Este bloc està bastant emmerdat en les coses de la política i l'economia, que són les parts eixes de la vida social bones per al comentari de bar entre braves, aladrocs i canyes, però que no resoldrem ni aclarirem de cap manera, perquè la nostra formació és tota una altra.
Però, vaja, tal com comentàvem ahir pel carrer, l'estupidesa està molt mal repartida pel món i hi ha els qui, a força de topar-hi, es veu que ens n'engolim més del compte, que això és com l'aigua de la mar quan bussejàvem en estiu, algun glop que altre tiraves pel nas.
Aprofitaré, doncs, que esta setmana mos donen dos dies de festa en les Corts i eliminaré alguns papers que tinc damunt de la taula. Per ordre cronològic, en
El País (07.03.2009) he marcat en la pàgina 15 una notícia sobre un antic conseller murcià del
pp, Francisco Marqués, que guardava 43.000 euros en bitllets de cinc-cents en el garatge d'una de les seues sis cases. Supose que em féu gràcia comprovar que hi havia entesos en finances que sabien on calia alçar els diners.
En canvi, en la pàgina 7 del suplement del País Valencià del mateix diari diuen que la policia de València requisa monopatins en «una cèntrica plaça de València», que deu ser la de Manises. Si en saben els de l'ajuntament sobre els problemes grossos de mobilitat en la ciutat de València: els cotxes mal aparcats sobre les ratlles grogues, sobre els passos rebaixats, omplint les voreres, no són cap problema. Ara, això dels monopatins sí que deu ser greu. Deu ser que pensen que una cosa porta a l'altra i ho volen tallar d'arrel.
En l'altre diari (10.03.2009), he escrit dos notes en la portada. Una és sobre les hipoteques, la flexibilitat laboral i els
eua. El misteri és que els qui reclamen eixa «flexibilitat» que importen ideològicament del bagul de les mentires sobre l'economia, diuen que no costa un euro a Dinamarca, però no diuen res dels diners públics (imposts) que s'hi recapten i que es dediquen a polítiques socials i de formació. Quant als
eua, la cosa és que allà les hipoteques que no es poden pagar es resolen tornant les claus de la casa al banc i a volar. Ací respons amb una cadena perpètua de deutes.
L'altre apunt és referent a l'article de Pablo Ximénez de Sandoval (i altres) «Oiga, que ese dinero es de todos», on es detallen una quants dels diners públics que se'n van per l'albelló de la falta d'ètica política i pública. Entre altres detalls, convindrà retindre que els cotxes que usa Rita Barberá, que són de tots i que van fent interferències a tort i a dret, costaren 267.336 euros (591.624 el de Ruiz Gallardón).
A més d'això, la notícia assenyala que segons José María Gimeno (Universitat de Saragossa):
El verdader malbaratament està en els milers i milers de contractes «menors», sense concurs i totalment opacs per al ciutadà emparats en la llei.
Més avant, afig José Antonio Moreno (Universitat de Castella-la Manxa):
La llei establix el procediment negociat (sense concurs) per a una sèrie de casos com «urgència imperiosa», «secret» o «mesures de seguretat especials». «Però si interpretes en sentit ample qualsevol d'estos motius, pots anar a eixe procediment». És a dir, és fàcil convertir l'excepció en regla i adjudicar a dit, sense publicitat i sense concurs. Utilitzant «fórmules genèriques» es pot colar qualsevol despesa sense motivació per escrit.
I com a conclusió:
No hi ha cultura de fiscalització ciutadana del que fan els polítics.
I tots sabem per què no.
Per cert, i per deixar clar que tot podria ser d'una altra manera, l'Ajuntament de València mos ha enviat hui la versió en valencià del rebut de la contribució que mos va enviar fa unes setmanes en castellà. Enguany,
vejats miracle, no és una impressió mal feta, sinó que és un rebut com toca. Falta aclarir per què hem d'aguantar la discriminació que la versió en valencià arribe setmanes després i per correu certificat. Ja ho farem.
