acordat que faríem conjuntament algun post més. Ens va agradar molt el treball del dia que vàrem anar al seu estudi a fer una sessió. I ara, en el confinament, vam dir que faríem quelcom amb els ingredients que tenim al rebost i al frigorífic. Ella captaria les imatges dels ingredients i jo del plat un cop cuinat. Dit i fet. Qui no té ara mateix els ingredients per a una truita de patata, ceba i carxofes? L'he fet i us explico un petit detall que li dóna un toc diferent.

Als blogs de cuina molt parlem de les receptes que fem i compartim, cosa evident. Però i del lloc on passem molt de temps per a preparar-les? No gaire. I jo, des de sempre, he tingut el meu què contra els arquitectes que durant molts anys han relegat aquest espai on es crea i s'experimenta al lloc més fosc i trist, quan en realitat hauria de ser el lloc més lluminós i alegre de la casa. Un punt que sigui acollidor, encara que petit i ens faci tenir ganes de ser-hi tot cuinant per bé de la nostra salut.

El dia 24 d'octubre de 1971 el nostre gran músic Pau Casals va recollir la Medalla de la Pau, en reconeixement per la seva actitud. I ell, en agraïment, va pronunciar el conegut discurs 'I am a Catalan'. La medalla va ser lliurada per en U Thant, llavors el secretari general de les Nacions Unides amb les paraules... 'Vós heu consagrat la vida a la veritat, a la bellesa i a la pau. Com a home i com a artista, personifiqueu els ideals simbolitzats per la Medalla de la Pau de les Nacions Unides. Us l'ofereixo amb el més profund respecte i admiració...

M'agrada visitar França. I m'agrada la seva llengua, cultura, costums, paisatge i com no, la seva gastronomia. I per això intento visitar el país sempre que puc. El dia del dinar a l'Ambassade de Llívia, li vaig demanar a l'Albert que em recomanés alguna regió que m'agradés i que encara no conegués, sense pensar-s'ho em va dir l'Aubrac. 

El clarobscur és una tècnica pictòrica que consisteix en fer servir les llums i les ombres en un dibuix, pintura o fotografia per tal de donar-li expressivitat. I avui he volgut fer unes fotografies especials  a l'aire lliure aprofitant els rajos de sol d'aquest estiu que aviat s'acabarà (que no la calor) per a la recepta treta d'un llibre que em va fer molta il·lusió quan me'l van regalar fa un temps.

...

      Va sortir ben cofoia, acompanyada de la família, pujant de la Font Major cap al poble. Se sentia tan especial..., però en el record pensava que devia fer una fila... Un vestit blau cel, una flor que semblava una carxofa, o mitges, sabates i mantellina negra, pots comptar!

       Duia, també, un petit disgust: havia demanat a la mare un retrat de record i li havia contestat que no podia ser. Venien de dos anys de mala collita i costava tirar endavant. Ho comprenia i no ho comprenia. No feia gaires dies, havia sentit una discussió dels pares. La mare deia que a l'estiu volia tornar a treballar a Vil·la Engràcia i el pare deia que no calia, que amb la feina de casa, l'hort i la casa de la senyora Montserrat n'hi havia prou i de sobres.

        -Seran tres mesos que ens ajudaran tot l'hivern. La mare pot tenir cura dels nens, i la Maria ja és gran.

         -Vam marxar plegats de Les Masies per no tornar-hi.

         No va sentir res més.

         En sortir de l'església, el pare i els germans van tornar a casa, la Pilar i la Maria van anar a casa de la senyora Montserrat, que va insistir que abans de baixar a la Font Major passessin a veure-la, que faria massa hores que no menjava per tornar-hi en dejú.

          Les va fer entrar en una saleta i les va entaular. Els van servir xocolata desfeta amb coca. Amb un tovalló blanc nuat darrere el coll i un a la falda per no tacar-se, va menjar la xocolata desfeta més bona que recordava en noranta anys, sis mesos i alguns dies, potser perquè estava afamada, potser perquè li va quedar gravada a la memòria la dolçor del moment, potser perquè era boníssima de debò.

                                                                       ...

Del llibre El camí de les aigües, de la Carme Martí, editat per Amsterdam Llibres.

(Amb llicència de l'autora del llibre, Carme Martí)