Passades les festes de Nadal sempre ve de gust recuperar les menges diàries i senzilles. Tot i que a casa no fem desgavells i posem la sopa amb brossa de la família i el fricandó amb olives tradicionals, tenim ganes de menjar coses lleugeres. Per això quan aquest diumenge vaig veure que l'Esther Utrilla (m'agraden molt les seves propostes il·lustrades al diari Ara) preparava una crema amb porro, pera i parmesà, me'n vaig anar al frigorífic a comprovar que realment tenia tots els ingredients i la podria fer.

D'ençà que va començar la temporada dels tomàquets de l'hort que tenia ganes de compartir una recepta del llibre de la cuinera reusenca Mariona Quadrada, 'Amb gust de la Xina'. L'he fet i l'he repetit unes quantes vegades i no n'havia fet les fotografies. Ahir em vaig decidir de fer-les i aquí les teniu amb la manera de preparar aquesta exquisida sopa, que segons consta al llibre es diu 'Fan Qie Qin Cai Tang'.

Des que vaig veure 'Marie Antoinette' de Sofia Coppola (2006), tinc clavada al cap la idea d'una trobada dolça, acolorida i plena de flors, com aquelles escenes exuberants que tant caracteritzen el film. Aquests dies, mirant la segona temporada de la sèrie del mateix nom, hi he tornat a pensar. Una tarda amb amigues, bombons, pastissos i pètals - una oda als petits plaers i a la bellesa efímera, el gust per les petites coses que ens reconcilien amb la vida i la necessitat d'evadir-nos d'un món massa estrident. 

El dia va començar gris. Plovia. I mentre conduïa direcció a Reus l'espectacle era inigualable, amb les flors d'ametllers que guarnien la carretera. Portava bona música i preveia que la trobada seria festiva i alegre com sempre que em trobo amb la Fina. Sabia que m'esperava un bon matí.

Encara que els ametllers han començat a florir i sembla que ja tenim la primavera aquí, l'hivern és ben viu i una sopa per a l'ànima i el cos ve molt de gust. I com diuen al Matarranya, les sopes i el sol a l'hivern donen consol. Recepta exprés, anem per feina.

Fa fred i una crema calenta anirà bé pel cos. I com que estic fent neteja del frigorífic i del congelador, me'n vaig al calaix de les hortalisses per a veure què hi tinc. Trobo el bulb de fonoll i uns xampinyons portobello que vaig comprar fa uns dies. Tot anirà rodó i aprofitaré per acabar amb altre restes que encara quedaven de les festes. Traiem la sopera i preparem la cullera.

La tercera recepta exprés d'aquesta setmana és ben senzilla, com totes les cremes, i molt saludable. De la xaiota ja n'he parlat d'altres vegades amb distintes maneres de cuinar-la. Teniu el sashimi de tonyina amb tempura de chuchú, gambetes i calamarsons de Tarragona amb xaiota i un vi del Penedès i un guisat de llentíes, rovellons i xaiota. 

La segona recepta d'aquesta també ve del llibre 'Cuinant les nostres emocions a foc lent'. Aquest cop de la mà del xef Arnau Bosch i té el conte 'Tres mirades', la temàtica d'Apunts sobre... El locus de control i la recepta que comparteixo, tot i que jo l'he fet amb algun punt diferent. 

Diu en Rubén Campos al llibre 'Cuinant les nostres emocions a foc lent', 

I a mi em passa el mateix: doneu-me una bona música que m'acompanyi i temps i em puc oblidar del món.  Puc passar-me hores i no em pesa, sobretot si després el resultat és l'esperat. 

L'estiu encara no ha marxat, però les nits ja seran menys caloroses i una crema ens vindrà de gust. Bé, a mi em venen de gust tot l'any. Soc sopera de mena i aprofito que al rebost tinc quatre carabasses petites, que són de la collita d'enguany que no ha anat bé, i abans que es quedin seques les prepararé amb una crema que ja ha sortit altres vegades al blog.

Tenir un hort és molt bonic, però durant l'estiu és un no parar. Quan arriba allò que has cultivat i has estat esperant amb ganes els fruits venen tots de cop. Els matins són agradables mentre vas collint, traient herbes i regues. I ara toca el torn dels tomàquets i dels tomacons. 

Quan vaig tenir a les mans el número 274 de la revista Cuina, la del mes de novembre, em vaig fixar en una recepta que portava vieires, també conegudes com a petxines de pelegrí, i sabia que la faria segur. Tot just n'havia comprat a la peixateria i les tenia al congelador.

Si hi ha alguna cosa que em produeix benestar i una immensa calma de bon matí és passejar per l'hort. I en aquesta època que els ocells fan els nius i comencen a cantar anunciant la primavera, el plaer es multiplica i de quina manera. Cultivar les verdures i veure com creixen tot tenint cura de mantenir les plagues ben lluny comporta un molt bon estat anímic.

Temps de tòfones. I quan arriba m'agrada fer quelcom amb elles, però enguany no n'he trobat. He passat cada setmana per la Conxi del Mercat de Tarragona i no ha sigut possible obtenir-ne. Així que vaig comprar-ne de les confitades i he fet una sopa que ha quedat prou bona, però no era la fresca del temps.

I tot va començar de matinada, a les cinc al Pati Els Lluïsos, amb l'encesa de fogueres per coure l'escudella d'enguany. Després anirien afegint els ingredients segons l'ordre escrupolosament establert fins al migdia: entre 7.30 i 10.30 h es cuinen els ossos i la carn, de 10.45 a 11.45 h s'afegeixen les patates, la carn i les verdures. Tot ben calculat i pesat perquè cada caldera és diferent de l'altre. A les 12.15 h s'escalden les botifarres, per cert, molt bones. I a les 12.45 h, finalment s'hi posen els llegums i després l'arròs i els fideus. Tot al seu moment per sortir a les 13.00 h amb les calderes penjades als semalers, per arribar a la plaça de l'Església.

    

Avui hauria fet noranta-un anys. Ja en fa molts que no hi és. Ella és la que ens va educar el paladar als fills amb una cuina senzilla però deliciosa. A casa es menjava de temporada i local. Sempre hi havia un plat per si algú arribava més tard. I a ella li dec la meva cultura gastronòmica, els seus llibres i llibreta de receptes. Gràcies, mama.

Vosaltres us compreu llibres infantils que ja havíeu llegit abans i ara rellegiu? No? Jo, sí. No fa gaire em vaig fer amb 'El bruixot d'Oz', del nord-americà L. Frank Baum, amb unes magnífiques il·lustracions d'Iban Barrenetxea i traduït per Miquel Desclot i editat per Combel Editorial. Diria que no és un llibre, sinó que es tracta d'una petita joia, d'aquelles que es poden lluir obertes en una prestatgeria, ja que l'obris per on l'obris és una preciositat. 

M'agrada començar el dia donant un tomb per l'hort i agafar les verdures del moment. I avui compartiré una crema amb totes les que vaig trobar abans-d'ahir, excepte la carabassa que és l'última que queda de l'any passat. 

Encara queden dies de fred i una sopa que escalfi el cos i l'ànima sempre ve de gust. Com aquesta que comparteixo avui que no sé si dir-li crema o sopa, perquè la passo per la batedora deixant-la espessa. La ceba és un dels ingredients que mai em pot faltar, junt amb el pa, els ous i les patates. Podem tenir el congelador i la nevera buida, però si els tens, prepares alguna cosa en qualsevol moment.