Estic segura que durant la temporada de calçots feu una bona calçotada, sigui a casa, en alguna masia amb amics o en un restaurant. I també estic gairebé convençuda que, com passa sovint, en sobren. Fins i tot pot ser que en demaneu alguns de més pensant ja en l'endemà.

La primera impressió que vaig tenir en veure la Francisca va ser el color de cel dels seus ulls, uns ulls que s'entelaven quan parlava dels seus. Després, el seu nom, Francisca, com la meva àvia materna, la Sisqueta. Potser per això, o per la serenor que desprenia, vaig saber de seguida que aquell matí seria tranquil, d'aquells que deixen rastre dolç al record. Vam començar parlant amb la prudència de qui s'explora, però ben aviat vam descobrir que coneixia part de la meva família. La conversa es va omplir de somriures i confidències, i tot va fluir amb naturalitat.

Quan tinc enyorança del menjar del Brasil faig feijoada i compro per postres un alvocat, o una papaia o un mango. Una manera de transportar-me en el temps i reviure els gustos de la meva infantesa. Ja he explicat altres vegades que al pati de casa teníem aquests arbres fruiters més un llimoner i dos guaiabers, un que donava guaiabes roses i l'altre les feia blanques. I fa uns dies vaig veure per la Xarxa que una noia plantava un os de mango i li sortia un arbre. Per sorpresa meva, vaig fer el mateix i aquí teniu el que m'ha sortit.

El camp és ple de farigola florida. És un goig veure-la i collir-la, tot i que jo espero l'arribada de la primera lluna de primavera per guardar-la a la cuina tot l'any. És en aquest moment quan conserva millor les flors i les seves propietats. Fa uns dies, però, vaig tenir la sort de poder-ne collir amb el Pep de Verol.

El blog també em fa adonar del canvi climàtic. Fa deu anys, vaig preparar uns bunyols de borratges el vint d'abril, coincidint amb la seva floració. Ara, però, les borratges han florit un mes abans, com tants altres cultius que ens envolten. Això em recorda el que vaig escriure aleshores (l'he millorat):

'La dita que tot va quedar en aigua de borratges sembla voler dir que allò que preteníem va quedar en no res. Però avui, a la nostra cuina, no ha estat així: hem aconseguit uns bunyols que, per ser la primera vegada que els fèiem, ens ha agradat força. La natura al plat i al paladar d'una manera plaent. Sortir al camp no té preu, i la natura ens recompensa amb escreix quan la visitem. Paisatges, fauna i flora en estat pur ens mostren allò que sovint només veiem en llibres, a la televisió o a l'ordinador. Només cal calçar-se bé, obrir els ulls i caminar. Res més. Així que, en la nostra última sortida, en veure les borratges en plena floració, vam aprofitar per collir-ne i fer uns bunyols per berenar...'

Quan passejo amb la càmera per l'hort hi ha detalls que no veig fins després en el moment de l'edició de les fotografies. La natura ens mostra i a la vegada ens amaga petits detalls que l'ull nu no detectem. I amb les flors em sorprenc quan les miro en pantalla i em fa pensar amb el Petit Príncep quan deia que ...l'essencial és invisible als ulls'...

L'estiu encara no ha marxat, però les nits ja seran menys caloroses i una crema ens vindrà de gust. Bé, a mi em venen de gust tot l'any. Soc sopera de mena i aprofito que al rebost tinc quatre carabasses petites, que són de la collita d'enguany que no ha anat bé, i abans que es quedin seques les prepararé amb una crema que ja ha sortit altres vegades al blog.

La nostra figuera, tan generosa com sempre, ja ens dona els seus fruits a balquena. I au a posar-les a les amanides, a fer la melmelada que ens acompanya els esmorzars del matí o a menjar-les a peu d'arbre, sobretot quan la pluja s'ha encarregat de rentar-les. I què dir dels esbarzers?

Tenir un hort és molt bonic, però durant l'estiu és un no parar. Quan arriba allò que has cultivat i has estat esperant amb ganes els fruits venen tots de cop. Els matins són agradables mentre vas collint, traient herbes i regues. I ara toca el torn dels tomàquets i dels tomacons. 

Perquè les carabassoneres són generoses i em donen els seus fruits a balquena, toca cuinar-los de totes les maneres possibles. Al blog en podeu trobar preparats de diverses maneres. Unes quantes receptes: un risotto, una crema amb altres verdures de l'hort i una crema d'albergínia i carabassó. Aquesta temporada els estic cuinant molt amb pasta. Queda un plat excel·lent. Per si sol el carabassó no té massa gust, però si el combinem amb altres ingredients, resulta deliciós.

Tens a l'hort cebes, carabassons, tomàquets, albergínies i herbes aromàtiques. De bon matí fas un tomb i agafes de tot. Què podrem fer? Doncs un tian. I és que en aquest temps és un goig poder menjar de temporada i sobretot, de metro zero. 

    

Hi ha persones a les quals no cal preguntar si els agrada la feina que fan. I això ho vaig veure fa uns dies quan em van convidar a l'esdeveniment gastronòmic que es va dur a terme amb el títol 'Cuina això si tens ous' al Campus Educatiu de Tarragona. Em va rebre la Núria Callau amb el somriure d'aquells tenen llum als ulls i amb la satisfacció de fer-te sentir a gust. I sí, a ella li agrada molt el que fa. 

De la mateixa manera que puc anar al mercat sense cap idea preconcebuda de què compraré, quan passo per l'hort de bon matí després de treure herbes i regar, miro a veure què podré preparar per dinar. Veig bledes i algunes ortigues, una quiche aniria bé. Al congelador tinc uns llagostins congelats i al rebost unes olives negres... 

I sí, ara ja puc dir que s'han acabat les figues per enguany. En queden tres a l'arbre i aniran en qualsevol amanida d'aquesta setmana. Avui compartiré una recepta que m'agrada fer i que resulta una bona exquisidesa per acompanyar formatges, gelats, iogurts, cocs o com avui, un mató. Una recepta que vaig treure d'un llibre de cuina que és una joia, tant per la seva autora com per l'il·lustrador.

Diuen els Figa Flawas que no s'acabi l'estiu, però la figuera em mostra que s'està acabant. Fulles seques a terra i tot que encara en té de verdes i figues que van madurant, l'estiu se'n va. I amb ell aquesta calor insuportable que sembla que no ha de marxar del tot almenys es pot dormir millor.

Pot semblar inversemblant que conegui persones que no mengen fruita al natural. Encara menys si l'han de pelar, però si la troben dins d'algun plat la degusten i fins i tot la troben deliciosa. Així que porto uns bunyols de figues o si voleu, figues arrebossades per a aquells mandrosos que esperen les postres a taula. De l'arbre al plat.

I l'estiu és així. Fa calor i el cos queda sense ganes ni forces per fer res, però ei, sempre fas un petit esforç per a quan arriben els fruits de temporada i els vols guardar al rebost per tenir-los a mà la resta de l'any. Això m'ha passat amb les prunes grogues que m'ha donat la meva veïna Rosa. Em va trucar que anés a collir-ne i amb dos cistells com el de la foto que vaig tornar a casa. 

Al rebost quedaven dues carabasses de la collita de l'estiu passat. I quan les miro sempre penso en la meva mare. Li agradava cuinar-les de totes maneres i en posava en molts plats. Una de les preparacions era fer-la dolça, com la fan al Brasil, doce de abóbora, i que també passa per ser unes postres turques, el Kabak Tatlisi. 

Sí, heu llegit bé. Carquinyols i no carquinyolis. Són unes pastes seques i cruixents fetes amb ametlla. No són tan durs com els nostres i es poden fer també amb avellanes i xocolata, però llavors es diuen tatis. I no us penseu que ja els coneixia, no. Va ser la Gemma de la perruqueria on vaig que me'ls va donar a conèixer. Acostuma a preparar-me un te mentre faig temps i va coincidir que per les vacances a anar a visitar els pares, ella és menorquina, i com que sap que m'agrada tot el relacionat amb la gastronomia me'ls va donar a tastar. Em va sorprendre el gust i em vaig posar a buscar la recepta.