A pesar que saben massa bé que és fals, es veu que algú en el govern valencià pretén que és correcte legalment imposar el castellà com a llengua única en les seues activitats. Els drets dels ciutadans i els deures de l'administració pública són aixina de tènues, prescindibles i arbitraris quan governen persones i funcionaris que entenen que la democràcia està a disposició de la seua comoditat personal o de la seua ideologia particular. Vam rebre fa uns dies un ES-Alert només en castellà-espanyol.

Fa un any sí que el van enviar bilingüe, amb el valencià com a clossa innecessària en segon lloc, perquè s'ha de notar i practicar sempre la subordinació del valencià al castellà. Les negligències i la burrera van provocar morts. Algun dia hauríem de provar amb el compliment dels deures i el respecte dels drets.

A banda, com ja sabem, això també passa a Catalunya, com llegim en El Món 🔗. A més, per si mos indignem lo suficient, podem fer alguna cosa més, reclamar amb la proposta d'Acicom:

Canya en nom del Tio Canya contra la Conselleria d’Emergències de la GVA. ACICOM presenta queixes per no utilitzar el valencià.

El caràcter del castellà com a «llengua comuna» de la ciutadania de l’Estat espanyol no és un fet natural, sinó el resultat de polítiques públiques que no es poden justificar des d’un punt de vista «no nacionalista».

Sergi Morales-Gálvez i Lluís Pérez-Lozano, «Contra la presumpció monolingüe», bloc de la Revista de Llengua i Dret, 20.03.2025. 🔗

Davant l’avanç del col·lapse civilitzacional causat per un capitalisme sense control, lliurat a una dinàmica ecocida i suïcida, el Primer Món, principal motor d’eixe capitalisme, sembla haver optat per blindar-se, fugir endavant i prescindir de tota la població considerada excedentària.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí, «La israelització del Primer Món», Diari La Veu del País Valencià, 19.10.2024. 🔗

En estos temps vacacionals i acalorats, per sort les publicacions periòdiques continuen funcionant, encara que siga amb refregits i recalfats, i hi ha articles que em salven de calfar-me massa el cap, com ara l'interessant reflexió per a emmarcar sobre gestió lingüística estatals de Ramón d'Andrés^W que conté un principi general que les administracions espanyoles haurien de seguir:

El català com a representació de l’indigerible (anàlisi d’una notícia)

[...]

No ho oblidem: l’objectiu és no tocar els nassos a la ciutadana. Així doncs, si resulta que l’Administració rep un certificat redactat en una llengua no castellana (català, anglès, portuguès, francès, etc.) i necessita la seua versió en castellà, el que no pot fer és causar molèsties a la ciutadana i posar-la en situació de desavantatge enfront d’altres candidats. És la mateixa Administració la que ha d’encarregar-se de donar la validesa al document per la via que considere oportuna (traducció o qualsevol altre mètode).

[...]

L'article acaba amb el fatalisme esperançat —ben digerible— que hem de mantindre en el nostre rebost anímic:

D’aquí a cinc-cents anys, contemplaran la nostra època amb la mateixa curiositat pintoresca amb la qual contemplem nosaltres el segle XIX en matèria de desigualtat racial, de sexe o de religió.

Aixina siga.

El bolletí anual de Metges sense Fronteres —només versió en castellà, és clar: fem un gràcia, però tragam algun ull— em vol gratificar fent-me creure que la meua coŀlaboració —que són els euros que els ingresse de tant en tant— és «més que un gra d'arena». M'hauria d'alegrar, però sé que és només una expressió tòpica i que els pocs euros amb que contribuïxc són una mala compensació per les malvestats diàries que provoquem amb la nostra activitat quotidiana.

Hem arribat al punt que pensar i escriure estes ratlles en l'ordinador i pretendre que algú les lligga en la xarxa equival a fer una espenteta per a desfer el gel dels pols, contaminar l'aigua i l'aire, agreujar la sequera, malmetre una pau i fer esclatar alguna guerra.

Som aixina també, una humanitat sense fronteres per a malmetre consevol invent humà. I si és massa humà, sembla que pitjor encara.

A més de la banda de l'empastre habitual que perviu des de temps immemorials en les costures de la burocràcia de l'administració pública, la cosa es complica si són llicenciats en dret amb pretensions de pensar-se «juristes». Quan topes amb persones educades en eixa tradició, et trobes que allà on pots llegir que una classificació d'un lloc de treball depén de la responsabilitat, la dificultat tècnica, el volum de treball, la penositat..., ells no tan sols interpreten s'ha de fer de manera que, sobre el paper, els números els queden més homogenis i agradables a la vista, sinó que abans d'escriure la decisió de quatre línies posaran vint pàgines d'antecedents i motivacions sense cap relació ni parentiu amb la decisió que pensen adoptar, però aixina faran creure a qui pretén llegir-ho que s'hauria d'enfrontar a la història del dret des de la taules de la llei... I tot per provar d'entendre per què classifiquen un lloc de treball en el 16 o en el 20 del complement que siga.

I no s'hi val a atendre cap atre sindicat que no siga el vertical.

Som quatre en la terrassa d'un bar d'un poble de l'Horta de Valéncia on anem per primera volta. Mos han atés en castellà diverses cambreres que mos entenien i no han dubtat ni han fet cap comentari quan els hem parlat en valencià. Al cap d'un temps, ix un xic a pendre-mos nota: es queda parat, sorprés com si no entenguera res del que li comentem i amolla alguna cosa aixina com «solo en español» o «yo solo español», sense cap animositat. No fem cap comentari i li diguem els noms dels entrepans tal com els té en la carta: mos entén i mos atén. No hi ha cap intercanvi més amb ell. Per tant, no hem renunciat, però tampoc hem avançat, que a estes altures també és una renúncia.

M'he quedat pensant i, després d'avançar un poc en l'article d'Aracil «Educació i sociolingüística» (1979) 🔗 pense que s'hauria de poder adoptar una estratègia més activa que afavorixca el contacte lingüístic passiu del cambrer. En deuen haver diverses, segons el caràcter i l'afabilitat de cada u. Una simple podria ser convertir la decisió en un petit debat entre clients en valencià sobre els entrepans que volem, si mitjos o sancers, si són grans o menuts, si amb cervesa o amb aigua i, al final, que algú es gire cap al cambrer a vore si ho ha entés i, aleshores, repetir en valencià qualsevol cosa que li semble que no ha entés... Si és que hi ha res que no puga entendre d'una comanda tan simple com un plat de braves, quatre entrepans que porten els noms de la carta, dos cerveses sense alcohol i dos botelles d'aigua.

Bé, el full de reclamacions que tant costa de demanar, si mos indignem perquè es posen militants en el menyspreu lingüístic. Costa de fer, però de tant en tant convé recordar que tenim drets com a consumidors, que també són drets lingüístics. O això podem imaginar. 🔗

Espanya està a la cua quant a la taxa de reconeixement d'asil, que va empitjorar en quatre punts respecte a l'any anterior (12%, davant del 42% europeu)-

Agus Morales Puga, «El mundo no está inundado de refugiados», 5W, 20.06.2024. 🔗

A la Universitat Jaume I es mouen contra la massacre de palestins en Gaza, 🔗 diverses propostes perquè el valencià-català s'incorpore a la Unió Europea han segut assumides per diverses candidatures, 🔗 i alguns jutges amb idees gens democràtiques es dediquen a perseguir per terrorisme periodistes i qualsevol que actue contra l'ideari nacionalista espanyol. 🔗

La sensació que el món gira sempre en el mateix sentit és inevitable, i és cert tant astronòmicament com humanament. I convé posar-li una música d'eixes que mos du al futur i al passat alhora, la banda sonora 🔗 de Jerry Goldsmith per a Planet of the apes. 🔗

Fora de l'àmbit de la sociolingüística, el concepte llengua minoritzada no és massa millor que el de llengua minoritària. És més precís, cert, però és igual de confús quan s'utilitza com a concepte general en les converses quotidianes o d'informació general amb la intenció de qualificar o descriure una llengua. Em sembla que pels mitjans convindria explicar que els qui estem minoritzats en drets i llibertats som els valencianòfons, els qui a tot arreu —amb la possible excepció d'Andorra— som pressionats per a abandonar la llengua amb què mos identifiquem, aquells que patim discriminacions i desqualificacions per motiu de llengua.

La llengua està bé, no ho patix, ni es reduïx ni s'allarga. Els qui estem minoritzats som els qui tenim el valencià-català inserit en el cap com a llengua preferent i que pretenem continuar aixina. Abans es dia discriminats injustament, que era més clar, i continua sent-ho.

Sense anar més llunt, ací mateix, en les Corts, les netejadores dels vostres despatxos van estar cinc mesos sense cobrar i recorrent a Càritas per a menjar.

Mercedes Flor Ugarte, discurs en una comissió de les Corts Valencianes, 20.02.2024. 🔗

Si et negues a escoltar les nostres súpliques, morirem ací mateix, en esta plaça davant del teu palau.

Petició que els manifestants russos del 22 de gener del 1905 li van fer al tsar, versió traduïda a partir de La gare de Finlande d'Edmund Wilson.

La possible futura reina Leonor espanyola —fins ara no ho han segut, els borbons, no sé si voldrà ser mai l'«Elionor» valenciana— «jura» la Constitució espanyola. Takse es pregunta si la podia «prometre». Supose que sí, però no ho sé segur. Al cap i a la fi, un jurament és una variant d'una promesa, però amb més intensitat de compromís.

De totes formes, tot això seria accessori, si no fora que en el compte constitucional hem d'incloure que Valtònyc —o com s'escriga ara— 🔗, d'ara en avant enterrat pel seu heterònim original Josep Miquel Arenas Beltran, ha abraát la llibertat gràcies a l'exili, la defensa judicial europea i la prescripció, una condemna imposada per alguns tribunals —més espanyols que justs— que apliquen una constitució no escrita que milita contra les llibertats dels ciutadans que contravenen les preferències estètiques, polítiques, morals o ètiques dels seus «atributs» judicials.

La possible reina abraça una constitució que s'utilitza per a ofegar, mentres dos llibertats democràtiques s'han d'abraçar en l'exili europeu. 🔗

Apareixen uns pocs bolets improvisats per les plogudes d'estos dies i la matèria orgànica que han de descompondre. N'hi ha molta matèria, però encara que estos fongs són efímers, van fent faena per a regenerar i alimentar la terra. S'han alliberat les veus en diversos idiomes al parlament espanyol, s'estan alliberant les dones en el futbol professional... L'humus és lent, va fent.

No cal dedicar la més mínima atenció a la qüestió de noms. Els diccionaris de la rae i de l’avl estableixen clarament que amb les denominacions de «valencià» i de «català» ens estem referint a la mateixa llengua, com va ocórrer durant algunes dècades en la ue amb les denominacions de «flamenc» i «neerlandés»

Vicenta Tasa Fuster, «L’oficialitat del valencià a la UE. Un pas avant important», Diari La Veu, 18.08.203. 🔗

Nadem en petites discriminacions quotidianes. Solem bussejar, però no som peixos, hem de traure el cap de tant en tant per a agarrar aire. Inclús alguna volta mos s'escapa un crit mentres alenem. Esta setmana m'obligue a alçar un poc la veu per escrit, a véncer la gossera derivada del desànim i la resignació. Res de greu, perquè és el mateix de sempre: la discriminació injusta per motiu de llengua, eixa circumstància que pareix que alguns tracten com si ja s'haguera acabat la transició a la democràcia i, per tant, s'haguera acabat la broma dels drets lingüístics —per no parlar de l'article 14 de la constitució—. No sé si els resultats electorals són un símptoma —tal com sospite— que hi ha qui voldria que el futur tornaren a ser els anys noranta de qualsevol segle passat.

Hi ha coses molt pitjors per a comparar. Però el preu de deixar-ho passar seria un privilegi meu molt cortesà, molt injust. I seria possiblement una transferència del cost que no pague convertit en agressions brutals i nocives que s'exercixen i es patixen en altres llocs.

L'article de Salvador Vendrell de hui, «Vinicius i el valencià» (Diari La Veu, 25.03.2023) 🔗 m'ho ha llevat de la punta dels dits:

M’agradaria que totes les manifestacions de discriminació i desigualtat es denunciaren, si no amb la mateixa contundència, com a mínim, amb un poc d’energia. Sense cap ànim de comparar res, vull afegir que, en aquest estat espanyol, molts dels que s’indignen dels intolerants casos de xenofòbia, des dels mitjans de comunicació, no obrin la boca quan es produeixen altres tipus d’atacs a la igualtat com són —per dir una cosa de la qual no parlen mai— les discriminacions a les llengües minoritzades.

Algun dia algun jugador de futbol «famós» podria fer el favor d'eixir també d'eixe «armari», si no és que hi ha unes discriminacions «més iguals que altres» —com escrivia Orwell—. 🔗 Això passa en el futbol i més enllà, en qualsevol joc.

Ara mateix l'actual legislació espanyola de protecció als consumidors imposa el castellà en l'etiquetatge dels productes, en la informació comercial i en l'atenció telemàtica. Davant eixa situació, què implica fomentar l'ús del valencià en el consum?

Manel Carceller Safont, «Cartes dels restaurants en valencià», Diari La Veu, 24.08.2021. 🔗

L'erosió que cal perquè caiguin certes estructures no demana més pedagogia o discurs, sinó els pas de generacions.

Ofèlia Carbonell Torrents, «La generació de les males feministes», Anuari 2022-2023, Núvol.