Com que no parlem massa entre mosatros —pel motiu que siga, no volem fussar per ahí, ¿oi?— podem provar a parlar —o a escriure-mos— amb l'algoritme informàtic, que sempre saluda i felicita tan amablement. I si un dia et fa recomanacions interessants per a resoldre els teus problemes personals i socials, com ara odiar els que són com tu —amb qui has de compartir la voluntat de justícia i equitat— i afalagar els rics —que imposen la seua voluntat i et deixen sense justícia i amb iniquitat—, ja que ho demana una entitat imaginària que tant mos vol i atén, i si damunt mos va bé per a no haver de sentir sorieries i insídies, ¿què farem?

D'amagat dels rànquings i a remolc de les influències, 🔗 vaig fent este bloc des de fa més de vint anys ja. Si ho mire bé, hi ha ja unes quantes coses que tenen més de vint anys i que segurament ja podria arretirar de la xarxa, perquè tinc quimera que només m'interessen a mi que les vaig posar i que han estat millorades i superades per milanta webs i recursos més eficients i eficaços.

Al cap i a la fi, moltes de les coses que he anat penjant tenien a vore amb una voluntat ingènua i inicial de compartir i ampliar els recursos existents per a la valencianofonia-catalanofonia en tots els àmbits, registres, dialectes i formes a partir de la xarxa que acabàvem de descobrir com si fora una autopista a alguna utopia a tocar de compliment. I no, ni era una utopia, ni estàvem a tocar, i hem anat abocant temps i neurones a cabassaes.

Dins delmemento mori que m'ha vingut a la clepsa, em consola que dins de la precarietat de l'enton Eines de Llengua —que pretenia ser cdlpv, però es va eclipsar pel camí— hem mantingut més continuïtat, constància i coherència que moltes flors de temporà institucionals que la política ha malmés a dojo i que eren necessàries i imprescindibles un dia i al sandemà van ser prescindides a colps de ratolí i idees estèrils.

I aixina anem.

M'arriba un missatge de l'adreça de Carme Barceló Torres sense contingut, però amb una «please unsubscribe» en el tema. Mire la Viquipèdia 🔗 i veig que va faltar el desembre passat. Fa uns mesos, quan vaig saber per la premsa que havia faltat, ni vaig pensar que la tenia en la llista de correu. Evidentment, la done de baixa, ja que m'ho demanen. Per mi, haguera pogut continuar enviant-li un missatge periòdicament sense enterar-me que la tenia de subscriptora i fins que s'haguera gelat internet.

La vida és una llista de correu en què algun dia, encà que mos sàpia mal, algú mos dona de baixa.

Qualsevol espai de la xarxa sol omplir-se de secrecions de tot tipus que la convertixen en una taranyina apegalosa. Figuradament. Eixa és la gràcia, per sort encara es pot mantindre una distància interpersonal electrònica que atenua les isetes i les malíccies.

Em tornen a canviar l'empresa que manté els continguts d'alguns dels webs i blocs que controle: es dia «Yahoo!», després va ser «Aabaco», i trobe que després alguna part va canviar a «Verizon» o a «Turbify», que no acabe d'aclarir-me amb tants canvis de nom. Per sort, al cap d'uns minuts de paciència i reflexió, he localitzat el caminet per a eixir del cul de sac en què em posava el web de Verizon —on no em reconeixien com a client—; i passant per Aabaco he arribat a Turbify. Tot funciona d'aquella manera, al segon o tercer clic —això ja passava amb Yahoo!—, però no m'han perdut res pel camí. Ni tan sols la versió en valencià del web..., perquè no n'han tingut mai, encara. No passa res, dominant un anglés macarrònic —supose que deu ser una cosa com els qui aproven el superior de la junta— s'entén tot prou bé. Llevat dels vaivens de noms de les empreses que allotgen els webs.

M'asseguren diverses fonts de zones de marjal (Pego i Silla) que existix la ferramenta denominada «xafes» (segons Alcover, combinació d'aixà i fes) i que té eixe nom. Estranyament, no localitze prou documentació escrita que ho confirme. Però hi ha encara informants voluntariosos en les llistes de correu que són un bon recurs i solen aportar dades contrastades i contrastables. Ara només em falta trobar jo un informant directe que m'iŀlustre amb més detalls sobre eixa ferramenta (que no apareix tampoc en l'aldc). 🔗

Un poc pel mateix camí, però en este cas més formalment, m'escriuen d'Enciclopèdia Catalana per a confirmar-me que Serafí Pitarra també usava el pseudònim Enric Carreras i que Frederic Passarell 🔗 no va intervindre en l'obra d'aquell Liceistes i cruzados, cosa que pareixia que en algun moment es va redactar de manera confusa. Els vaig escriure per a comentar-los-ho, i al cap de dos setmanes de recerca, m'han aclarit el cas.

Tant si és de manera voluntària com si és part d'una faena professional i remunerada, fer les coses mitjanament bé en el tracte atenent els interlocutors, aportant un granet d'informació que puga millorar una fitxa o una enciclopèdia, acceptant-lo o discutint-lo amb bona predisposició i concordança o discordança crítica documentada, són actituds que crec que deuen expressar valors personals i coherència ben interessada humanament. Com dia el poema de Brecht, «Diese sind unentbehrlich», són essencials. 🔗

Se n'ha anat la connexió a Internet durant l'hora de la becà, aixina que l'hem feta en silenci, sense la companyia sonora del Graset en el Més 324 de la vespra. Habitualment, com que mos adormim mirant el programa, mos el tornem a posar més tard, perquè és la nostra font principal d'anàlisi de l'actualitat política i de comentari de referències literàries. De fet, vam passar ahir per Fan Set —encara en diguem «tres i quatre»—, i mos va semblar que els estants estaven composts de manera que les recomanacions i els llibres comentats del programa del Graset mos botaven als ulls.

Algun en vam agarrar, com ara M'hi nego de Per Petterson, 🔗 que a Takse li va fer gràcia arran de l'entrevista. Jo em vaig quedar més a la vora geogràfica, tot i que un poc més arrere en el temps, La Fabricanta de Dolors Monserdà, que va presentar Carme Mas. 🔗 En fi, i a voltes, entre becaetes, mos posem a llegir i tot. Hui no ha pogut ser, que calia descongelar un albellonet de la nevera.

El company Joan-Carles Martí i Casanova mos ha comunicat que ha sabut que s'ha mort un company de llista i de debats de Migjorn i de Zèfir, Jordi Minguell Roselló (1946-2022). Davant d'això m'he estat pensant de dir res en la llista, però al final he preferit no repetir les frases de protocol o tòpiques per als condols. Em sembla que a la informació que envia Martí i Casanova no li van bé les glosses.

He fet una cerca a vore si trobava algun rastre dels diàlegs que vam mantindre —gens amistosament per part seua en diverses ocasions— en les llistes, i n'he localitzat uns quants, perquè a temporades era molt actiu, documentat i intens en les seues aportacions, encara que els debats podien acabar amb eixos absurds de «he dit», «no he dit» o —i eixa era la seua més insistent— «no m'has respost», que semblava que pretenia una rendició més que una resposta.

En fi, amb les llistes somortes —supose que eixes baralles s'han traslladat a altres espais de la xarxa— i amb el «fet biològic» que mos acaça, anem deixant més memòria que esperança. Localitze un moment seu d'inspiració (crec que és de l'any 2006) que sona bé per a un comiat:

Quan em moriré, feu-me una caixa; abans de morir, ompliu-me la casa de capses plenes de vida.

Aixina anem passant tots.

Encara que sempre estem immersos en la defensa i la supervivència, una bona part de la vitalitat subterrània i social de la llengua, com una petita bossa de magma que encara manté el caliu, són algunes iniciatives que pareixen escasses i insuficients, però que són part de l'impuls que necessita l'ús de la llengua, com ara la notícia aparentment trista que he trobat en el Diari La Veu (10.05.2022): 🔗

À Punt, l’únic gran altaveu del valencià en una graella quasi monolingüe

La no implementació de la reciprocitat, la testimonial presència de la llengua pròpia en tve i en els canals privats autonòmics o la poca audiència de les cadenes comarcals invisibilitza el català

Els factors d'invisibilització i desús són coneguts. I per ara no som capaços políticament i socialment de canviar-ho, aixina que convé promoure i valorar positivament els factors que ajuden a avançar democràticament en l'ús de la llengua, com ara mitjançant la millora d'À Punt —lamentablement en mans de gent que pensa que el valencià és un destorb en l'administració, com ara la consellera Bravo—, 🔗 o aprofitant totes les possibilitats de la xarxa, com sembla que fa la iniciativa Poblet: 🔗

«Poblet, el portal web on trobar tot el contingut en valencià de les xarxes socials»

Amb les molles encara mos alimentarem i farem un pa sancer i tot.

Un dia d’estos algú hauria de fer una petita anàlisi o estudi dels webs institucionals i de l’edició en la xarxa... Bé, segurament ja el deuen haver fet i encara no el conec. Només conec els efectes de les decisions discordants que prenen les persones que editen i administren els webs. Supose que estem en fase d’experimentació encara, perquè trobe incomprensible la variació de requisits i formats incompatibles amb què es presenten publicacions i webs que no pretenen distingir-se per la gosadia o l’artifici de la presentació electrònica, sinó que es suposa que volen oferir un servei o uns continguts.

Per exemple, quan va aparéixer el Diccionari normatiu valencià de l’avl no havien inclòs cap forma d’enllaçar les entrades, cosa que posteriorment han incorporat. Per contra, continuen amb una formulari de propostes que envia una resposta automàtica sense menció del contingut enviat, amb la qual cosa no pots arxivar el missatge de confirmació com a comprovant de res concret. A més, ni l’avl ni la Secció Filològica de l'iec pareix que hagen vist encara com funciona el web del Cercaterm i, per tant, no han incorporat la possibilitat de registrar-s'hi i mantindre una bústia personal amb les consultes i les respostes rebudes i amb un accés més simple a la forma de fer consultes i propostes.

Ara estava amb la revista Treballs de Sociolingüística Catalana, que ha tret un número 30 ben interessant titulat Trajectòries sociolingüístiques: nous i vells parlants. El cas és que no pots descarregar-te-la sencera des del seu web, ho has de fer article a article i passant sempre per una pàgina xhtml. Una faena extra que es podrien estalviar mostrant-la sancera no en el format d'Issuu, sinó amb un pdf pelat i versàtil.

Crec que no en trauen res, estos i aquells, de complicar l'accés als continguts, de fet, deu tindre una conseqüència negativa, ja que la complicació inútil convida al desistiment lector. O sóc jo, que sóc molt maniós. (I la mania pot més que la gossera, per cert: busque recursos per a salvar els entrebancs. I sovint els trobe gràcies a l'habilitat i la paciència d'usuaris anònims i generosos.)

Un company d'una de tantes llistes sobre llengua en què participe amb poca assiduïtat però molt d'interés fea un repàs de persones a les quals volia felicitar per la seua activitat en pro de l'ús i el coneiximent de la llengua. I em sap mal tornar a llegir els noms que enumera, perquè m'adone que en alguna cosa estem fallant: tot l'elenc érem hòmens.

Si mire al meu voltant professionalment, em venen al cap més companyes tècniques lingüístiques de les administracions local i l'autonòmica. En canvi, quan es tracta de debats ideològics, d'eixos d'entretindre's polemitzant i proclamant, o perdonant i condemnant sense juí, és a dir, el pa de cada dia en les llistes de correu, diria que el 99 % dels collistaires actius som hòmens. Un dèficit que no és la primera volta que comentem en les llistes mateix, però que no sabem massa a què es deu ni com resoldre'l.

L'única causa que em ve al cap és la de sempre: l'educació sexista continua vigent. Llevat que la biologia o la genètica arriben a donar una explicació diferent per a eixe desequilibri de tendències tan accentuat, també tenim pendent una revisió del sexisme sociolingüístic en què vivim immersos en este àmbit de reivindicació social i política.

Veig que Yahoo! ha decidit tancar la paradeta dels grups de correu:

A partir del 14 de desembre de 2019, Yahoo Grups no allotjarà en la seua pàgina contingut creat per usuaris.

Supose que hi deu haver collistaires que ho tenen tot ben arxivadet. No és el meu cas, que tinc eixa bústia farcida i en desordre. De totes formes, em pose a arreplegar els poc més de quatre mil missatges més antics (09.08.2002 - 03.04.2003) del primer Migjorn (que degué tindre al voltant de 160 membres; el segon Migjorn, diu Yahoo! que en té 365). Segur que no tot són perles, però ara mateix em passa pel cap que tot eixe bagatge dialèctic, totes eixes polèmiques —no sempre absurdes— sobre la llengua i companyia, no s'hauria de perdre aixina, de colp i deixant només una «amarga» memòria dels maldecaps amb què mos hi vam dedicar durant tantes hores, com ara descobrir com es diu «el forat aquell que de vegades es fa en un calcetí»: codony, préssec o creïlla, segons els llocs. En este cas no mos vam barallar massa.

Per eixos forats se'n va el temps:

Un coral salut a tots els migjornaires!

El meu nom és [...]. Tinc 16 anys, estudie 1r de batxillerat i sóc de Sant Vicent del Raspeig, a l'Alacantí. Encara no havia escrit mai en aquesta llista, però he seguit tots els vostres missatges i em quede amb un molt bon gust a la boca quan veig l'elevat nivell de coneixença de la llengua que teniu els membres. De veritat que me n'alegre, perquè, com tots vosaltres deveu saber igual que jo, la situació de la llengua, àdhuc en moltes persones que es dediquen a la docència, tant pel que fa al seu —o llur— interés general i la seua consciència cultural, lingüística, i tot el seguit de coses, és entristidora.

No tinc massa afició als canals de Youtube —i això que també hi tinc el meu espai on no passen massa coses, alguna merla i el so del vent— ni consulte gens Instagram ni Twitter —i ja fa un temps que em vaig esborrar de Facebook—. Però són espais de comunicació molt rellevants que omplin el nostre temps i fan circular un (im)possible «sentit comú» de l'era digital.
Com que en la revista Núvol (12.08.2019) Clàudia Rius es preocupa per «Internet, els influencers i la normalització del català» i veig que no ho lliga massa amb el «domini lingüístic» terrenal, amb un poc de faena de recerca arribe a oferir unes propostes complementàries:

Teresa Patapum
Nerea Sanfe TV
Frank Surimi
Miss Tagless
El Renao
Paper i píxels
Revista Tredeu
No hi havia a València
Carquinyol

Que l'única referència fora esmentar en un article citat els suposats 10 milions d’usuaris de la llengua m'ha semblat una demostració precisament del que comentava l'autora de l'article: «el panorama digital és clarament un espai en el qual encara hi ha molta feina per fer».

La llista dels que formem part actualment de l'aoetic està composta per 116 xiques i 64 xics, si no m'he enganyat comptat i en l'adjudcació de sexe. Es tracta d'una distribució per sexes en este àmbit de participació professional dels tècnics lingüístics que hauria de tindre un reflex quantitatiu en les intervencions del fòrum.

En canvi, sense haver pogut fer un recompte global, sí que puc vore que s'han escrit 82 entrades: les dones n'han fet 4. És un fenomen que es repetix en les llistes en què participe, no sé si el nombre de persones conté el mateix percentatges de dones, però la participació sí que resulta semblant. En la xarxa continuem amb els mateixos «patrons» de sempre, pel que sembla.

L'apunt d'ahir em sonava. A força d'escriure unes línies cada dia, supose que és inevitable que repetixca idees i fins i tot que m'ixca algun apunt com el de Pierre Menard de Borges, però recreant-me jo mateix.

Lligc missatges endarrerits de la llista Migjorn, i també n'hi han que em sonen molt. Les manies no les curen els metges, que diu Takse. El racisme, la xenofòbia, el masclisme, el nacionalisme, tot això són ingredients que es poden combinar amb la crítica contra les discriminacions lingüístiques, culturals i polítiques i la reivindicació dels drets dels catalanoparlants.

I no perquè «siguen» tot això, espere i crec, sinó perquè hi ha qui no sap expressar-se sense caure en les idees més tòpiques que recreen i retransmeten eixes ideologies, simplismes que pretenen desmuntar moltes vegades abusos que es fan en sentit contrari, com ara el suposat llenguatge inclusiu que enfarfega alguns manuals i alguns escrits. Jo dic que són alguns, perquè no hi tope tant sovint com ells; ells hi veuen una dictadura estilística totalitària. Percepcions sobre la repetició.

En la xarxa, com en la vida, has de conviure amb tot de personatges i de caràcters. Això sí, la xarxa mos manté a una distància física i temporal que cal agrair. Eixa distància no és l'oblit absolut, sinó que permet «oblidar» les enrabiades o el mal humor extemporani, i fa més fàcil que utilitzem els instruments de reflexió amb calma i fent com qui sent ploure davant la confusió dels qui pretenen fer que el seu plaer estètic esdevinga una necessitat o una imposició normativa.

No em sorprén la reiteració en eixa intenció, a pesar de la impossibilitat d'aconseguir-ho. Deu ser cosa de l'educació que transmeten les ideologies dominants en esta societat xopa encara de catolicisme, jacobinisme, franquisme institucional i poca comprensió i ús de la responsabilitat democràtica.

Ma uela em dia que era un desapegat, cosa que sap bé la resta de la meua família, sobretot perquè no em veuen el pèl i perquè sóc molt car de vore, que també diuen. De fet, practique eixe aïllament multitudinari amb tanta devoció que no tinc compte de Whatsapp (sí que faig anar el Hangouts, segurament perquè hi ha pocs que l'utilitzen) ni de Twitter.

En canvi, sí que en tinc en Facebook, però hi entre d'any en any. De fet, no sé massa com funciona ni per a què aprofita. A més, cada volta que hi entre —d'any en any, com dic— veig que tinc invitacions d'amistat de gent que conec però sobretot de persones que no sé qui són. A més, també hi ha invitacions que no he llegit que fan referència a actes ben caducats i complits, com ara quan els de la meua «quinta» d'escola o institut van fer una trobada en la Vall. El meu antic company Cebolla em va avisar, però ho acabe de vore hui. També em va avisar Francesc per correu electrònic: vaig perdre de vista el missatge i me se va oblidar. Tampoc hi haguera anat. M'agradaria vore-ho per un forat, però no estic fet per a eixes retrobades que sé que sempre acabaran tocant eixe tendre que fa mal.

A banda dels petits contactes humans de cada dia, la meua capacitat de socialització, doncs, es compon de missatges, comentaris i escrits fent anar amb el Gmail, el Blogger, el Wordpress i l'Outlook de la faena. Llàstima que les reunions sindicals encara les hem de fer com si vixquérem en el segle XVIII, amb despotisme iŀlustrat inclòs, si convé.

Agror i tòpics rancis. Les llistes de la xarxa són una lent d'augment sobre les informacions, les dades i les misèries quotidianes, però són sobretot un altaveu per a molts silencis reprimits. Per això, hi ha converses que s'han de tindre, per mal que mos sàpia, sobretot per a continuar comprovant que la raó no sol garantir el convenciment ni la persuasió. I no acabe amb un aforisme de Lichtenberg per això mateix, perquè ningú no es convença massa.

Un collistaire s'indigna perquè algú de la llista utilitza captures de pantalla dels missatges per a reproduir-los amb noms i cognoms fora de la llista sense demanar autorització. Esta volta m'han «citat» a mi. Com que no semblava res de bo i no sabia fins a quin punt podia haver estat per a tergiversar, manipular o malparlar, m'envia l'enllaç a la piulada. Encara que haja estat un mal ús d'un collistaire de Migjorn, em sorprén que pareix que haja segut com a argument d'autoritat (no sé si autoritat bona o roín).

En fi, la meua vanitat s'ha unflat com una bóta. Però res més. És cert que és un mal ús dels missatges a la llista i, a més, tampoc és que la meua previsió reproduïda siga molt original o impensable. Ha estat passant fins ara i, si no canvien les coses, continuarà passant.

Trobe el primer volum de L'àrab del futur de Riad Sattouf en Abacus. Me l'enduc i aixina ja tinc els dos volums. Pensava regalar-los, però al final me'ls he quedat. Faig lloc a l'estant per a alçar-los. Això desplaça Historia de la educación y la pedagogía de Ramón Ruiz Amado, un llibre que em vaig trobar vora algun contenidor ja fa temps, però veig que encara no el tenia fitxat. El llibre és del 1925, però l'onzena edició no du cap data més.

Regirar estants, torcar la pols, regirar llistes de correu, torcar els vidres de les ulleres per a llevar el tel que hi deixen les acalorades... Si, m'hi he entretingut un poc, i he vist coses que no volia ni tan sols imaginar. La pols dels estants cibernètics.