Per a començar, i aprofitant que ho estan tractant ja d'entrada, podrien optar per uns criteris objectius i públics per a fixar les retribucions dels càrrecs polítics, perquè desconcerta una mica que Ada Colau, alcaldessa de Barcelona, haja de cobrar uns 37.000 euros bruts a l'any i que Joan Ribó, alcalde de València, en cobre uns 80.000.

En les Corts ja tenim l'Enric Xavier Morera Català com a president. Enric Morera i Català serà el seu nom polític a partir d'ara. Fins ara els problemes eren sobretot els accents dels cognoms, que molt sovint ni els diputats mateix sabien com posar. Esta legislatura, en canvi, és la dels noms polítics. Tenim Ximo, Toñi, Fran, Marian, i uns quants diputats més que abandonen el segon nom, com el nou president del parlament. Ara cal fer força per a que la renovació vaja més enllà d'aclarir-se els sous i els noms. Està bé això començar amb la gestió de l'accident del metro de València del 2006.

Segon les paraules d'ahir mateix del president de les Corts Valencianes, el nou president de la Generalitat valenciana es dirà Ximo Puig i Ferrer. ¿És eixe el nom del càrrec públic? Els ciutadans estem obligats a tindre un nom oficial en el dni, i bona cosa de patades que mos han fet pegar durant molts anys per a resoldre si el tenim en valencià, si posem els cognoms no sé com, si s'hi valen els hipocorístics, etc.

En canvi, els polítics que tant regulen la vida de tots amb lleis i reglaments, pareix que vullguen quedar-se fora de la regulació: ara em diuen Joaquín Francisco, ara em diuen Joaquim, ara em diuen Ximo... No és cap jovenent que estrena majoria d'edat, ¿què s'ha preocupat de posar-se en el dni seguint els procediments regulats pels dirigents polítics del seu partit i d'altres? Sospite que el seu dni continua amb el «Joaquín Francisco» primigeni.

En les Corts Valencianes ara estem que si ara em diuen Francesc Xavier, que si només Fran; que si em diuen Enric Xavier, que si només Enric; que si em diuen Toñi, que si Antonia; que si em diuen Clara de Asís, que si Clara; que si em diuen Mónica, que si Mònica; que si em diuen Isabel Plácida, que si Isabel; que si em diuen José Antonio, que si Antonio, que si em diuen Alfredo Miguel, que si Alfred; que si em diuen Carolina Clara, que si Carolina; que si em diuen José Luis, que si Josep Lluís... ¡Ei, alerta, que este, Moreno Escrivà s'ho va canviar com fem tots!

És a dir, els polítics poden tindre l'opció de fer servir noms «de guerra», «artístics» o «polítics». Però això s'ha de fer en igualtat, regulat i transparent. Que establixquen un procediment i un registre de noms dels polítics. Mentrestant, haurien de cenyir-se al dni, tal com mos obliguen a fer la resta quan es tracta de noms amb valor oficial.

I ja no parlem dels cognoms: Mollà o Mollá, Ciscar o Císcar, Pallarès o Pallarés, Morera Català o Morera i Català, Colomer Sánchez o Colomer i Sánchez, Juan Huguet o Joan i Huguet, Tébar o Tebar..., perquè en este àmbit, a més de la confusió que les alimentacions han provocat al llarg de la història, es dóna la peculiaritat actualment que tot depén del lloc on et facen el dni, que a voltes pocen accents i a voltes diuen que no poden posar-los, que si posen la conjunció entre els cognoms, que si no la posen, que si es poden posar guions, que si no... ¡Sort que les identitats no es fixen en els registres públics!

L'uruguaià que entrena els xiquets als tenis diu que t'has d'acostumar al mate de menut, perquè, si no, no hi ha manera. I recomana el fernet, que també necessita un procés d'acceptació. El valencià els deu semblar un poc igual, que no els l'oferim perquè para amarg, plaer ocult... Potries perd l'accent castellà oficialment. I ara ja no sé quin gust fa això.

El diputat Josep Lluís Moreno Escrivà era fins ara José Luis Moreno Escrivá. Per no sé quin misteri burocràtic de les Corts valencianes o no sé d'on —es suposa que fan servir com a diputats el nom que figura en la seua documentació oficial—, es veu que li havien furtat el nom. El cas, doncs, és que en les transcripcions li havíem adjudicat la versió castellana del nom, tal com apareix —hui encara— en el web de les Corts. Mos ha dit el diputat que no, que manté el nom en valencià. D'ara en avant, doncs, l'orador que fa punyents i interessants intervencions tindrà nom i cognoms tal com sa senyoria ha tingut, supose, la paciència i la decisió d'adjudicar-se oficialment. No vol que li'l furten, que és una rèmora que encara hem d'arrossegar en la nostra «valencianitat», si és que el nom fa la cosa.

Divendres era el nom d'un personatge literari, un jove «salvatge» a qui Robinson Crusoe va salvar la vida. Cert és, la presentació del personatge en la noveŀla mos pot semblar brutal:

[...] upon this my savage, for so I call him now, made a motion to me to lend him my sword, which hung naked in a belt by my side; so I did. He no sooner had it than he ran to his enemy, and, at one blow, cut off his head so cleverly, no executioner in Germany could have done it sooner or better; which I thought very strange for one who, I had reason to believe, never saw a sword in his life before, except their own wooden swords. However, it seems, as I learned afterwards, they make their wooden swords so sharp, so heavy, and the wood is so hard, that they will cut off heads and arms with them, and at one blow too. When he had done this, he came laughing to me in sign of triumph, and brought me the sword again, and laid it down, with the head of the savage he had killed, just before me.

[Traducció improvisada] Llavors, el meu salvatge —aixina l'anomenava— em va demanar amb un gest que li deixara l'espasa que penjava nua del meu cinturó. Li la vaig donar i, tan bon punt la va tindre a les mans, es va llançar sobre el seu enemic i li va tallar el cap d'un sol cop tan precís que cap botxí d'Alemanya ho haguera pogut fer millor. Això em va semblar molt estrany per a algú que —podia pensar jo— mai no havia vist una espasa en la vida, llevat de les espases de fusta. No obstant, segons vaig saber després, les espases dels salvatges són tan esmolades i pesants, i estan fetes d'una fusta tan dura, que poden partir caps o braços d'un sol cop. Fet això, el salvatge va venir cap a mi somrient en senyal de triomf, i em tornà l'espasa, que va deixar davant meu amb el cap del salvatge que acabava de matar.

I ara, d'una manera menys brutal però igual de despietada per a la meua discreció habitual, deixe consignat ací, hui, el primer divendres de juny, l'heterònim del salvatge que redacta estos apunts des de fa més de sis anys: Miquel Boronat Cogollos, tal com sabien molts ja i sospitaven uns quants companys. És un heterònim, sí, com diu l'Aurélio:

Diz-se de autor que publica um livro sob o nome verdadeiro de outra pessoa.

Una altra persona, la que llig, la que parla, la que passeja pels carrers de València o pels camins de la Vall. Mai no som en realitat la persona que «va escriure».

I ara, podem vore que eixa revelació que no aporta res al bloc, perquè este bloc no era tant un bloc anònim com un bloc per identificar, i el nom de l'autor —propi o desnonat— no li afig cap qualitat o valor peculiar. En fi, ja ho he dit i no cal fer més literatura sobre la qüestió.

Fem una festa de tràmit, tot i que no celebrem res. Dinem al JM, al carrer de Pere Aleixandre de València. Senzill, massa fum (¡malament!), però t'atenen en valencià, el polp està tendre, el peixet molt bo i tenen un vi tèrbol d'Ourense que va bé tastar de tant en tant, tot i que puga semblar fluixet.

Més tard, després de passejar, òbric la revista Presència d'esta setmana i comprove que no, que no són complidors: anuncien en les novetats un llibre d'una tal Suzanne Collins, però no diuen qui n'ha fet la traducció. No sé si és que el deuen haver traduït amb el traductor del Google que diuen que va tan bé. Els ho hauré de tornar a demanar.

La Font d'en Carròs (ja sé que l'article personal va en majúscula oficialment, però, vaja, crec que no està justificat més que perquè es féu aixina en aquell moment) va ser el primer municipi del País Valencià que canvià la seua denominació oficial al valencià. Ho impulsà avant Ferrer Pastor i ho acordà un consell de ministres el 23 de novembre del 1977 —em diuen alguns fonts, tot i que una publicació del ministeri diu que va ser el 23 de desembre d'eixe any—. La qüestió, però, és que no he pogut trobar eixe boe en Internet i sembla que no el tenen ni a la Font d'en Carròs. Hauré d'anar a algun arxiu, a vore si existix encara en paper.

N'hi han tantes coses que cal anar rescatant cada dia... I ací no val allò de «memòria o cames» que he sentit dir a la Vall.

Làmpara em pensava jo que ja havia aparegut pels diccionaris, però observe que no^(*), que la proposta lèxica per als mitjans de comunicació que féu Emili Casanova en 1990 no ha estat acollida en este cas pels diccionaris. Amb tot, es tracta d'un col·loquialisme ben estés i documentat (si no vaig errat, apareix en Vida privada de Josep Maria de Sagarra). Al capdavall, mirant d'aclarir d'on ve eixa curiosa forma amb dental, no aconseguixc documentar-la més enllà del segle xiii fins que torna a aparéixer en 1918. ¿Llavors?

Bé, segurament amb estes raons estic provocant alguna cosa com el que comenta Miquel Àngel Pradilla en La tribu valenciana (pàg. 61):

Segons el nostre parer, una de les qüestions més preocupants del model autonomista la constitueix la confusió que genera el reajustament estilístic que promou. Amb l'accés a la primera línia de la formalitat de formes catalogades anteriorment com a col·loquials i l'obertura a l'acceptació d'interferència lingüística, els agents culturals que havien protagonitzat la lluita per la dignificació de la llengua (els sectors universitaris, el món de l'ensenyament i l'àmbit editorial) han vist impugnat el seu capteniment lingüístic massa radicalment.

M'ha fet gràcia sobretot eixe «massa radicalment». És a dir, que a algú li ha cogut alguna cosa. En tot cas, l'autor descriu i etiqueta dos models enfrontats d'estandardització valenciana, autonomista i unitarista, però em sembla que són etiquetes innecessàries i, de fet, es tractaria més aviat d'un recurs per a deixar de valorar les aportacions de cada sector implicat en la promoció de l'ús del valencià. Una cosa com si a mi em digueren que no sóc «necessàriament secessionista». No, no em va coure, perquè delatava a qui ho dia més que qualificava a qui ho rebia.

En fi, coses de la tribu. Una miqueta com eixa baralla que s'inicià amb l'article d'Emili Casanova demanant que s'instaure definitivament una denominació per a la llengua («valencià», en concret), però que segons Alfons Esteve (Levante, 19.03.2009) la qüestió no és només això, sinó el detonant real és la negativa de la Generalitat valenciana a subvencionar actes de la universitat que continguen el glotònim «català».

Si això és cert, estem on estàvem, en que el problema rau on sabem i no en la descoberta de models unitaristes o autonomistes, sinó en les mil i una maneres de fer-mos agafar mosques. No és el nom —i menys des que els tribunals i l'avl ho han deixat ben clar— sinó l'ús. El desús, per ser més precís.

Si algú té interés real per la llengua, no cal anar a ballar-los els nanos als governants i dirigents polítics (del pp o del psoe). Per contra, cal exigir-los que complixquen les seues obligacions, les de l'administració en general. ¿Quants acadèmics i altres tants que estan tan preocupats per la llengua paguen els rebuts en valencià?, ¿parlen amb amics, parents i desconeguts en valencià?, ¿han fet mai una reclamació a la Generalitat, al síndic de greuges o a l'avl? Ui, com m'imagine que està el pati.

---

---

El conflicte originat pel cas que comentava Emili Casanova en el Nou Dise, i que inspirà el seu article, tingué una rèplica d'Alfons Esteve i altres i s'allarga amb una nova rèplica d'Alfons Esteve (en Pàgina26) a l'article de Leo Giménez (coincident temporalment amb el contrapunt de Francesc Esteve, «Cavall de Troia contra el català», en El Punt, 08.03.2009), després d'un intent [pdf]/[html] de resituació d'Abelard Saragossà i alguns altres professors universitaris. La veritat és que no és precisament el debat que hauríem de tindre ni són les iniciatives més eficaces, des del meu punt de vista, si mos hem de preocupar pel que és realment important, que és el compliment dels drets i obligacions relacionats amb l'ús del valencià-català i la subordinació minoritzant enfront del castellà-espanyol.

Com fa massa temps ja —i és previsible que encara siga molt més gros eixe massa—, el nom destorba prou quan el que cal pensar és en el que hauria de ser la iniciativa real a dur a terme, que hauria de ser la disponibilitat en valencià de totes les administracions i serveis públics i privats del país. Ara com ara, mentres en Catalunya el govern debat la quota cinematogràfica de la llengua, ací la falta d'iniciativa privada i el desinterés del govern valencià fa que les universitats públiques vullguen suplir esta mancança i es llancen a programar cinema en valencià. I això és només una petita mostra, i no comentarem el xinés mandarí de Font de Mora Turón.

Vaja, al Polònia de tv3 han descobert el vessant còmic valencià i continuen apareixent els personatges de Francisco Camps Ortiz i Rita Barberá Nolla. Avant, doncs. I a qui Camps li haja tallat la tv3, sant Internet li la conserva.

I un altre dia parlarem dels notaris que fan factures sense iva. El món s'acaba, però s'acaba bé, com dia el Grasset.