Passades les festes de Nadal sempre ve de gust recuperar les menges diàries i senzilles. Tot i que a casa no fem desgavells i posem la sopa amb brossa de la família i el fricandó amb olives tradicionals, tenim ganes de menjar coses lleugeres. Per això quan aquest diumenge vaig veure que l'Esther Utrilla (m'agraden molt les seves propostes il·lustrades al diari Ara) preparava una crema amb porro, pera i parmesà, me'n vaig anar al frigorífic a comprovar que realment tenia tots els ingredients i la podria fer.

Des que vaig veure 'Marie Antoinette' de Sofia Coppola (2006), tinc clavada al cap la idea d'una trobada dolça, acolorida i plena de flors, com aquelles escenes exuberants que tant caracteritzen el film. Aquests dies, mirant la segona temporada de la sèrie del mateix nom, hi he tornat a pensar. Una tarda amb amigues, bombons, pastissos i pètals - una oda als petits plaers i a la bellesa efímera, el gust per les petites coses que ens reconcilien amb la vida i la necessitat d'evadir-nos d'un món massa estrident. 

Quan em compro un llibre de cuina el primer que faig és mirar-me l'índex de les receptes i quedar-me amb aquelles que desconec. Això em va passar amb el llibre 'Cremes i flams, postres de cullereta' de la col·lecció la cuina de cada dia de la cuinera reusenca Mariona Quadrada, sobre qui ja us en vaig parlar del dia que vaig assistir al seu taller de cuina amb bolets. Per cert, en continua fent i sempre són molt interessants.

El dia va començar gris. Plovia. I mentre conduïa direcció a Reus l'espectacle era inigualable, amb les flors d'ametllers que guarnien la carretera. Portava bona música i preveia que la trobada seria festiva i alegre com sempre que em trobo amb la Fina. Sabia que m'esperava un bon matí.

Hi ha converses que abracen fort. La frase que hi ha a la pintada de l'última foto en un carrer de Sant Pere de Riudebitlles i que tanca el post. I és veritat perquè hi ha persones que omplen l'espai amb les seves paraules i fets com la Balbina i el Toni. Després d'uns anys ens hem retrobat i encara recordo el dia que vàrem passar al Priorat. 

Fa fred i una crema calenta anirà bé pel cos. I com que estic fent neteja del frigorífic i del congelador, me'n vaig al calaix de les hortalisses per a veure què hi tinc. Trobo el bulb de fonoll i uns xampinyons portobello que vaig comprar fa uns dies. Tot anirà rodó i aprofitaré per acabar amb altre restes que encara quedaven de les festes. Traiem la sopera i preparem la cullera.

La tercera recepta exprés d'aquesta setmana és ben senzilla, com totes les cremes, i molt saludable. De la xaiota ja n'he parlat d'altres vegades amb distintes maneres de cuinar-la. Teniu el sashimi de tonyina amb tempura de chuchú, gambetes i calamarsons de Tarragona amb xaiota i un vi del Penedès i un guisat de llentíes, rovellons i xaiota. 

La segona recepta d'aquesta també ve del llibre 'Cuinant les nostres emocions a foc lent'. Aquest cop de la mà del xef Arnau Bosch i té el conte 'Tres mirades', la temàtica d'Apunts sobre... El locus de control i la recepta que comparteixo, tot i que jo l'he fet amb algun punt diferent. 

Diu en Rubén Campos al llibre 'Cuinant les nostres emocions a foc lent', 

I a mi em passa el mateix: doneu-me una bona música que m'acompanyi i temps i em puc oblidar del món.  Puc passar-me hores i no em pesa, sobretot si després el resultat és l'esperat. 

L'estiu encara no ha marxat, però les nits ja seran menys caloroses i una crema ens vindrà de gust. Bé, a mi em venen de gust tot l'any. Soc sopera de mena i aprofito que al rebost tinc quatre carabasses petites, que són de la collita d'enguany que no ha anat bé, i abans que es quedin seques les prepararé amb una crema que ja ha sortit altres vegades al blog.

Tenir un hort és molt bonic, però durant l'estiu és un no parar. Quan arriba allò que has cultivat i has estat esperant amb ganes els fruits venen tots de cop. Els matins són agradables mentre vas collint, traient herbes i regues. I ara toca el torn dels tomàquets i dels tomacons. 

Quan vaig tenir a les mans el número 274 de la revista Cuina, la del mes de novembre, em vaig fixar en una recepta que portava vieires, també conegudes com a petxines de pelegrí, i sabia que la faria segur. Tot just n'havia comprat a la peixateria i les tenia al congelador.

Quan les tradicions són dolces no costa gaire seguir-les. Ahir, dia de Sant Josep, tocava fer crema i alguna cosa per acompanyar-la. M'agrada anar variant els gustos i manera de fer les cremes i com que hi ha una que sempre triomfa, sobretot a l'estiu, és la de cafè. Us passo la recepta i veureu com us ho agrairan.

Si hi ha alguna cosa que em produeix benestar i una immensa calma de bon matí és passejar per l'hort. I en aquesta època que els ocells fan els nius i comencen a cantar anunciant la primavera, el plaer es multiplica i de quina manera. Cultivar les verdures i veure com creixen tot tenint cura de mantenir les plagues ben lluny comporta un molt bon estat anímic.

Ara fa un any, quan vaig publicar la visita que vaig fer a la Festa de la Castanyada a Vilanova de Prades, la meva amiga Lluïsa ho va veure i em va dir que la pròxima vegada aniríem a buscar castanyes al seu castanyer (Castanea sativa) del poble. Ha passat un any i hi hem anat. I per a mi ha sigut un plaer tornar a Vilanova de Prades, que per cert aquest cap de setmana ha celebrat una vegada més la festa.

Vosaltres us compreu llibres infantils que ja havíeu llegit abans i ara rellegiu? No? Jo, sí. No fa gaire em vaig fer amb 'El bruixot d'Oz', del nord-americà L. Frank Baum, amb unes magnífiques il·lustracions d'Iban Barrenetxea i traduït per Miquel Desclot i editat per Combel Editorial. Diria que no és un llibre, sinó que es tracta d'una petita joia, d'aquelles que es poden lluir obertes en una prestatgeria, ja que l'obris per on l'obris és una preciositat. 

M'agrada començar el dia donant un tomb per l'hort i agafar les verdures del moment. I avui compartiré una crema amb totes les que vaig trobar abans-d'ahir, excepte la carabassa que és l'última que queda de l'any passat. 

Ara el jardí és ple de flors. Deixen anar el seu perfum i animen i alegren l'ambient amb els seus colors. De totes les que tinc predominen la mare-selva també coneguda com a xuclamel, lligabosc, dolçamel. I quan trec el gos fa que l'últim passeig del dia sigui un plaer per als sentis: a la nit és quan més s'intensifica la seva flaire i dona gusta passejar.

Del llibre de la Mariona Quadrada Essències, Cuina i sentiments a taula, amb originals il·lustracions de l'Adela Blasi, ja en vaig parlar a la primera recepta d'enguany, la dels pollastrons amb albergínia i suc de vi blanc i avellanes. En aquell post vaig dir que sabia segur que hi havia una que voldria fer més endavant, quan arribés l'estiu, però no me n'he pogut estar: la de les fulles de llimoner.