I quan arriba el temps de les faves no puc deixar de pensar en el meu pare. Si hi havia alguna cosa que no podia veure ni menjar, eren elles, les faves. Deia que a la guerra li van fer menjar tantes, sembla que era de les poques coses que tenien, que les va avorrir de per vida. Aquest fet ens va marcar a casa, perquè si la meva mare en cuinava, era quan ell no venia a dinar. Però estic segura que si li hagués preparat aquests xiulets, la cosa seria diferent.

Encara queden dies de fred i una sopa que escalfi el cos i l'ànima sempre ve de gust. Com aquesta que comparteixo avui que no sé si dir-li crema o sopa, perquè la passo per la batedora deixant-la espessa. La ceba és un dels ingredients que mai em pot faltar, junt amb el pa, els ous i les patates. Podem tenir el congelador i la nevera buida, però si els tens, prepares alguna cosa en qualsevol moment. 

Que l'home s'ha de reconciliar amb la natura és una cosa ben certa. No pot ser que visquem d'esquena a allò que ens dóna vida i ens alimenta. Jo he après amb els anys que la impaciència no va amb el camp. Aprendre que tot té el seu temps i que si aquest any no ha anat bé, potser el vinent serà més generós. I com diu en Lluís Foix, en el seu llibre El que la terra m'ha donat, sembla que la terra estigui quieta però té una activitat frenètica que veiem amb una aparent immobilitat. És ben cert, perquè badar, mirar, podar, regar, treure fulles seques, llaurar, sembrar, observar el cel i tantes activitats més, és un no parar però un no parar tranquil.

I com aquell que no vol s'ha acabat la temporada de calçots. Així que aprofitem aquells més petits que han anat quedant al frigorífic per a fer uns bunyols que ens poden servir tant d'aperitiu com d'acompanyament. Els farem a ull sense quantitats determinades.