El cas és que Mireia Mollà va «matar» deu burretes en el Desert de les Palmes, i si formes part del partit de Mònica Oltra deus ser quasi un pederasta... Em cenyixc al que he sentit en les Corts Valencianes fa poc, per agarrar el producte fresc i de proximitat. El nivell de debat polític s'enfanga i n'hi ha qui s'ho passa bé aixina, no sé si és una de les «habilitats» que cal tindre per a ser valorat com a membre d'un grup parlamentari de la cambra valenciana. Espere que només siga per entretindre el sector del públic que viu la política com si fora una militància religiosa, sentimental o estètica. La Bíblia i Rubatxov, la ficció és això, i els humans tenim tendència a les addiccions i la sobredosi.

Mentres refaig la macro que m'ha d'ajudar a comprovar la correcció dels noms «parlamentaris» dels diputats i diputades valencians m'arriba la notícia que deixen l'escó Boix Pastor i Martínez Dalmau. Encara no he arribat a utilitzar la macro i ja n'hi han canvis. M'esperaré a la publicació oficial de la renúncia i les substitucions, per si de cas encara hi ha més novetats.

La macro és simple: consistix en l'aplicació d'una marca al nom «correcte» i la substitucions de totes les versions possibles d'eixos nom que em van arribant. És molt comú trobar en els documents variacions dels noms dels parlamentaris tant per error ortogràfic com per qualsevol altra improvisació més o menys creativa. Per tant, la faena sobre la macro s'allarga durant tota la legislatura.

I com que, per estalviar-me faena, aprofite tots els noms d'una legislatura a la següent, la macro s'està fent ben llarga. Els noms no fan la cosa, però en este cas i tant que sí.

També ha plogut un poc hui, però el final del dia torna a recalfar-se. La calor encara acompanya, per tant, el debat en el parlament espanyol sobre la capacitat de mentir dels president del govern Mariano Rajoy Brey que senc de passada en la ràdio. Sabem que eixa capacitat és gran i que l'aplica amb molta calma i sense cap sentiment visible de deute d'honradesa amb els ciutadans, Es veu que, en contra del que pensem alguns que hauria de ser, el pacte democràtic que seguim no es basa en l'aplicació de l'ètica, el reconeiximent de responsabilitats i la reparació. Els ciutadans, mitjanament egoistes i satisfets, acceptem que es tracta tan sols d'«aparentar» un compromís amb uns valors permanentment infringits. Podríem pensar que tal com es fa en les misses catòliques, ideologia encara ben instituïda en el nostre ideari expressiu.

Al Brasil n'hi ha presons sense guàrdies. Tots els indicadors sobre la inversió que necessiten i els objectius que aconseguixen són favorables a estes presons, per damunt del sistema de guerra civil classista que resguarda les altres presons. Més enllà de la connivència i la impotència o la resignació, hi ha versions i opcions polítiques i administratives alternatives per a evitar i tractar la mentira i el delicte.

Fa una setmana que han arribat els falciots, però enguany em sembla que hi ha també una novetat: dos aratingues de màscara roja (Aratinga erythrogenys; Psittacara erythrogenys) fan escalada per les parets de rajoles antigues del centre de València. Dos el primer dia. Un altre dia ja n'eren quatre. De moment, però, no sembla que hagen fet niu per ací, pel centre antic. A voltes passa un estol d'una xixantena d'exemples per allà dalt cridant sense parar, mentres estic estenent la roba en el terrat. Em pensava que devien ser cotorretes de pit gris (Myiopsitta monachus) (o cotorres argentines, que diuen també), però també pot ser que siguen les aratingues.

Hi ha diputats que fan preguntes al govern com si foren un estol de psitaciformes d'eixos: una pregunta per cada poble del País Valencià; fins i tot es decuiden i en fan més d'una. Hui m'ha sorprés una pregunta que demanava per la situació dels llibreters «de la Comunitat Valenciana». El diputat ha estat capaç de contenir-se. Deu ser això la diferència amb la xarrera de les cotorres.

Mos enterem per la premsa que hi ha una denominada iniciativa per a aconseguir el «paper zero», sintagma que pareix que indique un tipus de paper o una grandària, però que es referix a estalviar paper en la tramitació administrativa. És una iniciativa política necessària i que s'hauria d'aplicar prompte i àmpliament. Ja posats, n'haurien pogut dir «administració sense paper», «estalvi de paper» o també, vaja, «sense papers», «cap paper», «zero papers»...

Ah, és clar, relacionat amb això, a alguns diputats els haurien de fer la raó per a assenyalar-los que és ben poc alliçonador i pareix més aviat una mostra de filibusterisme aigualit, però filibusterisme en el fons, això que fan de repetir cinc-centes i tantes vegades la mateixa pregunta per a referir-la a cada poble del País Valencià. Estalviaríem paper, llum i recursos administratius que simplement facen una pregunta que val per 542 com a mínim: «¿Quantes aules de primària n'hi ha a cada poble del País Valencià?».

Gràcies a la cabuderia del ministre alemany Schäuble, que està exposant sobre el tauler els defectes de construcció de la Unió Europea, que pareix que s'ha anat unflant com una bambolla, si no immobiliària, en este cas (a)política i econòmica; i gràcies a la poca traça del primer ministre grec Alexis Tsipras, estem vivint un moment de revisió i reflexió interessant. Espere que el cuc de seda estiga evolucionant bé dins del capoll. Trobe que jo no havia notat mai que la idea d'Europa fóra tan atractiva i interessant com ara.

Per cert, parlant de cucs de seda i pensant en les fulles de morera, el president de les Corts, Enric Morera i Català, està tenint algunes dificultats per a reorientar les rutines i els processos de les Corts. Era previsible, tot i que no acceptable ni raonable, que alguns diputats del pp, amb més cinisme que barra, parlaren de la poca utilitat d'alguna comissió parlamentària o dels diners que costa fer-la. ¡A fe que en saben, d'això! Ahí els teníem hui fent un examen ben inútil als que seran futurs senadors territorials. Tenint en compte la inutilitat del senat espanyol, haguera segut un bon primer pas que el País Valencià evitara l'enviament de la seua quota autonòmica de senadors. Sí, eixos mateixos polítics valencians i espanyols que remuguen de les pensions de jubilació que es suposa que es repartixen els ciutadans grecs... Schäuble deu estar pensant d'enviar algú més fora de la Unió Europea.

L'esmena de restricció de panorama ha estat rebutjada en el Parlament Europeu. Vaig escriure als parlamentaris, seguint la proposta de la Viquipèdia sobre la llibertat de panorama. M'han contestat Marina Albiol (a través de Jon S. Rodríguez Forrest) i Ernest Urtasun. No ho han fet Ernest Maragall, Josep Maria Terricabras, Javier Nart ni Jordi Sebastià. Ernest Urtasun ha fet un missatge ben complet:

Gràcies per escriure i per manifestar la vostra preocupació en relació a la votació sobre la llibertat de panorama.

Us informo que avui ha estat rebutjada l'esmena per la restricció de panorama, amb el vot en contra del meu grup, Verds/ALE, juntament amb d'altres grups. Així, la proposta de restricció de la llibertat de panorama (el dret a utilitzar imatges dels edificis públics i escultures sense restriccions) de moment queda aparcdada. Vull agrair la feina feta des de la ciutadania, ja que sense la seva pressió aquests dies, el resultat podria haver estat molt diferent.

Una cordial salutació.
Ernest Urtasun, Eurodiputat d'Iniciativa per Catalunya Verds - Verds/ALE

Supose que tal com passa en les Corts Valencianes, al Parlament Europeu es repartixen la faena. I, és clar, també per allà hi deu haver alguns parlamentaris que fan més faena que altres.

Per a començar, i aprofitant que ho estan tractant ja d'entrada, podrien optar per uns criteris objectius i públics per a fixar les retribucions dels càrrecs polítics, perquè desconcerta una mica que Ada Colau, alcaldessa de Barcelona, haja de cobrar uns 37.000 euros bruts a l'any i que Joan Ribó, alcalde de València, en cobre uns 80.000.

En les Corts ja tenim l'Enric Xavier Morera Català com a president. Enric Morera i Català serà el seu nom polític a partir d'ara. Fins ara els problemes eren sobretot els accents dels cognoms, que molt sovint ni els diputats mateix sabien com posar. Esta legislatura, en canvi, és la dels noms polítics. Tenim Ximo, Toñi, Fran, Marian, i uns quants diputats més que abandonen el segon nom, com el nou president del parlament. Ara cal fer força per a que la renovació vaja més enllà d'aclarir-se els sous i els noms. Està bé això començar amb la gestió de l'accident del metro de València del 2006.

Segon les paraules d'ahir mateix del president de les Corts Valencianes, el nou president de la Generalitat valenciana es dirà Ximo Puig i Ferrer. ¿És eixe el nom del càrrec públic? Els ciutadans estem obligats a tindre un nom oficial en el dni, i bona cosa de patades que mos han fet pegar durant molts anys per a resoldre si el tenim en valencià, si posem els cognoms no sé com, si s'hi valen els hipocorístics, etc.

En canvi, els polítics que tant regulen la vida de tots amb lleis i reglaments, pareix que vullguen quedar-se fora de la regulació: ara em diuen Joaquín Francisco, ara em diuen Joaquim, ara em diuen Ximo... No és cap jovenent que estrena majoria d'edat, ¿què s'ha preocupat de posar-se en el dni seguint els procediments regulats pels dirigents polítics del seu partit i d'altres? Sospite que el seu dni continua amb el «Joaquín Francisco» primigeni.

En les Corts Valencianes ara estem que si ara em diuen Francesc Xavier, que si només Fran; que si em diuen Enric Xavier, que si només Enric; que si em diuen Toñi, que si Antonia; que si em diuen Clara de Asís, que si Clara; que si em diuen Mónica, que si Mònica; que si em diuen Isabel Plácida, que si Isabel; que si em diuen José Antonio, que si Antonio, que si em diuen Alfredo Miguel, que si Alfred; que si em diuen Carolina Clara, que si Carolina; que si em diuen José Luis, que si Josep Lluís... ¡Ei, alerta, que este, Moreno Escrivà s'ho va canviar com fem tots!

És a dir, els polítics poden tindre l'opció de fer servir noms «de guerra», «artístics» o «polítics». Però això s'ha de fer en igualtat, regulat i transparent. Que establixquen un procediment i un registre de noms dels polítics. Mentrestant, haurien de cenyir-se al dni, tal com mos obliguen a fer la resta quan es tracta de noms amb valor oficial.

I ja no parlem dels cognoms: Mollà o Mollá, Ciscar o Císcar, Pallarès o Pallarés, Morera Català o Morera i Català, Colomer Sánchez o Colomer i Sánchez, Juan Huguet o Joan i Huguet, Tébar o Tebar..., perquè en este àmbit, a més de la confusió que les alimentacions han provocat al llarg de la història, es dóna la peculiaritat actualment que tot depén del lloc on et facen el dni, que a voltes pocen accents i a voltes diuen que no poden posar-los, que si posen la conjunció entre els cognoms, que si no la posen, que si es poden posar guions, que si no... ¡Sort que les identitats no es fixen en els registres públics!

Em toca revisar la redacció d'un vot particular relatiu al dictamen de la comissió de la cam en les Corts Valencianes. El nyap de redacció seria impressionant si a estes hores ja hi ha poques coses que puguen fer ses senyories per a sorprendre-mos. De fet, sí que n'hi ha alguna, com ara, si van a presentar l'escrit en valencià, redactar-lo en eixa llengua, amb la sintaxi general que fem servir els qui parlem eixa llengua per ací i seguint un fil de discurs consistent i lligan les idees. Però, no, es nota a una hora de camí que l'escriuen en castellà amb la sintaxi habitual del llenguatge juridicoadministratriu, li passen el Salt i mos ho envien. A la vista d'això, em resulta més lamentable encara que pugueren riure o indignar-se pel menyspreu lingüístic pel valencià de Rita Barberá. Almenys ella estava més cap allà que cap ací. La funció parlamentària hauria de tindre un poc més de rigor, en lloc del menyspreu de rigor.

Les eleccions han passat amb sorpreses diverses i un poc d'oxigenació política. La Primavera Europea de Compromís arriba al Parlament Europeu amb Jordi Sebastià, que ja està bé, i Podemos pega la campanada. La bona serà que s'ho repensen un poc en França, això de ser uns fatxes d'esquerres: ¡que vénen els retrògrads de deveres! Enganxen el Ponce Guardiola que es bota un semàfor i amb unes dècimes de més d'alcohol, i sembla que ja ha dimitit de diputat, sense arrossegar-se per les poltrones públiques ni els aforaments indecents. L'ètica està per a això, ¿oi?, per a les ocasions en què no mos beneficia. El fiscal descriu un cas ben lamentable, on el benefici de sang freda va entelar el somni dels justos.

Al futbet, faig un gol i, a més, guanyem. Ha fet bon sol i airet fresquet. Dilluns deixe la transcripció i torne a la traducció de la paperassa parlamentària. La transcripció pot arribar a ser molt carregosa i un martiri ètic, però té l'interés de sentir moltes de les possibilitats dels valencià. La traducció, per contra, és més de tràmit i, a pesar de la pretensió inherent a l'escriptura, és paperassa que s'ha de reomplir amb els discursos. Moltes de ses senyories no s'han parat a pensar mentres mullen una magdalena.

Pel que he vist, el calendari d'enguany és el mateix que el del 2003. Amb tot, mirant cap arrere, no cal que siguen onze anys, trobe més alifacs socials que els del pas del temps. Tope amb un article del diari El País del 2010 de Fernando García, «El sueldo de sus señorías no es el problema». Sí, ho hem vist esta setmana en el parlament valencià, el sou (els sobresous, les dietes i les subvencions), certament, no és «l'únic» problema. Cotino Ferrer, el president de les Corts ha suspés la diputada Oltra Jarque. Millor dit, l'ha feta fora del parlament durant un temps, perquè qui realment ha «suspés» democràticament (tal com els sentencien els tribunals; però, ells, com si sentiren ploure), una volta més, han segut Cotino i la seua colla parlamentària.

I encara hui, com si fera onze o vint-i-un anys, la que m'atén per telèfon d'mrw (una cosa semblant va passar en Vielha l'any 2003) en València em demana que li parle en castellà. Diu que és madrilenya. Encara hui hi ha qui no sap que la nacionalitat no és cap tara lingüística. Passen els anys, i continua ferma la devoció pel que s'ignora. En fi, jo també diria allavòrens...

La política partidista del pp i del psoe només admet que la democràcia siga el fet d'haver de convocar eleccions cada quatre anys. Molt poca cosa més que no siga la justificació de sous i subvencions polítiques. La resta de possibilitats de participació ciutadana i examen públic de responsabilitats de gestió, és un món de possibilitats que mos amaguen.

Casualment, em desfaig d'un petit munt de papers i m'apareix un retall del diari EL País del 2009 amb «els comptes dels diputats». Crec que no és la pols la que em fa tossir.

No fa gaires dies que vaig reconvenir el gerent d'un dels teatres de Barcelona, per la inexplicable i desconsoladora freqüència que en el seu teatre s'estrenen obres que neixen sense condicions de vida, i que s'aguanten una quinzena tot lo més, gràcies al calor dels aplausos exclusius dels alabarders.

Albert de Sicília Llanas, Trenta anys de teatre (1901), a cura de Xàvier Fàbregas (1975).

Els alabarders eren «persones que entraven debades en els teatres, generalment convidats per empresaris i artistes de diferents sales teatrals, per a procurar amb els seus aplaudiments i bravos l'èxit d'una obra o per a tractar d'afonar-la amb aücs, riures, patades, etc.», segons el Diccionario Akal de teatro de Manuel Gómez García.

Decòrum, sobre això anava un article del diari El País (16.04.2014) de Luz Sánchez-Mellado, «Sancionado por indecoroso, señoría». I precisament esta setmana, al cap de més d'un mes pegant-li voltes pels cenacles on es cou el que cou de l'activitat del poder legislatiu, és a dir, de les Corts Valencianes, un poder anegat per la desregulació capitalista i la regulació partidista, el president ha emés el ratolí de la seua Resolució 2.080/viii i li ha eliminat una frase al diputat socialista Moreno Escrivà. Després de dir:

No se preocupe, senyora Sagrario, por mi sitio en el mundo. Mi sitio en el mundo es ma casa de Riola. (...)

Li han censurat la frase següent:

El sitio en el mundo de ustedes, s'obri amb una reixa elèctrica i un guàrdia civil en la porta.

L'hemeroteca funciona, de moment, i ho podem sentir en el vídeo. A instància del diputat Bellver Casaña, i amb el vitet impulsor de Font de Mora Turón, vicepresident de la cambra, el president de les Corts, Cotino Ferrer, innova introduint la censura del Diari de Sessions (ds 119, 12.03.2014, pàg. 5,183) per primera volta en la història parlamentària. Sospite que qualsevol ciutadà condemnat pel Tribunal Constitucional patiria conseqüències ben penoses. Eixe tribunal ha condemnat l'actuació de la mesa o del president, però continuen solts per ahí, no tan sols amb drets, sinó amb el privilegi del drestrellat, com ara la censura d'un fragment intranscendent de discurs parlamentari. Decòrum, diuen.

Fins fa poc calia consultar el Salt 2.0 per a poder atendre els diputats i diputades valencians com cal. Ara ja no cal, que ja tenim el diccionari de l'avl. Hi trobarem moltes aportacions noves (i encara no novedoses*, eixa no) del lèxic i la cultura que es fea i es fa al País Valencià. De moment, els nostres diputats han incorporat, per exemple, borrar, gurú, tonto, a soles, ('només') ofertar, xiste... Agravi també està en el dnv, però ja venia en el Salt 2.0. I no sé si bandejaran més avant bonico per guapo o confondran el talp que filtra els papers ¡públics! de la Generalitat amb el topo del monyo...

No apareix en el diccionari la lletra elle, que ara li ha pegat per lletrejar al diputat Ignacio Blanco Giner. Ara amolla que presenta «peneelles» en les Corts. No sé, si en diguera propostes o proposicions no caldria que siglejara (això ho dic jo, no l'avl), ni tan sols malament.

L'Acadèmia Valenciana de la Llengua sembla que llançarà demà finalment el seu diccionari. L'ús normal del valencià —que és pel que ha de «vetlar» la institució, segons la seua llei de creació— va com és normal en este país sense diaris, sense televisió, sense ràdio, sense cinema en valencià. La pràctica i la disponibilitat preparen per a l'ús del castellà i el desús del valencià. Normal... Vejau la «normalitat» del desastre, segons amolla Maluenda Verdú (en una comissió que presidix en les Corts, 11.12.2013) amolla:

Hui, en esta sala, tots els membres de la comissió tenen una reproducció fotocopiada en castellà i en valencià, perquè hem introduït en la cambra..., hem introduït també l'altre idioma usual nostre, que és el valencià.

«L'altre idioma»... Som els «altres», tenim la vida dels «altres», la llengua dels «altres». Alienació en dien fa uns anys, quan encara volíem que la «normalitat» no fóra açò.

La «maldat», en qualificació de Moreno Escrivà, i la «incompetència», en qualificació d'Oltra Jarque, han ocupat definitivament els escons en l'hemicicle valencià. I han votat el tancament de Radiotelevisió Valenciana. Tan sols es tractava d'un nyap de televisió (i ràdio) pública endeutada i manipulada, gestionada pels enemics declarats de la gestió pública de qualitat, fins i tot podríem dir que estava gestionada i dirigida pels enemics de fer res pels valencians que volen fer ús del valencià i aprendre'n tots els registres comunicatius —només cal vore que els comunicats de premsa d'Alberto Fabra i de José Ciscar són únicament en castellà—, faceta lingüística i docent que fou l'excusa principal per a crear-la a finals dels anys huitanta.

Al País Valencià, per ara, la maldat i la incompetència ni es corregixen ni paguen les seues responsabilitats, sinó que es perpetuen en la gestió de l'imaginari social. Vivim encara estupiditzats i inermes davant les agressions i el segrest del bé comú, de l'economia de tots, dels serveis públics que mos han de fer societat, poble i, si això era possible, persones.

M'avisa Takse que mire el debat de les Corts de hui, que està intervenint Ignacio Blanco Giner (eupv) parlant sobre el tancament de l'rtvv. Hi arribe tard, després d'intentar-ho vore en la retransmissió directa de les Corts fent servir l'Ubuntu. No funciona. Me n'he de passar al Windows, però abans recorde que segurament l'estaran emetent en algun canal de Nou. Efectivament, arribe a vore el final de Morera Català (Compromís), en la seua línia embolicada i pastosa; la intervenció nerviosa gestualment i cridanera de Moreno Escrivà (psoe) —¿no tenen ningú que els repasse els discursos?— que encerta bastant però que perd bones ocasions retòriques. Finalment, deixe en marxa el televisor per vore si Bellver Casaña diu res de trellat, cosa que seria notícia. Però, no res, tal com diu: «Mosatros, a los de sempre».

La fosa en la fosca final la posa la intervenció del vicepresident Ciscar Bolufer, que torna a barrejar hospitals, tancament de la televisió, anticatalanisme i altres arguments igualment banals. En lloc de dimitir per la incapacitat demostrada de la seua gestió, pretenen eternitzar-se en el poder damunt del desastre social.