Un possible treball sociolingüístic per a la temporà podria ser intentar documentar i explicar —més avant voríem com s'hauria de gestionar el procés— com és possible que hi haja webs sense versió en valencià —solen estar en castellà-espanyol i anglés—, fet que encara que no deu ser intencionat, mostra una contradicció ben evident i grossera quan estàs parlant de tradició, arrels, proximitat i valors associats a la societat del País Valencià.

Me n'he trobat un i, a més, del poble de la meua família paterna, i he hagut de deixar-los un missatge en la seua pàgina de contacte, a vore si diuen res:

Espere que tingau molt d'èxit amb els vostres productes associats a la taronja.

Un tio meu ha rebut una botella vostra de regal i està entusiasmat.

M'agradaria saber si, tenint en compte tot el que exposeu sobre les vostres idees i les arrels, traureu prompte la versió en valencià del vostre web.

Moltes gràcies.

He rebut respostes generalment educades i positives i alguna volta la cosa no han segut només paraules, sinó que s'ha concretat en la iniciativa de seguir l'exemple de Celler del Roure (Moixent), Les Freses (Jesús Pobre), Joan de la Casa (Cocentaina) o Vins L'Estanquer (Canet lo Roig)

Un molt bon vi, etiquetat en valencià, de la varietat de raïm giró. Si en l'etiqueta diguera «gran cru» o alguna cosa corresponent a la classificació del vi que fan a França, podríem fabular que l'inici del segle xix va anar d'una altra manera. Però va anar com va anar i estes són les recialles, en lloc de tindre la denominació d'origen també en valencià, com correspondria per poc xovinistes que mos deixaren ser, la té en castellà, perquè ells sí que en són i ho poden ser, pel que sembla, i sempre estan disposats a excloure-mos d'alguna manera.

Arriba la comanda de vins de L'Estanquer (Canet lo Roig). Fea ja més d'una setmana que ho havíem encomanat —per consum de proximitat i en valencià—, cosa que mos inquietava, però de matí ha passat el xicon que fea el repartiment. Els escric als del celler per a dir-los que havia arribat perfectament, a pesar d'un poquet de retard respecte a la quasi immediatesa a què mos han acostumat no sé si de manera massa responsable ambientalment i psicològicament.

Per sort em responen —ràpidament— amb un missatge senzill i agradablement planer:

Gràcies a vatros. Disculpeu el retard.

I a vosatros també, per millorar i ajudar a apreciar els productes del país. El possible retard tan relatiu, hauria de ser un temps per a apreciar i aprendre el valor i el cost de les coses que aprofitem i de les que malbaratem, tant si parlem dels pronoms com del medi natural i, en el fons, de les èpoques que tavessem sense notar que vivim.

Per tant —seguint el fil del comentari d'ahir—, li vaig respondre també al xic del celler, ja que gràcies al seu missatge he trobat cellers valencians (i també he pegat una mirada als catalans) que tenen el web en valencià i on es poden fer comandes respectant la nostra ecologia lingüística de proximitat:

La veritat és que no esperava que em responguéreu i menys encara tan prompte, aixina que m'alegre per l'atenció.

No havia sentit que hi haguera persones en Espanya que es molestaren perquè un web tinga versions en castellà i en valencià. És una llàstima que eixes persones xenòfobes condicionen les característiques del vostre web. Altres cellers, com ara Celler del Roure (Moixent), Les Freses (Jesús Pobre) i Joan de la Casa (Cocentaina), Vins L'Estanquer (Canet lo Roig), tenen versions del seu web en valencià i en altres llengües. Estic segur que això els permet ampliar la seua clientela valenciana amb persones que no tenim prejuís lingüístics ni contra el castellà ni contra cap altra llengua.

Més encara, actualment, a causa de la pandèmia i gràcies a les xarxes, podem fer ús de les compres en línia i això mos permet comprar de manera crítica i informada a productors que oferixen els seus productes en valencià (o en les dos llengües oficials). Tingues en compte que, a més dels cellers que t'he indicat, hi ha altres cellers que tenen el web en valencià, com ara Biopaumerà (Tastavins d'Ascó), Molí de Rué (Vinebre), Mas del Botó (Alforja) o Herència Altés (Gandesa), que no són valencians, però que també respecten els clients que parlen en valencià. Això, en el nostre cas, és un aspecte molt important a l'hora de fer les comandes.

En fi, qualsevol dia mos acostem per ahí per a conéixer de més a prop la vostra faena.

Moltes gràcies per la resposta.

Em sembla que continuaré consultant altres cellers que he vist que parlen d'ecologia, cultura, medi ambient, però que en la xarxa descuiden els valors lingüístics del seu país.

Hem estat estos dies passats de petites vacances per França hi hem acompanyat els dinars amb diverses begudes, des d'aigua de carafe (és a dir, en un pitxer), passant per cerveses (molt bones totes), sidra (amb gas i, encara que siguen brut, dolces) i dos copes de vi negre, perquè els preus dels vins francesos no permetien més alegries. La majoria de begudes tenia una qualitat i un preu correctes i, en el cas de les cerveses, molt bons en alguns casos. En canvi, les dos copes de vi han estat prou desagradables, aigualides o dessubstanciades i, a més, a un preu excessiu. Diria que amb la copa pagàvem en algun cas la botella sancera.

Com que no pot ser que el vi francés siga això, hem parat en un supermercat i hem comprat unes botelles de vi. De moment n'hem tastat un i mos ha agradat: Les Dentellis (d'Ogier, Gigondas, 2014; garnatxa, sirà i morvedre; 11,95 euros). Als preus que tenen els vins per allà, en un restaurant hauria passat la quarantena d'euros. Des de la nostra perspectiva, sidra als restaurants de Normandia i Bretanya, cervesa més cap avall, i vins del supermercat (o del celler) a casa.

Em va sorprendre l'arròs amb llamàntol de fa sis anys. És possible que fóra per la novetat, però diria que tenia un gust intens i poc normalitzat, quasi original. Els records són relatius. I els constipats com el de hui és possible que siguen absoluts.

Al final de molts dinars de diumenge i altres festius, ma mare dia sovint: «Si menjàrem prou, mos faríem grossos.» Mentres mos acabem la cassola d'arròs amb llamàntol que fan al poliesportiu de Picassent, que continua estant molt bona, Pep i Eli de Sollana em diuen que a la resta de la Ribera també hi ha la versió: «Si menjàrem prou, encara creixeríem.» El restaurant del poliesportiu s'ompli, les cassoles de fang van al vol. Alguna paella. Ho acompanyem amb el vi Ceremonia, que només taste un poquet, perquè em toca conduir. Ull de llebre, cabernet sauvignon i boval (Vicente Gandia; Utiel-Requena). Els ha agradat. Fa sis anys em va semblar «mitjanet», tal com vaig apuntar en la llibreteta. Els vins també canvien.

Per passar anys i empényer aniversaris, Takse em convida al Sucede de València. Un lloc especial com a restaurant, enterrat entre les restes arqueològiques romanes, àrabs i gòtiques. Abans hi havia hagut el restaurant Arrop de Ricard Camarena. La cuina actual de Miguel Ángel Mayor juga amb la recreació de les receptes romanes i hi afig per a acabar dos tocs de cuina «musulmana» i «cristiana». Cada plat mos ha entrat pels ulls. I cada mos ha provocat un petit delit artesanal. Amb dos vins diferents que mos han convençut i més encara: El Sequé (Alacant; monestrell) i Valtravieso (Ribera del Duero; tinta fina). La sommelier (o passavins) va encertar la recomanació.

La pega fonamental: els falta tindre la carta en valencià. Per contra, una de les cambreres, que em sembla que és cubana, xarrava en anglés amb una parella holandesa. Sense adonar-se'n, mos se va adreçar en anglés, va canviar quan es va adonar que no érem els holandesos i mos va dir que li falta poc per a parlar també en valencià. Per a això hi havia un cambrer del Perelló.

Tastem el Xi'Ipal Syrah (sirà, Navarra, 2013), que mos sembla molt bo. Això no és dir massa res. Puc afegir que —pot ser a causa dels medicaments contra el refredat i, per tant, sense el seu rigor habitual en este camp— a Takse li sembla que al final deixa gust de carameŀlo de café. És un detall al qual arribe una volta m'ho ha dit. Ja mos ho va dir la nostra sommelier de capçalera: els nostres sentits són molt sensibles a la suggestió. D'altra banda, la meua gradació —amb alguna excepció— només dóna per a aquinat, roïn, fluix, bo, molt bo i deliciós. Si arriben a fer gust de pebre negre, de regalèssia, de fusta, de canyella o de fruits del bocs... Em va bé que m'ho recorden entre glop i glop.

Fem un dinar de retrobada. Anem a un restaurant tirant a bé, tot i que no mos acaba de xocar. El vi ho salva tot: Cueva del Pecado. Mos agrada.

Tenim ja mitja vida per darrere, sent optimistes, però encara mos hem de contar batalletes paregudes. O la repetició de les mateixes, com si haguérem de tornar a decidir que el català que ara és parla és pitjor que el haguérem volgut que es parlara i, per tant, mos hem de posar a reescriure la història...

Bé, no crec que arribarem a tant, només reescriurem els criteris lingüístics, ara que mos s'ha obert una finestra, o un badallet, d'oportunitat. Aixina i tot, seria bo que no posàrem els criteris per davant —ni per damunt— dels parlants. Ben al contrari, al servei dels parlants. I quan l'escriptura comence a grinyolar, revisem la norma en lloc de menysprear-mos com a parlants.

Estes festes hem tastat els vins Bocoi, Setze Gallets i (Parotet) Vermell. El primer és del nord del País Valencià, jove, va ser una troballa molt celebrada durant el dinar del dia de Nadal. El Setze Gallets que vam tastar a continuació mos va deixar un poc despagats, segurament pel contrast amb el primer. I, finalment, (Parotet) Vermell, dels Alforins, elaborats en alfàbies de fang enterrades, que és tot un encert. A banda, un toc de Mala Vida, un Enterizo oblidable i un ocasional Nita del Priorat.

Dinem al restaurant Blanqueries, perquè tenen un menú a bon preu, no per a cada dia, sinó per a estes ocasions de conversa amb els amics. Els falta tindre la carta i el web en valencià. (Ah, i esta volta no faig cap comentari en Tripadvisor, perquè no me la deixen publicar en català.) La sommelier mos recomana, com a alternativa a un priorat que se'ls ha acabat, Seis Quintas de Martúe, reserva del 2011 (touriga nacional, tinta roriz i touriga franca). Mos l'ha encertat, molt bo i a un preu acceptable.

Voltem per València, fa calor encara, és a dir, que en torna a fer. L'ebola ha arribat a la península Ibèrica. El comentari que em fa Takse és que, toca, pot ser que ara sí que li troben una vacuna. Cotino Ferrer, president de les Corts, dimitix. No vullgues saber per què, que ho faça i prou, a vore si aixina la mesa de les Corts comença a complir els seues deures legals i laborals. En canvi, la ministra de sanitat, Ana Mato, que es penjava les medalles del compliment dels protocols contra l'ebola, com si sentira ploure i vegera que el virus de l'ebola se'n va amb aigua.

Anem tastant els vins de la Ribera del Duero que mos hem dut d'allà. Protos, Portia, Atalayas... Bons, però res que mos acabe de convéncer del tot, sense sorpresa. Deu ser la varietar tempranillo. Continuarem tastant-ne una quants més, però ja estic desitjant topar amb boval, sirà, monestrell, malbec, petit verdot...

Després dels cellers de Portia d'ahir, la visita de hui a Protos s'ha quedat sense màgia ni encantament. Un poc de publicitat, un poc d'història, un passeig interessant i ben fresc pels soterranis amb les explicacions tècniques de la guia i un tast amb sorpresa: mos han regalat la copa. El record serà intens, això sí, com l'olor del roure de les bótes amagades dins de la muntanya de Peñafiel.

Els palputs mos han guiat entre les savines i les carrasques en Fuentelcésped. El recorregut està més oblidat que descuidat. Puga ser que fóra millor agarrar-se la pau provisional de Gaza amb més distància, amb desatenció, amb menys trets a l'aire que també maten, la felicitat i les persones. En els cellers de Portia tastem el corder de llet i un vi jove. Una pau amb vistes també per sorpresa.

Sí, m'he passat el dia renovant el Multicerca i encara només el tinc mig embastat. Entre que comprove que no caldrà fer dos versions per les codificacions iso i utf, que descobrixc cercadors que han desaparegut de la xarxa, que en lloc de «frame» faré servir «iframe» per tal d'adaptar-lo a l'html 5, que n'hi altres que funcionen sense que haja d'incorporar l'arxiu js, que el Bluefish va més bé del que m'esperava per a editar el codi... I tantes més coses com ara comprar una botella de Parotet 2011 de Celler del Roure (molt bo i etiquetat en valencià), pernil, formatge, ruca, tomaques i unes cireres, i me se passa el matí volant. I per darrere d'eixe matí, passen els anys, certament.

Aprofite per a demanar-los als de la dop València si no tenen versió en valencià del web. Llàstima de qualitat lingüística...

Abans del cinema, dinem en La Cuina d'Enric (l'Enric Casassús, cuiner i cantant), al carrer dels Roters de València. Uns grans primers amb la crema de verdures i el brick de peix i bolets. En canvi, els segons han fluixejat un poc, la pasta massa feta i sense gràcia i l'arròs que havia de ser melós s'ha quedat en caldós sense amorosir prou. El vi, L'Alcalatén (ull de llebre), jove i apanyat. Les postres resolen el conflicte i la cosa acaba amb el toc de iogurt i mel i amb el local ple.

Pel que fa al cinema, no sé per què dien que a la Cate Blanchett no li anava massa bé el paper de l'últim film de Woody Allen, Blue Jasmine. Per contra, trobe que ho fa molt bé, que fa una molt bona interpretació en un paper, si vols, un poc incomplet, com la peŀlícula, que no està arredonida del tot, que es queda un poc a mitges, tot i que no està malament, amb uns actors secundaris que tenen també els seus moments bons. Amb tot, n'esperem coses millors, de l'Allen. L'any que ve, segurament.