Passen els dies i el celler previst per a Nadal que sempre es queda acumulat, va reduint-se. A poc a poc, perquè ara mos preocupem per porgar excessos i fer una alimentació saludable: la cervesa doble zero és un lenitiu efectiu per a això.

Però ja queda poc de celler, aixina que rescate la llista de webs que oferixen productes de proximitat i que mostren interés per l'ecologia i la sostenibilitat —inclosa la lingüística—:

Un altre dia pensaré en les samarretes, que també n'hi han opcions per a ser ecològics i sostenibles (també lingüísticament).

El concepte de parc natural com a espai imposat per polítiques verdes de l'Europa i de l'estat, vist com uns terrenys on no poder traure rendiment econòmic de mercat, i per descomptat ignorant tant el valor econòmic dels serveis ambientals que proporcionen com la necessitat vital que tenim d'aquests, està en l'adn dels nostres governants.

Paco González, «Parcs naturals valencians: espais protegits? Útils?», Saó, 518.

Un possible treball sociolingüístic per a la temporà podria ser intentar documentar i explicar —més avant voríem com s'hauria de gestionar el procés— com és possible que hi haja webs sense versió en valencià —solen estar en castellà-espanyol i anglés—, fet que encara que no deu ser intencionat, mostra una contradicció ben evident i grossera quan estàs parlant de tradició, arrels, proximitat i valors associats a la societat del País Valencià.

Me n'he trobat un i, a més, del poble de la meua família paterna, i he hagut de deixar-los un missatge en la seua pàgina de contacte, a vore si diuen res:

Espere que tingau molt d'èxit amb els vostres productes associats a la taronja.

Un tio meu ha rebut una botella vostra de regal i està entusiasmat.

M'agradaria saber si, tenint en compte tot el que exposeu sobre les vostres idees i les arrels, traureu prompte la versió en valencià del vostre web.

Moltes gràcies.

He rebut respostes generalment educades i positives i alguna volta la cosa no han segut només paraules, sinó que s'ha concretat en la iniciativa de seguir l'exemple de Celler del Roure (Moixent), Les Freses (Jesús Pobre), Joan de la Casa (Cocentaina) o Vins L'Estanquer (Canet lo Roig)

Al Consum, cebes d'Austràlia i de no sé on, però les moraes diu que són d'Espanya. Toca, n'hi han. Les anous també són d'Espanya —també podrien dir d'a on—, el kiwis o els alvocats ara no, que venen d'allà on va pedre Cristo les espardenyes, però hi ha els ambercocs —llàstima que només n'hi hagen d'eixa varietat de color taronja i no dels de «tota la vida»—, ambresquilles i paraguaians.

En la compra quotidiana és on s'ha de practicar una «xenofòbia» ambientalment responsable i, si és possible i cert, ecològica, com ara amb les creïlles ecològiques —diu Takse que són varietat alegria—. A Bon Àrea tenien prunes panses de proximitat —crec que eren catalanes—, però ací només en tenen d'arreu del món —crec que eren dels eua—.

Les xenofòbia és per a les ocasions, com ara, per a mirar de promoure els fruits de proximitat, l'agricultura responsable i ecològica, els beneficis als cultius sostenibles, i inclús per a impedir que arrasen les cultures, els cultius i els pobles només perquè mos volen vendre taronges a l'agost. Convé no comprar-les.

L'establiment d'una cultura de la traducció arreu del món podria promoure la consciència d'estar connectats, que es percep millor entre llengües, i eixe coneixement només pot que afavorir la transició ecològica.

Isabelle Poulin, «Avant-propos : le devenir traducteur», Littérature, 216. 🔗

Va passar una dona que anava filmant amb el mòbil les muntanyes de plàstic que vorejaven la marató de Valéncia d'enguany. Anava remugant amb accent francés alguna cosa aixina com si això era sostenible, ecològic...

Pel que sembla, si no n'hi ha cap atra opció, l'ánode de magnesi de l'acumulaor solar mos l'hauran de dur de Portugal, que podríem pensar que és d'una «proximitat» acceptable. Ja poden vindre danes i terratrèmols a destrossar entorn, cases i vehicles, que ara algú està preparant la indústria per a tornar a construir tot igual, com si el que vam fer abans no haguera tingut res a vore en el desastre. Mentres el mercat del sistema capitalista actual no incorpore la reparació de la depredació mediambiental en els passius dels comptes —no sé si se'n diu aixina—, no farem res de bo per salvar el benestar de la humanitat i continuarem provocant mutacions fins que aguantem l'arsènic, el cianur, el mercuri i la radioactivitat. Ànode de sacrifici, en diuen.

Takse ho diu en basc, que no pareix que desmoralitze tant: «ez dago zer eginik».

M'adheriré hui a l'escrit d'algú altre. Això d'estar pegant la vara amb les meues neures i improvisacions molent en el mateix molinet, es veu a una hora de camí només em>ullejant este bloc que poques voltes té més interés que la satisfacció personal meua de sotmetre'm a una traita que em vaig imposar en mala hora. La contaminació cibernètica que mos corrou pot ser encara útil si fem cas de la «Carta oberta als càrrecs públics de la Marina Alta» que ha publicat sos Natura Marina Alta en La Marina Plaça (21.04.2024). 🔗

Seria molt interessant un estudi econòmic que avaluara el cost d'oportunitat de tota la inversió pública realitzada en asfalt: accessos, circumval·lacions, rotondes, ampliacions viàries, valorar quines infraestructures i xarxes de transport públic comarcal, provincial i comunitari s'haurien pogut fer amb tots aquests diners. Perquè ningú mínimament racional deixaria de tirar-se les mans al cap. I mentre parlen de sostenibilitat, els nostres polítics segueixen fent asfalt. Això que diguen una cosa i facen justament la contrària no és res de nou, però han arribat a un nivell esperpèntic de dissociació.

Li pose música, va. Però en lloc de deixar-me dur per l'enyor de l'adolescència musical, un poc d'alguna cosa que haja descobert últimament, com ara l'oratori fúnebre Illeta 🔗 de Francisco Escudero. 🔗

Es barregen molts temes que s’haurien d’analitzar i resoldre amb urgència: l’ús de pesticides —amb exempcions autoritzades per la UE a favor de la potent indústria química—, els beneficis excessius dels intermediaris, la manca de protecció enfront de les importacions d’Àfrica o Amèrica, les subvencions que afavoreixen les grans explotacions —en mans de latifundistes rancis o empreses de nou encuny—, les dificultats per fer cultius orgànics i recuperar espècies autòctones… I no s’albira una política europea clara.

Gràcia Jiménez Tirado, «Aquells paisatges, aquests consumidors», Diari La Veu, 15.02.2024. 🔗

Els trens van en retard, hi ha vaga de maquinistes, que s'apeguen a roda de les protestes d'hivern. Molts llauradors trauen el tractors sense saber massa bé si els estan enganyant contínuament amb la dependència dels pesticides, tal com exposa Michelangelo La Spina en «El negoci del pesticida etern» (Diari La Veu, 09.02.2024). 🔗 És una faena de contacte solidari i conversa honesta:

Els investigadors no ens podem quedar només al laboratori, en la conferència de control biològic a Alemanya o en el simpòsium de Phytoma patrocinat per 20 empreses de productes químics, hem de parlar amb els agricultors i on siga, hem d’anar al camp amb ells i parlar-los en el seu idioma.

La reforma s'ha de fer de baix cap amunt, tenint en compte que sol ser habitual que qui arriba amunt ja no vol reformar res.

A un company de Simat li fan un comentari que conté una paraula que fea anys que no sentia: «galgà» (< «galgada», en estàndard general). Es posa a mirar de documentar-la per escrit i troba poques referències, entre les quals un apunt meu, «L'espai del flamenc» (07.03.2020), 🔗: «Mentrestant, hi acudix una «galgà» de gent «mudà» en uns quants totterrenys.». Era poc abans del confinament pel còvid. Vaig escriure la paraula, però no em vaig preocupar de comprovar si la podia documentar. Els flamencs han tornat unes quantes voltes més al tancat de Mília, que és on vaig fer la foto. I supose que hi deuen haver acudit més «galgaes» de passavolants i guies turístics a pretendre respirar aire i natura saludables mentres empudeguen de pols, gasos i residus tòxics amb els totterrenys eixe mateix medi ambient que estan desitjant sentir que els entra pels porus de la pell.

Sí, sembla que les «galgaes» figuratives no porten mai res de positiu... Llevat de la possibilitat d'expressivitat lèxica que hem caçat.

Anant de Bakunin a Richard Wagner —seguint La gare de Finlande d'Edmund Wilson—, bote al seu fill i tope amb l'article sobre el «Manifest dels 93» de la Wikipédia:^W

Destacats publicistes i intel·lectuals alemanys van decidir escriure un manifest en què les acusacions [per les massacres comeses per l'exèrcit alemany a Bèlgica en 1914] es presentaven com a injustificades i les mesures alemanyes com a legítima defensa.

L'excitació ideològica dogmàtica es produïx actualment de manera tan generalitzada, que pareix un passatemps per als qui volen viure indignats i carregats de raó. Trobe que no en fem tant de cas com en altres moments i llocs, però és possible que sempre estiga covant-se la possibilitat de fer esclatar eixa vena coŀlectiva que du les societats a cossificar les idees més absurdes i a intentar destruir-les o construir-les a terme —tant és— com si foren elements evidents i incontestables d'una realitat que no pot ser discutida.

Algú en deu haver escrit algun llibre per a documentar tanta estupidesa recurrent —ja ho dia Cipolla—.^W; Ara estem amb l'amnistia com a cosa estatal, o contra els catalans que van cometre un crim tan greu com va ser votar en un referèndum sense valor legal i pel qual en van apallissar uns quants físicament, i a uns milers més els estan apallissant judicialment —la denúncia de lawfare és rebutjada perquè desprestigia, no perquè siga falsa—. Al País Valencià hi ha qui està intentant reviscolar l'esperit antivalencià —dissimulat amb la suposada «coartada» d'anticatalà—, però n'hem vist d'altres colors, com ara que els qui troben exagerat que l'Església Catòlica tinga cap problema d'abusos sexuals en el seu funcionament passat i present però pretenen que una consellera siga còmplice en la violació d'una menor tutelada per eixa conselleria... Ah, només si la consellera es diu Mónica Oltra, és clar.

És el pa de cada dia, fracassem perquè hi ha «crisi climàtica» de tant que contaminem, però també fracassem si no contaminem amb uns jocs olímpics d'hivern als Pirineus o ampliant ports i aeroports sense que, pel que sabem, els avions i els barcos no tan sols hagen deixat de contaminar, sinó que estiguen netejant l'aigua o l'aire.

Refent la frase de John F. Kennedy adreçada als americans, no es tracta ja d'atenuar el dany que li fas al món, sinó de millorar-lo. Ai, no cal fer cimeres i manifestos per a això.

Locals de menjar ràpid utilitzen envasos de plàstic d'un sol ús, n'obtenen un benefici privat, però socialitzen el cost de la gestió del residu a les administracions. Sense un esforç comú, les nostres ciutats, camps i mars continuaran empitjorant.

Alberto Argudo, «La basura urbana», El País, 01.09.2019.

Una curiositat que fea anys que no vea. Dos revolls, ecològics, de Sinarques, on és veu que hi deuen haver gallines per a parar un carro. Serà cosa de pegar una volta per allà, a vore com es concreta eixa ecologia.

Un indici de les dificultats lectores que detecten les estadístiques entre els jóvens —caldria mirar què fan els majorets que els ensenyen— deu ser que el fet que la majoria de botelles de plàstic que trobe tirades —i n'arreplega un bon sac cada dia que ixc a córrer, quan acabe, tornant a casa— porten el tap roscat. Em sembla que en algun lloc hi deu haver un missatge de dos frases que tots lligen: «rosqueu la botella i tireu-la al contenidor groc». Es veu que el dèficit lector fa que no arriben a la segona frase.

Per als qui arriben al segon paràgraf d'este apunt: tampoc no calia. Però tireu la botella al contenidor groc, amb el tap roscat. Vaja, altra volta massa llarg.

En la séquia, entre les plantes que hi han de créixer i que es deixen dur pel corrent, crec que veig un gomet (Ixobrychus minutus) 🔗 parat sobre una mota vegetal mirant de llançar-se sobre algun peix. Per la grandària, des de llunt, diria que no és un bitol (Botaurus stellaris). 🔗 No m'acoste massa per no destorbar-lo, però em pare a mirar-lo, que no en veig cada dia. Està en companyia de la taula d'un bar fangosa —alegrement llançada a la séquia durant les Falles d'enguany—, alguns envasos i bosses de plàstic que suren i més runa coberta de tarquim que s'intuïx al fons ara que hi ha poca aigua.

Un home major em veu omplint una bossa amb les deixalles que arreplegue per al contenidor groc (plàstic, alumini, etc.). Es para a dir-me que ell i la seua dona també ho feen, que omplien sacs de fem d'eixos de trenta quilos. Parla en castellà amb accent que em sembla sud-americà. Li dic que molt bé, que n'hi ha bona cosa de runa. Segons ell, els mateixos llauradors la reballen de braç allà on els ve, no hi ha res a fer. En fi, «cada u fa lo que pot» li dic, i continue camí de casa. No tinc clar que m'haja entés en valencià —encara que no m'ha dit que no m'entenguera—, però m'ha mostrat que sí que compartíem l'esforç solidari per tindre un entorn natural més net.

Un parell de gavines d'albufera (Sterna hirundo) 🔗 passen resseguint la séquia. N'hi ha una que crida de tant en tant. Vora la séquia trobe un peixet semblant a una sardina que algun peixcador deu haver perdut. El tire a la séquia com si fera arca quan passen les aus. Em veuen i la que crida pareix que em demane que els tire més peixets. No crec que estiguera demanant-me un pot de llanda, d'això n'hi ha bona cosa.

En el doblatge de L'informe Pelicà (film d'Alan J. Pakula, 1993) 🔗 canvien coses respecte al que es diu, cosa normal en els doblatges. Hi ha un detallet que m'ha cridat l'atenció: allà on diun «pit bull» en anglés, en la versió doblada van dir «dòberman». Dos tipus de gossos ben diferents físicament, però que servien per a qualificar una persona de la mateixa manera, amb la diferència que em sona que en aquells anys noranta, els pit bulls no eren massa comuns per ací. De fet, encara no han entrat en el dnv, on sí que apareix dòberman. 🔗

A banda d'això, un gran film que hauria de tindre versions posades al dia cada cert temps per a explicar la sequera actual, el projecte Castor, 🔗 i inclús la desaparició de la mar d'Aral o la paradoxa de plorar pel medi ambient i pretendre salvar-lo i salvar també la salut de tots mentres amplien ports i aeroports per a omplir-los d'avions i creuers turístics. Pensant en la contaminació, no cal posar al dia la peŀlícula: és preferible entendre-la i interpretar-la com millor convinga en cada època. ¿Van salvar els pelicans en el film? És possible, però al centre de València no hi ha quasi teuladins. Ni rates penaes, ni.

L'oxigen és un gas tòxic. Per als organismes anaerobis, vull dir.

Ramon Folch i Guillén, «Microplàstics», Mètode, 114.