L'acadèmia té uns criteris per a la fixació de la toponímia on fan dos afirmacions poc clares (seguixc l'edició del 2024). Primer, una classificació de topònims que denomina «toponímia major», però que no caracteritza ni explica (p. 45 i 86):

En canvi, en el cas específic de la toponímia major, la solució documentada històricament serà la que tindrà més pes a l’hora d’establir una forma normativa. [...] el cas de la toponímia major (continents, països, comunitats autònomes, regions, ciutats, etc.)

Accentuació
Accentuació de é/è: caldrà accentuar segons la pronunciació de la zona: francés, sénia, Novetlè.

¿Per què apliquen la idea més imprecisa i inconcreta (p. 45 i 86) en lloc d'aplicar el criteri més general (p. 53)? No ho expliquen en l'informe, on pareix que hagen oblidat el seu propi criteri sobre l'accentuació dels topònims, ja que després d'admetre que és «Valéncia», se'n van per peteneres a discutir sobre la classificació dialectal de la llengua, com si això fora rellevant per a decidir res.

Això sí, és innegable que la «solució documentada històricament» seria «Valencia» sense accent —no solia dur accent quan no hi havia regles clares i generals d'accentuació, o quan es considerava que ja s'entenia que era una vocal «tancada». Però estem d'acord que això no seria correcte ortogràficament. Per tant, s'hauria de recórrer al criteri de l'accentuació, no al de la documentació històrica, que servirà i tindrà valor determinant en atres casos, però no en este.

Ací sí que estem fent reciclatge de la palla.

La recerca científica pot vore compromesa la seua qualitat si el treball partix de les conclusions a les quals es vol arribar, si la faena consistix a triar i disposar els fets que van bé a la conclusió preestablida.

Els fets són que es pronuncia «Valéncia» i s'escriu «València». I una cosa és explicar per què el topònim es pronuncia de sempre «Valéncia» ací i a l'Alt Àneu i una atra ben diferent és mirar d'explicar per què s'escriu «València». Les dos coses es poden fer seguint la metodologia científica. Però la qualitat d'eixa ciència serà ben pobra si es barregen les coses i es pretén utilitzar els procediments científics per a establir que s'ha d'escriure «València» adduint la normativa ortogràfica, la pronunciació de la zona, la història, la documentació i l'etimologia, com si estes disciplines ho imposaren.

Els membres de l'AVL ho saben i supose que algun dia explicaran les raons polítiques o conjunturals que els van dur no tan sols a fer fer prevaldre la conclusió preestablida, sinó també a provar de revestir la decisió d'aparença científica marejant i tergiversant dades i fets.

Els fets són constatables i les decisions de les autoritats poden seguir sistemes de decisió que es fonamenten en conclusions científiques, en idees polítiques, en potestats discrecionals o en preferències arbitràries. La pràctica del poder democràtic mira de combinar les conclusions científiques amb les idees polítiques, limita les potestats discrecionals i prohibix les preferències arbitràries. Per tant, pot ser complex, inesperat i innovador, però tampoc no és tan difícil. Cal interés i voluntat.

Seguint l'opinió que es va publicar en el Diari La Veu del País Valencià («Cai» de Valentí Ros, 23.03.2026), 🔗 el criteri per a fixar la toponímia tampoc no és el que va fixar l'avl, sinó com diu la dita: «fer com fan, que no és pecat», esta volta seguint el suposat exemple del topònim Cadis, la ciutat d'Andalusia.

Com que en continuen apareguent, llegint les elaboracions teòriques d'eixe estil, llegint les opinions que —en el millor dels casos— s'enlairen sense més ales que l'intent de fer riure un poc o de sentenciar amb ironies, s'entén que es valide qualsevol cosa que complixca els desitjos, les preferències, els prejuís o les neures de cada u.

En fi, de moment, ¿no ho ha resolt l'AVL ja? Doncs, ara, amb calma, els qui no ho hagen fet, poden aprofitar per a llegir un poc la documentació i aplicar el mètode científic i un mínim de reflexió. És possible que descobrixquen algun argument amb fonament lingüístic i toponímic. I també pot ser que hajam de lamentar uns quants anys més que l'entitat que més rigor hauria de mostrar es dedique a vagarejar entre solemnitats i ocurrències.

No acabe de confiar que això siga aixina, però espere que tinga bona cosa de fonament l'informe de l'acadèmia que els ha dut a mantindre un accent improcedent en el nom de la capital del país i del poblet de la Vall d'Àneu, que no deu ser casual que compartixquen la pronúncia amb la vocal e tancada.

En tot cas, espere que el probable desgavell toponímic tinga alguna virtut sociolingüística, si això és possible. Diria que fins ara no l'ha tinguda i no veig que la puga tindre, tenint en compte les estadístiques i el fet que no són precisament els dogmes els que faran que millore la ciència, la democràcia i l'ús del valencià.

Hi ha qui deu haver llegit moltes diatribes, desqualificacions i penjaments relacionats amb l'accentuació del nom de la capital del País Valencià, però és possible que no haja pogut acostar-se als raonaments i les dades científiques, a més de les consideracions ètiques sobre el tema, aixina que els companys Ferran-Xavier Gimeno i Aznar i Josep Saborit Vilar n'han fet una breu síntesi entenedora i amable que deixa clarors i evita malíccies: «Sis silencis sobre l'accent de ValEncia». 🔗

Naturalment, ho trobarà dessaborit qui preferixca atracallar amb malíccies i menyspreus. En fi, en democràcia, cadascú expressa les seues neures com li sembla millor.

Intente consultar un topònim en el Nomenclàtor Toponímic Valencià, 🔗 un web de l'Institut Cartogràfic Valencià, però hi ha algun problema amb alguns canvis de programació que estan fent. Els ho dic i responen ràpidament i amb amabilitat, cosa que cal agrair: corregixen el codi. Com que a mi continua sense anar-me bé, em suggerixen solucions, però de moment no han funcionat.

Demà continuarem mirant si ho podem apanyar. Amb el mòbil o des de casa sí que els funciona el web, aixina que també podria ser cosa del sistema informàtic de la Generalitat o de les Corts, que hi ha molts filtres implicats fins a arribar a poder fer la consulta. Mentrestant, la deixe caure i utilitze el visor cartogràfic, que em diuen que és una alternativa equivalent quant a les dades toponímiques. 🔗

Encara amb calors, però ja amb perspectives gelaes, pose un poc d'esforç i temps a replicar els meus companys d'associació, que m'animen a al·legar —que no és lo mateix que alegar, 🔗 encara que ho pronunciem igual i que em fa sentir certament ensinistrat—:

Em sembla que ACPV té interés tant per la política com per la cultura, en general, però també per la ciència i, en el fons de tot, per intentar trobar alguna certesa i la veritat dels fets que mos afecten en la petita part del món que mos envolta. Per això soc soci d'ACPV, perquè aspire a millorar el País Valencià. Entenc que per això ACPV deu haver pensar que convenia influir en la política i inclús en la situació sociolingüística facilitant les al·legacions sobre el canvi de nom de la capital del País Valencià.

Respecte al que es comenta en el document de l'IIFV, podem consultar qualsevol manualet i vorem que les paraules esdrúixoles s'accentuen totes, però que no hi ha cap norma que prescriga accentuar les paraules esdrúixoles amb obertura o tancament vocàlic: això depén de cada paraula («tènia» o «ténia», «góndola», «cérvola»...).

Per si això no fora prou, els topònims no són paraules comunes del diccionari, per això es tracten i es fixen de manera especial seguint uns criteris diferents (que l'AVL coneix perfectament, però que pareix que està aplicant en este cas). Per això es va fixar «la Sénia» (a pesar que en els diccionaris del segle passat apareixia escrit «sènia»), «Dénia», «Novetlè» o «l'Énova».

Continuant amb l'argument de la rima adduït per l'IIFV, tenim un topònim que es pronuncia «Valéncia» (també el poblet dels Pirineus que es denomina igual), i aixina és com el pronuncien els habitants de la contornada de la ciutat que parlen en valencià, inclòs un membre d'ACPV tan rellevant com Eliseu Climent.

«Valencia» (sense accent) podia rimar abans amb totes les paraules acabades en «-éncia» durant tots els segles en què eixe acabament tenia una «e» tancada (que foren uns quants segles). Posteriorment, encara es fea rimar «Valencia» (sense accent) amb eixes mateixes paraules que van obrir la «e», perquè la qualitat vocàlica no era rellevant per a la rima, tal com podem vore en les obres de referència indicades per l'IIFV, que fan rimar «favors» i «recors» o «tresor» i «esplandor».

Lamente que ACPV participe en la problematització de l'ús del valencià reaccionant com si l'associació no tinguera capacitat d'anàlisi, reflexió i interés per millorar l'accés a les obres i el coneiximent científic. Em sembla que ACPV hauria d'aportar arguments contrastats i contrastables de caràcter toponímic i lingüístic que orienten el debat amb dades i reflexions fonamentades.

No és gens meritori per a l'associació desentendre's del tema recorrent a un document de l'IIFV que no és més que un pamflet d'urgència i que no aporta més que confusió, mitges veritats i arguments interessats i eventuals que ells mateixos no fan servir quan tracten de qüestions relatives a l'ortografia, la gramàtica de la llengua o la situació sociolingüística del País Valencià.

Si la iniciativa d'ACPV servix per a augmentar l'ús del valencià, benvinguda siga. En tot cas, espere que ACPV puga assumir i explicar que coneix la diferència entre les opinions personals i els lemes polítics que interessa difondre per a mobilitzar el personal i els arguments i les dades que s'aporten, es contrasten i es debaten seguint els procediments de cada disciplina científica.

Moltes gràcies.

El company Filibert Pons Climent va localitzar estos apunts tan ondulants i vagarosos, es va interessar per una qüestió que quea dins del seu àmbit de coneiximent i va decidir aportar dades per a ajudar a resoldre l'explicació del topònim «Creueta Sàliva» que vaig comentar en l'apunt «Toponímia confusa» (28.07.2025), topònim que apareixia en un document de la diputació valenciana amb la forma «Greu de la Saliva».

Un article de l'any 1986 de Filibert sobre la toponímia de la Llosa de Ranes 🔗 em va facilitar d'alguna manera arribar a la nota de Coromines en l'Onomasticon cataloniae on s'explica un poc el cas: 🔗

Sàliva, La Creueta ~ te. La Llosa de Ranes, àr. salîb as-sâlib 'la creu de crucificar', en el qual només el primer membre fou substituït per la seva traducció catalana creu (creueta); cf. l'apèndix a l'art. Selva I, infra.

I encara actualment la paraula àrab صليب (que sonaria «sàlib») vol dir 'creu' 🔗 i صلب, 'crucifixió'. 🔗

Per tant, esta creu és menys salivosa i més creu toponímica. No com eixa atra que ha desencadenat tanta salivera últimament.

Entre la borumballa d'articles i comentaris amb què mos entretenim alhora que patim els qui tenim interés per l'ús del valencià, de tant en tant apareixen comentaris clars i respectuosos amb el debat i les persones, sense deixar de ser contundents i agres pel que fa valoracions i opinions. Un tal Rafelet n'ha deixat anar un que m'ha alleujat el patiment: 🔗

Mira, Pau, t'ho explicaré amb quatre ratlles. La primera persona que es va passar per baix cameta l'autoritat de l'AVL, va ser la persona que dirigia la DGPL l'any 2016 i que es va traure de la butxaca un llibre de recomanacions per als funcionaris sense tindre en compte, per a res, les recomanacions de la dita acadèmia. Ell va ser qui va obrir la caixa dels trons. Açò de Saragossà és un joc de principiants i és la continuació de l'innegable fet que el conflicte de la llengua convé a molts i no solament a la dreta.

Quant al topònim del cap i casal, no hi ha cap problema en acceptar les dos opcions: Valéncia/València; de la mateixa manera que tenim : cafè/café, depén/depèn... Un assumpte més complicat és el de la reforma de l'accentuació perquè això suposaria un trencament amb el sistema de Fabra i de les Normes del 32, àmpliament acceptades i assentades entre la gent que utilitza la nostra llengua.

Els desacords i les discrepàncies no han de ser veritats com a punys, sinó que han de poder aportar dades i vies de reflexió alternatives, complementàries i inclús contràries. El debat, l'anàlisi, les proves, l'aplicació són processos que requerixen perpectives i aproximacions diferents, que sempre tindran més o menys encert en el fons, però que poden ser ben productives en la forma i el to, com ara l'exposició que sembla que ha fet El Tempir (segons Sebastià Carratalà, Diari La Veu del País Valencià, 25.08.2025) 🔗 al canvi de nom de la ciutat de Valéncia: fallen en l'aproximació metodològica, però l'encerten de ple en el to i la possibilitat d'un debat productiu.

També Miquel Àngel Pradilla Cardona ha dit la seua en això de l'accent del topònim de la capital del País Valencià: «Valência, més que un canvi d’accent». 🔗 L'article és interessant perquè proposa refer la classificació entomològica que conformen actualment els «valencianistes»:

• Fabrisme, subdividit en dos corrents:
  • Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana
  • Acadèmia Valenciana de la Llengua
• Secessionisme
• «Independentisme» (o «particularisme»)

He posat «independentisme» tant per les ressonàncies «catalunyeses» de fa pocs anys com perquè Pradilla en proposa una descripció, però no una etiqueta clara, tot i que al final fa referència al «catàleg del particularisme». Deixe per als afectats en eixe sac la matisació sobre les idees, idearis o ideologies que Pradilla detecta en ells. (Jo me n'excloc, a pesar de la proximitat, perquè em senc excèntric respecte a tots els grups als quals hauria de pertànyer.)

A més d'això, hi ha un fragment que em resulta especialment curiós, ja que usa un argument que trobe que referma la posició de l'acadèmic «díscol» abans que la de la institució —diríem, en conseqüència— «obedient»:

Els criteris legitimen les tries, i els adoptats per l’AVL —entitat que ostenta l’autoritat normativa al País Valencià—, fonamentats en raons d’estructura lingüística (ciència, suficiència, paciència, resiliència, conveniència, etc.) i de tradició escrita, exhibeixen la mateixa cientificitat que l’opció de l’acadèmic díscol.

L'argument em sembla conjunturalment correcte. Amb tot, té una conseqüència que s'hauria de tindre en compte: si fora aixina com actua l'acadèmia, estaria botant-se en el cas de «Valéncia» o «València» els seus propis criteris per a la fixació de la toponímia. I això indicaria arbitrarietat, que seria la penúltima cosa que hauria de fer una institució pública: després hauria d'esmenar-se.

No crec que se'ls estiguen botant del tot. Simplement fan com solen fer les acadèmies —el poder requeriria aquell memento mori dels antics romans amb el llorer—: dir una cosa en un cas i la contrària en un atre, fer casuística per a entreteniment de curiosos i desvagats, aplicar els criteris a la babalà, usar la tradició oblidant les circumstàncies, preferir la forma sobre el fons... O al revés. En síntesi, utilitzar la llei de l'embut per a mirar d'evitar-se maldecaps.

Pradilla en diu una bona al final:

El problema del valencià, diguem-ho clar, no és la norma, el problema és l’estatus. Un estatus deficitari que no ha aconseguit posar la llengua de manera adequada a l’ascensor social.

L'estatus social, l'ús general, el desús ortopèdic, la discriminació quotidiana per motiu de llengua, el cinisme polític, la subordinació lingüística en les converses habituals... Un munt de temes que afecten l'«ús normal del valencià», però que es bandegen, perquè sempre perdem políticament i, per tant, pareix que ho vullgam compensar amb una normativa que polimente i envernisse el valencià que (enc)ara es parla... Encara que ja no es parle.

La ciència actualment hauria de rimar amb coherència, congruència i consistència més que amb un topònim que ja sabem com sona d'ací a la Vall d'Àneu.

Mirant coses de toponímia —posant al dia el de Castelló (Ribera Alta) que fa uns mesos el tsjcv va dir que tornava a ser «Villanueva de Castellón»; no hi ha manera d'encertar-los-ho—, tope amb el Greu de la Saliva, que és una muntanya que no sé si compartixen amb la Llosa de Ranes, segons informació d'un document de la Diputació de València que hi ha enllaçat en la Viquipèdia («Greu de Saliva»). 🔗 No localitze massa informació fiable o consistent sobre eixe topònim i tampoc pareix que Coromines tinga cap informació ni sobre greu ni sobre saliva. Consultaré l'acadèmia, per si de cas saben com localitzar de què es tracta, a més dels tres-cents coranta-quatre metres coronats per l'ermita de Santa Anna.

Hui tinc la faena feta —i no em referixc a les gravacions que haja pogut fer el tal Koldo— recuperant l'escrit que li vaig enviar a Xavier Grasset —abans era «Graset»— al setembre del 2023. Una part ja la vaig esborranyar en «Vespes accentuals» (21 de setembre del 2023). 🔗 Ara amplie aquell apunt amb un tros del que li vaig escriure a través de l'atenció a l'audiència de la ccma:

La toponímia sol acceptar la pronúncia habitual dels habitants del lloc. Per això és «Dénia», «Berga» o la Sénia, amb «e» tancada; o «Collserola» amb la primera «o» tancada (a pesar de la incongruència ortogràfica).

En el cas de «València», un descuit originat en una situació de precarietat social i normativa en l'ús de la llengua fa noranta anys va dur a fixar la forma «València», fent una analogia incorrecta amb el lèxic comú. Però sabem massa bé que la toponímia no seguix l'evolució del lèxic comú i que per això la pronúncia del nom de la ciutat encara és «Valéncia».

Dit això, deixar-se problematitzar la llengua per eixos detallets em sembla que és un error bàsic que té una solució fàcil: assumir que ja seria hora de corregir l'error i, mentrestant, que convindria no acceptar que els qui problematitzen l'ús de la llengua ho tingueren tan fàcil per a aconseguir que perguérem eixe llançol a causa d'un nominalisme o d'una simbolització innecessària.

Per cert, el mateix Eliseu Climent va pronunciar «Valéncia» en l'entrevista que li vas fer fa poc en Mes 324. La toponímia s'hauria de revisar, però el problema és el desús de la llengua, no l'accentuació.

No esperava que m'arribara cap resposta i aixina ha segut, però està dit.

La ressenya de Salvador Vendrell ‘En defensa de València. Toponímia i dominació nacional’, de Ricard Chulià Peris‘En defensa de València. Toponímia i dominació nacional’, de Ricard Chulià Peris» 🔗 mostra que la racionalitat no sempre troba la manera de defugir el dogmatisme:

La toponímia, per tant, no és només una eina de dominació, sinó també un espai de resistència, on cada nom d’un poble o d’una vall carrega amb les històries d’un poble que ha estat oprimit i reinventant-se a cada pas.

[...] el text subratlla el paper del filòleg Abelard Saragossà, membre de l’AVL, qui ha defensat la forma “Valéncia”, i ha provocat controvèrsia, ja que aquest canvi s’associa a una postura política de col·laboració amb el procés de castellanització.

[...] es proposa que el canvi normatiu hauria de ser fruit d’un debat seriós entre els que estimen la llengua i no imposat des de fora per forces polítiques que tenen com a objectiu afeblir la nostra identitat. La forma “València”, com a topònim oficial, representa la normalització de la llengua i la defensa de la nostra identitat, i hauria de ser l’única forma reconeguda legalment.

Podem observar en l'últim paràgraf les línies que dura el «debat seriós» fins que l'autor conclou amb la premissa inicial. Un debat ben rigorós, certament.

Crec que no hauríem d'acceptar que la toponímia siga un espai de submissió a la política o, més directament, al dogmatisme i, alhora i sense miraments científics, una forma de resistència... Diria que convindria rellegir el llibre Lingüística i qüestió nacional de Sebastià Serrano, on s'explica la història del lingüista rus Marr i la intervenció «aclaridora» de Stalin que va entendre que la política era el seu domini i va resoldre les minúcies lingüístiques amb «reconeiximents legals».

Hi ha coses que són legals i, alhora, acientífiques, incorrectes o inclús injustes. Hauríem de saber distingir que «voler» accentuar aixina o allina no és un argument que tinga fonament científic. Si el canvi «s'associa» a uns prejuís o als contraris, és com dir que dur els cabells llargs, agarrar el permís de paternitat, fer vaga... s'associa a ja sabem a què. Si eixa ha de ser la guia dels qui reclamem l'ús del valencià, els «nostres» tenim un problema afegit. Bé, cosa que ja sabíem, sobretot a força de desqualificacions, menyspreus i insults que podem llegit en els comentaris del mateix Diari La Veu del País Valencià.

Estava caiguent bona aigua, amb aire i gotes grosses de gairó, i quasi al mateix temps, quan havia passat vora una hora de la fumata bianca a cal papa de Roma, apareix al balcó Lleó xiv, un cardenal americà naixcut a Chicago, que va ser bisbe al Perú i que s'ha enrecordat de parlar també un poquet en castellà per a saludar els seus parroquians de Chiclayo. Massa curt ho han fet, els del Vaticà, m'esperava un dia més d'intriga. I d'intrigues.

Mentrestant, veig que hi ha una rambla de la Sarsa connectà amb la del Rambutxar pel sud del País Valencià. L'havien convertida en «esbarzer», que són eixes coses de la poca confiança que tenim tan interioritzà encara en les possibilitats i variacions de la llengua. I hi ha qui convertix la poca confiança en un ariet «normativista» contra tot el que no coneix de la llengua i que, inclús, pareix que preferix ignorar.

Està eixint el sol que es pon. Deu ser un senyal.

Lo que quede a la Franja de Gaza, segurament no ho vorem pel Google Maps, perquè les imatges que mostra ara mateix no deuen respondre al rastre que han deixat i deixen els bombardejos criminals del govern de Netanyahu. Passe per Barcelona Garden, on hi ha un «سوبر ماركت», que seria unes de les poques paraules àrabs que podria interpretar mitjanament ràpid. 🔗

Em responen de l'iec que tant pot ser Ràfah, plana, com Rafah, aguda —ai, l'estan aplanant...— Faig la fitxa 🔗 i la penge —la va originar una intervenció parlamentària del vicepresident valencià i figuerenc Gan Pampols, segon cognom que també hauria de dur accent com a paraula plana — 🔗 i tanque una setmana de passions laborals mal enteses i mal païdes.

Un company em comenta que en una decisió de transcripció de topònims es va optar per no rebaixar la sistematicitat a causa d'un «es considera que hi ha» o una frase boirosa pareguda amb què es pretenia mantindre la còmoca pràctica anterior consistent a adoptar topònims internacionals moderns filtrats per una llengua d'interposició en lloc d'agarrar-los directament de la llengua original.

Com estàvem tan acostumats a la versió interferida, submissos als mitjans en castellà, en anglés, en rus..., en lo que faça falta, ara va i mos venia malament incorporar un poc de sistematicitat..., llevat que la ideologia o la militància mos impulsara un poquet. Això va servir per a que mos acostumàrem a «Kíiv», a pesar d'estar tota la vida llegint i diguent «Kíev», però després a algú li se fa fer bola la transcripció de l'ucraïnés per a Txornòbil (excepte a algú en la Viquipèdia, 🔗 que sí ha que ha tingut en compte la possibilitat).

A poc a poc, com les gallines.

Em va pegar per inventar-me el nom d'un poble valencià. Sense calfar-me massa el cap vaig idear Benitinguem (els primers pobladors devien barrejar àrabs i germànics) i Benitingam (els primers pobladors devien barrejar àrabs i anglosaxons). Ara ja sé que no apareixen en l'Onomasticon de Coromines ni en la xarxa —de moment—, però no ho vaig comprovar abans de llançar-los al món. Tampoc té massa transcendència la cosa, era només per contextualitzar la possible existència d'una església amb una capella i un retaule en un poblet, un intent imaginari de repensar criteris per a usar majúscules i minúscules.

Eixe poble ja no existirà més enllà d'eixos pocs bits que el retindran en la memòria de la xarxa, mentres n'hi haja, fins que les calors del canvi climàtic i la possible hecatombe que ha d'assolar tot el que siga sobrer per a la supervivència humana mos forcen a traure cómpters del nostre pas pel planeta com a comunitat vivent i inclús a voltes sintents. 🔗

Abans de la intensitat extrema de La sociedad de la nieve de J. A. Bayona, que et tomba de tos en els primers plans i en les panoràmiques —sense trama de misteri, sense confrontacions testiculars, sense hams emocionals—, he estat unes quantes hores d'intensitat d'edició de codis i enllaços amb els decrets de canvis de denominació dels municipis valencians. 🔗

M'escriu un antic professor per a demanar-me una informació sobre toponímia que es suposa que jo dec tindre. Tinc poca memòria i no recorde de què em parla, però sé que alguna cosa dec tindre. Localitze la fitxa. Efectivament, hi ha un índex d'articles sobre toponímia i onomàstica. 🔗 Però veig que fa vora vint anys que el vaig fer... Uf, vint anys sense posar l'índex al dia, sense ni tan sols recordar que el tenia penjat. ¿Vols dir que és possible que hagen passant vint anys? Em sorprén i em deixa un poc aplatanat eixe fil de temps que s'ha anat estirant en silenci...

En fi, lo que toca, posar al dia la fitxa, si encara convé, perquè supose que fa vint anys eixa informació no era accessible en la xarxa i em va semblar que seria útil que estiguera a l'abast dels interessats en estes coses. Segurament ara eixos índexs els fa algun algorisme automàticament i no cal que em calfe el camp pouant i fixant la informació. Serà cosa de vore-ho.

En tot cas, supose que l'índex li deu haver segut útil a algú durant estes dos dècades, aixina, en el silenci d'un rebost d'algorismes i circuits electrònics, però maürant i assaonant-se.

Els demane als de la Secció Filològica de l'IEC que revisen la majúscula o minúscula dels «regnes». Van variant en algunes entrades del seu diccionari els «regne» o «Regne» d'Aragó, de València, de Mallorca i altres. El de l'AVL em sembla que ho té més regularitzat, encara que no conté cap «Regne de Mallorca». Els deu faltar alguna accepció per a completar el panorama regnícola de la nostra història.

Parlant d'història, una que torna és la del nom de la capital del regne o país nostre. El PP i Vox han començat l'expedient per a tornar al nom bilingüe, però amb la peculiaritat que proposen que en valencià tinga la versió local del nom, és a dir, amb accent tancat, Valéncia. Si no fora que sabem que no és que l'encerten, sinó que volen escarotar el galliner i que ho aconseguiran, no estaria gens malament eixa aportació a la toponímia i com a reforç de la pronúncia tradicional. Però eixa oroneta accentual no farà estiu, com si ho vegera.