L'adjectiu natural apareix en el diccionari 🔗 amb algunes accepcions que tenen variacions significatives (per a això són les accepcions, supose). Però diria que en falta una: 'cosa bona i indiscutible'. Molt sovint és un comodí argumental que sol aconseguir l'efecte de la pedra filosofal. I no cal dir res més, m'ix aixina de natural.
Estan —i estem— preocupats per la desinformació... Però en realitat, trobe que si acceptem que mos vagen canviant els noms de les coses, d'una banda, mos quedem desconcertats, perquè pareix que siguen nous perills contra els que no tenim recursos; i per una atra part, mos atrapen en una teranyina de conceptes que pareix que aporten certeses sòlides i útils, quan en realitat són la mercaderia fraudulenta de sempre, amb el matís que, com sempre, els qui mos deixem embrollar, ho fem massa carregats de raons... Atra volta com sempre.
Ni desinformació ni romanços de posterveritat o de veritats alternatives... Les mentires, els enganys, les estafes, els fraus, les falsedats, les fal·làcies, la demagògia i més que n'hi han, són els termes coneguts i quotidians i que identifiquen perfectament tot el repertori de velles tàctiques amb què els humans gestionem en societat les nostres dèries, afectes, malíccies i odis, sobretot per a cometres inequitats, iniquitats i injustícies. La història en va plena, però sempre podem trobar matisos («Confiança i postveritat: una reflexió amb Hannah Arendt» d'Alfons C. Salellas, Núvol, 30.03.2018) 🔗 per a justificar-mos.
La periodista Teresa Ciges publica en la revista Saó (núm. 506, octubre del 2024) un article ben ideat sobre els marcs mentals que mos condicionen la percepció del món i l'elefant eixe de George Lakoff. 🔗 A més de l'exemple conegut de l'elefant, també comenta l'estratègia de manipulació retòrica del discurs públic:
Un els exemples que el lingüista assenyala és la conversa sobre els impostos, en què els conservadors solen utilitzar el terme «alleugeriment de la càrrega fiscal», un marc que suggereix que els impostos són una cosa negativa que cal reduir.
Diria que un atre exemple del que mos fan engolir és que en lloc de dir-los depredadors classistes i retrògrades a la dreta i la ultradreta els hajam de denominar «conservadors». «Conservadors» està fixat i bloquejat en benefici seu, i ham hagut de carregar amb «conservacionista», que sona com «papista», «feixista» o «creacionista», termes que han acabat tenint un sentit despectiu quasi més pel sufix que pel fons ideològic que representen i que hauria de ser el que els desqualifica per al bé comú —en el mateix sac hi ha, és clar, «anarquista», «socialista», «comunista» o «feminista», que s'han vista afectats per eixe marc mental creat a través del sufix. I diria que, per diferents vies, l'efecte arriba a «arabista», «clarinetista» o «excursionista».
Al final, diria que l'article falla per la base, perquè pretén que pensem en el País Valencià i, en lloc de titular-lo «No penses en el País Valencià» ha contribuït a estendre un dels últims recursos de despersonalització i aculturació que periòdicament llança la dreta espanyolista —vaja, una víctima del sufix—: «No penses en la terreta»... Teresa Ciges, ¡es tractava de no pensar-hi!
Val, el Més 324 de dimecres de la setmana passà (29.09.2024), ¿què fem amb recurs retòric que va utilitzar l'historiador Josep Burgaya per a contradir els arguments de l'advocat Jaume Alonso-Cuevillas? La tinta de calamar o la faŀlàcia de l'espantall, si volem vestir-ho un poc amb una denominació eufemística, va empastrar la credibilitat de l'historiador.
Cap al minut 37 del programa, Jaume Alonso-Cuevillas diu: 🎬
Espanya té una llei de secrets oficials de 1968, una llei, per tant, pròpia d'una època de dictadura, una llei signada per Franco i Fraga Iribarne, una llei que posa massa secretisme respecte a coses que s'haurien de conèixer, una llei que no té equiparació amb altre països europeus.
A rengló seguit què «opina» diu Josep Burgaya que ha dit l'advocat Cuevillas:
Altra cosa és de que..., respecte al que ha dit l'advocat, hi ha un parell de coses que a mi m'interessa destacar. Una és dir que no hi han documents classificats em democràcia: això és mentida. [...]
Burgaya també és polític —com ho ha segut un temps l'advocat—, però això no hauria de validar eixes giragonses amb la veritat, com si les opinions hagueren d'anar adobaes sempre amb partidisme i mala intenció. Eduard Voltas, fent funció de periodista, ho va voler reparar, però Burgaya: «En tot cas, jo he sentit això», va preferir que la realitat no li desmentira el seu argument faŀlaç.
Ja està, per a evitar que el correu de Gmail m'envie missatges a la paperera i haver-los de rescatar a posta, no han funcionat les possibilitats que dia Google en l'ajuda, però sí que ha funcionat crear un filtre que envie els missatges d'eixe emissor a la safata d'entrà. Ho he provat de casualitat i ja està, ja no me'ls ha enviat a la paperera ni els ha fet desaparéixer. Espere no pedre'm els avançaments del Diari la Veu del País Valencià.
Aixina i tot, estic sobrecarregat de notificacions, avançaments i endarreriments. La informació, com cantussejava el Grasset, «és una selva» —ho ha aprofitat per al programa que fa ara de vesprà... Això em recorda que tinc pendent mostrar com va quedar en evidència la tergiversació fal·laç de Josep Burgaya en el Més 324 de dimecres de la setmana passà. Va ser tan gros el filtre de tergiversació que crec que Burgaya hauria de demanar disculpes, perquè una cosa són opinions diferents i una altra el recurs a la faŀlàcia de l'espantall 🔗 que va fer servir per a atacar Jaume Alonso-Cuevillas.
Anirem fent.
Sobre la decisió de Pere Aragonès d'abandonar el parlament després dels resultats electorals negatius que ha patit el seu partit, hi ha hagut expressions que semblen equivalents, però que fixen idees diferents:
Ja sabem que els sinònims no són tan equivalents com pretenen els diccionaris de sinònims, i moltes paraules que semblen equivalents pel sentit en un context determinat, probablement amaguen càrregues intencionades que s'utilitzen per a expressar idees diferents de manera implícita, sense exhibir-les.
Ser conseqüent o ser responsable, patir les conseqüències o carregar amb la responsabilitat... Tot depén del mèrit que li vullgam llevar o donar. La cosa és que jo també esperava més i entenc que, en vista de les conseqüències de la seua gestió, ha sabut fer-se càrrec de la seua responsabilitat. L'haurien de tornar a reelegir alguna volta, ara que sabem que és conseqüent i responsable, tot alhora. No abunda això. I perquè em va agradar molt la cerimònia de presa de possessió. Va ser un bon inici. Llàstima.
Quasi sempre hi ha una manera millor de dir les coses, però la solem trobar massa tard. Espere hui haver-la trobat i que el que pense enviar com a proposta alternativa a una proposta ortogràfica sobre les paraules compostes, siga la millor manera de dir-ho. La millor per ara: segur que després de dir-la o d'enviar-la trobe que la podria millorar.
De totes formes, si hem d'estar patint per eixa fatalitat expressiva, alguns no diríem mai res —sempre n'hi ha que està molt pagat de les seues ocurrències i no call ni baix l'aigua—. Però tampoc deu ser saludable ni positiu el silenci per por de l'error. L'error és repara, s'ha de reparar. En canvi, moltes voltes sí que convé el silenci quan pensem que el conflicte o la controvèrsia amb els interlocutors no seran entesos com a dret a la discrepància ni rebuts amb acceptació democràtica. Per això, si davant de mosatros mos se presenta l'ocasió de salvar una reacció estúpida, prepotent o violenta, convé aprofitar-la. Altrament, haurem d'estar atents a reparar els errors que es produïxen en les reaccions mútues durant eixa classe de debats o enfrontaments estèrils.
És a dir, per si de cas, vaig a esmenar-me abans d'esmenar algú altre. Això sí, en este bloc, com que en realitat parle per a mi mateix, em descuide bona cosa les esmenes prèvie. I és una llàstima, perquè també veig que em vindrien molt bé (i Takse m'ho retrau de tant en tant).
Hi ha qui fa referència a un fragment d'un escrit de manera peculiar. En lloc d'utilitzar els típics recursos directes amb els verbs habituals dir, escriure, esmentar i altres semblants, que possibiliten la referència «quan diu», «on diu» i variacions, hi ha qui preferix altres fórmules. He vist que Joan Bastardas (Diàlegs sobre la meravellosa història dels nostres mots) 🔗 utilitza una localització que m'ha semblat curiosa: «en un lloc». Cal tindre en compte que solem considerar, convencionalment, que els llibres no són llocs localitzables, i per això solem utilizar la preposició «en», que indica que el contingut al qual mos referim està en l'interior.
A més d'eixe cas, Enric Iborra és l'usuari per exceŀlència de la paraula pas en l'accepció 'passatge, fragment d'un text'. En qualsevol dels seus llibres podeu trobar l'expressió «en un pas», i si no esteu acostumats a eixe tic de l'autor, vos podeu quedar pensant si és una errada o si volia dir alguna altra cosa. Dic que Entic Iborra és l'usuari per exceŀlència per no dir en exclusiva, perquè és possible que hi haja algú més que haja pensat d'utilitzar eixa possibilitat. Per exemple, en la xarxa trobe que Àngel Ferrero utilitza eixe recurs en alguns articles del diari Públic, 🔗 i algun cas més (com ara Jaume Aguilar, Estatut epistemològic i estratègia comunicativa del mite a Plató ), i poc més, incloent el mateix bloc La Serp Blanca 🔗d'Enric Iborra, naturalment.
També apunte altres coses en les pàgines blanques de cortesia dels llibres, com ara el lèxic peculiar o inusual, però també quina accentuació utilitzen, si concorden o no el gènere del participi amb el pronom, la forma dels incoatius que preferixen, etc., i molts trets que solen ser decisions editorials i no dels autors. Un contrast que també m'ha cridat l'atenció, és l'abundància d'ús de la conjunció però dislocada. Amb més precisió, seguint l'estudi d'Òscar Bladas («Posició i funció dels connectors a més (a més), però i doncs en català escrit i oral», 2008), la utilització de però com a «connector parentètic», que és recurrent en el cas d'Enric Iborra. Tal com explica Bladas parlant —diríem— d'«un pas» de J. M. Castellà (Oralitat i escriptura, 2004):
[...] en textos orals informals (conversa col·loquial) i formals (classe magistral) predomina el però conjunció amb ús textual, mentre que en textos escrits formals (prosa acadèmica) augmenta l’ús de però com a connector parentètic
Certament, el text de Joan Bastardas es presenta com un diàleg i, per tant, vol acostar-se a l'oralitat. En canvi, els llibres d'Iborra pretenen tindre no tant més formalitat com més «literarietat», sobretot per la matèria que tracten, això que diríem la literatura d'alta volada, els cànons literaris.
De totes formes, trobe que la confusió entre les causes i les conseqüències fa que arribem a decisions no sempre encertades: si vullc pintar un text amb un vernís literari, afegiré uns «però» com a incís allà on em parega, en lloc de posar-los com és «normal» o en lloc de no posar-los, si no calia. És a dir, «si vullc pintar, però, un text amb un vernís literari, afegiré uns “però” com a incisos allà on em parega, en lloc de posar-los, però, com és “normal”, o en lloc de no posar-los, si no calia». Com si calguera, però.
El cadell feixista crescut a les casernes dels Aznar, Casado i companyia vivia com la tènia solitària en les profunditats intestinals de l’Estat i eixia de tant en tant per a serveis d’urgència, però ara s’ha apoltronat en escons i tribunals.
Estos dies m'ha passat que algú m'ha replicat en un debat en la xarxa: «sé amb seguretat». Amb això pretenia corregir unes dades anteriors que jo havia aportat al debat. En canvi, jo tenia davant dels ulls una experiència diferent. És a dir, jo sabia «amb seguretat» que la meua experiència era diferent.
Per evitar debats sobre el buit, no li vaig dir al meu interlocutor que el seu coneiximent era incorrecte, perquè és possible que les seues dades siguen diferents. Em vaig preguntar, en canvi, com pretenia tindre realment eixa seguretat tan absoluta respecte a fets que no podia estar segur de compartir. Al cap i a la fi, en eixe debat estàvem connectats per la xarxa, la qual cosa, a pesar que sembla que aproxime a tocar, en realitat inclou molta distància.
Em va saber mal al principi que em replicara amb tanta seguretat, més encara perquè es tractava de la difusió dels continguts d'un programa informàtic en què eixa persona havia deixat de participar uns mesos abans. ¿Com podia estar tan segur que no hi haguera hagut un canvi per qualsevol motiu i que ell ja no l'haguera conegut? Vaig tornar a comprovar les meues dades i, vaja, «amb seguretat» confirmaven que l'afirmació del meu interlocutor no era tan certa com es pensava.
En fi, cal anar espai amb eixes afirmacions que no s'han comprovat o que no s'emmarquen en un context comprovable. Perquè aleshores eixa seguretat, en lloc de ser una garantia d'encert, és fàcil que esdevinga un error segur. Fins a on jo sé, les meues dades eren correctes.
Una veïna —crec que és una xica— assaja el concert d'Elgar per a violoncel (opus 85). A voltes quasi que li ix bé el trosset més conegut.
Evidentment, em venen al cap els vídeos sobre la interpretació de Jacqueline du Pré. Hui havia pensat de tornar a comentar trampes argumentatives, com ara les d'ahir de Joan Julibert que, de manera prou irrellevant, nega que siguen legals els partits independentistes en Alemanya: el Partit de Baviera du en el seu programa aconseguir un referèndum d'autodeterminació: «Zu diesem Zweck wollen wir zu gegebener Zeit einen Volksentscheid über die bayerische Unabhängigkeit herbei-führen.». Em sembla que això és prou independentista i, de fet, tal com pretén la constitució alemanya, no posa en perill l'existència de la República Federal d'Alemanya.
En realitat, el que hauria de ser antidemocràtic i il·legal és que això de la «unitat» de l'estat o de la nació vaja per davant —a Portugal, a Espanya o a on siga— de la diversitat en el respecte als drets humans i a les possibilitats d'organització democràtica de les persones. Ah, sí, el món és com és i els poders sense fiscalització ni contrapoders, fan plorar. I no en el sentit que em cau la llagrimeta amb el documental sobre Du Pré i el concert d'Elgar.
Estaven oferint un debat documentat —i evitant l'argumentació militant a l'engròs— sobre la situació de la llengua catalana a Catalunya en Els Matins de tv3 ahir divendres (28.06.2019):
El programa 30 Minuts d'aquest diumenge avalua l'estat de salut del català amb el reportatge «Lletraferits». Sabrem quines són les amenaces per al futur del català amb la codirectora del reportatge, Mariona Bassa, i la vicepresidenta de la Plataforma per la Llengua, Mireia Plana.Arriba el moment de les intervencions dels col·laboradors del programa; en este cas, l'advocat penalista Carles Monguilod:
T'ho dic perquè jo he vist..., jo he vist..., en la pràctica judicial, jo he vist la gent que en fa una militància d'això que prefereix no comunicar per reivindicar l'ús d'un idioma que, evidentment, ha de ser protegit.La periodista Sara Muñoz li diu que això no ho ha vist mai i ell continua:
«Són tan excepcionals els casos, que per això els poso com a exemple que no és significatiu.»
No cal dir que ell reivindicava la «normalitat» i la «comoditat» d'utilitzar tant el castellà com el català. I ja sabem què vol diu eixa «comoditat» que consistix a haver de renunciar a l'ús d'una llengua que suposadament hauries de poder utilitzar amb «normalitat».
El que m'ha cridat l'atenció —entre altres coses, com ara quan diu que ell «ha vist intèrprets de català-castellà sense cap problema», i ha fet una cara que no s'ho crea ni ell; m'ha vingut al cap el replicant de Blade Runner: «He vist coses que vosaltres els humans no us creuríeu mai de la vida. He vist com atacaven naus incendiades més enllà d'Orió. He vist raigs-C que brillen en la foscor de la Porta de Tannhäuser.»— ha segut que exposara un cas «excepcional» i, per tant, no significatiu, tal com ell diu.
Si l'exemple era excepcional i no significatiu, podem concloure que la seua exposició pretenia, precisament, dotar-lo de valor i de pes. Almenys, pretenia dotar-lo del pes negatiu suficient per a poder proposar la seua posició còmoda i, segons ell, no militant, de manera contraposada favorablement davant l'excés negatiu que acabava de mostrar.
Es tracta de trampes argumentatives. Més avant del debat, la seua posició ha segut justament la contrària: restava valor a un exemple que mostrava una militància equivalent i contrària de la que ell havia exposat: «És que no existeix aquest jutge, perdona, ¡no!». Però quan li repliquen i li insistixen taxativament que sí que existix, aleshores diu:
Però és l'excepció... A veure, és l'excepció... Perdona, és que estàs parlant d'allò que jo faig cada dia.
La periodista Mariona Bassa li accepta que és cert que eixe cas és l'excepció. I és l'excepció perquè els ciutadans eviten trobar-se amb eixe problema i renuncien a parlar en català.
En qualsevol cas, el que m'ha interessat era el fet que el primer cas excepcional exposat per Carles Monguilod ell el considerava rellevant com argument exemplar; en canvi, l'«excepció» mostrada per les companyes de debat, no era vàlida per això mateix, perquè era una excepció. Males pràctiques habituals en els debats.
Això sí, caldria comprovar si l'excepció del jutge que incomplix els drets lingüístics dels ciutadans continuaria sent excepcional si els ciutadans no renunciaren prèviament a fer valdre eixos drets davant els poders de l'estat.
I no analitzaré el fonament dels arguments de Carles Monguilod en este debat (veg. «Si ho diu en Carles Monguilod...» de Manel Salvador, Diari de Girona, 11.03.2019), que estan reblits de termes com ara «normalitat», «comoditat» i, encara, «educació», és a dir, cortesia o, més aviat, submissió lingüística sistemàtica davant qui siga que adduïxca que desconeix el català.
L'advocat deu ser un bon penalista, i de tant en tant participa en debats sobre la llengua (m'agradaria saber què degué dir en una taula redona del 28 de setembre del 2007 sobre el tema «La llengua i el dret: el paper dels advocats»). En tot cas, si preferim que els catalanoparlants continuen podent exercir els seus drets lingüístics, haurem d'anar un poc més enllà de la «comoditat» de treballar en castellà en els tribunals. Per a que mos entenguen realment. ¡I tant!
L'adjectiu radical sol anar associat a l'esquerra. És quatre o més voltes més habitual que eixe adjectiu aparega amb esquerra que no amb dreta. Per això, em sembla indicatiu d'algun biaix ideològic que hi haja qui qualifique l'assassí d'Estrasburg de «radical», ja que si es tractava de religiós integrista o fanàtic, doncs, no és que siga «radical». De moment els diccionaris definixen el radicalisme d'una manera més comprensible i democràtica:
Corrent de pensament polític que propugna, d’una manera democràtica, reformes profundes o canvis substancials de les estructures polítiques i socials de l’Estat.
Per tant, si el radicalisme és un corrent de pensament democràtic i l'adjectiu radical sol anar lligat a l'esquerra, quan s'utilitza per a qualsevol acte o activitat que ni són democràtiques ni són d'esquerres, sinó que serien totalment contraris al radicalisme, deu voler dir alguna cosa. I no deu ser que mos entretingam amb els seus jocs de paraules.
Els problemes mal gestionats poden convertir-se en conflictes; ben gestionats, poden ser una oportunitat per a millorar la gestió de l'administració. Es fàcil endevinar cap a on tiraran la indolència i la desídia polítiques i administratives. ¡I com els agraden les faŀlàcies!: «Si és funció vostra, ho feu; si ho feu, és funció vostra». He eixit de casa sense paraigües, per tant, no plovia.
Contra el que havia conclòs precipitadament jo ahir, resulta que sí que existixen la meronímia i, per tant, l'adjectiu meronímic -ca. M'ha respost atentament Xavier Rofes (de l'Oficina de Gramàtica de l'iec) i m'ho ha explicat. Cal dir que la referència més accessible que m'ha donat és la Viquipèdia. Pel meu compte faig la cerca en alguns altres llocs i arribe a l'Office Québecois de la Langue Française (s. v. meronymie), a partir del qual propose la definició següent:
f. Relació jeràrquica entre dos conceptes o dos signes lingüístics en què el primer és una part del tot constituït pel segon. Podem dir que hi ha meronímia entre la paraula roda i la paraula bicicleta.*
Per tant, tant el jutge Llarena com el màster de Cristina Cifuentes es troben en relació meronímica respecte a alguna cosa. A poc a poc va aclarint-se de quin concepte (de pàtria, d'estat, de democràcia...) o de quina ideologia (de bandereta, autoritària, prepotent, intolerant...) formen part cada un pel seu costat... ¡I «Dios en la de todos»!
A pesar de la victòria del Barça contra el Chelsea, em pare a reflexionar sobre la utilitat de les derrotes. Com ara descansar, llegir i no estar pendent del televisor... Més que la utilitat, es tracta de la necessitat de preveure les derrotes. I, així, de poder-les assumir amb avantatges. Shimon Tzabar explica —no sé si de manera humorística, que no he sabut vore els acudits del seu llibre The White Flag Principle: How to Lose a War (and Why)— els procediments que convé seguir per a aconseguir unes bones derrotes.
Enmig d'un procés negociador com és l'activitat sindical, em sembla que m'he convençut que tot són derrotes, habitualment petites, però consecutives. Llavors, més valdrà tindre una certa seguretat en la derrota, uns refugis i unes compensacions pels somnis que no podrem materialitzar. No els abandonem en la derrota, perquè els podem convertir en la fita que no aconseguim mai, però que mos guia en el camí.
La paraula que m'ha rondat durant tot el dia seria confusió: confonen el periodisme amb el partidisme, confonen la justícia amb el poder de restringir els drets dels altres, confonen la pluralitat amb el fet de monopolitzar una «pluralitat» de mitjans, confonen l'egoisme amb la reivindicació, confonen contradicció amb interés dissimulat... I tots saben que no hi ha cap confusió i que es veu a una hora de camí.
Toca assemblea. Faig llista de qüestions en discussió i que supose que haurien d'eixir en la meua intervenció. Després, improvise, perquè veig que n'hi ha massa coses i la llista me se queda sempre incompleta, sempre massa curta. Al capdavall, la realitat em desballesta el guió. Costa de casar els punts de vista, les idees prèvies, els prejuís, la capacitat de posar-se en el lloc de l'altre i la voluntat de no pensar que qualsevol cosa que es diga que parle de tu siga un intent d'ofendre, sobretot si t'ofens amb massa facilitat.
I ja n'hem fet una altra. Segurament hem avançat algun centímetre, però no sé cap a on. Açò no s'acabarà tan fàcilment i n'hem de continuar parlant. I les paraules dites esdevindran retrets. Sort dels silencis i els pensaments matisats per la precaució.
De vesprada, sort, arriba per correu el Keynes de Robert Skidelsky. Lectures per a l'altra vida, diu Takse.
També hui reunió de negociacions sense massa sentit. Introducció, nuc i desenllaç esbravat. Seria hora ja que el repertori d'excuses i justificacions sense fonament que arriben a amollar anara acabant-se, perquè pareix increïble que la següent siga encara més estrambòtica que l'anterior. Estic arribant a pensar que per a alguns es tracta només d'una representació teatral que va variant entre gèneres: comèdia inicial, comèdia romàntica fins i tot, drama —sàtira entremig, per a relaxar-se—, èpica que desemboca en tragèdia, noveŀla història, policíaca, teatre costumista, teatre d'avantguarda i, finalment, supose que era inevitable, una barreja de teatre de l'absurd, picaresca, tebeo i contes infantils.
Mentrestant, estic en silenci, me s'unfla la vena i faig el meu discurs sobre les inconseqüències que estic escoltant. Acabe amb el cap com un bombo. Sé que n'hi ha moltes solucions per als problemes, que no sempre són problems i solucions senzills, però que tenen remei. No volen vore-ho i sentir-ne parlar. De fet, veig que les marginen conscientment. És possible que tinguen interessos que desconec que els induïxen a tot eixe repertori de palla inteŀlectual. I també podem triar entre l'estupidesar i els prejuís. Ah, i les malíccies, factor que oblide massa fàcilment.
Me'n vaig a suar-ho pel riu: 07:12 + 07:13 + 07:11 + 07:15. Al tram-tram, expressió que encara no apareix en el diccionari, però hi anem anant.
