Passejant i mirant pels racons de la ciutat.

Mon tio Marià diu que va començar a pintar aquarel·les, va descobrir l'estil que li agradava i fa cinquanta anys que pinta els mateixos temes, no ha sentit la necessitat d'evolucionar cap a cap -isme ni cap a l'abstracció ni res: allà està on estava, com els seus paisatges, les aigües del Mediterrani, els horts de la Ribera, les barques dels ports de Xàbia i Dénia, les paret al sol plenes de flors, les palmeres, les finestres amb reixa, les gerres i els cossis... Enguany, ha afegit al repertori el castell de la Reina Mora de Benifairó de la Valldigna, que he reconegut només entrar a la sala. La cosa és que li ha fet un cel diferent, amb pinzellà d'aquareŀla a l'engrós, deixant marcat el gruix de color. La bona evolució, la voluntat del gest i la precisió de la idea.

En l'exposició de quadres de Sorolla que hi ha al museu Sant Pius de Valéncia —sic i snif toponímics— hi ha quadres inspirats i iŀluminats per la posta del sol. Les explicacions de la coŀleció Masaveu estan en castellà, valencià i anglés, inclosos els títols dels quadres. Des d'eixe cert punt de vista que mos té sempre inquiets, no està malament que el valencià vaja en segon lloc, perquè aixina resulta que qui va en segon lloc es situa al centre. Per una «casualitat» ordinal —iŀlusa i passatgera, però constatable— el lector en valencià deixa de ser marginal, qui llig els plafons explicatius en valencià s'ho pot mirar des del mig de l'espai, en una estranya situació de predomini lingüístic valencià al propi país. Són sensacions que haurien de ser no sols casualitats ordinals, sinó ordinàries.

I bé, això no lleva que la lectura mostre en alguns paràgrafs alguns errors de traducció, com ara el quadre «Després de post el sol», que apareix com a «Després de posat el sol». La xiqueta s'ha quedat «posant» a soles davant les agones insinuades pel rastre dels pinzells. L'encert i l'errada al centre.

Me s'ocorre traduir un article per a la Viquipèdia. Ho faig adaptant l'article «Underworld Painter» 🔗 de la Wikipedia (mirant un poc també la versió francesa). Només ho faig per a aprofitar que l'Institut d'Estudis Catalans em va indicar que el nom preferible d'eixe pintor o d'eixe taller de pintura era «Pintor de l'Inframon», 🔗 en lloc d'altres possibilitats que apareixen en altres llengües, com ara de l'hades. I menys encara de l'«infern» o dels «inferns», que s'apartaria del món clàssic grec i, segons comenten, s'acostaria al món cristià posterior.

No ha segut complicat fer l'article, però hi ha encara un munt de detallets que desconec o que veig que han d'aparéixer en l'estructura i encara no sé com posar-los. Hi ha fitxes d'explicacions en la Viquipèdia sobre tots els detallets, però diria que tenen molta redacció, no sempre van al gra i encara me se fa difícil entendre'ls, no estic encar prou immers en les convencions. Anirem polint-ho.

Uf, açò de l'inframon grec no m'evita el contacte amb l'inframon climàtic i polític actual, on encadenem les informacions catastròfiques de la sequera i la falta d'aigua amb la pretensió d'augmentar el turisme per terra, mar i aire, com si una cosa i l'altra no tingueren cap relació i com si els periodistes no foren capaços d'establir-la per a arredonir correctament —¿i èticament?— les seues cròniques.

Les parets tenien orelles. També tenen mirades.

Marina Puche ha deixat dibuixada una vida en dorment que decora un carrer de València.

Com que el grafit el firma Sunra i no Banksy, la paret del carrer d'En Pina no corre perill.

Tornava de comprar per la plaça sense nom entre el carrer de la Raga i el de Morella. Una ficció enrabiada convida a alleujar el record.

Visite l'exposició d'aquareŀles de mon tio Mariano Mosquera Mata. Al palau de la Marquesa de Montortal de Carcaixent. N'hi ha una antiga de 1984, que servix de contrapunt tècnic per a observar l'evolució en l'ús del color i dels contrasts, que ha tendit a agarrar força expressiva i càrrega de pigment de manera precisa i, segons mon tio mateix, «atrevida», perquè la pinzellada de l'aquareŀla ferix, i si en poses una de més, el quadre mor.

Com és habitual, comentem coses de dialectologia i sociolingüística. Al mateix temps que és fàcil pensar que els jóvens parlen traduint del castellà, solem aportar «nivell» a l'expressió amb paraules de «prestigi» (variants literàries, formes prioritzades per la normativa docent, geosinònims catalunyesos...), reproduint aixina un prejuí que devalua el comentari sobre la pobresa del llenguatge juvenil.

Mon tio i la meua família, en general, són un pou de riquesa lèxica, sobretot quan no noten que els estic escoltant. Per tant, aprofite per a interrogar-lo per coses de les fitxes lingüístiques, com ara això que demanava un collistaire l'altre dia i que jo no coneixia: «atenta't bé»,* que sí que coneix, que pronuncia aixina i que corrobora que vol dir «ves espai, assegura't». En canvi, allà no és terra de bous i diu que no coneix això de «tindre un bon bovalar». A banda d'això, encara que tampoc coneix la paraula favaloi, em conta l'anècdota del malnom d'un tio seu, el tio faveta, que prové d'una personatge que va interpretar al teatre del poble.

Em palpe les vestidures, per si de cas hi ha rastre del còvid, i me'n torne a casa.

---

* Per no complicar l'escriptura, crec que seria millorar pensar en «atent» i escriure-ho «atentar-se», tal com arreplega el Tresor del valencià meridional de Tormo, Carbonell i Colomina (2012).

Un quadre amb una barca vora el moll del port, amb la inclinació exacta sobre l'aigua corresponent al pes de l'home que la desequilibra mentres baixa... Una aqüareŀla que reproduïx exactament la fotografia que la inspira, segons l'opinió de l'expert que ho està mirant. És a dir, ja s'havia inventat la fotografia.

Ho senc de passada durant l'exposició de quadres. Hi ha detalls que l'ull comú no veu, però que els experts en els detalls de la vida no perden de vista. L'expert també és pintor i fa pastels molt bons, diuen. A més, em sembla que pinta del natural, per la forma com comentaven la reproducció de fotos.

L'apreciació estètica no es mesura científicament. Vam poder aplaudir els quadres.

Vam topar amb Josep Lozano pel carrer dels Abaixadors de València. Li comente les fotos que vaig vore de la celebració que van fer de la seua promoció de l'institut d'Algemesí, on va topar amb mon tio, «que pinta aquareŀles i estan molt bé». Tots estan ara de vacances permanents. Me se queda mirant i amolla: «Fornillet, ¿eixa te l'havia dita?» Li dic que no i me l'apunte. Coses d'Alginet i d'Alfarb, «els de la botja», que diu. Me'l mire i em veig de menut, davant del paper blanc amb la llapissera, mirant d'imitar els traços fins i proporcionats del paisatge que s'acoloriria amb aigua, dedicació i molta traça. La cosa és l'aigua, com sempre.

Combines les simfonies cinquena i setena de Ralph Vaughn Williams amb quadres de Karl Friedrich Lessing i és com si entrares en un noveŀlot del segle xix. Una modernitat absoluta, si penses que acabem d'estrenar una era política que pretén tindre un poc d'èpica i heroisme ètic.

Està clar que continuarem amb les interferències dels altres gèneres de la creativitat humana, com ara els acudits cruels sobre els jueus o les víctimes del terrorisme que va difondre l'actual regidor madrileny Guillermo Zapata per Twitter fa uns anys, quan no tenia cap càrrec, tal com comenta Nacho Vigalondo en «Este es Zapata» (Eldiario.es, 15.06.2015) . Hauríem de revisar no tant els acudits, sinó els comentaris «polítics» d'uns quants dirigents polítics (del pp, especialment) que ara mateix deuen estar exigint la destitució de Zapata. Em sembla que no els salva ni el context, i els ciutadans els han continuat votant. L'error dels casos d'ara mateix és la falta de previsió que la transparència té també eixes obligacions: eixe debat s'hauria d'haver tingut en la tria dels candidats i durant la campanya electoral. Els ciutadans hagueren decidit la importància del context, de la llibertat d'expressió i de la proposta política.

Dit això, la millor eixida que he vist —me l'ha enviada Takse—, comparable a les Woody Allen, El Gran Wyoming o Santiago Segura sobre ells mateixos i les seues circumstàncies, és la d'Irene Villa, víctima del terrorisme, que es riu de sentir-se dir «dona explosiva», tal com comenta Iñigo Sáenz de Ugarte en «Sobre el Holocausto, el humor y la política madrileña» (Eldiario.es, 14.06.2015). L'acudit de Sarah Silverman demana un poc de sentit comú:

La meua neboda em va dir:
– Tia Sara, ¿sabies que Hitler va matar 60 milions de jueus?
La vaig corregir i li vaig dir:
– Crec que és responsable d'assassinar 6 milions de jueus.
– Ah, bé... ¿Però quina és la diferència?
– La diferència és que 60 milions és imperdonable, joveneta.

Les aquareŀles de mon tio Marià, la vespra del dia eixe en què mos alliberen la nació segrestada la resta de l'any, són la porta del paisatge valencià costaner i vilatà. A vora mar, pels espadats de la Marina, pels mercats de terrissa i vidre, pels parcs de Carcaixent, per la Ribera, la Costera o per Mallorca, el mediterrani viu dels ports i la peixca, la casa de l'hort, el racó medieval de la ciutat moderna. Amb l'aigua i el toc imprecís d'un pinzell que s'estima el seu país.

Li va agradar a ma mare l'exposició de Manolo Valdés en l'almudí. El catàleg de l'exposició, veges el trellat, no el venien allí, sinó en l'ajuntament. Tirem cap al centre, passem per Abacus, on compra el llibre dels moments esteŀlars de la ciència d'Asimov per a regalar-li'l a un xic de quinze anys. Eixim d'allí i provem a dinar en Vuelve Carolina després de consultar les possibilitats de la carta, on calia que hi haguera plats lleugerets i verdets. L'ensalada d'algues amb círvia marinada s'ajusta al paladar de ma mare, que ja pot gaudir de l'ostra Gillardeau i de l'arròs amb llamàntol. Llàstima que a Quique Dacosta no li haja pegat pel detallet amable de tindre la carta en valencià. En fi, mos acostem a Fnac, on ma mare busca Les metamorfosis d'Ovidi, perquè els llibres és millor no haver-los de tornar.

Pegue una volta per l'almudí de València, per vore l'exposició d'obres de Manolo Valdés amb ma mare. Anant cap allí em recorda que quan tenia quinze anys, és a dir, cap als anys cinquanta, es va allotjar en l'Astoria i que va vore una exposició en el palau del marqués de Dosaigües. La tia Pepeta la va impactar en reconéixer en la decoració d'un plat la mà de Picasso.

Arribem a l'almudí i, casualitats de la vida, hi ha una tal «viuda nabello» en una de les pintades del segle xvii de l'interior de l'edifici entrant a mà dreta. No crec que el «Na» siga el tractament perquè no sembla que en posaren en eixos murals. Tampoc posaven els accents, és clar, i per tant continuem sense saber si el cognom era pla o agut. La mà de l'art no sempre s'ajusta a l'ortografia.

Agafem una oferta de l'ave i mos acostem a Madrid. Ja veus, ha de ser Madrid, jo que tinc molt més interés en tornar a Barcelona o fins i tot a París. No, a Madrid, on no és possible triar el català com a llengua vehicular. Segur que Wert ho resol ràpidament: en València, castellà; allà, català. ¿No? No, és clar. A tres-cents per hora no sap massa bé cap a on.

Bé, una volta per una exposició de Gauguin on el més interessant van ser els quadres que no eren de Gauguin i comprar la làmina del Der Traum de Franz Marc que volia la filla rossa i riallera d'una companya. Una volta pels carrers de Cervantes, de Lope de Vega, de Quevedo i voltants, Martínez Pujalte que entra a l'església del crist de Medinaceli —vés a saber per a què— i acabem dinant en la sidreria Zerain, que té vàters acceptables i molt bona qualitat en els productes i en l'elaboració. I un descobriment del seu celler, el vi Señamaría (2010, garnatxa vella): molt suau, aromàtic, redó, molt bo. El preu, doncs, alt, ajustat a la qualitat i a la quantitat.

Naturalment, peguem una volta per la Gran Vía fins arribar a la plaça de la Puerta del Sol, passant pel carrer de la Montera. Loteria, es veu que cal comprar loteria. Fem cua, com tots, i evitem les paradetes improvisades que atrauen a crits pels voltants. Tornem per un altre carrer i topem amb El Gato Negro, buit. Deu ser un senyal, un altre dècim. Ei, que jo no hi tinc el més mínim interés, perquè a mi em toca sempre la loteria del no jugar-hi. Esta volta Takse vol que faça una excepció i no puc dir que no.