Arribaran coses bones que s'apegaran com els xiclets, diu la Bíblia... O ho hauria de dir.

Si és no és, l'hivern accentua la gelor, no l'existència.

El dia de la commemoració republicana passem uns minuts al refugi restaurat del carrer dels Serrans de València. La retolació està en valencià (també hi ha explicació en castellà i anglés), llevat del nom del «Refugio», que manté la tipografia (i la llengua) original. No s'hi nota la humitat habitual de qualsevol baix de la ciutat. Resulta un espai agradable, ara, al cap dels anys, en temps de pau. Molta afluència de gent, però en grups petits que s'ho miren amb calma.

Abans hem comprat vegetals dels comerciants de la Tira de Comptar, vora el mercat de Mossén Sorell. No sé si és també una activitat republicana, però són uns productes de qualitat i de proximitat. Per tant, no hi ha tomaques encara. El xic de les flors ven terra també de qualitat per a plantes. Diu que eixa no farà rantelles, com mos sol passar amb la que comprem en altres llocs (mos ha passat amb la de Consum). Al final, això de la república hauria de ser sempre aixina, un estat d'ànim democràtic de ciutadania i comerç responsables i de qualitat. Tomaques, a l'estiu.

I en l'estació del tren de Perpinyà te se desmunta un poquet la paradeta: «Perpinyá». ¿Vols dir que calia? El centre es mou al voltant de la indiferència, també en Europa. Ací em sembla que una queixa al síndic de greuges no tindrà massa recorregut. Ja vorem si em decidixc a demanar-los-ho als de sncf, encara que no sé de qui és competència això.

Teníem hora a l'hospital de Gandia, a la consulta 46. Al cap d'un quart d'hora senc que criden ma mare des d'una altra banda del corredor ple. Deu ser una coincidència, no arribe a vore la infermera que la crida des de la porta 33 bis. Deu minuts més tard torna a eixir la infermera de la porta 46 demanant per pacients d'un altre metge. Li demane pels pacients de la doctora Cinta, si és a la porta 46, com diu el paper que mos va enviar l'hospital. Doncs, no, mos diu que hi ha un error en el paper i que hem d'anar a la porta 33 bis. Hi ha un error, ho saben, però no han penjat cap cartell avisant ni ho diuen quan ixen a cridar els pacients. Avise una àvia que du el seu nét a la mateixa metgessa i canviem de corredor.

La retolació oficial de l'hospital està quasi tota en valencià. Els avisos conjuntulars, no. Mentres esperem, ma mare continua llegint l'última de Joan Francesc Mira, El tramvia groc, que li està agradant molt, per ben escrita i per tots els records compartits amb l'escriptor (tenen quasi la mateixa edat). Ah, també li ha agradat el llibre del Wyoming, perquè «és una escopinyada de tot el que està passant», vullga dir això el que vullga dir.

Això de fer servir els diccionaris o els programes de traducció automàtica sense que ho revise un tècnic lingüístic, té un vessant que hauria de fer pensar sobre la manera com es fan i com es fan servir els diccionaris o els programes de traducció automàtic. En Leroy Merlin, on també retolen en valencià, tenen uns «flexibles de raccordement» o «latiguillos» que algú ha decidit que en valencià són «falques». És clar, eixa traducció la fas si lliges malament un diccionari d'equivalències amb el castellà, on el «latiguillo» 'palabra o frase que se repite innecesariamente en la conversación', segons la rae, en català són falques (o també crosses), si vols. Però el producte de llanterneria que servix per a connectar eixides i entrades de conduccions d'aigua són, per exemple, maneguets. Però eixa accepció em sembla que no és habitual encara en els diccionaris.

No crec que en el ram de la llanterneria acaben oficialitzant eixe sentit per al terme falca ni crec que a ningú li s'apegue eixe possibilitat, però la retolació segur que ha de tindre algun efecte sobre els lectors i, vaja, també podria ser que mos ho acabàrem trobant, com una falca de la mateixa fusta. I que no n'hi hagen fuetets.

Continua la particular suspensió de la credibilitat que em provoca estar fora de la xarxa. La realitat és un invent increïble. Dec estar buscant botigues on m'atenguen en valencià i hi tinguen rebuts i publicitat, restaurants que anuncien en la carta arrossos melosos o de llamàntol, o buscant un cinema que passe alguna sessió en versió subtitulada o doblada al valencià. Eixe país més real, més autèntic —qualificatiu que em recordà ma mare fa uns dies i que fa anys que no dic—, és de la xarxa.

Fora d'allà, topes amb els colps de realitat que les ficcions han de mantindre per a tindre versemblança, com ara la retolació de Consum o Mercadona, que pareix que no, però són reals.

Una de les novetats i dels avantatges que mos hagen tallat la tv3 a través de la tdt —la continuem vegent a través d'Internet—, és que l'atemptat a les llibertats ciutadanes mos obliga a fer concentracions i reunions que fins ara teníem una mica de gossera de fer.

En la d'ahir, per exemple, a més de topar amb companys de faena indignats, també vam trobar amb amistats que feia temps que no véiem. I hem fet un poc de teràpia lectora. Sí, no fan tants anys jo encara llegia uns quants llibres per any. En canvi, ara, no sé si per la faena o per les distraccions diverses, no hi ha mans, tal com he dit ja alguna vegada, és un èxit acabar el diari nostre de cada dia. Doncs, resulta que no estic sol en eixe cas, vaig topar amb una companya que es va alegrar molt de saber —mentres renegàvem bona cosa enmig de la plaça de la Mare de Déu de València— que eixe petit calvari seu no era únic i excepcional.

I hui de vesprada, un llarg passeig que m'ha confirmat que els que diuen que en Valencia no senten parlar en valencià és que o bé parlen en castellà ells mateixos, o bé no paren l'orella, perquè m'he topat amb un roglet d'un xica en la trentena i tres homes majors i resulta que parlaven en valencià almenys la xica i un dels avis. Això, passant de casualitat pel carrer de Ramiro de Maeztu de València.

Per tant, el valencià, a més del de retolet, està ben construït i en ús per a tots els qui se'n vullguen servir. El que està pitjor, però, són els drets lingüístics dels ciutadans valencians, que van pel camí de la degradació i la vulneració permanent, persistent i sistemàtica a càrrec del govern valencià. Cap novetat, doncs, en este sentit.

Mal començament al futbet: dos a zero. Bé, la temporada és llarga i compta més el final que el començament. El meu genoll està al noranta i tants per cent, aixina que la cosa va. El que no va és el de sempre, la poca cultura de coordinació que tenim. La prosa futbolera segur que ho podria explicar, però ho deixarem per a més avant.

El que no és prosa futbolera, però, per a mi, quasi, és la rutina de les queixes al síndic de greuges. Esta volta a causa del web de la Xarxa Lloga de la Generalitat valenciana, que sí que té versió en valencià, però incompleta i que amaga el nom valencià d'eixa xarxa de lloguer de cases. El rètol i els logos només parlen de Red Alquila. Queixa al síndic, per tant, per a evitar que mai alguns diguen amb fonament que els castellanoparlants estan discriminats. Sense fonament ja ho diuen, però això ja no té remei. Futbol és futbol, tal com sabem.

Faig una volta per Carcaixent. Un munt de rètols en valencià, començant pels famosos «Cediu el pas» —n'hi han uns quants—, que no sé si han deixat d'escriure's en altres localitats, perquè trobe que són més difícils de trobar del que mos pensem. De fet, n'hi han tècnics lingüístics que no n'han vist mai cap. En tot cas, a pesar dels retolets i de la satisfacció visual que mos donen, cal tindre en compte les estadístiques sobre l'ús, que sabem que són unes altres. Des de fa anys sabem que la «normalització» del retolet no ho és tot. Fa quasi trenta anys que estem desballestant la resta, que encara aguanta... Això, resistir també és important —ho aprengué De Gaulle: documental de Canal 33 d'anit—, però tampoc és una perspectiva per a passar-s'hi la vida.

Sincerament, actualment no veig com es menja l'interés per fer estudis sobre la fonètica, el lèxic i la morfologia verbal actuals o històriques —a nosaltres que ens agrada sentir el català amb accents diversos, com ha dit la locutora de Catalunya Ràdio després de la intervenció del ministre Celestino Corbacho—, per anomenar dos aspectes accessoris de l'ús del valencià i, al mateix temps, voler creure que amb això avançarem en l'ús, que amb això farem política lingüística o intervindrem en la situació sociolingüística. Podria ser que fóra aixina, però haurien de ser intervencions realment astutes. ¡Xapó!, diríem.

Altres estadístiques increïbles són les de calor, que, anit, a vora les onze va començar a pujar la temperatura que marcava el termòmetre fins als 32 o 33 graus, mentres la humitat baixava fregant els 20: una ponentada nocturna de collons. Impressionant, sobretot perquè estàvem esperant que entrara la fresqueta nocturna i vam haver de tancar les finestres.

Hui tenia prevista una altra cosa sobre l'ús del valencià durant la crisi. Ho deixarem per a demà.

Així, abans que es faça massa tard, m'entretinc amb la continuació de la queixa a l'Ajuntament de Cullera pel que fa a la seua retolació «platgera». No tan sols això, sinó que li responen al síndic de greuges en castellà, botant-se així la Llei 30/1992. En resum, i com ja comença a ser tradició, li enviem el següent missatge al síndic:

En primer lloc, tal com haureu pogut observar, l'ajuntament infringix la Llei 30/1992 pel que fa a la llengua dels procediments, per la qual cosa, malmet formalment els drets d'este ciutadà.

En segon lloc, no estic al corrent del pressupost municipal de Cullera, però com que la legislació que ha infringit no és cap novetat, la infracció es va produir quan van decidir instaŀlar uns cartells sense tindre en compte la legislació lingüística vigent (la Constitució espanyola o la Llei 4/1984), normes que tenen algunes dècades de vigència. Eixe fet cert obliga a la desconfiança quant a la veracitat dels propòsits municipals –eixe «estamos trabajando»–, si no ho han fet fins ara.

En fi, que espere que prengau les mesures adients per a fer que l'Ajuntament de Cullera resolga estes mancances i adopte les mesures disciplinàries corresponents per a corregir i renyar els càrrecs i funcionaris públics que discriminen lingüísticament els ciutadans valencians.

Els tècnics lingüístics, si volen, tenen moltes coses amb què fer passar el temps. Per exemple, fent vaga el pròxim dia 8, si més no, per solidaritat sindical, tot i que trobe que la iniciativa no té massa sentit. I menys encara si ens la demanen ugt i cc oo, que fa uns anys que mos foten la classificació que hauríem de tindre els transcriptors correctors, i que fa uns mesos que passen per ací sense preguntar-nos res, sense fer-mos ni cas a l'hora d'incloure-mos en el nou estatut bàsic que estan esmolant en la cambra. I ara tenen la barra de vindre a demanar-mos que fem vaga. ¿Per ells, no, ho hem de fer?

A més, el d'ugt, amb un to propi de revolucions bananeres, s'ha permés recordar que Franco va morir al llit i que per això tenim el país que tenim... Bé, tenia raó, i ell n'era una mostra amenaçadora i eloqüent.

Estic més o menys pendent de les novetats en lectors electrònics, comparant preus i característiques, però encara no he acabat d'aclarir quin model m'anirà millor. A més, tinc tants llibres per llegir en les lleixes, que no sé si podria passar-me la resta de la meua vida lectora sense comprar-ne cap més ni comprar un lector electrònic. Tanmateix, sospite que la cosa no anirà aixina.

De fet, ara havia fet reviscolar l'interés per l'Ipod Touch un article del New York Times que diu que és un aparell que es fa servir molt per a llegir llibres. (¡Gol del Barça!, Ibrahimovic de penal, contra l'Espanyol.) Però el problema que tinc amb eixe i alguns altres aparells, és que a mi m'agrada ratllar el llibres. No sé si és un vici del qual hauria de prescindir, però no em veig duent darrere una llibreteta per a anar fent-hi notes, tot i que la contraportada i les primeres pàgines dels llibres solen tindre eixe ús.

Mentrestant, pel carrer hi ha ocasió de llegir altres novel·les, com ara els rètols de les botigues. Trobe que un senyal de normalitat seria que no mos hi fixàrem massa. Per tant, com que vaig descobrint-ne en català, no deu ser gens normal. I, per això mateix, perquè n'hi trobes a València, tampoc és del tot cert el catastrofisme sobre l'ús de la llengua, llevat que siga una manera de difondre el desistiment... A més, en este cas i en tots, la catàstrofe depén del punt de vista.

I ho deixaríem ací, que hui no he fet res de massa trellat: llegir el diari, embolicar uns regals per a una amiga, pegar una volta pel mercat central i pels carrers de València... I llavors és quan topes amb una imatge de la catàstrofe que mos esvaïx.

Els apunts d'este bloc deuen estar plens d'errades ortogràfiques i pot ser que gramaticals. Més enllà fins i tot de les discrepàncies normatives que puga jo mantindre amb alguns internautes que de tant en tant passen per ací i m'assenyalen errors on jo trobe encerts. La faena permanent, a més de pensar i d'escriure, és revisar i corregir. Si no ho fera o no sabera fer-ho, crec que hauria arribat el moment de dimitir.

El diari El País és el diari que lligc quasi cada dia, no tant perquè m'identifique amb la seua línia editorial —que no és el cas—, sinó perquè segurament m'hi he acostumat al llarg de molts anys, valore el rigor de les informacions que dóna (tant si és molt com si és poc) i perquè crec que em permet distingir què és la informació i què és l'opinió. M'ho permet, tot i que a voltes hi posa massa entrebancs.

El que no sol ser habitual —i si ho és, em tenen ben enganyat— és que s'inventen fets. I això va passar, sembla més per desídia que altra cosa, dimecres passat quan la crònica d'una sessió d'una comissió parlamentària detallava els gestos i la paraula del conseller Font de Mora Turón, ¡que no hi havia comparegut! La curiositat s'accentua pel fet que qui hi comparegué en lloc seu va ser Concha Gómez, secretària autonòmica d'educació, que ni lluïx barba ni parla amb accent valencià.

Per sort, el diari, supose que espentat per la mateixa conselleria, ha inclòs dijous una nota de rectificació. El que és curiós no és que el diari rectifique, cosa que sempre espere d'eixe diari, sinó que la conselleria es preocupe per «la realitat, si més no formal, dels fets», actitud sorprenent d'eixa conselleria, ja que mos tenen acostumats a incomplir sentències judicials amb evidències factuals molt més importants que la substitució discursiva entre el conseller i la seua secretària. De fet, no sé si en la conselleria li'n posen, però el diputat Ferraro Sebastiá (pp) deu estar contenint-se les ganes de demanar intèrpret per a Concha Gómez, qui, quan no intervé en castellà central, es veu que parla en una llengua no oficial en l'hemicicle: barceloní (o potser Ferraro hi aplica un altre nom, d'acord amb els seus filtres i interessos ideològics).

I acabant amb la neteja del diari —ja que és dissabte— indicaré, pel que fa a errades, que en el Ciberpaís hi havia «Motorota» (Motorola), «Payre» (Papyre) i «cotubre» (octubre). Pel cantó de nou de les curiositats, en el Quadern apareixia dos vegades la paraula ois: la feien servir Juli Esteve, tot i que escrivint «l'ois» (en lloc d'«els ois»: no sé si és un tret dialectal), i Enric Sòria, a qui li hauré de demanar si ha fet res per a posar un remei pràctic als ois que li provoca l'actuació retoladora de la diputació de Castelló. Segurament patix eixos ois amb resignació, i això no és bo.

Per telèfon algú comenta —podria ser jo mateix— que només que els abrandats declamadors contra la discriminació lingüística i contra la residualització del valencià, a més d'escapismes nacionals i independentismes diversos, feren una queixa lingüística al síndic de greuges (o a la resta d'institucions), no sé si col·lapsarien l'administració valenciana, però segur que avançarien uns centímetres en les seues ànsies de realitat valenciana. No alçaran, però, eixe gat.

Una mostra d'abrandament i pet que no put serien les habituals proclames sindicals de cc oo i ugt (dels seus serveis lingüístics, almenys), perquè, per contra, a l'hora de l'escrit, de la lletra menuda i de la firma (de la nova llei de la funció pública valenciana, per exemple), els dirigents sindicals no tenen cap problema a firmar mesures que van en contra de l'ús del valencià en l'administració pública. Això sí, es fan els ofesos fàcilment i acaloradament quan algú denuncia que la lletra dels fets no s'ajusta amb els seus contes d'autoajuda valencianera. (Toni Cucarella en dóna una mostra actual.)

Mentrestant, sort que, per voluntat o per subvenció, algunes voluntats encara es plasmen amb més contundència en metacrilat.

Hem fet una volta pel centre i hem decidit convidar a casa tres negres, dos coneguts i una novetat. Els coneguts són: Tierras de Luna (Bierzo, 2004; cabernet sauvignon, merlot, ull de llebre i mencía). El vam tastar en Canela (al carrer de Quart de València) i ens va agradar molt. L'altre conegut és Mainetes (Jumella, 2004; merlot, monastrell i sirà). En este cas, bon preu i tambe dins del nostre gust. Espere, doncs, decobrir Arrels de Bocoi (Plana Alta, 2005; cabernet sauvignon), estiquetat en valencià i també a bon preu.

Per cert, parlant d'etiquetes, tinc pendent dir-los a Consum i a Intermón Oxfam que compre el café del primer i no el del segon, perquè Consum l'etiqueta en valencià. Diria que el compromís ètic i cívic d'Intermón hauria de ser efectiu també ací.

A més, hui hem tastat els inconvenients de promoure la ignorància monolingüística, com fan alguns estats, alguns consellers i alguns predicadors poc ètics. Una dona major —que dia que era de Paterna— mos demanava opinió sobre una marca de sabates. Li hem respost que molt bé i alguna cosa més, però em sembla que no mos entenia. ¡I dia que era de Paterna! Bé tenia un castellà d'una Paterna d'alguna altra banda, posem que cap a Badajoz, per dir alguna cosa. La dependenta, que, curiosament, també viu en una urbanització de Paterna, l'ha atesa en espanyol. La cosa és que la de Paterna se n'ha anat de la botiga amb sabates, pensant vés a saber què sobre mosatros i sense saber que la dependenta era catalana, com hem pogut comprovar després. I ara pense en això dels vasos incomunicants, diríem.

De fet, en un cartell de la platja d'Alacant podem vore un exemple d'això mateix, situació que podem agrair a la gestió lingüística tan rigorosament equivocada que duen per allà (i per ací, que tot és u) les administracions públiques.

Ahir i hui he hagut de fer una altra excursió per Windows, malauradament. No sé fer anar massa bé la versió de l'Avidemux de l'Ubuntu i, en canvi, en Windows, en combinació amb el Videora, faig la conversió dels .avi a .mp4 amb temps però sense més problemes, incloent-hi els subtítols que aconseguixc apegar. Supose que acabaré aclarint quin és el problema de l'Avidemux en Ubuntu.

Quant al riu: 12:37, amb un lleu plovisqueig en algun moment però bona cosa de calor a pesar dels núvols. Parcials descompensats, però anem avant.

D'altra banda, Takse ja té l'alta, així que podrem tornar a unes vacances mínimament corredores, encara que siga per la rodalia de València. Fins llavors, viatges literaris, com ara la novel·leta d'Agatha Christie Hacia cero (traducció de Stella de Cal, 1960) que em porta a eixa Anglaterra i a la meua adolescència. Em sorprén l'edició, diríem, a la francesa, amb espais que precedixen alguns signes de puntuació; i també una paraula inesperada en este registre i en eixe any, «rollo»:

Ahora lo que hay que hacer es poner en claro este rollo. ¿ Dónde está la señora Amphrey ?

---

The thing to do now is to clear up this mess. Where's Miss Amphrey?

Veig que el drae no inclou un accepció adient fins al 1985, vint-i-cinc anys (o més) després que Stella de Cal considerara oportú traduir mess amb rollo.

Finalment, estic esperant les reaccions davant el fet que la representació atlètica espanyola en els jocs olímpics de Pekín ha hagut de desfilar darrere d'un cartell que dia «Espagne Spain [i en xinés]». ¡Horror!, la seua llengua comuna bandejada i humiliada per la francesa. Espere que la urticària siga lleu. Per contra, m'ha fet gràcia la concepció que transmetia María Escario de «Xina T'aipei», «una municipalidad» m'ha semblat que dia. Vaja, anem avançant: a la Xina participen la Xina i una municipalitat de la Xina. La selecció de boletes valenciana pot començar a entrenar.

He tornat a l'Ubuntu, després de la pausa per a posar el Windows al dia. He pegat setanta voltes per Internet, on he trobat el programa WinFF, que es suposava que havia de convertir els vídeos al format de l'Ipod. Veig ara que l'Avidemux també li pot donar el mateix format (el que li dóna el Videora de Windows: H.264 / AAC). Prove primer el WinFF, però li costa una eternitat, així que continue amb l'Avidemux. Ja vorem com queda la cosa.

Com es pot observar en la columna de la dreta d'este bloc, he acabat de llegir el llibres de poemes Els estius de Josep Porcar. He de dir que li he enviat un missatge on li he comentat bastant detalladament què m'ha agradat i què pense que podia millorar o quins errors hi he trobat. Sé que això és una faena extra que els lectors no estem massa disposats a fer —ja mos costa prou llegir, segons indiquen les estadístiques—, però crec que és un deute que tenim amb els autors i, més encara tractant-se del País Valencià, un gest necessari de reivindicació de la faena editorial ben feta.

Em sembla que eixa tasca editorial ha deixat bastant de fer-se, i supose que hi ha diverses causes que ha produït eixa mancança, però crec que necessitem editors i lectors crítics amb el que tenen entre les mans, i autors enfadats i contents amb les crítiques i que hi puguen trobar contrapunts als seus punts de vista. Per cert, això també val per als traductors, sobretot quan hem trobat una novel·la, posem per cas Els Buddenbrook de Thomas Mann, que ha resultat ser novel·la apassionant per a Takse, mèrit evident de la traducció de Joan Fontcuberta.

M'entere hui que l'edició valenciana del periòdic El Punt arriba al número 500. Com que hi estic subscrit —diria que des d'abans que començaren— no sé si me n'alegre o més aviat em fa ràbia que encara estigam sense cap diari valencià, i ja fa més de deu anys i resulta que els castellans estan perseguits (segons El Mundo, Fernando Savater i el poc acomplexat Santiago Grisolía): deu ser per a casar-s'hi ¡perquè tenen de tot! Bé, eixe és el nostre país encara, tot i que a poc a poc en pot ser un altre, gràcies a les Saladures de Vicent Peris al mercat central de València.

D'altra banda, hui he fet una volta amb bici per València i he comprovat com són de perillosos eixos carrils que ha voltes no n'hi ha i a voltes quasi. I més tard, els he recordat als de tv3 que Dulce Pontes és portuguesa i que, si no vaig errat, el seu nom de pila es pronuncia en portugués, en català i, més encara, en la major part de l'àrea hispanoparlant com si s'escrivira Dulse.

Es esta recensió estival de papers, cartells i rètols d'establiments de València, hui descobrixc de passada que l'estanc Benavent del carrer de Navellos ha indicat les seues «vacances», és a dir, en valencià, cosa poc esperable de les dos argentines que t'hi atenen habitualment, tot i que sembla que, a pesar de la subordinació lingüística habitual de la clientela, han avançat una mica en la comprensió oral. El cartell, si és d'elles, doncs, un deu; si és del propietari de l'estanc, ben fet.

El fet és interessant, perquè cartells industrials i tendals en valencià, n'hi han gràcies a l'interés que desperta la subvenció de la Generalitat i no impliquen res més pel que fa a la gestió lingüística de l'empresa. En canvi, cartells no subvencionats, fets a mà o amb la impressora, demostren capacitació i quasi normalitat en la gestió lingüística —«quasi», és clar, si observem el context global.

D'altra banda, ahir vaig apanyar la roda punxada de la bici, que feia vora mig any que anava amb una xinxeta clavada amunt i avall. Feia anys que no apanyava punxades, però es veu que també és com anar en bici, que no s'oblida.

Més tard acabe el llibre de Gustau Muñoz Herència d'una època amb unes quantes notes lingüístiques: la més curiosa, que sembla que ampli mos sona tan bé que no sabem ja quan escriure ample. A banda d'això, moltes reflexions i dades interessants sobre el nostre país; i, sent un llibre del 2006, fins i tot alguna profecia quasi complida.

I ara m'he posat —a vore fins a on— amb Capitalisme, socialisme i democràcia de Joseph A. Schumpeter (traducció d'Antoni Montserrat i Jaume Casajuana, ed. Edicions 62, 1989), una d'eixes lectures que tens pendents i no saps quan posar-t'hi. Abans envie una observació a l'ajuntament de la Vall per un semàfor contradictori amb un pas de vianants. Mentrestant, m'arriba un escrit del síndic de greuges que clou finalment l'expedient sobre el web de la conselleria d'economia valenciana amb la recomanació evident que haurien de complir la legislació lingüística, cosa que no fan —¡ei, Vargas Llosa!—, i això va en detriment i discriminació dels catalanoparlants.

La cursa de dissabte pel riu va ser una mica dura, però a pesar del canvi de recorregut que han provocat les obres que ni resolen res ni s'acaben mai, vam aconseguir una petita millora: 12:44. I una bona millora també ha segut la reforma de L'Orxateria del Mercat Central de València, sense dubte.

Un escriptor valencià d'anomenada recent —i estic segur que serà perdurable i sòlida com la seua obra—, es sorprén amb l'accentuació occidental, amb les opcions de formes per als incoatius i, en general, amb la història de la normativització al País Valencià. Crec que això li amplia l'horitzó per un cantó de la llengua que no s'esperava, però, tot i que és una persona asserenada, estic segur que també li afig una mica d'angoixa social. En tot cas, hem revisat algunes metàfores per a pensar sobre la qüestió i arribarem a bon port, sobretot si sabem que tot això és accessori i que el que és essencial són l'ensenyament, els índexs de lectura, la producció editorial i el mercat, la «visibilització» dels autors —reflexió de Gustau Muñoz—, el requisit lingüístic i, en definitiva, els drets dels ciutadans catalanoparlants i castellanoparlants (inicialment) del País Valencià.

La cosa no falla en el debat «vixca» / «visca» ni en la pobresa o riquesa literària, sinó en les excuses i els enganys dels poders públics, en primer lloc. I si el cos o les elits socials no generen una dinàmica diferent, ¡vixca la dissolució!

Em preguntava Francesc, company d'A la taula i al llit si servia de res queixar-se al síndic de greuges. No servix de res, certament, llevat que ens ho plantegem com una exigència cívica tan normal com pagar imposts o votar en les eleccions —i ja ens plantejarem algun dia el sistema electoral i de partits i les irresponsabilitats manifestes dels diputats i diputades.

Dissabte passat van passar en TV3 The towering inferno (subordinadament traduïda El colós en flames), pel·lícula del 1974 on el desastre provenia del retall de costs en la construcció del gratacels que fan el constructor i el gendre: corrupció capitalista, urbanística i política. Algun conseller o diputat del pp valencià deuen estar sortejant qui ix a dir que la pel·lícula és propaganda fal·laç, que ells no han segut...

He passat dos setmanes intenses, amb un nivell d'estrés superior a les meues previsions, així que ara tinc documentació a la cartera que comença a fer-me nosa, perquè és un ròssec que hi ocupa un poquet massa.

Per exemple, pretenia dir-li alguna gràcia a Fernando Savater a partir de dos articles seus, «Contra los diptongos» (El País, 12.04.2008) i «Regreso al futuro» (El País, 28.05.2008), que farien riure amb unes cosconelles i que, altrament, deixen la impressió que hi ha «intel·lectuals» de pensament lingüísticament selectiu i tendenciosos, o puga ser que pretenguen confirmar allò que les repeticions fal·laces aconseguixen passar per veritats de llanderola. Dos exemples de la insistència ideològica:

És cert que la Constitució reconeix una protecció especial per a les altres llengües oficials en eixes autonomies [es referix a Catalunya i el País Basc], però eixe article fou redactat quan els seus parlants tenien retallats els seus drets i és un ús pervers utilitzar-lo ara —una vegada corregit l'abús anterior— per a privar al seu torn de drets els que es comuniquen en castellà. Potser, per tant, convinga un aclariment constitucional respecte d'això [...].

---

Que hi ha cada vegada més dificultats per a cursar estudis en castellà en algunes autonomies [...] en cap cas pot simplement negar-se i atribuir-les a neurosis del PP, com fan els pocavergonyes, algun senador del PSOE...

Bé, ni s'ha volgut enterar dels reiterats «aclariments» constitucionals sobre això que sortosament han fet ja els tribunals, ni entén que les dificultats d'uns per a tindre privilegis d'ignorància són la contrapartida asimètrica de la discriminació quotidiana dels ciutadans catalanoparlants a Catalunya, ¡ei!, i al País Valencià, a les Illes Balears, a l'Aragó o a Múrcia, per no esmentar la Catalunya del Nord o l'Alguer. I per no esmentar un parlament situat a Madrid on no es pot fer ús de les especialment protegides llengües, mentres alguns altres parlaments de l'estat dels llocs que ell esmenta sí que funcionen amb un règim lingüístic respectuós, democràtic i de no-discriminació per motiu de llengua —tal com establix l'article 14 de la Constitució—, i, curiosament, sense requisit d'ús lingüístic per als diputats.

Més que un retorn al futur, Fernando Savater pretén un simple retorn al passat, i això és el que esperem que siga impossible.

D'altra banda, en El País del 16.08.2008 hi havia una carta d'una lectora que proclamava que era «la persecució del castellà en algunes regions espanyoles és un fet». Com que en el mateix diari podem llegir en un titular: «Les idees masclistes persistixen entre adolescents i joves al voltant dels vint anys», podem concloure que «el fet» denunciat per la lectora anterior és més aviat una «idea» del mateix nivell, sense més suport en la realitat que el desig de mantindre privilegis, per motius sexuals o per motius lingüístics. Tret que «la persecució del castellà» es referixca a un castellà que va perseguint algú altre i per això el titllen de nazi, com es queixa la lectora: «en Mallorca le pueden llamar a uno nazi por hablar en español». Això deu dependre del que digues, supose, tant en espanyol com en català o en alemany, també de les ganes d'insultar del qui ho diu; fins i tot, i lamentablement, hi ha qui encara s'ho agafaria com un elogi.

Fa la impressió que hi ha més persones que coneixen tant Maquiavel —citat per Savater: «governar és fer creure»— com Léon Degrelle, retratat per Octavi Martí en «El fascista perfecto» (El País, 20.04.2008) parlant de la novel·la Les Bienveillantes de Jonathan Littell. Per tant, pot ser que patixquen amb Max Aue:

Per això que aquest últim, quan la tossuda realitat es nega a casar amb la imatge que algú vol donar d'ella, té tants retorçons i vòmits, lògics en un cos maltractat pel seu cap.

En realitat tot això té relació amb una cosa que hauria d'arrelar més profundament: el respecte als ciutadans i al sistema democràtic mateix. Per això, si s'aclariren els aspectes assenyalats per diversos articles apareguts en El País, la resta cauria per son pes. Per exemple, podem començar, en l'àmbit de la regulació lingüística, per «Una política lingüística d'estat» (El País, 16.05.2008), però podríem continuar, directament en l'àmbit del servei democràtic, amb «Allò que s'amaga als ciutadans» (Rosario G. Gómez, El País, 03.05.2008), «La llei de la transparència» (Soledad Gallego-Díaz, El País, 04.05.2008), «Que es sàpia qui mou els fils» (Andreu Missé, El País, 06.05.2008) o «Transparència informativa i democràcia» (Juan Luis Manfredi, El País, 04.05.2008).

Arribat a este punt, em quede una mica descansat, em queden unes quantes evidències de persecució —i no les gallindaines de Savater— com ara papers que tinc davant: un rebut (¡un altre!) de l'Ajuntament de València només en castellà, un altre rebut (¡i en són uns quants ja!) de l'Ajuntament de Carcaixent només en castellà, unes instruccions d'examen de l'EOI de València només en castellà... I coses que he hagut de vore —malauradament—: la retolació del tanatori municipal de València només en espanyol, segons gestió de Rita Barberá Nolla (pp). Ni tan sols moriré tranquil, ho veig vindre, i hauré de fer una queixa abans que les cendres me se refreden.

Finalment, doblet al futbet amb un gol de penal i tot, i dinar de celebració a L'Hamadríada, que no va ser res d'especial —fluixejava, segons el meu gust—, però l'ambient ho compensava. En eixir d'allí, l'estiu i la pols del riu.