Cap llibre no pot existir per ell mateix; sempre es troba en una relació de suport i de dependència en esguard dels altres; és un punt en una trama.
Michel Foucault, «Resposta al cercle d'epistemologia», L'ordre del discurs i altres escrits, segons la traducció de Pompeu Casanovas.
Falta avui un gran poeta que pregunti com es corromp el cor quan la riquesa material mou el món sense cap volta que l'aturi.
Maria Bohigas Sales, «Els miserables», Núvol, Nadal 2025.
Va ser aleshores que va tenir una epifania: el món estava ple de problemes greus com la pobresa, les malalties infeccioses, la sobrepoblació, l'erosió del sòl, la contaminació o la corrupció de la política. La característica més comuna de tots aquests problemes era la complexitat. De fet, els problemes eren tan complexos, que només entendre les ramificacions que comportaria qualsevol intent de solució estava fora de l'abast de qualsevol ment humana.
Xavier Sala i Martín, «Douglas Engelbart: augmentar l'inteŀlecte humà», Entre el paradís i l'apocalipsi.
Res no autoritza a pensar que un poble que només respecta un contracte per raons pràctiques no l'incomplirà el dia que trobarà que l'incompliment és més profitós.
Julien Benda, «Vue d'ensemble. Pronostics», La trahison des clercs.
Sense pressió social, sense ruptura real amb les estructures de poder, sense una ètica que torni a vincular llibertat amb responsabilitat, el dret és quelcom absurd.
Magda Polo i Pujadas, «Epstein i els sofistes», Núvol, 17.02.2026. 🔗
Una societat que no humilie els seus membres.
Gustau Muñoz Veiga, «La mala imatge dels valencians», Espill d'un temps.
El fals moderat va omplir la seua compareixença d'atacs contra tots amb els quals va intentar projectar una imatge de grandesa típica d'aquells que no reben l'admiració dels altres i sobreestimen les seues capacitats. En psicologia s'anomena síndrome d'hibris i s'associa a persones amb un ego exagerat, un menyspreu continu per les opinions que no són seues i una incapacitat manifesta per reconéixer la pròpia ineptitud.
Esther Palomera, «Feijóo y su lección de grosería», elDiario.es, 02.02.2026. 🔗
Només hi ha democràcia quan una nació té un model econòmic basat en la producció de tecnologies estratègiques i, a més a més, el poble s’organitza en sindicats, associacions civils i partits polítics que defensen els interessos d’aquesta majoria productiva contra l’extracció de les elits i d’altres nacions rivals.
El que més em fascina no és que tot això haja passat davant dels nostres ulls. El que més em fascina és que tantes persones d’esquerres, en lloc d’estar emprenyades per aquesta presa de pèl i per aquesta oportunitat perduda, es dediquen a negar les evidències i a enaltir, com si foren un ramat de borregos, un règim que no ha funcionat bé.
Emma Zafón García, «¡Que viva Nicolás Maduro!», Núvol, 14.01.2026. 🔗
El concepte de parc natural com a espai imposat per polítiques verdes de l'Europa i de l'estat, vist com uns terrenys on no poder traure rendiment econòmic de mercat, i per descomptat ignorant tant el valor econòmic dels serveis ambientals que proporcionen com la necessitat vital que tenim d'aquests, està en l'adn dels nostres governants.
Paco González, «Parcs naturals valencians: espais protegits? Útils?», Saó, 518.
La meva companya de cabina diu que Groenlàndia és com una dona: nascuda per esperar. No li giro la cara de miracle.
La protagonista de Boulder d'Eva Baltasar.
Visc als Estats Units d'Amèrica i, als Estats Units, estàs sol. Els Estats Units no són un país, són només un negoci.
Jackie Cogan, personatge del film Cogan: Killing Them Softly d'Andrew Dominik.
La dominació d’una comunitat comença en el terreny simbòlic: si el colonitzat és obligat a parlar la llengua del colonitzador, ja ha assumit una derrota íntima, una alienació profunda de si mateix.
Tània López, «El dret a la llengua és el dret a ser», Núvol, 02.10.2025. 🔗
El sistema és l’error. La nostra civilització va interioritzar, en el seu nucli cultural, un patró sistemàtic d’acumulació per despossessió, de construcció per destrucció, d’estratificació per explotació: una manera de veure, pensar, actuar i habitar el món que només podia culminar en l’esgotament i devastació de les condicions per a una vida humana digna.
Gil-Manuel Hernàndez Martí, «El desordre implicat», Diari La Veu del País Valencià, 06.12.2025. 🔗
El més fotut de tot és pensar que un llibre que va sortir fa un any ja és massa vell per parlar-ne.
Bel Zaballa i Madrid, «La colònia i la revifalla d'una llengua moribunda», Vilaweb, 09.12.2025. 🔗
El ric hipotètic es queixa dels impostos que amb prou faenes paga, però defensa les rebaixes fiscals als més rics perquè espera, algun dia, estar prou amunt per aprofitar-les.
Josep Antoni Nebot Garriga, «Com els suïssos», Diari La Veu del País Valencià, 05.12.2025. 🔗
Tindre temps per a escriure és essencial: no estar subjecte a les regles capitalistes del mercat per a sobreviure és indispensable per a mantenir la llibertat d'expressió.
Alexandra Badea, «J’ai grandi dans une dictature. Il m’a fallu arriver en France pour oser écrire», Le Nouvel Obs, 18.11.2025.🔗
En tota causa, a més de l'afirmació de fe, hi ha una jerarquia de valors morals i de caps d'acció.
Manuel Sanchis Guarner, carta 87, 10.11.1967, a Nicolau Primitiu Gómez, Lletres de resistència, edició de Santi Cortés.
La crítica legítima es basa en fets verificables o interpretacions fonamentades i honestes; la difamació conté informació falsa, exagerada o manipulada amb l'objectiu de perjudicar algú.
Eva Piquer i Vinent, Difamació.
Algú que és incapaç de destriar el gra de la palla, de distingir allò que realment està malament d’allò que és una neura personal, algú que es dedica a rectificar coses que ja estan bé, no és un bon mestre.
Jaume Salvanyà Cristòbal, «Virgili, l’influencer del bon català, un venedor de fum», Núvol, 27.10.2025.
