S'acosten a 34.000 les firmes que ha arreplegat la petició en Change.org per a que Consum continue etiquetant uns quants paquets de la seua marca blanca en valencià. Jo també he firmat, naturalment, perquè encara mos alimenten les molles, ja que, tal com recorda un diputat valencià de la dreta espanyolera (Diari La Veu):

Segons estipula la llei, «les indicacions obligatòries de l'etiquetatge dels productes alimentaris que es comercialitzen a Espanya s'expressaran, almenys, en la llengua espanyola oficial de l'Estat».

Per si eixa «llibertat» no ha estat reforçant prou la imposició de la llengua estatal predominant en la mentalitat espanyolera, el diputat encara vol garantir un poc més que desaparega la possibilitat d'etiquetar en cap altra llengua «oficial». («Espanyoler» seria una variant d'un nacionalista espanyol que pretén ser demòcrata però es queda en supremacista.)

L'amor «espanyoler» que diuen tindre per les llengües i pels ciutadans que les parlen respon a la dita castellana «la maté porque era mía». Perquè, això sí, hem de ser «seus», tal com hem vist amb l'intent d'independència català.

Senc el to dels nous consellers i, per sort, no hi ha hagut encara cap cataclisme i la tònica és la mateixa, els deuen haver renovat els contractes als guionistes d'eixa ficció parlamentària que tant mos entreté. A uns pocs, ja ho sé, és una diversió privada, en realitat. Al capdavall, ¿a qui li interessa res del que s'hi puga dir, si no hi ha cap possibilitat d'accés, de ser representat realment, de participació ciutadana? Encara estic esperant que em diguen per què en no sé quin any de no sé quina polca el web de les Corts estava només en castellà, al cap de més de tres anys d'haver-ho intentat en la comissió de peticions de les Corts. ¿Amb quina cara diuen que mos «representen»?

Ja ho diuen Juan Marías diumenge passat, o Soledad Gallego-Díaz l'altre («Un sacrifico constitucional», El País,, 04.09.2011):

Es sacrifica en l'altar dels mercats financers la representació que tenia la majoria dels ciutadans del text constitucional com un model estable, que s'havia de sotmetre a un patró de reforma més elevat que la resta de les normes legislatives.

¿Què és doncs veritat i què és mentira? La conclusió evident, davant de la mentira demostrada pels fets és l'engany polític. Estem representats políticament per l'engany i, pertant, tenim una vida de ficció. El gènere literari, malauradament, no és sempre la comèdia romàntica.

Ja no ho recordava, però ho acabe de sentir: cap a finals de l'any 1991 els ajuntaments de Manuel i la Vall (Valldigna) presentaren unes mocions per a tractar el dret del poble valencià a l'autodeterminació. Fins i tot ara mateix, passats quasi vint anys, em sembla que alguns sector polítics han desaprés a acceptar amb calma democràtica eixes posicions ideològiques que llavos no van alçar ni pols ni remolí. No cal inquietar-se, ja que eixos ajuntaments estan ara més pendents d'altres problemes —derivats possiblement de la falta d'autodeterminació i tot el que porta aparellat de responsabilitat— que no d'encarar el futur des d'un punt de vista conscient i sostenible.

Per cert, acabe de tornar a sentir eixes gravacions perquè resulta que el web de les Corts Valencianes no recull eixes sessions de la comissió de peticions, que ningú sap si es van publicar i s'han perdut o si ni tan sols es van publicar. I ara, al cap de quasi vint anys, mos toca d'alguna manera reescriure la història. Tornem a fer reviure i a sentir les veus parlamentàries enllaunades de Soler Marco, Marcos Martí, Baberá Nolla, Villalba Chirivella, Castelló Boronat, Arenas Ferriz i altres. No se les ha endutes el vent.

El conseller valencià Castellano Gómez considera que no sé quina llei és un «it»... Ni més ni menys que eixe mot representa el seu intent de traslladar el concepte que realment té en el cap, l'«hito» que diuen en castellà. I aixina ho fan tot estos promotors del batibull lingüístic. El desordre lingüístic és bastant natural en les persones, ja que la humanitat no tendix per ara a l'ordre, sinó a la variació i la varietat, que és com es manté viva i saludable l'espècie.

Així que podem entendre el conseller, dividit entre les seues lectures i tendències oligàrquiques i la seua necessitat populista d'enganyar els ciutadans. El primer impuls el porta al castellà, que és per ací un indicador de classe adinerada; el segon, a defendre amb vehemència, passió i, sí, batibull, el valencià, eixa llengua que li servix per a apeŀlar als sentiments primaris, amagar els fets i impedir la reflexió.

I en eixe món passen coses com que finalment haja arribat a la comissió de peticions de les Corts un escrit meu de l'any 2008. Vora tres anys han tardat els senyors diputats en enterar-se. Això és una mostra d'allò que diuen en la publicitat institucional, «Som la teua veu»:

Luego pasamos al escrito…, el registro número 34.605. El resumen del escrito es el traslado del escrito del funcionario de estas Cortes manifestando una queja por falta de contestación a un escrito dirigido a la Comisión de Peticiones. Este escrito es dar traslado…, solicitando el informe, porque lo que se refiere es al contenido de una página web... que informen los servicios correspondientes del tema, efectivamente, si eso se ha producido. Y en el momento tengamos el informe, le daremos traslado al señor de…, y le podremos contestar oficialmente.

La veritat és que no recorde haver-me queixat per la falta de resposta, però tot podria ser. I també podria ser que llegiren a la travessa, tal com mostren els dubtes de la presidenta de la comissió (per cert, la reunió ha durat huit minuts). De moment, com que durant este temps han tornat a canvari el web de les Corts, ja sé quina serà la resposta. En fi, la recepta és la de sempre: que faça xup-xup, tenacitat, paciència. Per tant, hi tornarem, és clar, fins aconseguim el «hit», la fita.

El temps m'acaça. Hui tenim futbet i després la pel·lícula francesa Entre les murs (que en castellà han titulat La clase no sé per què). El matí ha passat entre preposicions i locucions. Hauria de pegar una mirada a la premsa que no compre els divendres, però preferixc la visita accidental a alguns blocs, tot i que recorde ara que hauria d'haver consultat el bloc My Society, perquè segons comentaven ahir en el Ciberpaís es tracta d'una iniciativa britànica per la transparència i la millora del seu sistema democràtic. També avisava el mateix article que el trasllat d'això a l'estat espanyol podia ser frustrant, atesa de la falta de mecanismes polítics de control i exigència a l'abast de la ciutadania.

És clar, això em recorda que en juny de l'any passat vaig presentar una petició a la comissió de peticions de les Corts valencianes, i encara estic esperant que em diguen si l'han rebuda, si els sembla bé, qualsevol cosa que els puguera semblar. Pels fets, sé que l'han rebuda i que l'han atesa en part, però la qüestió és que ben bé podria ser que fóra casualitat. El cert és que tenen obligació de respondre, tal com diu el reglament de la cambra:

La comissió examinarà cada petició individual o col·lectiva que reben Les Corts i n'acordarà la tramesa, quan escaiga, mitjançant la cambra, a l'òrgan competent. En qualsevol cas, hom n'acusarà recepció i comunicarà al peticionari l'acord adoptat.

Però, el cert també és que no ho fan i es queden més amples que llargs, sobretot perquè confien en els desistiment de la ciutadania davant la seua prepotència i la seua activitat permanent de desinformació i d'incentivació de la desídia. El sistema és eixe i a això juguen. ¿Sap ningú qui és el seu representant polític? És fàcil trobar els diputats i diputades de cada circumscripció provincial i fins i tot saber més o menys de quin poble són i quina llengua parlen habitualment. El que és vergonyós, respecte de l'exemple britànic, és que tot això no aprofita per a res. Saps què votaren no perquè ho hagen fet públic o ho hagen consultat amb els seus votants, sinó perquè voten en grup —«disciplina de vot», que en diuen— i, per tant, sobren tots ells i elles (i el seus sous), ja que això no ja no és ni representació democràtica, sinó simple votació accionarial i, per tant, els seus partits polítics s'acosten més aviat a les societats anònimes que a altra cosa.

Per tant, no és estrany que hi haja qui es pren la política com el futbol. I no és estrany que hi haja tants empresaris del futbol fent política de masses, ja que és el mateix negoci.

Per fi, el parlament valencià ha esmenat la seua pàgina web referent a les «Corts Infantils» que només apareixia en espanyol des del mes de desembre de l'any passat, com ja vam comentar. Ara ja té versió en català. La discriminació continua, però, en la predeterminació de les pàgines, que no es poden obrir en valencià, excepte si passes per la pàgina inicial del web i tries la llengua. Només permeten la predeterminació en espanyol, com ja hem denunciat convenientment. Eixe és el respecte que els mereixen als senyors i senyores parlamentaris els drets lingüístics dels valencians, xiquets o grandets.

Amb tot, a pesar que sembla que haja fet efecte, cal dir que l'escrit a la comissió de peticions de les Corts Valencianes no ha mereixcut encara la resposta de la Mesa de les Corts —i ja s'han botat ben botat el termini—. Es veu que estan atrafegats decidint altres coses, com ara l'adaptació del reglament als seus interessos partidistes, principalment els de Maluenda Verdú (pp) —que això ja deu ser fins i tot una cosa personal i no de partit—, la centrifugació en altres partides dels diners compromesos per a una nova relació de llocs que no arriba, els privilegis en la carrera professional d'uns pocs funcionaris que juguen amb dos baralles... Coses de molt de suc, és clar, molt més suc que adoptar decisions justes i que milloren la transparència i la democràcia.

Finalment, lligc en el diari l'enèsima agressió xenòfoba —o al·lòfoba— d'uns policies als drets d'un ciutadà, cosa que és inoïda per Fernando Savater, pel que ell mateix comenta... Ei, perquè es tracta d'una agressió contra el dret a expressar-se en català, que ell, les altres agressions, ¡les que no existixen, sí que diu que les coneix! Cosa de la mística o el fanatisme. D'altra banda, denuncien de nou que la demanda supera l'oferta universitària de classes en català. Cap novetat, doncs. Els gestors d'estes coses en les universitats, però, encantats d'haver-se conegut.

Hui, amb pluja i tot, pretemporada de futbet. No em retrobe amb el gol per ara, diríem.

En un altre camp, pel que observe, diria que hi ha una secta d'individus que tenen com a principi o regla no canviar el roll del paper del vàter quan s'acaba. El noranta per cent de les vegades em toca posar-lo a mi al canutet extraïble que l'aguanta. El més preocupant és que eixa secta ha aconseguit parasitar l'administració pública i vés a saber quina altra de les disfuncions inexplicables de l'administració es deu a la seua actuació. Estic pensant que Font de Mora Turón hi deu tindre alguna relació. A més, pel que em diuen, pot ser que la secta es componga tant d'homes com de dones, així que les conselleres no se n'escapen tampoc, ben segur.

Els diputats tornen a pegar la vara a les Corts. M'adone que la meua petició a la comissió de peticions no ha estat atesa encara, i ja han passat tres mesos i vint-i-dos dies. La llei de peticions estatal (LO 4/2001) diu que tenen un termini de tres mesos per a atendre'm. Haurem de fer un altre pas. Potser faré una petició per a que facen el favor d'atendre les peticions.