M'arriba una resposta d'un dels meus diaris de capçalera en línia que s'excusen en una «qüestió pràctica» per a bandejar les cometes llatines: jo els havia fet notar que estaven utilitzant les saxones, que no són les més encertades en una llengua amb apòstrof, ja que els poden quedar nyaps tipogràfics com el que els apareixia en un article d'opinió:

...la seua incapacitat atàvica per pronunciar l’”ll”...

A més de posar cometes saxones que s'acumulen a l'apòstrof —apòstrof que tampoc caldria en este cas—, les primeres, que haurien de ser d'obertura, ¡són de tancament! En fi, supose que la «qüestió pràctica» és un eufemisme en lloc de desinterés o de gossera. M'estranya que no hagen topat amb la «qüestió» tan poc «pràctica» d'escriure en valencià.

Vaja, parlant de coses d'edició, de llengua i deixant de banda la gossera, el calendari del mòbil em recorda que hui és l'aniversari de Joan Francesc Mira Casterà. Diu la Viquipèdia^W que en fa huitanta-sis. Moltes cometes, gregues, si n'hi haguera.

Un bon dia per a «cremar» algun paper dels que s'acumulen en el muntonet dels retalls. Un diari de desembre del 2018, per exemple, on no trobe cap premonició sobre la pandèmia, però sí les advertències sobre les democràcies electorals autoritàries, el supremacisme blanc, el discurs populista de dretes paranoic, el populista d'esquerres ineficaç, etc., combinat amb propostes per un nou acord ben verd regulat per un estat democràtic eficaç, obert i transparent que controle el capitalisme, amb notes d'història per a emmarcar el present: la guerra dels Trenta Anys (1618-1648), guerra que van ser una de tantes rèpliques de les «bondats» de les religions —eixa ficció desbaratada i inevitable que compensa la caiguda de l'oxitocina—, un article de Santos Juliá («Conflicto») —que va faltar quasi un any després— on pareix que diga que Catalunya només pot ser independent quan es convertixca en xauxa:

Quan els secessionistes renuncien a la vida unilateral i retornen al camí que mai no havien d'haver deixat, el camí d'arribar a la independència quan per fi aconseguixquen convertir tota Catalunya en un «sol poble» en el marc d'una sola nació.

La proposta de Santos Julià deu ser una nova versió d'allò que es diu en castellà: «Ahí me las den todas». I amb una coda final d'Enric González («Es fácil comprender») que parla dels biaxos de l'actualitat:

En 1939 es va estrenar la peŀlícula Allò que el vent d'endugué, un esplèndid drama sobre la guerra civil nord-americana: en Atlanta, més de 300.000 persones van eixir al carrer per a aplaudir els actors. Quantes llàgrimes d'emoció hi va haver eixe dia, 15 de desembre del 1939. Mai no havia hagut res tan commovedor com la caiguda de la Confederació. Europa, en aquell moment, fea tres mesos que estava en guerra.

Dels aplaudiments nacionalistes al racisme hipòcrita. No s'ho endú el vent.

La faena dels justs no s'acaba mai. M'he pogut llegir el diari de hui i he recopilat un munt de casos i circumstàncies que mereixen l'atenció de les persones solidàriament preocupades pels drets humans, per l'equitat, el medi ambient, les discriminacions injustes... Tenim treballs interminables per davant.

M'ha tocat això dels uigurs que contava la periodista Ana Fuentes («Cuando nadie se atreve», El País, 20.07.2019). Hi ha algun fragment que fa evident que alguna cosa no quadra a l'estat periodístic espanyol:

Solo pueden hablar en mandarín y se les educa de espaldas a sus tradiciones, más cercanas a las de Asia central que al resto de China. [...] El Comité de la ONU para la Eliminación de la Discriminación Racial considera, por el contrario, que en Xinjiang se cometen claras violaciones de los derechos humanos. El Parlamento Europeo adoptó una resolución de condena en abril, pero elevar la presión depende también de los Estados miembros.

Per ací també hi ha qui malda per augmentar el «madarinat» del castellà i qui troba bons els comités de l'onu i les resolucions parlamentàries quan servixen per a renyar els «comunistes» o mentres no opinen contra la unitat d'Espanya o la monarquia. Estem commemorant l'anada a la Lluna, però hauríem d'estar pensant d'invertir els diners en reparar la Terra abans de repetir el merder en altres llocs de l'espai sideral.

Elimine una part de l'acumulació dels diaris que no acabe de llegir quan és hora. Me s'entravessen massa dades, com ara la renda bàsica universal, que no acabem d'aclarir si és possible o més aïna necessària, necessària com desfer-se dels dièsels o penalitzar les empreses de salaris inequitatius, les aventures dels americans amb un president que no pareix que sàpien si el volien per les veritats que amaga o per les mentires que els agrada creure... Tot són variants del desconcert de viure en societat. I diu que hi ha encara humans aïllats i que moren perquè els volem salvar. Desconcertats.

La quiosquera està convençuda que no m'interessa el suplement de moda que trauen hui amb el diari El País. Em diu amb ironia que el devia estar esperant. Li ho assegure i no s'ho creu. De fet, ni això ni l'interior del diari m'interessen realment tant com solien interessar-me. La propaganda de la pròpia ideologia i dels interessos que no s'expliquen s'imposen sobre la comprensió o el debat. El diari és en realitat un suplement de la revista de moda. Mire els balcons, hi ha algunes banderes d'Espanya. Quasi de casualitat veig una estalada allà dalt que resa: «Espanyolisme és feixisme i corrupció». Per sort, la moda per a l'estelada és la denúncia que no solen fer els de la bandera d'Espanya. Per sort, la moda de la bandera d'Espanya ja no és amb l'àguila. Anem avançant al trot.

Em passa un xicon amb bones camorres que sembla que mig esprinte. Em pense que el voré parar bufant per l'esprintà,, però no, desapareix, deixe de vore'l. Trobe que se'n deu haver eixit del circuit. Demà és la marató de València, aixina que em console pensant que deu ser un participant ben entrenat. Sí, ¡ben entrenat, ei!, que no em passen cada dia mentres vaig al meu trot pel riu: 07:18 + 07:03 + 07:07 + 07:08. Acceptable, si pense que no he de fer cap marató ni cap deu mil demà.

El cap d'opinió d'un diari escriu quatre banalitats aŀlòfobes sobre el valencià i els valencians. Hi ha qui estaria disposat a precisar i replicar les seues apreciacions polítiques i sociolingüístiques. Per sort ja ho han fet alguns lectors del diari en els comentaris. Al cap i a la fi, eixa persona no és ignorant ni desinformada, sinó que té una ideologia i un producte que ha de vendre.

Per tant, en lloc de comprar-li el discurs i ajudar-lo a «vendre'l» amb rèpliques que són impossibles davant d'un discurs autoconvençut i demagògic, crec que l'única cosa interessant que es pot fer amb eixe article és llegir-lo, localitzar els prejuís i la ideologia que difon i, a més, estudiar no tant les pautes que ajuden a inserir eixes idees en la realitat social, sinó les que cal seguir per a permetre que tinga un espai propi en una societat democràtica. I no «contra» eixa societat, encara que ho pretenga.

Fa dos dècades vaig passar l'any en blanc, diríem, sense acabar cap llibre. No sé a què em degué dedicar eixe any, el 1996, segurament degué ser alguna cosa que em va absorbir, o és possible que triara uns llibres massa grossos, cosa que em passa sovint. Tenint en compte l'any, ara recorde que hi havia oposicions i això degué centrar les meues lectures i els meus remordiments. I al final no les vaig aprovar tampoc i vaig continuar amb l'interinatge.
El balanç d'enguany no és tan magre. Encara que m'he encantat massa amb el diari —¡per fi estic alliberat des d'ahir de la subscripció a El País!— i tinc unes lectures grosses començades que me s'eternitzen, he pogut anar avançant un poc per ací i per allà. Però continue carregant quasi sense voler. En Tres i Quatre no tenien la nova gramàtica de l'iec, que sembla que s'ha exhaurit fins febrer. Me'n vaig endur un de Zweig sobre Montaigne que em va botar als ulls. Els de regal els tinc ja esperant el paper d'embolicar(-los amb la lectura).

Em queden pocs dies ja de subscripció al diari El País. Espere que el comiat tinga tant de melangia com d'alliberament. L'enyor la sentiré quan repasse alguna foto antiga d'algun cap de setmana en el menjador del carrer Nou de la Vall, quan el sol passava pel davant del finestral ben ample amb vistes a les teulades i il·luminava la lectura dominical del diari i els suplements que féem ma mare i jo, alternativament, mentres la meua germana jugava amb el hàmster o el canari, no alternativament, és que no recorde en aquell moment què teníem per casa.
En canvi, eixe temps que el diari m'absorbia de l'actualitat escrita espere poder-lo posar a disposició d'una ventall més variat de publicacions que no requerixca tant adhesió. Però més encara, en trauré —un poc de temps— per a les infinites lectures que, ja ho sé, no acabaré mai. Ara bé, nel mezzo del cammin, a vore si no em perc tant per la «selva oscura».

Ja els he dit als de les subscripcions del diari El País que, el dia tal de desembre en què s'acabava la subscripció bienal vigent, no me la renoven ni automàticament ni manualment, perquè vullc que la donen de baixa, que m'esborren com a subscriptor. M'han contestat que el departament es posarà en contacte amb mi per a tractar la qüestió. Encara que entenc que els moleste perdre els diners de la subscripció, no sé què deuen voler tractar ara, el meu missatge era clar.

Si volen saber per què renuncie a continuar amb la targeta que em facilita el diari en els quioscos, no sabré massa bé què dir-los. Em sembla que s'han botat, per motius poc clars, algunes notícies interessants, tinc la impressió que el contingut de moltes notícies conté més ideologia de la que convenia per a resultar informatius, que algunes anàlisis es queden curtes o esbiaixades... Res d'això és una raó realment forta. La cosa deu ser que haver de llegir el diari em lleva el temps que ara voldria dedicar a llegir llibres i altres publicacions d'altres mitjans que em ara mateix em semblen més interessants. A tot això, encara m'ho he de pensar, que no he sabut decidir a què em subscriuré. A L'Espill quasi segur. No sé en quina modalitat a Eldiario.es, l'Ara.cat també és una opció... M'ho estic pensant.

Com que ja m'he fet a la idea d'esborrar-me del diari El País quan caduque la subscripció que tinc, cosa que passarà d'ací a pocs mesos, estic pensant si no em quedaré un poc desinformat. És possible, tot i que vaig mirant alternatives per a continuar amb la dosi necessària de realitat quotidiana. El cas és que hi ha El Diario.es, que té una versió en valencià real (no com la del Levante, que provoca més vergonya que indignació a estes altures). També, com a complement, hi ha La Veu del País Valencià. No cal dir que l'Ara.cat també seria interessant, perquè vullc que siga en paper.

Mirant-ho bé, m'ho hauré d'estudiar amb calma, regirant el quiosc durant un temps. I és possible que al final em faça un combinat de dies, de papers i d'idees.

El gràfic del diari sobre els morts en l'Afganistan, l'Àrabia Saudita, l'Iraq i altres països de la contornada era obscé: perquè ni una d'eixes víctimes tenia fotografia, nom i aficions en els nostres diaris, ràdios i televisions. Tots tenim un melic que és el punt on gira la volta celeste. I ara el retransmetem per les xarxes socials. O dins d'una botella de bits en una mar virtual insondable. Allà llunt s'estan matant tant o més que ací al costat i no cal saber-ne res, perquè el que compta són els sis metres de vora de platja que has de deixar per davant de l'ona de la mar. També això és un corredor humanitari.

Les estadístiques s'han d'interpretar: en un mateix diari espanyol (El País, 11.06.2016), el mateix dia, en dos articles d'opinió, apareix la paraula castellana dizque (adverbi), per cert, segons el drae, cosa de les Amèriques. A més, apareix al final del rengló tallada amb un guionet en els dos casos: «diz-que». Si no fóra per la calor, «dizque con pinta de alacrán y se te acabó el guarapo», en podríem fer una noveŀla.

Per fer un poc de temps, vaig buidant una miqueta la muntonada de diaris. Tope amb la necrològica de Setsuro Hara, «llegenda de l'actuació i musa de Yasujiro Ozu». I això em servix per a recordar que encara tinc pendent de vore un bon grapat de films japonesos de mitjan segle xx. Cinema bo n'hi ha molt sense haver d'anar-se'n al Japó, com ara Jagten, film danés del 2012 que mos va deixar impactats fa uns mesos. I a banda d'això, també apareix entre els retalls de diari una llista de vins a bon preu. Uf, massa coses a fer i estem començant la setmana.

En algun moment, les persones mos quedem sempre a la voreta, tal com ho dibuixa Rafael Chirbes en el seu llibre. En el seu cas és una vora íntima, amagada, fins i tot inconscient. La marjal que tot s'ho menja —el rerefons de la noveŀla En la orilla— la podem trobar també en els diaris, on els immigrants i refugiats són el drama d'obertura, la punxada que ha d'atraure l'atenció i els sentiments dels lectors. Això va dissolent-se quan vas passant les pàgines, perquè t'informes d'altres qüestions de temes diferents.

I, estranyament, quan arribem a les pàgines d'economia, no hi ha cap nexe amb les guerres, els immigrants o els refiguats: l'economia és una ciència de l'egoisme, no de la solidaritat, i només hi compta l'efecte sobre els balanços, els indicadors borsaris, les preferències i els temors polítics i dels «mercats» i els «inversors»... El mercat mafiós del tràfic de persones, el mercat criminal de l'explotació masculina, femenina i infantil, els inversors en armament i altres «serveis» de la guerra, es queden a la vora de la informació que realment hauríem d'entendre.

De matí, aclarixc què són els les espigues, els gorrons i les gorroneres. Faig la meua faena tan bé com puc. I em demane per què ho faig, per a què i per a qui. Es suposa que la societat hauria de millorar un poc aixina. De vesprada, avance un poc més en la lectura del llibre de Chirbes, fins que el sol desapareix darrere de la teulada de la finca veïna. Acabe amb el cap carregat després de llegir els dos diaris que tenia damunt de la taula. Un instant de quilòmetres d'ansietat s'escapa en la fosca de l'hivern entre una illa grega i la costa turca.

Titula el diari, en menudet i baix esta volta, però en portada: «El español se adueña de las redes sociales». Hagueren pogut dir que es difon, que s'impulsa. O que les ofega. Perquè hi ha moltes maneres de contar la varietat lingüística, la diversitat, el nombre d'usuaris, els registres i la importància relativa de les llengües. ¿Relativa? No, pareix que només els interesse l'absoluta, l'absolutista, que només en quede una i que siga la d'ells. I després malparlen de la immersió lingüística, de l'altra que no ofega. Ja tenim ganyes, com el de la peŀlícula roín aquella, i no entenen per què volem traure encara el cap per a respirar.

Les vesprades es fan cada volta més curtes i el diari me se fa cada dia més llarg. I això que amb els titulars ja en tinc prou en la majoria de les notícies. I més ara, en què l'atemptat de París ompli i ompli planes impossibles de llegir, perquè el detall de cada tret disparat no afegirà cap claror al lector que intenta comprendre d'on naix eixa crueltat.

Ara ja comencen a dir-ne «Dàeix» més sovint (segons la transcripció anglesa Daesh). Em sembla que la transcripció més adequada de l'acrònim seria dàïx, que pot paréixer ortogràficament forçada, però Dolors Bramon comenta que «la sigla» hauria de ser «daix». Com que la primera vocal no és la inicial de la paraula sinó la segona «lletra» (amb vocalització) de دولة... En este cas, l'ortografia també mos complica la vida.

No m'havia sobtat tant com ara. Trobe que el fet no era tan habitual. Des de fa un temps, que no sabria dir si són dies o setmanes, m'he fixat en el contingut intencional que aporten les fotografies que acompanyen les notícies del diari El País. Me s'ha quedat gravada la foto d'Arrimadas com una monja mística pregant en un moment d'iŀliminació (o com una mare de déu, si vols també). Hui és Rivera assenyalant amb el dit cap al lector, com aquell Tio Sam americà, però amb un gest seriós, enfadat, que contrasta amb el somriure tan habitual del representant de Ciutadans. És clar, en la pàgina següent, Iglesias amb la boca oberta, com sempre esperem vore'l mentres recita alguna de les seues catilinàries.

Bé, deu ser cosa meua. Al cap i a la fi, si compre eixe diari no és per devoció ideològica, sinó pel ventall d'informacions i per alguns articles d'opinió. En tinc prou i, segurament, massa. Tampoc tinc temps per a llegir-ne més.

Dilluns passat va canviar la maquetació del diari El País. Pel que veig, té un aspecte més revisteril, per dir-ho d'alguna manera, amb més filets negres i de color blau. La curiositat és que han llevat les fotos dels articulistes i la valoració dels films. Els haurem de mirar a pèl. A més, és més prim, potser per la calor. La gràcia del primer dia va ser que vaig poder eliminar en un sol plec la secció d'esports i aixina vaig avançar la faena. La resta, supose que més o menys com sempre, cal llegir alguns articles, botar-ne molts i lamentar que no hi haja versió en català al País Valencià (qui diu versió, diu diaris). Això sí, per si de cas, sempre cal comprovar que els percentatges no sumen més de cent.

Vaig trobar ahir el diari Ara.cat en el quiosc. Un especial sobre la normativa de la llengua. L'únic diari en català que hi havia en el classificador del quiosc era este exemplar de l'Ara. Per sort, el quiosquer em permet que li deixe a deure cinquanta cèntims i me l'enduc. Encara no me l'he llegit, només he mirat la foto que els vaig enviar (de fa vora deu anys). Insistiren. Em reconec, i això ja és prou. La resta, la normativa, ¿problemes? Més que en tinguera.