En el programa d'humor Polònia van mostrar que també era possible utilitzar la sàtira per a «blanquejar» les idees democràtiques, que es veu que cal fer-ho també, perquè els perills de la democràcia són els mateixos que els de qualsevol atre sistema política, que ell mateix es prenga massa seriosament, imperativament i de manera excloent. En el programa de dijous passat van fer uns gags amb un «Torrente» demòcrata d'esquerres, 🎬 que també n'hi han i els van saber trobar i caricaturitzar.

En eixa mateixa línia, em sembla que la sèrie La dona danesa (Danska Konan) 🎬 és una mostra de com fer una critica profunda dels mals usos pràctics i retòrics dels valors democràtics (ecologia, feminisme, educació i sanitat públiques universals, igualtat, equitat...), crítica i sàtira que aconseguix el mateix efecte, reforça els valors de fons i desqualifica i posa en dubte les aplicacions i interpretacions «totalitàries» o «cosmètiques». La veïna danesa té una vena autocrítica.

La sèrie inclou una part sociolingüística interessant en què es posen de manifest certes idees preconcebudes i prejudicials tant sobre el danés com sobre l'islandés, moments en què també podem sentir ressonar la situació del valencià-català davant de l'espanyol-castellà, tant si mos pensem com a víctimes com si busquem alternatives als nacionalismes excloents.

Mos colpix el documental del Sense Ficció sobre Gisèle Pélicot i la submissió química. La combine amb un film típic de «pinyau-pinyau» que reduïx els valors de la vida a l'individualisme contra la massa irraccional enemiga alienígena que cal destruir. I aixina és possible que anem entenent de què va tot, en versió reduïda, amb dosis homeopàtiques.

He tingut inspiració i ocasió per a enviar algunes «consultes lingüístiques» a través del formulari que hi ha en el web de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. 🔗 Em sembla que són coses un pèl complexes o difícils d'acceptar, aixina que no sé si m'arribarà la resposta prompte. Això sí, confie que respondran, encara que no ho solen fer massa sistemàticament quan es tracta de propostes per al diccionari. Deuen tindre atres faenes.

Jo també tinc atres faenes que em torben, l'horari laboral que voldríem acurtar fins a zero, anar a comprar, netejar casa, apanyar andròmines, ordenar els trastos... I ara que ha començat la temporà en tv3 —que ara es diu 3cat—, cosa que mos torna a enganxar no tant a l'actualitat com a les anàlisis sobre l'actualitat, que poden ser serioses o poden ser en to d'humor. De tant en tant, en un descuit, lectura —Némirovsky ara mateix— o film —alternant els de pinyau-pinyau amb atres per a pensar—. I quatre ratlles mal guixaes.

El rotovato que la tensió laboral m'ha fet pujar a l'orella dreta, me se'n va anar mirant el primer episodi de Harald og Sonja, sèrie de televisió noruega sobre la jove parella real —l'anterior a l'actual—. La cosa no té més substància, però em va semblar ben feta, i va ser interessant pa ser el tema que era, que són coses que encara passen i van bé vore com s'han resolt en atres latituds.

En francés el títol era La roturière i en anglés The commoner, maneres de dir plebeu o de poble. Mire la Wikipedia, i la sèrie no té pàgina en noruec, només en suec.^W El cas és que em va llevar el batec de l'orella, la sèrie o el noruec, no ho sé. A vo si m'hauré de posar a estudiar noruec per motius mèdics.

Tot podria ser, de la mateixa manera que haver de sentir qualsevol intervenció del molt negligent Carlos Mazón altera els nervis, provoca ansietat i transmet agressivitat i por de bestiola acorralada. De totes formes, per sort, no em posa en marxa el rotovato de l'orella, a pesar que és un castellà-espanyol entonat a colps anapèstics.^W Va com va, doncs.

Humans, en un cert sentit...

Opte pel full gris clar i el fons verd tirant fosc per al fons del LibreOffice. Em sembla que són uns colors que no carreguen tant els ulls. Mos toca cuidar-mos-els abans que mos vagen caiguent a trossos després de tantes hores de pantalla. La resta del nou Ubuntu és pareguda a l’anterior, aixina que podrem anar fent vida normal... Si és que mos en queda molta. A migdia, mirant les notícies, me s’ocorre dir-li a Takse que si Zweig alçara el cap, es tornaria a suïcidar. Ha assentit amb tristor. Ja no sé si era per Ucraïna, les deportacions d’immigrants o els llautons clarament rovellats d’eixe europeisme espanyolista —insultant i fals— que mos han estat venent des de fa tants anys.

Les llàgrimes de Christoph Heusgen són l’única nota que pareix sincera de la política que seguim. Estem entre les mentires neoliberals de Trump i Mazón —«És la bola més grossa, idiota!»— i algunes pretensions televises que acaben en parides per a ofegar les idees. Tal com diu Mònica Planas, «un cinisme de rècord Guinness per rematar la feina». 🔗

La sèrie The Boys 🔗 s'ha acabat en un punt àlgid, ho han deixat allà dalt. Tan alt, que no m'he enterat que s'havia acabat, em pensava que continuava, però no, ja no n'hi ha més episodis. I no tenen una resposta clara per a l'arribà d'un autòcrata narcisista acomplexat a la presidència dels Estats Units. Hi ha una vacuna, un virus que es pot carregat el Patriota —Homelander en diuen en l'original—. Ves a saber si no és una metàfora del seu propi ego.

El Barça ha començat la temporà a bon ritme, a molta «velozitat», tal com ho pronuciava l'atre dia el periodista Jordi Grau, que a més té excusa per a cridar, perquè és el que s'estila en els programes d'esports —no sé si és un requisit internacional o només espanyol—. Ara bé, no entenc per què ho han de fer Helena Garcia Melero i Josep Palau en este inici de temporà del Tot es Mou... 🔗 Deu ser una sobreexcitació per la novetat o perquè és l'estil que creuen que deu captar més televidents. Li abaixe la veu a l'aparell. No ho sé, és possible tinga les orelles sensibles encara per la pausa vacacional.

Ja tot comença a posar-se a lloc per a continuar la quotidianitat laboral. Només falta que ploga tot el que no ha plogut enguany, que si cau tota alhora, haurem de rescatar els gomàtics. 🔗 Farà fredat.

A punt de pegar la cabotà del plemigjorn tinc temps de vore «Non, les Inuits n’ont pas 50 mots pour dire “neige”», 🔗 que és un d'eixos tòpics repetidament desmuntats però que no sempre recordem com es va crear i difondre ni com es pot desmuntar raonant. Al cap i a la fi, el tòpic sobre els inuits es fonamenta tant en el racisme com en les percepcions reduccionistes i autocomplaents que tenim sobre les llengües «dels altres». O els complexos induïts sobre mosatros mateixos per la interferència i la imposició d'una llengua tòpicament millor.

Certament, ni els inuits es dediquen a batejar la neu abans que desaparega del planeta ni els trets lingüístics dialectals pertanyen tots al registre vulgar o coŀloquial, per molt que això siga un recurs simplificaor per a fugir d'estudi i desatendre les complexitats de l'ús i més encara del desús del valencià-català. El desús és el que impedix el manteniment d'una comunitat lingüística on podríem tindre diferents maneres d'escriure les idees que mos ronden pel cap, amb els estats d'ànim i les intencions corresponents, en lloc de creure que convé fer sempre la mateixa redacció escolar.

Acabe de vore com es poden cantar les absoltes d'una llengua —els agradava molt esta expressió a alguns collistaire de Migjorn, en particular a Jordi Minguell Roselló— matenint l'optimisme perquè sabem que n'hem vistes de més grosses. Es tracta del documental Gaèlique pour débutants d'Arte 🔗 sobre l'escolarització d'una xica de Dublín durant un curs de secundària en l'illa d'Inis Meáin.^W És interessant, perquè mostra com acaba el camí que van prendre fa anys els irlandesos —l'irlandés, llengua oficial a la Unió Europea.

Al pas que anem, a poc a poc, alguns acabaran aixina, havent d'anar-se'n no sé si a les Columbretes o la Medes a aprendre el valencià de les gavines, perquè veig que els seus familiars els van transmetre hàbits de tots colors —l'educació a casa també va com va—, però n'hi han molts que ja ni els van transmetre el valencià, no fora cas que els pegara per no practicar la submissió davant del castellà.

El pastís final del Grasset —fa uns mesos que es va posar la segona esse en el cognom— en el Més 324 mos se fa agredolç. Nou anys en un vist i no vist, i unes tones de llibres comentats per llegir.

El periodista Bru Rovira ha escrit una noveŀla en castellà que ara es publica en valencià-català, Matar el director, 🔗 traduïda per August Rafanell. La presentava ahir a cal Grasset i Forasté —des de fa un temps amb el primer cognom amb les dos esses—, al Més 324. Supose que deu ser interessant, pel món periodístic que diu que descriu. Ara, és del gènere policíac, aixina que eixe cantó també pot aportar algun aŀlicient de cara a les lectures estiuenques.

A mi m'ha interessat l'entrevista perquè he tingut eixa sensació de «gira la roda del temps» 🎶 i que tornem sense enterar-mos al punt d'eixida: xarraven com dos amics que es donen la raó en tots els tòpics possibles sobre el tràfec actual, els mòbils, la immediatesa que mos distrau, la falta d'inversió en les redaccions i els mitjans, el poc temps per a la reflexió i la maüració que demana l'escriptura de les cròniques —aquelles cròniques de fa vint anys... Fa vint anys devien estar entrevistant-se dos periodistes que devien estar diguent-se tot això mateix d'aquell moment i de vint anys abans. I vint anys abans i vint anys abans. Apanyaven el món.

Va girant la cosa, anem rodant. Si en sabia Sísif d'això. 🔗

Amb la calor de l'estiu en què entrem, arriba el xàmbit en tv3 en el programa Plata Baixa. 🎬 [min. 17:23] He de refer la fitxa per a incloure la pissarra del programa, la decoració sempre va bé i tindre proves en pantalla deu convéncer més que mirar el diccionari. 🔗

La tv3 fa «coranta» anys —la tenim en el «cor», ai— i es nota en el resum que fan, mirant-ho mos notem el pas del temps en la roba, la gestualitat, els objectes, les expressions, en els ulls amb què ho mirem.

Trauen el primer programa d'Andreu Buenafuente, però trobe a faltar el Persones Humanes🔗 del Mikimoto, on crec que va començar a aparéixer el Buenafuente televisiu, però on també vam començar a comprovar que la democràcia informativa i ideològica encara no s'havia cuit del tot.

I encara la tenim coent-se, pel que vegem, amb més mitjans però amb jóvens que pensen que la igualtat de les dones ha anat massa llunt🔗... Això fa pensar en La revolta dels animals🔗 d'Orwell, quan algú diu que tots som igual, però alguns som més iguals que altres.

Les parides semblen inofensives, però no ho són tant quan se les agarren seriosament uns quants milers de persones, iguals o desiguals.

No sé si per a desintoxicar-se, per a intoxicar-se definitivament o per a trobar un poc de consol mirant els peus de fang inclús de les societats del nord d'Europa, que tendim a admirar sense esforç, per la fama que han aconseguit, sense que sapiam massa bé per què o sense que sapiam fins a quin punt l'ideal té més grisos entre la claror nívia amb què mos els pintem, podem pegar una miraeta als episodis de la sèrie finesa Rosvopankki (Els invencibles). 🔗

L'encant de sentir parlar en finés (amb subtítols en valencià-català), i de vore una recreació dels anys huitanta finesos del segle passat, sense el cartó pedra ni els maquillatges rutilants. Això sí, esperant i desitjant que l'ètica triomfara sobre les injustícies, un poc a l'estil de la més melosa Borgen, mos hem quedat de pasta de moniato al final. A cal sabater, això que diuen, sabates de paper. Si més no, pareix que al final no supera els traumes, però els arrossega una miqueta millor, de la millor manera que troba. També Finlàndia deu estar en això, amb petroli i amb les lleis de Jante. 🔗

A pesar de l'interés que tingam i de la gràcia que mos faça, cosa de seguir la sèrie argentina Barrabrava. 🔗 Els subtítols aclarixen un poc, però acabes acostumant-te a entendre el que passa pel context i la gestualitat, i al poc et penses que vas assimilant el vocabulari, fins que s'enfaden i apareix un repertori nou.

Després hem passat per la docusèrie còmica mexicana Libre de reír 🔗 i la cosa es complica, perquè els subtítols transcriuen les paraules en lloc d'interpretar-les o aclarir-les. Clar, estem acostumats a entendre els argentins «normals» —Darín i companyia— al quart d'hora, el que diuen en Barrabrava als tres o quatre capítols, però l'accent i les expressions mexicanes requerixen una temporaeta en immersió indígena.

Vaja, és una llàstima que no hi haja secessionisme blaver castellà, perquè ho tindrien tan fàcil.

Per fi ha fet un fred en condicions, sense arribar a extremar-se com allà Iacútia, d'on últimament hem vist uns vídeos 🔗 que mostren diversos aspectes de les rutines i costums que cal seguir allà per a sobreviure en hivern.

També es congela el sentit de l'humor dels del psc —està vist que dir-ne socialistes pareix que siga excessiu— als quals no tan sols no els ha fet gràcia un acudit gràfic del programa Zona Franca, 🔗 sinó que han demanat l'acomiadament de l'humorista. La direcció d'erc els ho ha concedit i, en conseqüència, el presentador, Joel Diaz, ha decidit dimitir.

El cas és que la comparació dels socialistes amb els nazis no tenia massa sentit ni tenia massa gràcia. Haguera tingut més gràcia i més sentit si hagueren utilitzat el símbol del dòlar ($) en lloc del de creu gammada nazi (卐). Però el cas és que la perversió censora del partit de Salvador Illa consistix en el fet que eixa vena autoritària contra un humorista amb mala pata pareix que consolide la idea proposada pel còmic: el psc té també una vena dictatorial, és a dir, que pensa que els seus sentiments ofesos són més rellevant i importants que les llibertats públiques i el dret al pensament lliure —i decidir— de la ciutadania que mira la tele.

Les bones vibracions de l'arribada d'erc s'estan convertint en soroll marró. 🔗 I eixe «marró» també té connotacions poc adequades amb altres temps i altres llocs que per a alguns encara són ben actuals. 🔗

Hi ha dies (o nits) que alguns tertulians o «analistes» del Més 324 de Graset 🔗 estan especialment inspirats, com ara ahir. Vaig superar la temptació de botar-me la primera entrevista, a un Jaume Asens que em recordava un poc el Miquel del Polònia. 🔗 I vaig fer bé. Amb matisos i petites rèpliques, Mireia Vives, Joan Queralt, Jordi Cabré —amb el contrapunt necessari d'Iva Anguera— i el convidat Jaume Asens, vam poder aclarir quatre coses sobre la reforma legal que preparen en Espanya per a derogar la sedició i revisar altres coses del Codi penal, i pensant que —més necessari encara— caldria entrar a eliminar la «llei mordassa» espanyola (lo 4/2015).

De casualitat tope amb una entrevista del Graset a Joan Garí per a presentar el llibre Cosmopolites amb arrels. 🔗 No puc comentar res del llibre, perquè no l'he llegit, però sí que em passa pel cap, sentint com parla Garí, que pareix que hi haja un filtre audiovisual en la tv3 que fa que els personatges valencians que apareixen en eixa pantalla amaguen uns quants dels trets dialectals que la història de la (mala) implantació de la normativa de manualet ha fet que molts valencians pensen que no són adequats en segons quins llocs.

Probablement, hi ha qui fa esforços quasi traumàtics per a amagar que el seu parlar d'origen és això que es diu apitxat i n'hi ha qui arriba a parlar i escriure en oriental com si la seua sort depenguera del fet que les seues elits somiades es pensaren que és de Girona de tota la vida. El cas dels valencianets més o menys faeners i il·lustrats que passen per eixa pantalla no és tan extremat, però sol respondre al mal que hem patit i patim de la imposició del castellà i la submissió al castellà, ara canviant la llengua per la varietat dialectal, però mantenint la submissió i l'autoodi interioritzats en la fase anterior.

Eixe exercici reproduïx el mateix esquema —que s'aplicava fa anys com a norma i ara també com a hàbit— consistent en parlar en castellà amb qui intuïm que parla en castellà, a pesar que mos entenga en valencià o a pesar inclús que sàpien parlar valencià encara que no el parlen mai. (Al cap i a la fi, ells també formen part del cercle viciós de parlar en castellà amb qui parla en castellà.)

En general, doncs, l'emmascarament dialectal intenta aplicar les mortificacions normatives més banals, com ara usar els demostratius reforçats, concordar la forma femenina del numeral dos («dues») amb el substantiu corresponent, canviar algunes desinències verbals típiques que tòpicament mos han dit que no eren prou bones... Un ramellet que pretén decorar la vulgaritat o baixea de la varietat valenciana que siga —em sembla que totes deuen ser culpables, perquè la cosa s'estén també a les varietats del nord de la Sénia.

I, per tant, si continuen fent això, els catalunyesos no tindran referències sobre la forma com parlem habitualment i els valencians continuarem practicant la submissió, abans submissió lingüística, ara submissió dialectal, submissió que enfosquix i amaga el possible intercanvi i anivellament general de tota la llengua a través de l'ús. Espere que arribe el moment que algú mostre que els valencians sabem parlar normal en valencià sense haver de recórrer a «imitar» impostadament els trets més cridaners i tòpics del dialecte oriental. Podríem practicar mirant com ho va fer Laia Viñas (de Xerta, al Baix Ebre) en el Més 324 l'abril del 2021 quan presentava Les closques. Aixina, mostrant les closques de l'idioma. 🔗

Vaig trobar afectat personalment l'advocat Antoni Gelonch durant el Més 324 (28.10.2022) 🔗 en què la contertúlia Eva Comas va criticar el fet que la transició espanyola a la democràcia continguera l'estafa de la consolidació de la monarquia que s'ha estés durant molts anys i encara continua.

Gelonch va lamentar el que li va semblar retrets i va ironitzar sobre si ara en saben més que ells aleshores, i que ara és molt fàcil criticar... Tal com va passar amb John Carlin i Sergi Pàmies 🔗 fa unes setmanes amb allò de l'esport femení, pareix que l'advocat no estava preparat per a acceptar que les necessitats i les possibilitats d'un moment històric poden ser «errors» que cal acceptar per impossibilitat —o imperícia— de fer una altra cosa en aquell moment.

Tot es pot explicar mirant el context, però això no implica que s'haja de considerar correcte o que no es puguera fer millor. Tot es pot fer sempre millor —encara hi ha guerres, pobresa, esclavitud, misèria, malalties sense atenció mèdica, etc.—, però el problema gros és que pretengam que no es poden valorar les coses des del present, perquè eixa cançoneta també té tela marinera: si fa pocs mesos o anys, perquè estem massa prop; si fa quaranta anys, perquè estem massa llunt... Els arguments eixos circulars tenen molta gràcia.

A més, per a resoldre l'«error», cal reconéixer-lo, inclús si es considera que era inevitable cometre'l o acceptar que es cometera. En cas contrari, ¿per què s'hauria de canviar res del present si tot el que hem heretat són actes encertats —per inevitables—? I això tant té a vore amb la monarquia com amb el masclisme o amb el capitalisme: tot té beneficis per a algú respecte a alguna situació pitjor (per a eixe o eixos alguns). El que cal és aprendre, estendre el benefici i no repetir o augmentar les deficiències, començant per la mitificació d'uns possibles «errors encertats».