Acostumo a preparar pasta un cop per setmana. A casa ens agrada molt: macarrons, tallarines, espaguetis i tants altres formats. Gratinada al forn, sense gratinar, amb pesto, en amanides... com sigui. Una de les versions que més ens agrada a casa és amb pesto, i a l'estiu n'hi ha una varietat que ens fa viatjar amb el paladar: el pesto trapanese.

M'agrada passejar sense rumb per la ciutat (ai, com trobo a faltar fer-ho amb els enyorats gossos) i deixar-me sorprendre pels seus racons. Sempre hi acabo descobrint alguna botiga amagada o algun objecte inesperat que em desperta un somriure. Fa un parell d'anys, en una d'aquestes caminades, vaig topar amb una botiga que tancava per liquidació: tots els estris de cuina eren al 50%. Entre els prestatges mig buits hi vaig veure un motlle de porcions de Lékué que feia temps que em cridava l'atenció. A meitat de preu no podia deixar-lo escapar.

Avui porto un plat que no té res d'extraordinari. O potser sí. No per la dificultat, sinó perquè és una excusa perfecta per reivindicar els productes de temporada i, sempre que es pugui, de proximitat. Ja no m'estranya veure als mercats fruites vingudes de l'altra punta del món, però el que encara em sorprèn és veure com se'n ven tanta. Em costa entendre que hi hagi qui no es fixi en aquestes coses.

La primera impressió que vaig tenir en veure la Francisca va ser el color de cel dels seus ulls, uns ulls que s'entelaven quan parlava dels seus. Després, el seu nom, Francisca, com la meva àvia materna, la Sisqueta. Potser per això, o per la serenor que desprenia, vaig saber de seguida que aquell matí seria tranquil, d'aquells que deixen rastre dolç al record. Vam començar parlant amb la prudència de qui s'explora, però ben aviat vam descobrir que coneixia part de la meva família. La conversa es va omplir de somriures i confidències, i tot va fluir amb naturalitat.

Quan em compro un llibre de cuina el primer que faig és mirar-me l'índex de les receptes i quedar-me amb aquelles que desconec. Això em va passar amb el llibre 'Cremes i flams, postres de cullereta' de la col·lecció la cuina de cada dia de la cuinera reusenca Mariona Quadrada, sobre qui ja us en vaig parlar del dia que vaig assistir al seu taller de cuina amb bolets. Per cert, en continua fent i sempre són molt interessants.

De fet, avui no tocava publicar, però ahir vaig veure el film 'La habitación de al lado', de Pedro Almodóvar, i vaig quedar tan impressionada per la posada en escena que aquest matí necessitava fer alguna cosa amb flors. Surten en moltes escenes provocant una bellesa difícil d'oblidar. I a mi que m'agraden tant, vaig pensar que havia de fer algun post amb elles: les postres que prepararia anirien guarnides, encara que fos amb el tovalló, la copa i els coberts.

He de reconèixer que a vegades compro ingredients per tenir-los al rebost, però sense pensar què podré fer amb ells. Fa uns dies em vaig adonar que la farina de cigró que tenia caducaria aviat, així que la vaig agafar per fer un coc sense gluten d'una recepta que em van donar fa temps. I aquí la teniu.

La segona recepta d'aquesta també ve del llibre 'Cuinant les nostres emocions a foc lent'. Aquest cop de la mà del xef Arnau Bosch i té el conte 'Tres mirades', la temàtica d'Apunts sobre... El locus de control i la recepta que comparteixo, tot i que jo l'he fet amb algun punt diferent. 

De brownies ja en podem trobar al blog uns quants: el que està farcit de ceps i melmelada de rossinyols, el de fruits secs fet amb farina de teff, el brownie amb peres (les fotos que més m'agraden), el de xocolata negra i fruits secs i el de xocolata amb nous. I avui n'afegim un de més: el de farina de garrofa i mill.

'Hi havia una vegada sis pageses arrosseres que vivien al cor del Delta de l'Ebre i, feia molts anys que cada dia, treballaven la terra a les seves petites explotacions agràries. Un dia l'atzar les va ajuntar i entre riures i confidències van voler donar visibilitat al seu esforç, al treball i a les seves avantpassades. Des d'aquell dia, aquestes dones van decidir compartir la seva història i feina i és per això que van crear la Cooperativa de Dones Arrosseres del Delta.'

Temps de figues i anem fent. La qüestió és que quan venen ho fan totes de cop i en quinze dies no pares de preparar el que sigui. De clafotís amb figues ja en vaig compartir un l'any passat: Clafotís amb figa de coll de negra. Enguany el torno a preparar, però amb alguns canvis i matisos (he canviat la farina d'ametlla per la d'avellana), de manera com m'agrada d'anar fent i millorant. 

Perquè les carabassoneres són generoses i em donen els seus fruits a balquena, toca cuinar-los de totes les maneres possibles. Al blog en podeu trobar preparats de diverses maneres. Unes quantes receptes: un risotto, una crema amb altres verdures de l'hort i una crema d'albergínia i carabassó. Aquesta temporada els estic cuinant molt amb pasta. Queda un plat excel·lent. Per si sol el carabassó no té massa gust, però si el combinem amb altres ingredients, resulta deliciós.

Temps de pastanagues. N'hem tret a l'hort unes quantes i ara toca preparar-les com sigui: crues a les amanides, bullides a la verdura, fent escabetxos, fent pastissos... i com avui uns dònuts. Potser no hauria de fer servir aquesta paraula perquè està registrada, però així ens entenem. A més, els dònuts es fan fregits i aquests van al forn. Han quedat boníssims i els de casa us ho agrairan. 

    

Hi ha persones a les quals no cal preguntar si els agrada la feina que fan. I això ho vaig veure fa uns dies quan em van convidar a l'esdeveniment gastronòmic que es va dur a terme amb el títol 'Cuina això si tens ous' al Campus Educatiu de Tarragona. Em va rebre la Núria Callau amb el somriure d'aquells tenen llum als ulls i amb la satisfacció de fer-te sentir a gust. I sí, a ella li agrada molt el que fa. 

    

La pluja de dies enrere ha deixat el bosc ben flairós de terra mullada. Les bignònies, el gessamí i el llentiscle han acudit a la seva cita anual de tardor tot perfumant el jardí. Encara fa calor, però ja no és tan xafogós com el de l'estiu. Ve de gust ser a l'aire lliure.

Sí, heu llegit bé. Carquinyols i no carquinyolis. Són unes pastes seques i cruixents fetes amb ametlla. No són tan durs com els nostres i es poden fer també amb avellanes i xocolata, però llavors es diuen tatis. I no us penseu que ja els coneixia, no. Va ser la Gemma de la perruqueria on vaig que me'ls va donar a conèixer. Acostuma a preparar-me un te mentre faig temps i va coincidir que per les vacances a anar a visitar els pares, ella és menorquina, i com que sap que m'agrada tot el relacionat amb la gastronomia me'ls va donar a tastar. Em va sorprendre el gust i em vaig posar a buscar la recepta.

De les que coses que més m'agraden d'anar a comprar al mercat, és fer-ho amb la ment oberta i mirar els productes de temporada, pensar què puc fer i en arribar a casa posar-m'hi. Sempre acabo comprant alguna cosa que no comptava i llavors ve el moment de pensar.