La recerca científica pot vore compromesa la seua qualitat si el treball partix de les conclusions a les quals es vol arribar, si la faena consistix a triar i disposar els fets que van bé a la conclusió preestablida.

Els fets són que es pronuncia «Valéncia» i s'escriu «València». I una cosa és explicar per què el topònim es pronuncia de sempre «Valéncia» ací i a l'Alt Àneu i una atra ben diferent és mirar d'explicar per què s'escriu «València». Les dos coses es poden fer seguint la metodologia científica. Però la qualitat d'eixa ciència serà ben pobra si es barregen les coses i es pretén utilitzar els procediments científics per a establir que s'ha d'escriure «València» adduint la normativa ortogràfica, la pronunciació de la zona, la història, la documentació i l'etimologia, com si estes disciplines ho imposaren.

Els membres de l'AVL ho saben i supose que algun dia explicaran les raons polítiques o conjunturals que els van dur no tan sols a fer fer prevaldre la conclusió preestablida, sinó també a provar de revestir la decisió d'aparença científica marejant i tergiversant dades i fets.

Els fets són constatables i les decisions de les autoritats poden seguir sistemes de decisió que es fonamenten en conclusions científiques, en idees polítiques, en potestats discrecionals o en preferències arbitràries. La pràctica del poder democràtic mira de combinar les conclusions científiques amb les idees polítiques, limita les potestats discrecionals i prohibix les preferències arbitràries. Per tant, pot ser complex, inesperat i innovador, però tampoc no és tan difícil. Cal interés i voluntat.

Seguint l'opinió que es va publicar en el Diari La Veu del País Valencià («Cai» de Valentí Ros, 23.03.2026), 🔗 el criteri per a fixar la toponímia tampoc no és el que va fixar l'avl, sinó com diu la dita: «fer com fan, que no és pecat», esta volta seguint el suposat exemple del topònim Cadis, la ciutat d'Andalusia.

Com que en continuen apareguent, llegint les elaboracions teòriques d'eixe estil, llegint les opinions que —en el millor dels casos— s'enlairen sense més ales que l'intent de fer riure un poc o de sentenciar amb ironies, s'entén que es valide qualsevol cosa que complixca els desitjos, les preferències, els prejuís o les neures de cada u.

En fi, de moment, ¿no ho ha resolt l'AVL ja? Doncs, ara, amb calma, els qui no ho hagen fet, poden aprofitar per a llegir un poc la documentació i aplicar el mètode científic i un mínim de reflexió. És possible que descobrixquen algun argument amb fonament lingüístic i toponímic. I també pot ser que hajam de lamentar uns quants anys més que l'entitat que més rigor hauria de mostrar es dedique a vagarejar entre solemnitats i ocurrències.

Va ser aleshores que va tenir una epifania: el món estava ple de problemes greus com la pobresa, les malalties infeccioses, la sobrepoblació, l'erosió del sòl, la contaminació o la corrupció de la política. La característica més comuna de tots aquests problemes era la complexitat. De fet, els problemes eren tan complexos, que només entendre les ramificacions que comportaria qualsevol intent de solució estava fora de l'abast de qualsevol ment humana.

Xavier Sala i Martín, «Douglas Engelbart: augmentar l'inteŀlecte humà», Entre el paradís i l'apocalipsi.

La vida tal com la coneixem té un lligam directe amb les mutacions, que és una manera «natural» de parlar genèticament d'això que intentem evitar constantment, les confusions. Però es veu que la confusió és una tan rellevant en tots els àmbits de la natura, que només una confusió absoluta mos pot fer pensar que mos en lliurarem en cap àmbit de la vida. En atres àmbits parlen d'entropia, de la conservació i de l'evolució, i el nostre cervell patix mirant d'ordenar l'augment inevitable i irreversible de la confusió, però persistix.

Un dia algú comenta que l'xml dels documents de Word consevol dia el modifiquen, el deixen caducar o el transformen i mos l'inutilitzen. La tauleta Fire hd 8 d'Amazon no vol encendre la pantalla i ara només fa sorollets. El boox Note Pro 10.3 pareix que va degradant-se i cada volta li costa més mantindre's despert. El mòbil, com em sol passar amb els models actuals, cada dia va més lent... Wacom m'avisa hui, per sorpresa:

Lamentem informar-vos que Wacom Notes/Bamboo Paper/Inkspace deixaran d'estar disponibles. A partir del desembre de 2025, les aplicacions ja no estaran disponibles per a descarregar ni per a rebre actualitzacions ni assistència tècnica.

Per contra, la càmera Nikon L820 encara funciona com el primer dia: amb limitacions per a algunes pretensions d'enfocament i de precisió —cosa sabuda—, però aguanta, encara no li s'ha trencat res. O el televisor Philips Q528.2E.LB que vaig comprar d'unes rebaixes fa no sé quants anys, aguanta amb diverses llapisseres que el connecten a la xarxa.

Encara que mos semblen diferents i una transformació incomparable, si ho mires bé anem traslladant a l'àmbit digital les mateixes capacitats, talents, ànsies, ambicions, afectes, avarícies, enveges i malíccies que humanament anem conreant en els nostres petits caps biològics, que tampoc tenen recanvi. Deixarem d'estar disponibles a força de posar-mos al dia.

La crítica legítima es basa en fets verificables o interpretacions fonamentades i honestes; la difamació conté informació falsa, exagerada o manipulada amb l'objectiu de perjudicar algú.

Eva Piquer i Vinent, Difamació.

Si adduïxes que Constantí Llombart fea rimar «Valencia» amb «competència», hauries d'explicar primer per què no accentua el topònim amb accent obert, que em sembla que deu tindre alguna explicació raonable. En segon lloc, convindria comprovar si la qualitat vocàlica era rellevant per a la rima cap al final del segle xix, perquè el mateix autor escriu l'accent obert i fa rimar «cèl», «acèrt», «cubèrt», «etèrns», «alberch», «modèstes» no entre elles, sinó amb «agraiment», «té», «casament», «festes»... A banda, una volta posava «plebéu» i una atra «plebèus», que tots mos podem despistar de tant en tant, com ara en el cas de «pèus besèu» que pareix que vullga rimar amb «rebaixéu».

En fi, si no et convencen els criteris per a la fixació de la toponímia, els podries discutir o rebatre i proposar-ne de nous. I si realment t'interessa la pràctica científica, t'hauria de molestar un poc que uns criteris ordenats per rellevància a l'hora d'aplicar-los canvien d'orde segons el cas o segons les ocasions, que és una cosa pareguda com si no tens en compte que les vocals que s'havien tancat en el segle xi es van obrir posteriorment, i va i conclous que sempre han segut obertes: et ventiles segles d'història de la llengua en un bufit i et té igual que hi haja segles i vocals que no quadren.

Linus Pauling 🔗 opinava que la vitamina C podia curar el càncer. Està clar que li van donar el Nobel de química per atres treballs, i el del la pau per activista per la pau i contra les armes nuclears. Va morir de càncer als noranta-tres anys, ves a saber si tenia raó. Cel i infern tenen la mateixa vocal oberta, això sí.

Després del llibre sobre l'estupidesa —els hauria d'escriure sobre l'«estupidesa» amb què han publicat les notes a peu de pàgina: minúscules i sense un mínim contrast que les faça llegibles—, estic amb un sobre «els mals de la ciència» (de Joan Ignacio Pérez i Joaquín Sevilla), que també servix com a quadern de bitàcola per a anar llegint els articles que s'escriuen sobre els temes en què entens alguna cosa i veus que no tenen ni cap ni peus, ni tan sols interés a posar-los-en i crear un mínim monstre filòlegstein.

Un antic company de faena es demana, sobre això de l'accent del nom de la ciutat:

Què diuen Antoni Ferrando, Escartí i tants altres que probablement no ho veuen així? A mi em sembla que es tracta sobretot d'una jugada política de l'alcaldessa Catalá per distraure a uns i desunir a altres, ara que la cosa política gira al voltant de Mazón, Sánchez, etc.

La ciència es valora molt com a paraula totèmica. En conseqüència, sovint es valora només per això, perquè sembla que està llunt del nostre abast pràctic o inteŀlectual, essencialment quan es tracta de física, química, matemàtiques, etc. En canvi, quan es tracta de lingüística (o de la filologia), tendim a pensar que no és cosa de mètode, dades i comprovacions, sinó d'opinar amb més o menys gràcia.

Com a mostra, la nota de full i mig emesa per l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana on assevera sense més argument:

La paraula València forma part de la sèrie de les paraules acabades en

–ència [...]

No cal un comunicat d'un institut universitari per a amollar una banalitat tan evident. Supose que si n'hi hagueren prou línies, podríem llegir entre elles com si encara fórem xiquets: «ni “Valéncia” ni “Valéncio”, si vaig ahí, carregaràs».

Diria que una controvèrsia científica no pot arribar mai a ser desagradable, empobridora, destructiva i lamentable. I a pesar de tot, quan deixa de ser científica i és ideològica, dogmàtica, insultant o de desqualificació personal, té eixa part íntimament reconfortant atribuïda a Galileu: «Eppur si muove». 🔗 Com dia ma mare, «més val això que una punyà en l'ull».

Hi ha conceptes que no és que siguen un bumerang, sinó una banderola que indica si bufa el vent i d'on ve (un gallet, un penell). Hui he topat amb una desqualificació que aplicaven a una persona: «negacionisme científic». És terme adequat, descriptiu i que no ofén la qualitat personal sinó la pràctica professional, les idees. Està bé.

La llàstima és que —entre la progressia nacionalista valenciana— és un terme que només s'aplica als adversaris —inclús als enemics—, però que pareix que hi ha qui pensa que no és aplicable a «tots» els qui practiquen eixa negació. Quan es tracta dels «nostres», aleshores hi ha «valors» més rellevants a tindre en compte: la situació política, la conjuntura, la tradició, les fantasies compartides, la ideologia dogmàtica...

En parlava fa uns dies dinant al Cabanyal. M'alegre d'haver tingut la conversa. Em sap mal haver intentat convéncer el company, vist que, en eixes ocasions, convé deixar fluir els arguments i pendre nota. Si preferixen la germanor partidista, hauríem d'intentar descobrir per què val més la mentira que siga nostra que la veritat que siga per a tots. Deu ser allò del comú, que no és de ningú.

El sistema de la República platònica basa el seu èxit secular en dos prejudicis positius: l'aristocràcia (el govern dels millors, dels savis) i la bondat de la filosofia. Russell, en canvi, qualifica La República directament de tractat totalitari.

Iu Pijoan i Font, «Economia i utopia», dins de Literatura i economia de Joaquim Perramon (ed.)

Fa anys, hi havia un xic en la Vall que, pel que diuen, recordava les matrícules de tots els seus coneguts i saludats del poble. Alguna volta em va dir la meua quan mos saludaven de passà. Això era una saviesa terrenal, sense adobs celestials, arran l'asfalt. Si més no, les seues dades eren reals i constatables. Deu haver retors —i devots catòlics— que poden haver aprés els noms i cognoms, si és el cas, dels àngels que van envoltar Crist quan a la teologia li convinga que això passara. Cal un coneiximent molt profund de l'ànima humana per a mantindre eixes idees amb tanta prosopopeia i sense baquejar-se en públic.

Senc parlar elogiosament de l'altura inteŀlectual del papa acabat de nomenar —diria que té igual que siga l'actual com l'anterior com un més anterior, etc.— i m'esmussa com si sentira el guix que rasca la pissarra. L'espectacle d'esta setmana adobat amb racions de catecisme i notes teologia no seria precisament una gran mostra d'altura inteŀlectual, excepte pel nivell a què pot arribar una presa de pèl tan monumental —mai millor dit, això de monumental: eixa és l'altura. I la de la meua malíccia que va a rastrons.

La revisió científica és l'acte acadèmic de més generositat i altura inteŀlectual. La revisió permet validar, comprovar i millorar la qualitat i el rigor d'un article.

Victoria Tur-Viñes, «La ruta diamant en les revistes científiques», Mètode, 123, 2024.

La vulnerabilitat i l'adaptació són processos sociopolítics.

Marta Rivera-Ferre, «El canvi climàtic no és igual per a tots», Mètode, 110, 2021. 🔗

Hussam al-Attar, encara pràcticament un xiquet, no té escola on anar ni dibuix a entregar. Amb ventiladors trencats ha muntat un petit aerogenerador. Les seues revolucions encenen l'única bombeta amb què la seua família s'iŀlumina en la nit obscura en el camp de Rafah (Gaza), on avui, a finals de febrer de 2024, hi ha més d'un milió de refugiats.

Chantal Ferrer Roca, «Llum de revolucions», Mètode, 121, 2024.

Quasi em preocupen més els que diuen «ja no ve d'aquí».

Carlota Escutia Dotti, «La inacció climàtica és incomprensible», entrevista d'Ingrid Lafita, Mètode, 120, 2024.

Hem de poder ser crítics amb la nostra obra i la dels altres, acceptar que a un o una col·lega se li ha acudit una proposta millor i conservar-la en un racó de la nostra particular base de dades mental per, potser, fer-la servir en una altra ocasió.

Maria Llopis Freixas, «Dubtes, ergo tradueixes (bé)», Núvol, 07.03.2024. 🔗

Llegint les dades que aporten en la revista Mètode (n. 117, 2023) 🔗 sobre l'aigua del planeta, mire d'entendre un problema matemàtic simple, una regla de tres que no té volta de fulls, però que ignorem constantment. El fet és que som uns 8.000 milions de persones, 🔗 el pes mitjà de la humanitat és d'uns 60 quilos, 🔗, el nostre cos està compost d'un 60 % d'aigua de mitjana Per tant, com més s'incrementa la humanitat, més aigua segrestem per a viure (36 litres × 8.000⁶ persones = 288.000⁶ de litres) en un planeta finit. Les dades sobre consum d'aigua encara es poden ampliar més, 🔗 però em quede amb la referència existencial, que és la més dramàtica, ja que no podem deixar d'existir, ¿oi? Bé, Takse m'ho fa vore, ja que la portada de la revista li ho suggerix: els dinosaures es van extingir.

Salvador Vendrell demana que també calculem la «burrera» 🔗 quan reprensem les coses que mos passen com a societat. Eixa expressió, «burrera», és un disfemisme per a allò denominar la «irracionalitat» o les «emocions» que intervenen a l'hora d'adoptar decisions socials o públiques, decisions en què es suposa que hauríem d'evitar eixe component d'absurditat que mos fa prendre decisions contraproduents contra mosatros mateixos. Ara bé, crec que dir-ne «burrera» és una manera de renunciar a entendre la base del fenomen, que no és cap «burrera», sinó que trobe que deu ser un error de comunicació, una comunicació que no ha sabut captar l'atenció, la reflexió, l'interés o l'afecte de qui llig o escolta.

En la revista Mètode (n. 117, 2023) en parlen Carles Sanchis Ibor i Marta Garcia Mollà («Alliberen el presoner!») 🔗 citant les posicions encontrades que mantenen Garret Hardin (1968) 🔗 i Elinor Ostrom 🔗 en relació amb el «dilema del presoner». La posicions entren en conflicte perquè Hardin encara amb fatalisme el comportament del gènere humà, mentres que Ostrom documenta i explica en quines condicions el comportament humà deixa de ser estúpid o contraproduent, quins factor fan que s'atrevixca a encarar les dificultats i els reptes evitant la «burrera».

Al final de la correguda, diria que també hauríem de saber ja que la «burrera» no és només predicable de les actuacions personals o socials que estudiem sinó que també formen part massa sovint de les conclusions precipitades o desodioses de qui estudia, analitza i pretén guiar eixes actuacions per a resoldre els problemes de la vida en comú, la «gestió del comú» —el comú, que no és de ningú, com díem fa anys, jugant amb l'amfibologia del terme comú: 'que és de tots'/'vàter'.