Això d'escriure un post setmanal és un exercici que necessita una preparació complexa, encara que no ho sembli. Si es vol fer bé hauràs de pensar què preparar, tenir els ingredients a mà, on fer la fotografia i preparar la composició. I és en aquest últim requisit que hi entren els plats i els colors que juguin una concordança estètica. Així estava quan no sabia quin color posaria i de sobte, en alçar la vista, vaig veure les figues de moro que tinc davant la finestra de la cuina que tenien un color ben bonic i eren com un tovalló antic que guardo a la prestatgeria del rebost.  

A hores d'ara no cal que digui que m'agraden les flors i les plantes. No només per guarnir racons de casa, sinó també per donar color i gust a la cuina. Per això, quan vaig veure que al Museu Terra de l'Espluga de Francolí, a la Conca de Barberà, s'organitzava el taller 'Cuinem amb flors i plantes de primavera', no m'ho vaig pensar dues vegades.

Hi ha converses que abracen fort. La frase que hi ha a la pintada de l'última foto en un carrer de Sant Pere de Riudebitlles i que tanca el post. I és veritat perquè hi ha persones que omplen l'espai amb les seves paraules i fets com la Balbina i el Toni. Després d'uns anys ens hem retrobat i encara recordo el dia que vàrem passar al Priorat. 

La tardor ens deixa paratges i racons que són una meravella. Només cal sortir a la natura i observar els colors. És la meva estació de l'any preferida i ara que ha plogut tant, l'olor de terra humida s'afegeix a l'espectacle. I en aquest jardí secret gaudeixo de la molsa que ha cobert una gran part de terreny al costat de la caseta de llenya, dels preciosos colors de les fulles del caquier, de les oliveres que encara no hem fet, de la magrana oberta que ha quedat com a mostra i em recorda que fa tres anys que no en mengem perquè s'obren totes i també de les moreres que ja han perdut les fulles i les poques que queden ja han groguejat. La bellesa de la natura.

Cada cop que visito el Penedès em sembla que navego entre vinyes i ho faig agafant aire que m'omple l'ànima de benestar. Anar llegint els cartells indicadors dels cellers, un rere l'altre, mentre condueixo, i veure que els has tingut a taula en algun moment, em fa sentir bé. I sé que hi tornaré perquè  em queden molts cellers per visitar, bé, ens queden, perquè ho faig conjuntament amb la Ruth i això és un privilegi molt gran. Amb ella sempre aprenc. L'últim dia vàrem anar a Heretat Laverna, a Torrelles de Foix. Molt interessant el que ella escriu de l'entrevista. Llegiu,

Diuen que les mandonguilles, o pilotetes com en diem a casa, estan de moda. Nosaltres ho volem celebrar perquè és una menja que agrada a tothom. Fa uns dies ens vam reunir fills i néts i ens agrada fer un vermutillo com cal abans de dinar. Els petits mengen moltes patates i olives i perden la gana. Vaig pensar a fer-ne unes de petites que els agrada molt i si després no mengen tant no passa res. La Violeta em va ajudar a preparar-les. Sempre les faig amb llonganissa, com la meva mare, així que aprofito una de molt bona de Graus (Osca) que l'Esperanza, una companya de feina, em va portar del seu bonic poble.

I com aquell que no vol s'ha acabat la temporada de calçots. Així que aprofitem aquells més petits que han anat quedant al frigorífic per a fer uns bunyols que ens poden servir tant d'aperitiu com d'acompanyament. Els farem a ull sense quantitats determinades.

Aquest mes la recepta del 15 d' Els Fogons de la Bordeta  i  Xocolata desfeta ens tira de cap a les croquetes. Així que aquesta vegada farem un màster en croquetamania. En veurem de tots els colors, gustos, formes i ingredients. I l'anècdota ve quan les volem fotografiar. Com fer que quedin apetitoses i cridaneres?

Fish'n'chips I

Es tractava de passar el matí del dissabte, de la millor manera possible, amb la Violeta. Feia dies que ens pensàvem el menú del dinar que prepararíem i ho teníem tot a punt: un fish & chips per a nens, només que el peix estaria fet de pasta de croquetes per a poder-les treballar.