Ara que estem canviant els calendaris, hi ha coses que podrien donar per a diversos programes de treball reflexiu per a enguany —era bo ja per a l'any passat, si algú ho està fent ja, i per a l'any que ve, que la cosa pot donar per a dècades—, com ara:

• Anàlisi de l'ús de les llengües en les Corts Valencianes
• L'ús intencional dels tractaments en els debats parlamentaris: parlar de tu
• Els discursos sobre drets lingüístics en les Corts Valencianes
• Aproximació sociolingüística als debats parlamentaris
• L'ús del dogmatisme, la desinformació, els insults i la difamació en els articles d'opinió de l'esquerra valenciana
• Alternatives democràtiques contra l'ús arbitrari de les subvencions

En lloc d'estar fent estes notes, hauria d'estar enviscat en alguna d'eixes idees agarraes al vol, però només de pensar que hauria d'allargar el contacte amb l'entorn parlamentari, amb el partidisme o amb el dret administratiu fora de l'horari laboral... ¡Uf!

El programeta per al mòbil del diccionari de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua s'ha actualitzat fa poc. Es veu que l'han posat al dia amb un error que fa que no pugam fer la consulta avançà. Els he escrit i, pel que siga, almenys en estos detallets informàtics responen amb un poc més d'agilitat del que és habitual quan es tracta de temes lingüístics: m'ho han agraït i m'han dit que ho estaven mirant, que la setmana que ve ho tindrien resolt.

Anàvem xarrant sobre el fet que l'administració de les Corts Valencianes encara no ha implantat un model d'administració democràtica que mos semble acceptable: encara funciona amb el paternalisme i autoritarisme típics del final del franquisme i dels inicis de la democràcia. Si et comportes com esperen els qui gestionen l'administració, et fan un favor i no t'apliquen les normes; si no et comportes com ells desitgen, revisen les normes, les empitjoren i et carreguen la «culpa» —sí, no hi ha responsabilitat, hi ha culpabilitat—: resulta que n'estaves abusant.

La institució que hauria de ser la mostra i la garantia del funcionament democràtic funciona amb dinàmiques autocràtiques assentades en el poder personal: qualsevol aspecte reglamentari o legal és objecte d'interpretació. No hi ha res que siga regular i previsible. Els presidents i presidentes consecutius de la institució no han tingut encara cap projecte per a posar-la al dia i millorar-la amb una perspectiva d'aprofundiment en la gestió professional, ampliació de recursos i millora de les condicions i dels procediments.

¿Quant de temps poden durar les comissions de servei? ¿Quins requisits calen per a ocupar un lloc de treball? Pel que hem vist, depén de qui sigues i de com et portes amb qui t'has de portar bé. Fa vora vint-i-cinc anys que hi vaig arribar, i des del primer dia. Takse diu que cada passa avant n'han segut dos a recules. Som uns desagraïts, no mos mereixem la democràcia concedida en què vivim. Estan mirant de recular un poc més.

Mirem i escoltem un poc de la compareixença de l'encara president valencià Carlos Mazón Guixot, el president del Consell d'ineptes i negligents càrrecs del pp recolzats en l'ultradreta —ho apostrofe a posta, perquè no diguen que no ho han documentat...—. No és un juí encara, però no pareix que els diputats s'ho hagen preparat per a traure res en clar, ni tan sols per a intentar que Mazón aporte cap veritat que vullguera callar o que caiga en mentires evidents que siguen perseguibles judicialment —encara que és probable que no ho puga evitar—... El parlamentarisme democràtic espanyol a voltes sembla posseït per l'esperit dels procuradors del franquisme: la transició va transformar el feixisme en partidisme, que deu ser el substrat orgànic on creix l'exhibicionisme.

Per contra, entenc que les víctimes accepten el poc de consol que poden sentir quan alguns dels diputats li han fet engolir a Mazón un poc del fang —en forma d'insults i retrets— que ell va repartir amb la seua indolència mortal aquell dia d'octubre que encara és un guixot per explicar en la seua biografia.

El so de intervencions parlamentàries en les Corts és fràgil. La institució, des que va deixar de ser independent del poder executiu amb l'excusa de la crisi del 2008, no tan sols ha continuat sense projecte democràtic, sinó que ara tampoc disposa de garanties econòmiques. Per exemple, el manteniment de la institució es fa a força de traça de treballadors sense recursos suficients. Que una finestra no es pot tancar o obrir correctament, no llogaran un fuster que la repasse: uns colps, alguna solució d'emergència, i la deixaran oberta o tancà, i avant.

El so de les gravacions, díem a l'inici, és acceptable en el cas del ple, però va de capa caiguda en les sales de comissions. A l'hora de fer les transcripcions, no tan sols hem d'atendre les variants dialectals i els trets particulars de cada orador, sinó que, a més, en el cas de les sales, sovint pareix que parlen des de dins d'una cova, cosa que tampoc no mos sorprén: fa dècades que la institució ha generat un medi resclosit que funciona per inèrcia.

En fi, el sistema de so, no és previsible que millore, aixina que hem demanat que mos posen un equalitzador en l'ordinador, a vore si aixina fem eixir les veus de la cova. Les idees i el compliment de la legalitat i els deures democràtics, això es veu que va per un atre cantó, un sistema d'això atre, diríem.

Tenint en compte la meua experiència laboral com a tècnic lingüístic funcionarial, trobe que qualsevol faena deu ser més interessant i enriquidora, en general. Probablement, també deuen ser més pesaes, tedioses, mal pagaes, poden ser molt més perilloses, insegures... Però tenen una part positiva que les crec que aporta capacitats i coneiximents que no s'obtenen en la meua rutina administrativa. Estic pensant en l'enriquiment personal del contacte amb persones molt diverses en situacions ben variaes amb estats d'ànim, llengües, costums i cultures que poden ser quotidians, però també inesperats i sorprenents.

L'administració pública, en concret, les Corts Valencianes —i el que conec de la Generalitat—, són un carreró d'una direcció en què s'ha instaurat una cultura de la rutina, la inèrcia, la submissió i l'obediència acrítica. No es tracta de modernitzar la institució i millorar els procediments, sinó de portar antiparres, seguir el solc dels predecessors i aprofundir la carrerà que guia el camí cap a la jubilació. El neofeudalisme i la burocràcia absurda decimonònica són les pautes recurrents. No sovintegen els facilitardors de la democràcia.

Espere tindre ocasió de farcir d'exemples estos apunts massa inconcrets i improvisats. Ho deixe ací. Encara em falten massa anys per davant. I que les meues eixides de solc no me'ls allarguen encara un poc més.

Amb calma, però ràpidament, constantment, amb trompaes emfàtiques, biaxos instrumentals, esguitons sobtats, remolins i glopaes enmig del corrent, cavallons líquids potents i impetuosos, s'han anat escampant i acumulant les paraules del discurs per l'hemicicle on havia d'haver ressonat la paraula democràtica responsable. La marca de la inundació retòrica ha deixat una ratlla rodant rodant, i els escons han desaparegut amagats pel fang de les mentires i els subterfugis. Precedida de l'alerta fallida, la mort i la destrucció, s'ha produït la compareixença de l'encara president de la Generalitat valenciana Carlos Arturo Mazón Guixot.

És possible que la versió de hui del Partit Popular espanyol —les seues «veritats alternatives»— siga que, de fet, no existixen ni el Consell valencià ni la Generalitat valenciana: són tan sols hologrames creats i manipulats des de Madrid per un govern espanyol dirigit per un ens infernal que actualment denominen Pedro (o Perro, depén) Sánchez, però que en atres temps es caracteritzava amb atres personatges llegendaris: l'Home del Sac, el Butoni...

Trobe que, vista la ineptitud i la negligència, després de més de dos-cents morts i milers de milions de destrosses econòmiques, de destrosses laborals i ambientals incalculables i calamitoses —i a pesar de la fantasia que han posat i posen els membres del govern valencià per a inventar mentires absurdes— Núñez Feijóo està a punt de respondre a les preguntes dels periodistes referides al president de la Generalitat valenciana amb un «eixe titella de Pedro Sánchez de què em parla».

Si no hui, demà que hi haurà una compareixença del president de la Generalitat en les Corts Valencianes. Allà es voran més clarament encara els fils que els mouen.

La jornà mos se fa llarga ara que ha tornat l'activitat els diputats i diputades dels parlament valencià. La faena mos obliga a haver de sentir molta ocurrència discursiva adobà amb aplaudiments, crits i rialles partidistes que exposen més la temptació espectacular de l'hemicicle que una voluntat legislativa transcendent i efectiva per a la societat. Aixina, «vist» des de fora a través dels auriculars.

Des de dins, hem vist com plovia i la fosca del núvol ha enfosquit encara més el mobiliari negre que mos envolta i desanima laboralment. Les lleis es fan de manera que una «recomanació» de salut laboral, que promou el mobiliari clar, no és una obligació, mos diu una tècnica: entenem que, per tant, mentres no siga obligatori, no faran res. Com això mesurar la iŀluminació cada any, comprovar que no arriba al mínim necessari, fer un informe. I avant. Moltes ocurrències, poca saó. Almenys ha plogut hui.

Esta setmana mos està fallant en les Corts el web de l'AVL. Funciona de manera intermitent. Tenim la versió en paper del diccionari, tenim més diccionaris en paper i en línia, obres de referència —com ara l'imprescindible Diccionari català-valencià-balear; l'Ésadir, l'Optimot, el Cercaterm i més encara, per a usos diferents—, i clar, tenim en línia el Gran diccionari de la llengua catalana d'Enciclopèdia Catalana o el Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans. Però les coses no són com eren.

La versió en línia del Diccionari normatiu valencià 🔗 s'ha convertit en l'obra de referència necessària i imprescindible per a ampliar la visió sobre el conjunt de la llengua i fer una faena més comprensible i completa amb les opcions disponibles en l'ús actual de la llengua. A més, ho ha fet des d'una perspectiva territorial que compartixen però que no aconseguixen incorporar aquelles institucions catalanes —sense mala intenció, la limitació «a Catalunya» encara compareix com a fonament d'alguna decisió normativa—. Si parlem del lèxic, l'obra és el diccionari; però també quant a sintaxi, morfologia o estilística l'acadèmia ha fet aportacions que van eliminant complexos i restriccions pel cantó de la normativa, i continua difonent i oferint opcions per a totes les necessitats expressives.

Bé, totes totes, encara no, però va avançant per eixe camí. El valencià general és atés en el registre formal escrit més tradicional, però l'obertura als registres informals —em qualsevol format— encara patix la pallola de l'estandardització o de la normativització defensives, concepcions sobre la llengua que a voltes pareix que torben fonament i utilitat precisament en el fet de limitar, constrenyir i impedir l'ús del valencià. Aixina i tot, eixa actuació no deté la comunicació o l'expressió, però probablement les trasllada al castellà-espanyol.

L'acadèmia no ho pot tot ni ho pot fer tot, també els tècnics lingüístics i, en general, tots els parlants fan aportacions constantment quan modulen i recreen l'ús en tots els formats possibles. Per exemple, a les Corts valencianes mateix és un goig encara poder sentir registres (discursos acadèmics, converses d'amics, diatribes furibundes, exposicions maliccioses, bonegons casolans...) i dialectes (de nord a sud i d'est a oest) en les intervencions parlamentàries. Ara bé, he de dir que les transcripcions correccions poden patir quan el web de l'acadèmia no funciona, i també en aquells casos en què les obres acadèmiques encara no han arribat a fixar regles, criteris i opcions orals o escrites per al valencià de cada dia.

Esperem que els avanços normatius, estilístics i sociolingüístics tinguen èxit abans que la llengua desaparega sotmesa a la pressió constant que combina la discriminació dels valencianoparlants i la imposició del castellà-espanyol per tots els mitjans possibles.

Sense anar més llunt, ací mateix, en les Corts, les netejadores dels vostres despatxos van estar cinc mesos sense cobrar i recorrent a Càritas per a menjar.

Mercedes Flor Ugarte, discurs en una comissió de les Corts Valencianes, 20.02.2024. 🔗

El dnv inclou la paraula puter -ra 🔗 i indica que és una paraula «vulgar» —el diec no inclou esta paraula, però sí el sinònim putaner -ra, 🔗 amb la mateixa marca valorativa—. El dnv explica el valor de la marca:

La marca vulg. (vulgar) s’aplica a mots considerats habitualment malsonants, grollers i poc o gens assumits pel bon gust majoritari, especialment aquells de caràcter escatològic o sexual

Esta setmana s'ha debatut en les Corts Valencianes sobre la prostitució 🔗 i el terme usual per a referir-se als hòmens que utilitzen les prostitutes sexualment ha segut «puter» (i en castellà, putero, que el drae amb marca com a malsonant).

Per tant, les intervencions parlamentàries han fer ús d'una paraula qualificada per algú de «vulgar» o «malsonant». Pel fet d'aparéixer en el llenguatge parlamentari, ¿ha deixat la paraula de ser vulgar o malsonant o ha convertit les intervencions parlamentàries en vulgars o malsonants? Sembla prou clar que l'ús intencionat d'una paraula tan marcada com esta en un registre formal té la intenció d'emfasitzar la denúncia i la crítica contra els clients de la prostitució (i contra la prostitució mateix).

No sé si els els parlamentaris legislaran com en Suècia o en Noruega —si ho fan, que siga amb el mateix suport de mitjans econòmics i socials que em sembla que preveuen allà—, però abandone el tema per a centrar-me en les meues coses: la paraula provessó és una variant de professó, que al seu torn és una paraula «popular» (diu Coromines) originada per una confusió de sons i de conceptes provinents del llatí.

Per tant, la variant provessó, que és la general al País Valencià, hauria de formar part del diccionari igual que la variant professó, que sí que apareix en el dnv, encara que l'han marcada com a coŀloquial: ¿a on és coŀloquial? ¿a Catalunya? ¿és «col·loquial» o més bé estan diguent que és «dialectal» i es pot deduir que, en conseqüència, correspon a un registre informal? La típica confusió entre dialectes i registres.

Si acceptem que un dialecte té registres, la variant provessó és la paraula general del País Valencià en qualsevol registre, formal o coŀloquial. És un error pensar que tot allò que mos sembla «dialectal» s'ha d'encasellar com a registre «col·loquial». Damunt, ves a saber què és això de «vulgar»... Ara, si ni tan sols apareix en el diccionari, ¿què és la paraula «provessó»?

Si en lloc de tanta pretensió d'«estàndard» i de «normativa de manualet» visitàrem més els dialectes i les converses en situacions i contexts diferents —al bar, al despatx d'advocats, al súper, a la prefectura de policia, al futbet, al gimnàs, al conservatori de música...—, podríem assimilar i practicar la variació i la utilitat d'uns altres, de dialectes i de registres, en cada moment i circumstància.

D'alguna manera, podríem pensar que l'educació deu funcionar si ensenya els infants a distingir, utilitzar i promoure els drets, obligacions i valors democràtics. Si això funciona, sabran discutir, analitzar i rebutjar les ideologies feixistes, totalitàries, dictatorials o, en resum, antidemocràtiques. ¿Però què passa si l'educació no ensenya a distingir una cosa d'una altra? La temptació de perseguir i prohibir l'«enemic» ideològic està al l'abast del pensament que busca seguretats i no ha tingut prou de contacte amb el perill o la complexitat dels punts de vista.

La diputada Candela Anglés Querol (del PP de Càlig) diu (minut 02:46:32):🔗

I parlen vostés tamé de la falta del suport al valencià, l’esmena del valencià... Doncs, miren, tenen raó, i este govern..., des d’este govern s’han llevat algunes subvencions a... ¿Però voleu saber per què o per a qui? Pos, pals que volen dir que aquí se parle català, pals que diuen que Guardamar del Segura són els Països Catalans... Pals que ens volen, a natros, com una sucursal dels Països Catalans. A eixos, sí, a eixos, ni un euro públic.

Segons el currículum del web de les Corts, 🔗 té escola suficient per a saber que des del poder polític no hauria de considerar acceptable que els diners públics es repartiren «ideològicament» entre els de la seua corda. Alguna cosa està fallant, en l'educació o en els fonaments democràtics del pensament de la diputada.

No tinc l'adreça del meu antic company Aureli, calijó, que sospite que deu ser familiar de la diputada. Li enviaria este apunt com a contrapartida dels versets catòlics nadalencs que solia enviar per estes dates. No sé a qui convindria encedre-li el ciri.

El cas és que Mireia Mollà va «matar» deu burretes en el Desert de les Palmes, i si formes part del partit de Mònica Oltra deus ser quasi un pederasta... Em cenyixc al que he sentit en les Corts Valencianes fa poc, per agarrar el producte fresc i de proximitat. El nivell de debat polític s'enfanga i n'hi ha qui s'ho passa bé aixina, no sé si és una de les «habilitats» que cal tindre per a ser valorat com a membre d'un grup parlamentari de la cambra valenciana. Espere que només siga per entretindre el sector del públic que viu la política com si fora una militància religiosa, sentimental o estètica. La Bíblia i Rubatxov, la ficció és això, i els humans tenim tendència a les addiccions i la sobredosi.

Ja no recordava com podien ser d'odiosos alguns discursos polítics escoltats sense poder fugir-ne, que és la faena que hem de fer els transcriptors parlamentaris, i hui amb ració doble. He aprofitat per a consultar que si «Hamàs» o «Hamas», «Sukkot» o «Sucot», «Yitzhak, Ishaq, Yishaq o Isaac (Rabín)» i algun detallet més. I quan m'he vist més o menys aixina —no com les taronges que diu la figura literària, sinó com unes llimes, ben agres—, m'he dit que valia més deixar-ho ja.

Els diputats i diputades de les Corts Valencianes —i diversos funcionaris— s'han tornat a concentrar este matí a la porta de l'edifici:

LES CORTS CONTRA LA VIOLENCIA MASCLISTA

Hi havia la llegenda que escrivint en majúscula no calia posar accents. A més, aixina, com que el valencià és un castellà llevant-li els accents, tenim un cap de paraules —«cap» en el sentit de 'macedònia' (que encara no apareix en el dnv—, i això anima els de l'embolica que fa fort.

Podríem pensar que no ho han fet a dretes, que seria un xiste 🔗 fàcil, però el cas és que «a dretes» vol dir «ben fet» en el Tresor del valencià meridional mentre que segons el diccionari d'Espinal vol dir «a posta». De totes formes, ni una cosa ni l'altra, poc que pancartisme, i encara gràcies si no reculem o mos quedem a la vora, com s'ha fet tota la vida —com fa en esta primera ocasió la nova presidenta del parlament valencià.

Com a proposta per a eixir d'un «no, no no» que té poc recorregut, en lloc de d'estar en contra de la violència masclista hauríem d'estar ja a favor de la pau feminista. La «defensa» pressuposa que acceptem estar rebent violències. El capitalisme neoliberal promou la depredació, la violència utilitària, els dogmes que resolen les discrepàncies, el silenci davant la victòria de les majories. Rebutgem-ho oferint discrepància i controvèrsia ferma i pacífica. És complex, cal aprendre, però sembla més necessari, efectiu i útil. Els «hòmens» no naixen ensenyats. Les dones, tampoc.

La parella de soliguers del centre de València (Falco naumanni) estan rondant quan ix el sol, quan està alt i quan es pon. Si deixe anar la vena profètica, està clar que són un senyal: la constitució de les noves Corts amb presidència de Vox, que diu «presidente» en castellà en la fórmula de jurament —podria ser una errada, perquè hauria pogut dir «president»—; una secretaria per a Compromís oferida pels vots del pp, que li la «regala» llevant-li-la de les mans al psoe, que no ha vist vindre que la seua tacanyeria prepotent era una oportunitat per a que els de la dreta els deixaren malament.

Com dia aquell que tant els cou, 🔗 no desaprofiten cap ocasió de fer el ridícul. I l'incrementen amb la intervenció del conseller socialista en funcions Arcadi España García, més malicciós que preparat per a engolir-se les frustracions inesperades. 🔗

Hi ha una merla que sol estar vigilant la vinguda del soliguers i es dedica a destorbar-los amb xiulits i moviments amenaçadors.

Mentres arriba a concretar-se la pròxima legislatura de la dreta valenciana, em sorgixen uns dubtes sobre les maleses que «pronostiquem» —els que mos volem progres— que intentaran dur avant. No són uns dubtes sobre la seua capacitat per a complir les amenaces que fa temps que estan llançant, segur que faran més mal que una tronà, encara que sospite que també acabaran frustrats davant el «ressorgiment» de les dinàmiques culturals i lingüístiques positives —encara que siguen de resistència— que es van bastir en la temporada anterior de la sèrie.

La meua inquietud es convertix en lament davant del balanç d'estos huit anys: este Botànic ha incomplit el seu deure de consolidar la disponibilitat lingüística real de l'administració pública. Mire les reclamacions que he fet i que haguera hagut de fer, i veig que la mateixa militància formal embolcallada en la complicitat enganyosa i la desídia en les actuacions reals han segut la melassa en què es movien i amb què mos enviscaven els detentors dels petits poders autonomistes.

No esperava que resolgueren res del tot i per a sempre, però em pensava que Compromís ho intentaria més enllà de les pràctiques de maquillatge i analgèsia habituals del PSPV de torn. Però no, com a mostra, Enric Morera s'ha passejat per Europa fingint que el grup de treball de la calre 🔗 mos llevaria l'albarda de la discriminació i la burrera, mentres les Corts continuaven anquilosant-se i empitjoraven la deriva feudalitzant, sense cap gestió lingüística formal i documentada que tinguera cap progama ni objectiu.

De fet, va ser simptomàtic que el mateix president firmara documents escrits només en castellà i que parlara en castellà amb funcionaris llustrosos o d'anar per casa, com si no haguera entés que les seues genuflexions sociolingüístiques quotidianes són el primer entrebanc en la consolidació de la idea que el valencià també és la llengua que cal conéixer per a exercir el poder democràtic. No, va reforçar de manera absurda la submissió i la renúncia com a actituds davant la discriminació quotidiana.

Els ventiladors estan fent el rodatge estacional, s'han de posar a to per a l'estiu. Al carrer ja comença a ressonar i pujar cap amunt l'escama de les terrasses dels bars. Una merla fa un petit recital parada en una antena, però no destorba les converses. M'avisen del taller, voldrien que anara ja a fer-li la revisió al cotxe. Este matí hi havia uns quants periodistes entrant a les Corts. El mandat gris i frustrant d'Enric Morera està arribant al final, alguns membres del seu equip escriuen per a acomiadar-se, n'hi ha que aprofiten per a jubilar-se —diria que alguns estaven jubilats fa huit anys i no s'havien enterat: estaven «mirant obres».

En la institució essencial de la democràcia al País Valencià, les Corts Valencianes, no han modernitzat en l'organització administrativa i parlamentària durant estos huit anys. Ha segut una altra ocasió perduda per a progressar com a societat. De fet, han vist com es degradava el funcionament administratiu en aspectes relacionats amb els drets i deures que haurien de ser la primera institució a complir i estendre. Puc pensar en l'ús del valencià, però també puc pensar en millores laborals i professionals.

Cada pocs anys passen uns xics d'algun servici de prevenció de riscs laborals i anoten els nivells d'il·luminació que tenim en cada taula. Qui millor està arriba a la mitat del que caldria segons la normativa. Ho tenim certificat des de fa uns quants lustres. Quan riem comentant-ho, una companya nova pregunta: ¿i les Corts no prenen mesures? Un company li respon: clar que sí, acaben de passar a mesurar-ho. Mesurar la grisor d'estos huit anys és fàcil. Espere que no siga el màxim de claror a què podem aspirar.

No sé si funcionarà, però és bo que, de tant en tant, el dret (institucional, acadèmic) faça alguna contribució a la justícia. En fa la per a mi llegendària Revista de Llengua i Dret, que es centra en eixa part tan tediosa —com sovint odiosa— de la gestió i control del poder legal —que no sempre és real—. Un article de Georgina Rodríguez Muñoz, «“Què en saps, dels drets lingüístics?”. 🔗 Una aposta innovadora de la Facultat de Dret de la Universitat de Girona», mos fa la crònica d'una activitat que, pel que conta, s'hauria d'estendre a totes les universitats valencianes. I més enllà, com ara a tots els advocats, lletrats i juristes que treballen en les administracions públiques. Abans que ortografia o la gramàtica, l'idioma és disponibilitat d'ús, cosa que no pareix que tinguen sempre en compte.

No els aniria malament trobar-se amb la pràctica simulada abans de trobar-se amb la realitat sense remei:

Finalment, l’última de les sessions va anar encaminada a la resolució de casos pràctics en diferents àmbits: les declaracions en la fase d’investigació en el marc d’un procediment judicial penal i els escrits corresponents; l’atenció oral i escrita dels funcionaris i treballadors públics en el si d’un procediment administratiu; la denegació de la catalanització dels noms davant del Registre Civil, la refutació de les escriptures en català i l’exigència d’abonament d’una taxa extra per la seva traducció; o la negativa d’un agent de la Guàrdia Urbana de Barcelona de parlar en català.

Com a mostra: l'empresa contractada per les Corts Valencianes ha enviat hui una enquesta sobre «prevenció de riscs psicosocials» només en castellà. El Consell de Personal animava a omplir-la, perquè com més respostes, més es pot afinar en la prevenció. Els he demanat la versió en valencià. Al cap i a la fi, em genera malestar —mal ambient i risc psicosocial, per tant— que em discriminen per motiu de llengua de manera injusta i innecessària. I és gros, però no m'acabe d'acostumar a eixa discriminació absurda i constant. —«d'acomodar» que diria l'advocat Carles Moguilod. 🔗

Faig poc més que repassar alguna fitxa, eliminar-ne una altra i pensar que hi deu haver algun estrés que deu afavorir la creativitat, la dedicació o l'interés per la qualitat de la faena que fem, però que també hi ha un estrés laboral —combinat amb l'assetjament físic i psicològic— que produïx els efectes contraris, que no tan sols és estèril sinó també contraproduent i lesiu.

A més, si la persona que ho dirigix i que s'hauria de preocupar per tot això és la principal causant —amb un coŀlaborador— d'eixes pressions i de la situació de desqualificació i menyspreu laboral i professional, doncs, quan has de participar en una picaeta amb els companys per a donar la benvinguda als que acaben d'arribar, quan es produïxen alguns silencis els sents no tan sols incòmodes, sinó lamentables, i un poc més desagradables, perquè no et sents amb ganes per trencar-los amb cap comentari que li puga servir per a riure o somriure.

Per sort, hi ha companys que no patixen tanta pressió i salven la situació. Podem somriure amb ells. I anirem descobrint fins a on hem de patir —en silenci, millor serà— eixa direcció.