Comence el mes de maig rematant un regomello que em va quedar pendent fa uns anys en relació amb la tergiversació de les idees i ideologies que tenen els qui diuen que no les tenen. Jo també conserve algun retall de diari per a poder rellegir-lo i saber de què parle quan dic alguna cosa. Pel que sembla, hi ha escriptors i assagistes que els conserven, però no els lligen, perquè els tenen gravats en el cap, no en la secció de la memòria, sinó en la secció d'ideologies diverses:

El retall està escrit en català, el signa Quim Torra, després president de la Generalitat, i es refereix a persones que viuen a Catalunya però no parlen en català sinó en castellà i les que defineix com «animals carronyers, escorpins, hienes. Bèsties amb forma humana que destil·len odi... amb un petit sotrac de la seva cadena d'ADN».

Héctor Abad Faciolince, «El ensayo como novel·la (y viceversa)», El País, 16.07.2022.

El text de Quim Torra em pareix poc encertat i prou destrellatat, propi d'una expansió rabiosa de ressentiment que sabem massa bé que té fonament en els nacionalismes absurds en què uns som víctimes d'una democràcia delimitada per les ideologies imperialistes espanyoles. A banda, està clar que alguns coetanis i agreujats pels desitjos i ànsies democràtiques dels altres que no concorden amb les ànsies pròpies, n'han volgut traure rèdit llegint el que no hi havia escrit:

Ara mires al teu país i tornes a veure parlar les bèsties. Però són d’un altre tipus. Carronyaires, escurçons, hienes. Bèsties amb forma humana, tanmateix, que glopegen odi. Un odi pertorbat, nauseabund, com de dentadura postissa amb verdet, contra tot el que representa la llengua.

Són aquí, entre nosaltres. Els repugna qualsevol expressió de catalanitat. És una fòbia malaltissa. Hi ha alguna cosa freudiana en aquestes bèsties. O un petit sotrac en la seva cadena d’ADN. Pobres individus! Viuen en un país del que ho desconeixen tot: la seva cultura, les seves tradicions, la seva història. Es passegen impermeables a qualsevol esdeveniment que representi el fet català. Els crea urticària. Els rebota tot el que no sigui espanyol i en castellà.

Quim Torra, «La llengua i les bèsties», El Món, 19.12.2012.🔗

Entre mosatros som tots. Els valors democràtics no venen i van amb la genètica, i els desenganys i els odis els sentim humanament sense haver d'ofendre o de sentir-mos ofesos per les comparacions estúpides amb uns animalets o atres que no tenen res a vore en esta faula.

La dana encara està pegant voltes pel país —i també la «dana» de les mentires, que ja mos arriba a més amunt del pirri, com dia ma mare—. Ahir, a les 19:46 va entrar un missatge d'alerta. Van afinant-los i van un poc més al gra, però no del tot, continuen posant les causes a l'inici del text, com si foren més importants que les restriccions de moviment i les suspensions d'activitats. Això sí, primer en castellà, després en valencià. No estem mai contents: almenys no s'han «oblidat» d'incloure el valencià. Som residuals, però ací estem encara. I n'hi ha a qui li'n va arribar un en versió anglesa. A poc a poc tindran en compte que és més simple acceptar el multilingüisme que pretendre reconstruir el monocultiu babelià. Dit això, és lamentable que el monocultiu de les mentires mos arribe sobretot en castellà, per molt que agraïxca el relax que permet eixa distància idiomàtica.

Val, el Més 324 de dimecres de la setmana passà (29.09.2024), ¿què fem amb recurs retòric que va utilitzar l'historiador Josep Burgaya per a contradir els arguments de l'advocat Jaume Alonso-Cuevillas? La tinta de calamar o la faŀlàcia de l'espantall, si volem vestir-ho un poc amb una denominació eufemística, va empastrar la credibilitat de l'historiador.

Cap al minut 37 del programa, Jaume Alonso-Cuevillas diu: 🎬

Espanya té una llei de secrets oficials de 1968, una llei, per tant, pròpia d'una època de dictadura, una llei signada per Franco i Fraga Iribarne, una llei que posa massa secretisme respecte a coses que s'haurien de conèixer, una llei que no té equiparació amb altre països europeus.

A rengló seguit què «opina» diu Josep Burgaya que ha dit l'advocat Cuevillas:

Altra cosa és de que..., respecte al que ha dit l'advocat, hi ha un parell de coses que a mi m'interessa destacar. Una és dir que no hi han documents classificats em democràcia: això és mentida. [...]

Burgaya també és polític —com ho ha segut un temps l'advocat—, però això no hauria de validar eixes giragonses amb la veritat, com si les opinions hagueren d'anar adobaes sempre amb partidisme i mala intenció. Eduard Voltas, fent funció de periodista, ho va voler reparar, però Burgaya: «En tot cas, jo he sentit això», va preferir que la realitat no li desmentira el seu argument faŀlaç.

M'he quedat molt despagat al llegir l'article «Pere Aragonès, contra el odio» de Javier Cercas (El País Semanal, 16.05.2021), perquè es fa realment odiós algú com Cercas que fa no res rebia un suport acrític en colla d'uns companys de viatge arran d'una suposada campanya d'assetjament muntada contra ell en els mitjans —cosa que ni tan sols han vist Cercas ni els companys, però els anava bé dir-ho, tal com fa un article en El País—. La cosa és que ara tornem a llegir una desqualificació de Quim Torra, segons Cercas:

El 19 de desembre de 2012, Quim Torra, futur president de la Generalitat, va publicar en El Món un article on afirmava que els catalans que no parlen català són «carronyaires, escurçons, hienes. Bèsties amb forma humana». Sí, ja sé que la cita és famosa i que als secessionistes no els agrada que els la recorden; ho lamente de veres.

A banda de si els agrada o no que els la recorden, estaria bé que Cercas citara amb exactitud on diu Quim Torra això que ell «interpreta», perquè Quim Torra ho pot pensar, però no ho diu enlloc, llevat de si repetir qualsevol cosa des del cantó no independentista equival a convertir-la en veritat. Podem trobar l'article en Tarragona Digital.

Quant al contingut reproduït per Cercas, hi ha un detall interessant: Cercas cita Torra escrivint «escorpiones», que no és el mateix que «escurçons». Cercas ja va parlar d'això mateix en la mateixa publicació el 3 de juny del 2018, on també escrivia «escorpiones». Com que Cercas canvia l'animaló, deduïxc que no ha llegit la versió original de l'article. Més encara, podria ser que ni tan sols haguera llegit l'article de Torra. Tenint en compte que això d'«escorpiones» apareix en un article d'un mitjà ultradretà en castellà, deduïxc què ha llegit realment Cercas de l'article original: sembla que no res.

Per si de cas volem que algú inteprete l'article tant pel cantó del contingut com pel cantó de l'estil, tenim l'article «Anàlisi descriptiva de "La llengua i les bèsties", de Quim Torra» d'Eva Garcia-Pinos (El Nacional.cat, 24.05.2018), que conclou:

A tall de conclusió i com a resum, es pot afirmar que és un text d’opinió que critica la intolerància d’alguns castellanoparlants davant de l’ús del català en l’espai públic. En cap cas es pot considerar que aquest text és xenòfob o racista, ja que l’objectiu de l’autor és la crítica d’uns fets concrets i la rèplica a un posicionament ideològic contrari a l’ús de la llengua catalana i en cap punt no es discrimina cap col·lectiu ni pel seu origen ni pel seu color de pell. A banda del contingut, l’estil hiperbòlic és el que més destaca, ja que se serveix d’una retòrica molt elaborada per transmetre el missatge de l’autor.

A Cercas no li deu agradar que la veritat no concorde amb els seus prejuís. No cal lamentar-ho, sinó recordar que, tal com dia Mario Bunge (Diccionari filosòfic, traducció d'Alfons Barceló), «la forma extrema de l'error és la falsedat [...] Una acció és absolutament errònia en termes morals (o iniqua) si la seva intenció és perjudicar una part innocent o danyar un bé públic, encara que no aconsegueixi cap d'aquests objectius». Cercas pot estar tranquil almenys per ahí, perquè diria que les seues mentires no estan aconseguint eixos objectius.

La clau de Nixon en el fons és la seva desorientada relació amb la veritat.

David Frost, All the president's men, revisited, 01:22:18.

Li demanaven en un debat en tv3 a un representant de Ciutadans quins eren els casos d'adoctrinament dels xiquets en les escoles de Catalunya. En lloc de respondre amb dades més o menys concretes, ha divagat i ha dit que tots ho sabem, ho hem vist i ho hem sentit i que els xiquets no han de ser adoctrinats en escola. Jo he vist pegar porrades als ciutadans pacífics en les escoles. Era violència policial. ¿Quina reflexió cal fer per a explicar-los als xiquets eixa violència contra els conciutadans pacífics?

Amagar i confondre els fets, impedir els debats, justificar les agressions contra els ciutadans que són pacífics i que, alhora, actuen il·legalment i, per tant, van provocant que els policies tinguen necessitat d'apallisar-los... El terme doctrina (veg. gdlc) no té només connotacions negatives. El mal és dir falsedats, mitges veritats i mentires i, a més, creure-se-les. O pitjor, no se les crea, però les repetia i fingia que sí.

Si l'argument contra el populisme es basa en afirmacions falses sobre la desigualtat, cal considerar la possibilitat que els populistes tinguen raó.

Paul Krugman, «On Inequality Denial», The New York Times, 01.06.2014.

En la costa, segons el bombo i platerets dels telenotícies de no sé quants canals, les platges estan plenes, supose que això vol dir que també ho estan els apartaments, els hotels i les terrasses dels restaurants i barets. Deu ser això, amb la mirada simplista a què mos induïxen eixes (des)informacions, la solució, no tan sols de la crisi sinó de l'economia valenciana, ha de ser que es declare festiu tot l'any. Deu ser eixa la conclusió a què hem d'arribar, vist que a pesar dels índexs de pobresa, de la precarització de l'ocupació, de la desocupació, de la pèrdua adquisitiva, de les pujades d'imposts invertides en bancs que —xe, que curiós— augmenten els beneficis dels seus gestors, en fi, a pesar dels índexs negatius de tot tipus que coŀleccionem, omplim les platges i els hostalers i periodistes d'informació de vora mar es mostren exultants.

Doncs, això, assentadets on trenquen les ones mentre xarrupem una cervesa podem llegir el llibre de Thomas Piketty Le capital au XXIe siècle. La crisi, la babarota per als pobres.

Els mentirosos han fet córrer la brama que s'agarra abans un mentirós que un coixo, amb la qual cosa estem molt tranquils, els mentirosos que no localitzem no existixen, perquè als coixos els vegem vidre, ¿no? Ja sabem, però, que això és també una mentira ben embolicada, la que permet que la majoria dels mentirosos s'aprofiten d'eixa confiança temerària que mos fa pensar que no mos l'estan pegant.

El ministre espanyol Arias Cañete incomplix la seua obligació de declarar que té interessos empresarials relacionats amb les àrees que gestiona. Els mentirosos reconvertixen l'accessibilitat, la desinformació i la falta d'inspecció dels serveis públics en un privilegi per als negocis ocults a costa de les polítiques públiques.

No fa massa, en el ple de les Corts, Alberto Fabra va mentir sobre les declaracions d'un dirigent local d'Esquerra Unida, al qual atribuïa unes paraules laudatòries sobre la política hídrica del Partit Popular. La mentira consistix en el fet que va canviar la data i la referència de l'alcalde d'eu, cosa que van explicar l'endemà els diputats d'eu. L'objectiu del mentirós ja s'havia assolit en la cambra de la representació dels demòcrates —mentirosos i sincers, que de tot n'hi deu haver.

4. Emmascarar les finalitats reals de la guerra presentant-les com si foren causes nobles

Anne Morelli, a partir de la traducció castellana d'Eva Sastre de Principes élémentaires de propagande de guerre, pàg. 57.

El mal, com sempre, les conseqüències.

La Intersindical Valenciana i Vicenç Navarro, dos referència imprescindibles, escriuen contra les mentires interessades amb què el senyor Rodríguez Zapatero i companys de viatge ideològics pretenen clavar-mos la reforma del sistema laboral i de pensions. El problema és el de sempre, el repartiment injust de la riquesa, l'explotació de la mà d'obra barata, el desviament dels imposts cap a l'enriquiment estèril que només beneficia els privilegiats depredadors (els depredadors privilegiats, també). ¿I troben raonable uns complements per a que els diputats tinguen la pensió màxima si no hi arriben? ¡I tant!, però no ho és tant, quan a resta se'ls fa passar pel sedàs d'altres raons.

I bé, poques raons més per a hui, després de vore Coneixeràs l'home dels teus somnis de Woody Allen, que està entretinguda i que et deixa un poc esperant la continuació dels embolics, pel ritme simpàtic amb què tenen lloc. I tot gràcies a la iniciativa del cinema en valencià que ens patrocina la universitat. El mercat no dóna per a més, ni per al cinema en valencia ni per a les pensions, però té molt d'eixida per a les mentires que es filen.

Fa uns dies que intente localitzar el bloc Català Afinat i sembla que s'ha fet fonedís en l'espai cibernètic, que ha deixat d'existir. En la xarxa, la vida també té molt a vore amb la renovació constant i amb la resistència o la persistència, la constància, si vols. I tot això no equival a l'exceŀlència, però estic segur que sí que té la recompensa d'un mínim aprenentatge, o més encara.

Amb tot, cada cas és diferent, ja que també esperaria d'articulistes iŀlustres que omplin les planes dels diaris durant dècades i que l'últim dia continuen repetint les mateixes faŀlàcies malintencionades que al principi. Per exemple, Fernando Savater amolla «innocentment» («¿Prohibido permitir?», El País, 30.06.2010):

En Espanya patim hui una conxorxa de salvadors per a redimir-nos dels nostres vicis i les nostres devocions, en què confluïxen una dreta que té de liberal el que jo de bisbe i una esquerra inepta en la gestió econòmica i laboral però ferma en les prohibicions del tabac dels bous, de la retolació comercial en llengua impròpia [...].

Sí, ¿a què trau cap eixa combinació d'una gracieta estúpida amb una mentira?: que hi haja llengües impròpies, encara que això podria ser objecte de matisació legal, gràcies a els encanteris jurídics sobre la qüestió; però, l'altra sí que és un mentira tendenciosa, a més amagada en la indefinició, ja que no cita ni el lloc ni les llengües a què es referix, i no crec que no siga per no deixar en evidència la falsedat del que diu, perquè sap que és evident, excepte per als qui no ho volen vore, és clar.

Sí, ja sé, dels que no volen vore n'hi han molts. Deu ser una tècnica de supervivència que funciona. Fins i tot en la xarxa.

De matí, mentres lligc una miqueta el diari, trobe que em vénen moltes idees al cap. Però unes hores després, em costa molt retrobar-les, ja que la sopa informativa que les produïa s'ha convertit en un fum, una boira etílica, espirituosa.

Ara mateix, en primer lloc, em ve el cap la nova sentència sobre el bloody sunday irlandés, vora quaranta anys després, que resulta que ha obligat a admetre les barbaritats i mentires de l'exèrcit i els governs anglesos. Doncs, vullgues que no, al País Valencià, això fa pensar, fins i tot reconforta, segons com.

Dos pàgines enfrontades del diari més avant, en la pàgina parell la proposta de prohibir burqa*, niqab, hijab i xador en llocs públics, i en la pàgina d'enfront, senar, que el Partit Popular nega la necessitat d'una regulació legal de la laïcitat per a l'administració pública. No sé per què, però em sorprenc encara en vore això, tocar campanes i anar a la processó, que es suposa que no havíem de poder.

D'ací a quaranta anys, algunes veritats més, espere.

---

Es suposava que havia alçat un esborrany amb un fragment parlamentari de Font de Mora Turón, però es veu que s'ha perdut abans que el Blogger el memoritzara. La cosa anava de «lamente i m'entristix que m'acuse de mentirós i crec que la confrontació política no hauria de plantejar-se aixina, però, vaja, ja posats, l'únic mentirós és vosté, vostés, tota l'esquerra», adreçat a Pañella Alcàcer i la resta de la colla. Pañella, vaja, trobe que no li havia dit mentirós personalment, sinó que parlava de la informació que difon la conselleria. Bé, sentint-los es retraten, això sí.

Però com que la cosa no va de desconfiar de la política, sinó de lamentar el poc que hi participem realment, ara que ja podem dir que la vaga de funcionaris va ser un fracàs, alguns sindicats es podrien para a pensar per què va fracassar. En el meu cas —en vaig fer, sense cap convenciment i només per solidaritat, ja que es suposa que sóc delegat sindical—, no entenia com ens podien estar demanant els d'ugt i ccoo que els donaren suport si acaben de negociar un estatut de funcionaris de les Corts sense informar ni consultar els treballadors.

Pitjor encara, en el cas dels transcriptors correctors, que els hem demanat un canvi en la redacció que podria resoldre la situació irregular que tenim en la classificació professional (un canvi que només mos afectava a mosatros), però van dir que no i es van quedar més amples que llargs. No m'estranya que foren quatre gats els que férem vaga. De transcriptors correctors, els dos de l'stas i avant.

Bé, a pesar de llegir el diari i ampliar els meus coneixements sobre les mil maneres que hi ha de desviar els fons públics que es «perden» en els sobrecosts de la construcció o en la iŀluminació dels carrers cap a empreses i fundacions que pertanyen a les elits governants, no hi ha manera que aconseguixca connectar l'Ubuntu 10.04 amb la connexió portàtil a Simyo amb el mòdem Toshiba g450.

Sí, he pogut instaŀlar l'Ubuntu 10.04 des de la llapissera usb, amb l'ajuda de l'usb-creator. Sembla que va bé la cosa. A més, esta versió de l'Ubuntu sí que reconeix el mòdem (si el desmuntes com a disc dur). Tanmateix, no el connecta a la xarxa. Hauré de buscar els fulls que vaig fer servir amb l'Ubuntu 9.04, que a última hora tampoc no va funcionar. O hauré d'anar a parar al Windows xp per a estes coses de la connexió. Ja vorem. Darrere d'una, una altra. Açò és un no parar.

Almenys el Wine i l'Spotify funcionen.

L'assessor d'Obama Lawrence Summers desvelava en Davos que als eua hi ha tres lobbistes financers per cada membre del congrés, que cobren per a que no canvie l'autorregulació inútil. ¿Serà possible que, una vegada més, la cobdícia organitzada prevalga sobre els interessos de la democràcia?

Joaquín Estefanía, «No hay charco que no pise», El País, 19.04.2010.

Un accident de l'estiu: despús-ahir va morir el conseller García Antón, als 61 anys, mentres becava després de dinar. No ho he sabut fins que he obert el diari d'ahir. La notícia que he llegit m'ha semblat un pèl massa panegíric, però segurament és que desconec els seus mèrits globals i, en canvi, tinc alguna fixació negativa pel cas dels 43 morts del metro de València, que també formen part del balanç la seua gestió. Com a mínim, no recorde que la trama mafiosa Gürtel li fera cap «regal», i això, tal com estan les coses, deu ser positiu en eixe sector polític.

Amb tot, per a valorar el polític i la seua activitat —i no la seua vida i personalitats privades, que estic segur que hi tenien poc a vore—, hauria de fer una cerca en les seues declaracions en les Corts i en els mitjans, i em sona —perquè he fet alguna vegada eixa cerca— que mos toparíem, malauradament, amb el nivell habitual de demagògia, falsedat i menyspreu prepotent que conformen el credo i el catecisme del «Partido Popular de la Comunitat Valenciana» —aixina signaven la necrològica en el diari.

Sort que tenim l'antic ministre Federico Trillo, amb qui associava jo el conseller fa uns dies, per a demostrar que el que és important de la mort d'algú és el que féu en vida, i que la mort de les persones no elimina els efectes dels seus actes, sinó que moltes vegades impedix que hagen d'assumir-ne les responsabilitats o que tinguen temps i ocasió de rectificar. Trillo, per exemple, té, més que ocasió, motius per a rectificar per totes les mentires que ha dit i està diguent, si és que la seua església (catòlica) realment és conseqüent amb el que predica. (Sabem que no ho és habitualment).

Acaba la necrològica que publica la Generalitat valenciana indicant «preguem una oració per la seua ànima», que no sé si és que enuncien un fet o és que ho demanen. Tenint en compte el poc respecte que tenen per l'estat laic, segur que fan les dos coses alhora. Per a mi, com que no tinc creences religioses, eixa oració, en el sentit lingüístic, m'és simplement sobrera. I tal com diu Kant (a partir de la versió de Manuel G. Morente, 1921), «qui lesiona els drets dels altres està decidit a usar la persona aliena com a simple mitjà, sense tindre en compte que els altres, com a éssers racionals que són, han de ser estimats sempre com a finalitats, és a dir, només com a tals éssers que han de contenir en ells el fi de la mateixa acció». Vet ací l'ànima de la vida.

Continuen passant els dies plujosos per València, diria que una cosa que mai vista des que tinc memòria d'estes coses, amb breus descansos de sol molt agradables. Em sembla que tots eixos que criden que volen aigua amb l'única intenció de fer xenofòbia anticatalana i demagògia en benefici dels empresaris de la construcció, estan deixant-la caure i no es dediquen precisament amb arreplegar-la amb poals.

Parlant de mentires, a l'entrada de les Corts hi ha més o menys sis panells que commemoren els vint-i-cinc anys de la institució: quatre totalment en castellà i dos anecdòticament i breument en valencià. Les «corts infantils» del web de les Corts continuen només en castellà —i això que Isabel Escudero, vicepresidenta, ja ho sap—: recordem-ho, això és pedagogia, com dia Blasco. És clar, hi ha diputats com Asencio Adsuar (pp) que són capaços d'amollar:

«Por otro lado, también decir que, en cuanto al tema del uso del valenciano, mire, estamos hablando de una universidad internacional y estamos hablando como lengua vehicular, junto con el castellano o español, el inglés.»

Posant que el «castellano» y el «español» esmentats siguen la mateixa llengua —que Asencio Adsuar podria pretendre alguna altra barbaritat valenciana diferent—, no apareix enlloc que entre dins dels seus plans fer del valencià («valenciano o catalán», com diria segurament Asencio Adsuar) una llengua internacional, forta, coneguda, líder de res... Eixe és el futur que li desitgen a la llengua dels valencians. Com dia el vellet aquell de l'anunci: «I, Maluenda i Ferraro, ¿què en diuen, de tot açò?» Ells només parlarien si algú pretenguera precisament tractar el valencià amb normalitat.

Dit això, he d'afegir que hui estic una mica cremat, perquè una «companya» funcionària, al seu tradicional escaqueig diari adobat amb xarrades interminables amb el mòbil, amb el fix, mirant el correu, pàgines de viatges, apunts de facultat, xarrant amb altres companyes, alçant-se a beure, a pixar, al que siga, a més, hui hi afig la poca vergonya d'abusar i fer la meitat de la seua faena, sense cap respecte pels companys que hauran d'acabar el que ella deixe per fer. Hui és el seu últim dia abans d'anar-se'n d'interina a un altre lloc de la casa. Que siga tan feliç com la tranquil·litat que mos deixarà.

Escric unes ratlles ací, m'esbrave, i ja està, encara que siga feroçment, com dia el poeta, però sense malmetre les portes ni el respecte envers els altres.