Fer-ho sense dir-ho; fer-ho i dir-ho; dir-ho i no fer-ho; no dir-ho i no fer-ho... Totes les combinacions són possibles, i podríem descartar l'última, si no fora que cal assumir que no dir-ho no evita pensar-ho, ajornar-ho, per a dur-ho avant en un atre moment. La cosa és que en açò de la sociolingüística mos movem també dins d'eixes possibilitats, i sovint l'última és l'habitual, no en parlem i no fem res, i avant, ho deixem pensat, per si de cas.

En el mateix camp, pareix que mos exaltem més amb les dos primeres. En la primera, els hem guipat; en la segona —beŀligerància que preferim no animar—, mos escandalitza que ho exhibixquen. I en la tercera, mos quedem sense saber si convé reclamar la coherència dels actes o si millor anirem fent amb la declaració d'intencions.

La definició del substantiu valencià en els diccionaris dnv i diec, si és vol, obviant la paràfrasi, és equivalent:

• (diec) «m. Al País Valencià, llengua catalana.»
• (dnv) «m. Llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d'Andorra, la franja oriental d'Aragó i la ciutat sarda de l'Alguer, llocs on rep el nom de català.»

Algunes polèmiques absurdes s'alimenten de les rutines que necessiten posar-se al dia, com si tota la vida haguérem d'anar repassant el mateix dictat tota la vida, tal com recorde que calia fer per a aprendre a escriure en francés. O els quaderns Rubio per a fer bona lletra en castellà —que també aprofitaven per a atres llengües.

Ara, també hi qui sembla disposat a desatendre les dades i tergiversar els fets fins que les seues preferències li se pansixquen.

El programeta per al mòbil del diccionari de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua s'ha actualitzat fa poc. Es veu que l'han posat al dia amb un error que fa que no pugam fer la consulta avançà. Els he escrit i, pel que siga, almenys en estos detallets informàtics responen amb un poc més d'agilitat del que és habitual quan es tracta de temes lingüístics: m'ho han agraït i m'han dit que ho estaven mirant, que la setmana que ve ho tindrien resolt.

Anàvem xarrant sobre el fet que l'administració de les Corts Valencianes encara no ha implantat un model d'administració democràtica que mos semble acceptable: encara funciona amb el paternalisme i autoritarisme típics del final del franquisme i dels inicis de la democràcia. Si et comportes com esperen els qui gestionen l'administració, et fan un favor i no t'apliquen les normes; si no et comportes com ells desitgen, revisen les normes, les empitjoren i et carreguen la «culpa» —sí, no hi ha responsabilitat, hi ha culpabilitat—: resulta que n'estaves abusant.

La institució que hauria de ser la mostra i la garantia del funcionament democràtic funciona amb dinàmiques autocràtiques assentades en el poder personal: qualsevol aspecte reglamentari o legal és objecte d'interpretació. No hi ha res que siga regular i previsible. Els presidents i presidentes consecutius de la institució no han tingut encara cap projecte per a posar-la al dia i millorar-la amb una perspectiva d'aprofundiment en la gestió professional, ampliació de recursos i millora de les condicions i dels procediments.

¿Quant de temps poden durar les comissions de servei? ¿Quins requisits calen per a ocupar un lloc de treball? Pel que hem vist, depén de qui sigues i de com et portes amb qui t'has de portar bé. Fa vora vint-i-cinc anys que hi vaig arribar, i des del primer dia. Takse diu que cada passa avant n'han segut dos a recules. Som uns desagraïts, no mos mereixem la democràcia concedida en què vivim. Estan mirant de recular un poc més.

Al final de la participació de Magí Camps en el programa La Selva em sorprén quan fa una crida per a que, qui siga, que vaja escrivint l'onomatopeia uaŀla, ja que diu que no l'han introduïda en el diccionari «perquè no la trobem escrita, no se'n fa un ús general»... Bé, se'n deu fer un ús ben general, ja que la fa servir «el jovent» —per pocs que en siguen actualments els jóvens—. Ho deu haver dit per a animar l'escriptura.

Fa alguns anys que la sentim en tv3 mateix —alguns anys, no sé quants... ¡I que no la digueren en Plats Bruts!—, aixina que no és del tot una innovació. De fet, el mateix Magí Camps en va parlar l'any 2017 —i també posteriorment Enric Gomà— tal com recull el Rodamots 🔗.

En fi, sí que n'hi ha documentació escrita, però la cosa més rellevant és que, encara que no l'escriguera ningú, les normes ortogràfiques són l'instrument que permet predir la grafia de les paraules i, per tant, les que faciliten escriure això que sentim: «ual·la». Per cert, ja ho va escriure aixina Jordi Colomina l'any 1985 per a mostrar la pronúncia de guatla 🔗 —efectivament, la lletra t del dígraf tl o tll no s'ha de pronunciar... ¡Uaŀla!

En la correspondència de Sanchis Guarner publicada en Lletres de resistència, editada per Santi Cortés, apareix un comentari de Coromines sobre la forma aldre 'atra cosa' —«conegudíssim», diu— forma que no apareix actualment en els diccionaris acadèmics, però que sí que apareix en l'Alcover, perquè pertany a la llengua clàssica —en el Tirant hi ha la variant alre—.

Mos falla l'acadèmia si no consent atendre la llengua actual com si no n'hi haguera un demà —per a la llengua—, i també quan no l'atén del tot omplint el present amb l'experiència del passat. Les obres cabdals que s'haurien de poder llegir amb el diccionari més usual i corrent obrint camins en els dos sentits.

Vaig corregint i, per si de cas, busque despreciar en el diccionari de l'acadèmia, per si de cas ja l'han introduït —sí que apareix en l'Alcover i l'accepten com a informal en tv3, ja que també l'accepta el gd62, però algú diria...—, i el resultat és que el cervell em diu que sí, que ja l'han incorporat... Fins que Takse em fa vore que lo que ix és «depreciar». El condicionament cerebral és més potent que la vista... I el meu menyspreu s'«exprimix» 🔗 amb una indulgència antiga.

Ara va i hauria de ser possible que el verb que tenim versionat amb la variant condir en el diccionari i que en realitat és cundir, podria entrar en el diccionari perquè s'ha posat de moda en l'argot juvenil actual —si més no, el de fa uns mesos.

El verb ja és antic en valencià, però té l'estigma que ve del castellà, que això no saps mai quan és una pedreta insignificant o una muralla insalvable a l'hora d'entrar en el diccionari. Cert és que l'usen amb una accepció nova: 'vindre de gust', que no seria la que conec jo de sempre, 'donar molt de si'. 🔗

La cosa és que ells i mosatros —si em guie pel que dic jo— diem «cundir» i no «condir», aixina que espere que afigquen la variant cundir i la nova accepció al diccionari. No caigam de nou en allò de «s'escriu aixina però s'ha de pronunciar allina»... Ben mirat, per què no hem de caure de nou en el parany de l'ortografia arbitrària si tenim tant de costum. Vorem què passa.

Completant el Paraulògic de hui, que tenia un volum raonable de paraules, Takse el culmina amb atraçar, que havíem descartat inicialment, però que resulta que sí que apareix en el diccionari 🔗 i té dos accepcions:

1. v. tr. Indicar (a algú) el camí per a anar a un lloc.
2. v. tr. Fer anar (a algú) a trobar-se amb una altra persona, generalment amb un objecte determinat.

Intente trobar documentació d'usos actuals en el Cival, però diria que només trobe usos d'Ausias March i de qui s'hi referix. La resta d'usos del verb corresponen al castellanisme atrassar ('retardar, endarrerir'), que no hem incorporat encara al lèxic valencià-català. El cabal del diccionari va fent-se aixina, amb cadàvers iŀlustres que van descolorint-se, mentres el lèxic més usual i necessari costa suor, llàgrimes, anys i panys —pegar la vara, vaja— que arribe a ser tractat de manera sistemàtica i estructurà, encà que siga pegant una cabotaeta coŀloquial amb algun document de referència. I això que l'ús normal del valencià escrit ho agrairia. I ara no sé si mos hauríem d'atraçar o no.

L'avl acaba d'incloure riuà i pantanà en el diccionari. 🔗 No dubte que al final farà una inferència i establirà la regla que regularà està qüestió amb caràcter general, però fins que arribe eixe moment, està tractant un tret sistemàtic i general com si foren manifestacions inconnexes i estranyes que mos estan afectant la qualitat de la llengua.

El cas és que podríem resoldre-ho d'una tacà acceptant pragmàticament la previsió que el valencià general pot transcendir en l'escriptura de manera segura, clara i consistent. Les pantanaes i les riuaes solen provocar desastres: convé tindre-les previstes.

Com a inici de temporà —en lloc de pensar en anar al gimnàs o a apendre a fer calça— torne a demanar-li a l'avl que faça realitat això que diuen que pretenen en el preàmbul del full de propostes que tenen penjat en el web: 🔗 «mantindre una relació activa amb els usuaris». Està bé com a preàmbul, però ja fa uns quants anys que eixa relació activa és ben passiva, ja que l'acadèmia no ha incorporat els mitjans per a «activar» els intercanvis. Els envies les propostes i, excepte algunes alegries inesperaes, busca qui t'ha pegat. L'acadèmia van fent faena, però trobe a faltar eixa faceta de la connexió amb els qui els necessitem per la gestió lingüística quotidiana.

Fa anys que els demane que s'inspiren en el Cercaterm del Termcat. 🔗 Però no. Si no tant, tirant per baix, podrien provar a ser mínimament sistemàtics i comunicatius com sol ser la Secció Filològica de l'iec. Però no. En fi, aprofite per a indicar-los que la sensació que tinc és que eixe preàmbul és «retòric». Emmarque l'adjectiu perquè també els indique que l'accepció 'ampuŀlós; buit' no la tenen inclosa en la definició de retòric -ca. Com que en fan ús, si més no, que la incorporen al diccionari.

I deixe de banda el ravanell (Diplotaxis erucoides), 🔗 que es veu que encara no l'han tastat, i això que els camps estan plenets de les floretes blanques del nostre uasabi llaugeret.

Fa unes setmanes que poden fer unes bones ansalaes amb ravanell, paneret, plantatge —amb uns tocs de sàlvia, romer i espígol, que sempre n'hi ha—. El ravanell té com a nom científic Diplotaxis erucoides, però en el diccionari de l'avl 🔗 diuen que és Rapistrum rugosum, cosa que no pot ser, perquè este correspon a la ravenissa groga —diria que eixe seria el nom—, perquè té les flors grogues. Això sí, el diccionari encerta a dir que el «ravenell», que és aixina com ho escriuen, té les flors blanques, cosa que em va donar la pista per a demanar-los que corregiren el nom científic, que mantingueren la definició i que afegir la forma ravanell.

Ah, i no cal que incloguen que és el «uasabi valencià», que és el sobrenom de la planta que em va recordar Víctor fa uns dies passejant per Almansa —mos va convidar el nostre amic Emili al reaturant Maralba: tenien atascaburras, que no du ravanell.

He de mirar d'aclarir què veuen d'arbitrari la rae i l'iec per a utilitzar este concepte en relació amb la representació escrita de la llengua:

(oiec) La representació escrita d’una llengua es caracteritza, entre altres factors, per l’arbitrarietat. Efectivament, la manera com traslladem al registre escrit cada un dels sons del discurs oral és una convenció que, pel fet de ser-ho, és arbitrària.

...en las escrituras alfabéticas, la relación de correspondencia entre grafías y unidades fónicas es puramente arbitraria, como lo demuestra el hecho de que un mismo fonema pueda representarse de diferentes modos según la lengua de que se trate [...]

Em sembla que intuïxc què volen dir amb «arbitrarietat» o «arbitrari», entenc que es referixen a la desconnexió sinestèsica entre la grafia i el so, que sí que entenc que és convencional, però vols dir que és arbitrària:

(diec) 1 adj. Que depèn del franc arbitri. Una quantitat arbitrària, a la qual hom pot atribuir un valor qualsevol. 2 adj. Exercit no atenent sinó a la pròpia voluntat o capritx. Autoritat arbitrària.

(drae)1. adj. Sujeto a la libre voluntad o al capricho antes que a la ley o a la razón.

¿Són decisions capritxoses, voluntàries, o que repensem cada volta amb això que diuen arbitri...? ¿No responen a cap llei ni a la raó? Dir-ne convencional ja va bé, no sé què hi veuen d'arbitrari en el fet de seguir una tradició ancestral que hem estat copiant prou mecànicament, que fixem amb normes que respecten i que ha lligat uns sons amb unes lletres de manera raonable i regulada. Crec que haurien de canviar la definició d'arbitrarietat per a poder relacionar-la amb l'ortografia. O al revés, segons el franc arbitri de cada u o de cada moment.

Vaig escoltant els lieds Waldseligkeit de Strauss i el d'Alma Mahler, els dos amb la lletra del poema homònim de Richard Dehmel. ^W Vaig descobrir el primer fa uns dies,🔗 i em va impressionar. El d'Alma Mahler no m'ha cridat tant l'atenció, però és possible que l'haja d'escoltar un poc més per a acabar-lo d'apreciar.

A banda d'això, veig que les formigues estan desficioses i no paren de recórrer en llargues autopistes els racons més inesperats, a pesar de la calor, o és possible que a causa de la calina que fa. Arruixe algun test, i ixen carregades de larves fugint com si hagueren d'ofegar-se. Eixes coses de la natura que descriuen tan bé en la revista Mètode. Arreplegue el participi sense verb «introgressades» (Gemma Marfany, Mètode, 121)🔗 i propose als de l'acadèmia que la definició d'opistòglif -fa ^dnv aclarixca que les dents que porten el verí estan a la part posterior de la maxiŀla d'eixes serps. Música i verí amb esta calor.

Al barri de les Carolines d'Alacant fan una reivindicació amb una «poalà» (< poalada),🔗 (Manuel Lillo Usechi, «Carolines demana piscina per al barri amb la "Poalà"») que en este cas no té relació amb cap festivitat religiosa, sinó laica i reivindicativa. Com que el Portal Teminològic Valencià 🔗 ja inclou eixa forma, els demane als de l'acadèmia que, a més d'incloure poalà en el diccionari, donen una indicació per a resoldre la regularització general i coŀloquial de la caiguda de síŀlaba àtona final de les paraules planes acabes en -ada que es convertixen en agudes acabades en -à (pl. -aes), tant si són festives com si són de cada dia.

Està clar que per a escriure malament i sense que calga entendre's, no cal cap diccionari ni regulació, són sobrers per la creativitat arbitrària i interminable. Ara, com que la idea seria compartir una llengua en societat, i entendre-mos mínimament inclús quan estem rebregant les intencions i les paraules, estaria bé que l'acadèmia guiara amb una regles concises els camins de la llengua escrita en tots els registres, sobretot perquè encara no tenim prou mitjans en valencià que facen eixa funció.

He escrit que «encara» no tenim prou mitjans perquè no hi ha cap fatalisme darrere d'eixa absència. I tal com diu Takse, demà vorem qui viu.

Fa tanca calor que me se fonen els demostratius reduïts ixe, ixa, ixos, ixes mentres mire que els tinguen en compte els acadèmics, vista l'extensió que tenen —arriben a l'Aragó—, que són un recurs literari a tindre en compte i que molts diputats els utilitzen en les seues intervencions al parlament valencià.

Inclús apareixen en obres literàries, que és una cosa que sempre fa bonic. Però és gros que no tinguen entrà en el diccionari, encara que siga marcant-los a foc que no són per a ús pretenciosament formal si volen. Hem de tindre un poc més de mirament amb els valencianòfons inconscientment actius, perquè els castellanoparlants actius que hauran aprés a menysprear el valencià general comú com un error de la normativa, no mantindran ni transmetran la llengua —si no ho fem els valencians tant com caldria—, i sabran dir i imposar «aquest» o «queixal» als qui diguen «ixe» o «quixal» amb el lliri de la innocència dialectal en la mà.

Forma part de les meues neures i ja és habitual i inclús pensaran que la insistència és carregosa, però continue mirant de desmitificar i facilitar alhora la producció escrita de qualsevol versió de la llengua, tant si pensem en la reproducció dels registres com —o més encara— si pensem en les variacions dialectals. Aixina que els envie als acadèmics valencians una proposta de millora per al diccionari que tant consultem en línia:

El diccionari inclou en l'apartat de conjugació una nota que facilita l'ús escrit del valencià septentrional: 🔗

– En el valencià septentrional: present d'indicatiu: 1 agraïxo/agraeixo.

Convindria que la palatalització de l'increment dels incoatius seguira una pauta semblant per a deixar clara la possibilitat d'escriure dels grups -xc- i -xq-. La nota actual és:

La consonant s del grup -sc (o -squ-) es pronuncia habitualment com a palatal [ʃ], pronunciació que ha tingut una important tradició escrita (-xc-, -xq-)

Eixa redacció només fa referència al passat i, seguint el model anterior, hauria d'indicar que eixes formes també són usuals actualment. Això ajudaria a evitar malentesos sobre eixes formes amb tanta tradició escrita i tanta vitalitat actualment (en valencià i en català occidental), i facilitaria l'aplicació de la recomanació de l'avl sobre la pronúncia d'eixos verbs en els mitjans de comunicació.

Per a rematar-ho, els pose un poc de documentació que trobe interessant, i un poc temeràriament i xafant el terreny de la immodèstia, incloc la meua fitxa 🔗 sobre el tema.

En estes coses, tal com va passar amb l'entrada de la forma provessó en el diccionari, 🔗 sé que tot arriba l'endemà de la vespra. Este matí encara he vist un teuladí travessant el centre de la ciutat.

Trobe que camalluent -ta 🔗 no està ben definit en el diccionari de l'avl, ja que no li donen el sentit despectiu que té, que és equivalent a quan s'utilitza llauro 🔗 com a desqualificació, cosa que no s'hauria de fer, però que encara es fa. Els suggerixc que l'incorporen, no tant perquè espere que algú en faça ús —que diu Màrius Serra 🔗 que en alguns llocs és despectiu precisament per als que no són «de pagès». El diccionari de l'iec 🔗 no especifica tampoc eixos usos, però diria que ells no usen eixes marques d'intenció.

Un becari informàtic, entre uns apanyos i altres, mos informa que ja s'ha resolt l'accés al web de l'avl. Ell havia estat mirant-ho, però no trobava quin podia ser el problema. Ara li han dit per telèfon que ja està resolt. No sap del tot ni quin era el problema. Comprove que és cert, i ha continuat funcionat fins al final de la jornà. Aprofite, per tant, per a tornar a fer la cerca sobre cércol i escocell —dos cares de la mateixa idea— i, de pas, deduïxc que una calèche francesa deu ser un fiacre i m'entere que la tova és un tipus de rejola artesanal, però que eixa denominació no servix per a fer referència al material amb què està feta —fang i palla—, que es veu que ho diuen en anglés, cob. Jo en dia tova i trobe que no anava malament —dis-me atovat, si vols—, però els diccionaris no ho veuen aixina.

Per cert, atovat en la llengua medieval volia dir 'greument nafrat en el tòrax' —segons Germà Colón, crec—, però actualment això d'estar atovat és una variant de figa molla o de bovo, que són unes «nafres» diferents, una tovor anímica.

N'hi han unes quantes paraules que s'han fixat la quotidianitat general i literària amb ele inicial, però que també tenen versió amb palatal inicial (ll-) en el diccionari. 🔗 La palatal inicial en estos casos indica tendència i antiguitat, encara que la normativa i els registres formals actuals hagen anat en una altra direcció.

El diccionari no les incorpora totes encara, però sí que hi ha llament, llamentar, llas llassa, llassar, llegitim -ma, llegítima, lliberal, lliberalment, llògic -ca. En podem sentir alguna més, com ara llícit -ta, llímit, (socio)llingüístic, lliteratura, que semblen prou «llògiques», i en deu haver alguna més (el diccionari arreplega més d'un miler de paraules començades per ele seguida de vocal). Si tot va bé, haurien d'anar apareguent en el diccionari. Mentres la llengua faça solc.

El dnv inclou la paraula puter -ra 🔗 i indica que és una paraula «vulgar» —el diec no inclou esta paraula, però sí el sinònim putaner -ra, 🔗 amb la mateixa marca valorativa—. El dnv explica el valor de la marca:

La marca vulg. (vulgar) s’aplica a mots considerats habitualment malsonants, grollers i poc o gens assumits pel bon gust majoritari, especialment aquells de caràcter escatològic o sexual

Esta setmana s'ha debatut en les Corts Valencianes sobre la prostitució 🔗 i el terme usual per a referir-se als hòmens que utilitzen les prostitutes sexualment ha segut «puter» (i en castellà, putero, que el drae amb marca com a malsonant).

Per tant, les intervencions parlamentàries han fer ús d'una paraula qualificada per algú de «vulgar» o «malsonant». Pel fet d'aparéixer en el llenguatge parlamentari, ¿ha deixat la paraula de ser vulgar o malsonant o ha convertit les intervencions parlamentàries en vulgars o malsonants? Sembla prou clar que l'ús intencionat d'una paraula tan marcada com esta en un registre formal té la intenció d'emfasitzar la denúncia i la crítica contra els clients de la prostitució (i contra la prostitució mateix).

No sé si els els parlamentaris legislaran com en Suècia o en Noruega —si ho fan, que siga amb el mateix suport de mitjans econòmics i socials que em sembla que preveuen allà—, però abandone el tema per a centrar-me en les meues coses: la paraula provessó és una variant de professó, que al seu torn és una paraula «popular» (diu Coromines) originada per una confusió de sons i de conceptes provinents del llatí.

Per tant, la variant provessó, que és la general al País Valencià, hauria de formar part del diccionari igual que la variant professó, que sí que apareix en el dnv, encara que l'han marcada com a coŀloquial: ¿a on és coŀloquial? ¿a Catalunya? ¿és «col·loquial» o més bé estan diguent que és «dialectal» i es pot deduir que, en conseqüència, correspon a un registre informal? La típica confusió entre dialectes i registres.

Si acceptem que un dialecte té registres, la variant provessó és la paraula general del País Valencià en qualsevol registre, formal o coŀloquial. És un error pensar que tot allò que mos sembla «dialectal» s'ha d'encasellar com a registre «col·loquial». Damunt, ves a saber què és això de «vulgar»... Ara, si ni tan sols apareix en el diccionari, ¿què és la paraula «provessó»?

Si en lloc de tanta pretensió d'«estàndard» i de «normativa de manualet» visitàrem més els dialectes i les converses en situacions i contexts diferents —al bar, al despatx d'advocats, al súper, a la prefectura de policia, al futbet, al gimnàs, al conservatori de música...—, podríem assimilar i practicar la variació i la utilitat d'uns altres, de dialectes i de registres, en cada moment i circumstància.

Coincidint amb la neura que tinc últimament amb la desatenció acadèmica del registre col·loquial —pense sobretot en el valencià—, m'arriba per diferents vies l'apunt «El diec i els col·loquialismes» de Gabriel Bibiloni (12.02.2024). 🔗

Encara que entenc que critique en part el centralisme barceloní de l'iec, em sembla estrany que no reclame que el diccionari de l'institut s'amplie per a tindre en compte de manera més clara i útil la distinció entre registres i dialectes. Això em mou a enviar-li un comentari:

Deu ser que van ampliant el contingut per a atendre les necessitats d'escriptura dels diferents dialectes i registres. Però no van tan ràpid com voldríem... Haurien de fer cas de la vostra pregunta per a anar donant informació dels usos informals «en relació amb col·loquialismes o dialectalismes del català central i (no) de tots els dialectes».

De moment, pel que fa a les varietats dialectals no toquen gens el central o oriental (com bé dieu, per a ells no és dialectal)... Toquen poc el balear (11 registres: cartenir, contenir, detenir, entretenir, estar, mantenir, menystenir, obtenir, retenir, sostenir, viltenir). El valencià menys: 9 registres. El nord-occidental apareix en 8 registres.

És gros que encara associen un comentari d'una varietat dialectal (que no diuen a quin registre correspon) amb un comentari sobre un «registre informal» (que no identifiquen on s'utilitza).

Si vullgueren fer un diccionari d'ús ben fet pensant en el conjunt dels parlants que vivim immersos en realitats tan diferents, seria una gran faena. De moment ho hem anat apedaçant.

Espere que pugam millorar-ho per a l'ús real de tots els registres i varietats, i que no arribe ja quan només servixca per a documentar i desxifrar com es parlava i s'escrivia en el passat.