A casa els llegums no falten mai. Com a mínim un dia a la setmana surten a taula. La setmana passada uns amics ens van convidar a dinar a casa seva, a Cabrera de Mar, al Maresme, i vam aprofitar de fer una parada a la Cooperativa Agrícola, a l'Agrobotiga El Sindicat per comprar productes locals. Em vaig aturar a la parada dels llegums i en vaig fer provisió d'uns quants; entre ells els fesols anomenats de genoll de Crist.

Estic segura que durant la temporada de calçots feu una bona calçotada, sigui a casa, en alguna masia amb amics o en un restaurant. I també estic gairebé convençuda que, com passa sovint, en sobren. Fins i tot pot ser que en demaneu alguns de més pensant ja en l'endemà.

Passades les festes de Nadal sempre ve de gust recuperar les menges diàries i senzilles. Tot i que a casa no fem desgavells i posem la sopa amb brossa de la família i el fricandó amb olives tradicionals, tenim ganes de menjar coses lleugeres. Per això quan aquest diumenge vaig veure que l'Esther Utrilla (m'agraden molt les seves propostes il·lustrades al diari Ara) preparava una crema amb porro, pera i parmesà, me'n vaig anar al frigorífic a comprovar que realment tenia tots els ingredients i la podria fer.

A casa som molt fans de les fondues de formatge i ens agrada fer-les sobretot a la tardor/hivern quan canvia el temps. Tanquem casa i resulta més acollidor. Sempre les acompanyo amb vi blanc. Fa uns dies, però, en un programa de cuina canadenc vaig veure que la preparaven en una safata al forn, posant-hi a dins els ingredients que s'acostumen a posar per sucar al formatge fos de la fondue. Em va semblar una bona idea per compartir-la. I aquí la teniu.

Tinc la sort de poder viure el cicle vital del meu hort: les estacions passen deixant l'empremta de vida sobre la taula. Productes de temporada i de proximitat, en el meu cas metro zero per tenir-los a l'abast de la cuina. I de les coses que més m'agraden són de veure les flors com es van transformant en el fruit esperat. De totes les que tinc la de l'albergínia és de les més boniques. Aquí teniu l'última de la temporada que he tallat per poder guarnir el plat amb les seves fulles (que no menjarem), només per mostrar d'on ve l'hortalissa emprada avui per a la recepta. Un puré que queda com un hummus.

D'ençà que va començar la temporada dels tomàquets de l'hort que tenia ganes de compartir una recepta del llibre de la cuinera reusenca Mariona Quadrada, 'Amb gust de la Xina'. L'he fet i l'he repetit unes quantes vegades i no n'havia fet les fotografies. Ahir em vaig decidir de fer-les i aquí les teniu amb la manera de preparar aquesta exquisida sopa, que segons consta al llibre es diu 'Fan Qie Qin Cai Tang'.

Des que vaig veure 'Marie Antoinette' de Sofia Coppola (2006), tinc clavada al cap la idea d'una trobada dolça, acolorida i plena de flors, com aquelles escenes exuberants que tant caracteritzen el film. Aquests dies, mirant la segona temporada de la sèrie del mateix nom, hi he tornat a pensar. Una tarda amb amigues, bombons, pastissos i pètals - una oda als petits plaers i a la bellesa efímera, el gust per les petites coses que ens reconcilien amb la vida i la necessitat d'evadir-nos d'un món massa estrident. 

Colors, aromes, gustos, textures. Només hi falta el sentit de l'oïda, però també hi és: els ocells que m'acompanyen mentre soc a l'hort. Ja els tenim tots. I ara caldrà tenir un quart d'hora per preparar una amanida on es concentra tota una experiència gustativa que ens farà viatjar, amb el pensament, a un altre lloc del món.  Ens transportem al Magrib, de la mà de la cuinera Mariona Quadrada i el seu llibre 'Amb gust del Magrib, Receptes del Marroc, Algèria i Tunísia'.

Dies enrere, vàrem quedar amb uns amics de Bilbao, amb qui feia molt de temps que no ens vèiem. Vam decidir trobar-nos a mig camí, i Tudela ens va semblar el lloc perfecte. Ens hi vam aplegar sota una pluja que queia a cor què vols, d'aquelles que perfumen els records.

El dia va començar gris. Plovia. I mentre conduïa direcció a Reus l'espectacle era inigualable, amb les flors d'ametllers que guarnien la carretera. Portava bona música i preveia que la trobada seria festiva i alegre com sempre que em trobo amb la Fina. Sabia que m'esperava un bon matí.

Fa fred i una crema calenta anirà bé pel cos. I com que estic fent neteja del frigorífic i del congelador, me'n vaig al calaix de les hortalisses per a veure què hi tinc. Trobo el bulb de fonoll i uns xampinyons portobello que vaig comprar fa uns dies. Tot anirà rodó i aprofitaré per acabar amb altre restes que encara quedaven de les festes. Traiem la sopera i preparem la cullera.

La tercera recepta exprés d'aquesta setmana és ben senzilla, com totes les cremes, i molt saludable. De la xaiota ja n'he parlat d'altres vegades amb distintes maneres de cuinar-la. Teniu el sashimi de tonyina amb tempura de chuchú, gambetes i calamarsons de Tarragona amb xaiota i un vi del Penedès i un guisat de llentíes, rovellons i xaiota. 

Diu en Rubén Campos al llibre 'Cuinant les nostres emocions a foc lent', 

I a mi em passa el mateix: doneu-me una bona música que m'acompanyi i temps i em puc oblidar del món.  Puc passar-me hores i no em pesa, sobretot si després el resultat és l'esperat. 

L'estiu encara no ha marxat, però les nits ja seran menys caloroses i una crema ens vindrà de gust. Bé, a mi em venen de gust tot l'any. Soc sopera de mena i aprofito que al rebost tinc quatre carabasses petites, que són de la collita d'enguany que no ha anat bé, i abans que es quedin seques les prepararé amb una crema que ja ha sortit altres vegades al blog.

Tinc una amiga a la qual li agraden molt els escabetxos, però que no en fa perquè ha de gastar molt d'oli d'oliva i ara que més car li dol, tot i que sap que després el podria reaprofitar. Per aquest motiu quan vaig veure una recepta del cuiner Andoni Luis Aduriz del restaurant Mugaritz, d'Errenteria al País Basc, que estava feta amb oli de gira-sol vaig creure que l'havia de fer per veure el què.

Tenir un hort és molt bonic, però durant l'estiu és un no parar. Quan arriba allò que has cultivat i has estat esperant amb ganes els fruits venen tots de cop. Els matins són agradables mentre vas collint, traient herbes i regues. I ara toca el torn dels tomàquets i dels tomacons. 

Perquè les carabassoneres són generoses i em donen els seus fruits a balquena, toca cuinar-los de totes les maneres possibles. Al blog en podeu trobar preparats de diverses maneres. Unes quantes receptes: un risotto, una crema amb altres verdures de l'hort i una crema d'albergínia i carabassó. Aquesta temporada els estic cuinant molt amb pasta. Queda un plat excel·lent. Per si sol el carabassó no té massa gust, però si el combinem amb altres ingredients, resulta deliciós.

Tens a l'hort cebes, carabassons, tomàquets, albergínies i herbes aromàtiques. De bon matí fas un tomb i agafes de tot. Què podrem fer? Doncs un tian. I és que en aquest temps és un goig poder menjar de temporada i sobretot, de metro zero. 

Temps de pastanagues. N'hem tret a l'hort unes quantes i ara toca preparar-les com sigui: crues a les amanides, bullides a la verdura, fent escabetxos, fent pastissos... i com avui uns dònuts. Potser no hauria de fer servir aquesta paraula perquè està registrada, però així ens entenem. A més, els dònuts es fan fregits i aquests van al forn. Han quedat boníssims i els de casa us ho agrairan. 

La pluja tan esperada d'aquests dies ha perfumat l'ambient i ha deixat un bon fons per l'hort. Un dels grans plaers és passejar pel jardí després de la pluja i veure com estan de somrients les flors. I les hortalisses. Els tomàquets ja fan la seva via i els carabassons florits i creixent a tot gas. Com que a la cuina s'hi està bé miro què puc preparar amb les verdures que he agafat.