A casa els llegums no falten mai. Com a mínim un dia a la setmana surten a taula. La setmana passada uns amics ens van convidar a dinar a casa seva, a Cabrera de Mar, al Maresme, i vam aprofitar de fer una parada a la Cooperativa Agrícola, a l'Agrobotiga El Sindicat per comprar productes locals. Em vaig aturar a la parada dels llegums i en vaig fer provisió d'uns quants; entre ells els fesols anomenats de genoll de Crist.

Estic segura que durant la temporada de calçots feu una bona calçotada, sigui a casa, en alguna masia amb amics o en un restaurant. I també estic gairebé convençuda que, com passa sovint, en sobren. Fins i tot pot ser que en demaneu alguns de més pensant ja en l'endemà.

Tal com gira el món, tots necessitem un refugi. Un lloc on sentir-nos segurs, a recer del soroll, de les presses i dels desenganys del dia a dia. Jo el tinc, aquest refugi. I ho confesso: m'hi blindo. La cuina. Allí on el temps s'atura. Puc passar-m'hi hores amb les mans enfarinades i olioses, deixant que els pensaments es vagin dissolent a foc lent. Amb música de fons i bons ingredients, tot flueix. I quan arriba el moment de seure a taula, aquest silenci ben cuinat es transforma en gratitud compartida.

Fa uns dies vaig tenir la sort de poder assistir a una jornada de les 'Ieres jornades de la Cuina del Paisatge del Priorat'  que s'estan duent a terme des de l'11 d'octubre i fins al 8 de desembre, per donar a conèixer la cuina del Priorat com a expressió del seu paisatge, la seva memòria i els seus productes.

A la peixateria sempre hi vaig sempre amb la ment oberta, sense llista ni idees prefixades. M'agrada veure què fa goig i quin preu és raonable aquell dia. La setmana passada vaig tenir sort: vaig trobar una rajada ja neta i tallada, un d'aquells petits tresors que aprecies no haver d'enllestir a casa. 

La primera impressió que vaig tenir en veure la Francisca va ser el color de cel dels seus ulls, uns ulls que s'entelaven quan parlava dels seus. Després, el seu nom, Francisca, com la meva àvia materna, la Sisqueta. Potser per això, o per la serenor que desprenia, vaig saber de seguida que aquell matí seria tranquil, d'aquells que deixen rastre dolç al record. Vam començar parlant amb la prudència de qui s'explora, però ben aviat vam descobrir que coneixia part de la meva família. La conversa es va omplir de somriures i confidències, i tot va fluir amb naturalitat.

De tant en tant m'agrada fer-li una comanda. Els seus embotits són una exquisidesa. I a l'última vaig aprofitar per comprar el seu llibre 'Porca misèria', ja que volia que me'l dediqués. Un llibre amb unes fotografies precioses. Feia temps que no tenia un llibre de gastronomia amb unes imatges tan ben fetes. Excepte dues, totes són de Martin de Arriba i representen molt bé el producte que fa ell, és en Xesc Reina de Can Company d'Inca, a les Balears.

Temps de prunes i ja s'acaba el de les cireres. Això és el que té viure al camp: entre veïns ens intercanviem els fruits de temporada. Tu em dones prunes, jo et dono peres; uns altres em porten cireres i jo els compenso amb tomàquets. Així compartim collites i vivències que donen molt de si. 

Si observem la natura, veurem que cada arbre, cada vegetal o qualsevol fruit de l'hort té el seu propi verd, amb una infinitat de tonalitats i matisos. Aquí, per exemple, el verd de les faveres no té res a veure amb el de les pesoleres. I el de la menta i el del coriandre que he collit per guarnir tenen, com era d'esperar, el famós verd menta.

Quan floreixen els rosers del jardí, em sento feliç. En dies de pluja, el seu perfum s'escampa ambigú més intensitat i omple l'ambient d'una dolçor especial. Cada tres o quatre dies renovo els gerros amb roses acabades de tallar, tot i que m'agrada deixar algunes de les que ja m'han fet companyia, com un petit homenatge silenciós. Totes són precioses. 

'Cuits en una olla los macarrons ab aigua y sal, y escorreguts, se posarà una de las tres parts de ells en una cassola de aram; sobre de aquest sostre de macarrons se tirarà formatge rallat, y robells de ous debatuts: se formarà luego altre sostre de macarrons, y se repetirán las matexas diligencias fins á tres sostres iguals: formats aquestos, se tirarà sobre ells lo corresponent such de estufat: se taparà luego ab una cobertora de aram ó de llauna, se posarà foch sobre y á sota la caserola, y quant estaràn rosos y assahonats los macarrons seràn mes substanciosos y delicats, cuits ab caldo de la olla'.

Macarrons de cardenal, del llibre La cuynera catalana, Reglas útils, fácils, seguras y económicas per cuynar bé. Del facsímil  de l'edició de 1851. Editorial Altafulla.

El blog també em fa adonar del canvi climàtic. Fa deu anys, vaig preparar uns bunyols de borratges el vint d'abril, coincidint amb la seva floració. Ara, però, les borratges han florit un mes abans, com tants altres cultius que ens envolten. Això em recorda el que vaig escriure aleshores (l'he millorat):

'La dita que tot va quedar en aigua de borratges sembla voler dir que allò que preteníem va quedar en no res. Però avui, a la nostra cuina, no ha estat així: hem aconseguit uns bunyols que, per ser la primera vegada que els fèiem, ens ha agradat força. La natura al plat i al paladar d'una manera plaent. Sortir al camp no té preu, i la natura ens recompensa amb escreix quan la visitem. Paisatges, fauna i flora en estat pur ens mostren allò que sovint només veiem en llibres, a la televisió o a l'ordinador. Només cal calçar-se bé, obrir els ulls i caminar. Res més. Així que, en la nostra última sortida, en veure les borratges en plena floració, vam aprofitar per collir-ne i fer uns bunyols per berenar...'

Quan em compro un llibre de cuina el primer que faig és mirar-me l'índex de les receptes i quedar-me amb aquelles que desconec. Això em va passar amb el llibre 'Cremes i flams, postres de cullereta' de la col·lecció la cuina de cada dia de la cuinera reusenca Mariona Quadrada, sobre qui ja us en vaig parlar del dia que vaig assistir al seu taller de cuina amb bolets. Per cert, en continua fent i sempre són molt interessants.

A la dedicatòria que em va escriure en Paco Pérez al llibre 'Cocottes' em desitjava que fes una cocotte plena de passió. No tan sols ho ha aconseguit, sinó que és un llibre del qual n'he fet receptes i totes han sortit perfectes, entre elles el brioix que vaig fer fa uns dies per esmorzar. 

Són d'una gran bellesa, però de durada efímera. Espero tot l'any per passejar-me entre els ametllers del camp i poder fotografiar-les, i penso en elles quan les uso en qualsevol recepta o les poso a taula. Avui són les protagonistes a les fotografies juntament amb els seus fruits a la recepta que comparteixo, el mató de Pedralbes i les flors d'ametllers.

Tot i que fa gairebé un parell de mesos vaig compartir els rombes de codony amb formatge, encara em quedaven uns quants d'arrugats i volia aprofitar-los per a una recepta antiga de com es feia abans el codonyat. No en sobra mai i a casa ens agrada acabar els àpats amb alguna cosa dolça. I qualsevol excusa és bona per fotografiar-los.

I qui diu que la jubilació no és una nova manera de viure ben diferent? De tenir temps per fer tot allò que volies i desitjaves? I això li va passar a la Mercè, la @Tintsipins. Explica que en aquell moment va començar, molt tímidament, a anar a classes d'aquarel·la. I al final va acabar tot l'itinerari/estudis d'il·lustració a l'Escola de la la Dona de Barcelona. 

Encara que els ametllers han començat a florir i sembla que ja tenim la primavera aquí, l'hivern és ben viu i una sopa per a l'ànima i el cos ve molt de gust. I com diuen al Matarranya, les sopes i el sol a l'hivern donen consol. Recepta exprés, anem per feina.