M'han instal·lat el navegador Firefox en la faena. Per motius poc concrets que no he acabat mai de comprendre, vaig tindre un petit conflicte laboral fa uns quants anys amb els informàtics, ja que no acceptaven de cap manera que fera anar eixe navegador. Me'l van llevar i em van posar l'Internet Explorer, que ni era ni és cap meravella. I menys encara si fem servir una versió que es veu que va caducar fa temps.

Per sort, al cap dels anys he pogut concretar un problema irresoluble de l'Internet Explorer (si més no, de la versió obsoleta que utilitzem ací) que m'impedix obrir correctament una pàgina web. Es veu que eixe problema, detectat pels informàtics, sí que els he semblat que em permetia tornar a utilitzar el Firefox. I el torne a tindre en l'ordinador. Ara cal que em torne a coordinar amb la versió que utilitze a casa (en Ubuntu), per a fer-lo anar àgilment.

Espere poder-li traure-li rendiment (professional, és a dir, lingüístic) i que no em tornen a xafar la guitarra.

No sé massa bé per què, m'he pegat per interessar-me una mica per les traduccions de la Bíblia al català. Tenim la referència valenciana ineludible de Bonifaci Ferrer al segle xv, que la «Inquisició espanyola» —que dien els Monty Python— va fer que desapareguera, però llegint el que comenta esta setmana Esperança Costa en el Quadern d'El País («Patrimoni ocult, història segrestada», 10.11.2011) arribes a pensar que alguna de les sis-centes còpies degué sobreviure en algun racó fosc:

Un altre cas no gaire conegut és el de l'arxiu dels Boïl, la gran nissaga vinguda a València en el segle XIII amb Jaume I, convertits en senyors de Manises i, després, en marquesos de la Scala. En el segle XX, quan els hereus del marquesat deixaren el Palau de la Scala de València (actualment la seu de la Diputació provincial), traslladaren en caixes tota la documentació històrica a edificis de la seua propietat a Sueca. El gran fons nobiliari va romandre durant anys en un estat molt precari. Hi ha qui recorda que, fa 50 anys o 60, alguns llauradors de l'arròs encenien pergamins medievals per a espantar els mosquits.

Llavors, arran del meu interés, doncs, m'he dedicat a espigolar, i ja tinc una nova secció en el Kindle de futures lectures:

«Una traducció en català valencià dels evangelis, a Oxford, del segle xviii» de Vicent de Melchor

«El Corpus Biblicum Catalanicum i la lexicografia catalana» de Pere Casanellas i Bassols

«La llengua de la Bíblia catalana medieval» de Jordi Bruguera

«Peculiaritats lingüístiques de la Bíblia catalana medieval» de Jordi Bruguera

«Bibliografía general» (de no sé què) de Jaime J. Chiner Gimeno

En realitat explique tot això, perquè he aconseguit els articles perquè algun està penjat en format pdf en Internet, però altres són el resultat de fer servir el Google Llibres, un complement del Firefox per a la captura d'imatges, en este cas el FireShot i l'Open Office per a crear el meu pdf amb les imatges.

Ha estat una prova, de moment, no he tractat les imatges i els arxius finals ocupen un poc més del compte. Supose que ho podrem alleugerir a la pròxima.

Vaig entendre fa uns dies com podia afegir diccionaris al complement Dictionary Tooltip que tinc instaŀlat en el Firefox. És un complement molt pràctic i que funciona molt bé: després de marcar una paraula pots polsar la icona que apareix i llegir els resultats en diversos diccionaris en la finestreta que s'obri. Això passava amb molts diccionaris anglesos, però no trobava diccionaris per a altres idiomes. Acabe d'incorporar el gdlc i el diec2. I ara miraré si en pose també en francés, en italià i en portugués, perquè la cosa és ben senzilla, encara que m'haja costat anys parar-me a llegir-ho.

Això passa sovint, que la complicació només té relació amb la poca paciència i la poca capacitat per a fixar l'atenció en el que és rellevant. De fet, dec estar especialment atent hui, perquè acabe d'incorporar finalment l'Adobe flash que em reclamava el navegador instaŀlat en la llapissera i l'Ipod. Es tractava simplement d'afegir dos arxius dins de la carpeta dels plugins. Fet.

La competència de l'Audiència Nacional [espanyola] en casos de jurisdicció universal estarà limitada a aquells casos en què hi haja víctimes de nacionalitat espanyola, es contraste algun vincle rellevant amb Espanya o els presumptes responsables estiguen en territori espanyol i, en tot cas, s'acredite falta d'investigació o persecució efectiva en el país competent o per part d'un tribunal internacional. Això podrà facilitar el frau a la justícia.

«Coto a la jurisdicción universal», Amnistia Internacional, núm. 98, pàg. 22.

L'extensió del Firefox Longurl Mobile Expander (versió 2.0.0.) provoca l'aparició d'un avís d'error en algunes pàgines (a mi me les provoca en les locals): «error: current_domain is null». Per a resoldre-ho només cal instal·lar la versió 2.0.1. de l'extensió, que podeu trobar encara en fase de proves ací. Em sembla que funciona bé, i supose que dins de poc l'extensió estarà en el rebost general.

Traguent el cap dels avisos d'error, m'escabusse en un debat de Migjorn on tope amb el terme nacionisme, terme que no em sona haver llegit mai en les meues referències sociolingüístiques habituals. Veig que el féu servir ocasionalment Joan Fuster, però que el concepte s'associa amb Fishman. Segons Josep J. Conill (Del conflicte lingüístic a l'autogestió), consistix «a percebre les llengües en funció de la seva eficàcia, utilitat i perspectives de promoció social». Hauré de mirar si és que d'això no n'hem sentit parlar amb un altre terme en la sociolingüística catalana.

Entre les citacions sobre la qüestió que he trobat, una que m'ha deixat pensarós (Teaching English overseas: an introduction):

D'altra banda, si les polítiques lingüístiques es basen en el nacionisme, amb poca consideració pel lligam emocional que les llengües poden tindre, la planificació lingüística pot generar una gran hostilitat entre alguns membres de la societat. Per tant, tot i que pot ser més eficaç tindre una llengua parlada a tot un país, esta decisió pot trobar una gran resistència en els que parlen i estimen una altra llengua.

El sociolingüistes, talment com els economistes que mos han de guiar enmig de la crisi permanent, prediuen a partir d'esdeveniments passats. Però, ¿ha de ser sempre igual? Ho podem millorar, segur. Sobretot si millora eixa ànima política amb que copsem el món. I llavors em ve al cap les fotos de la moció de censura de Benidorm en el 1991 amb què tant van gaudir Zaplana Hernández-Soro, Maruja Sánchez i Marian Rajoy.

I, per cloure-ho, resolc que allò que els polítics socialistes i populars denominen «pacte contra el transfuguisme» és un pacte per a emblanquinar la façana mentres els tèrmits roseguen la casa per dins. Li ho dic a Takse i em mira amb cara de circumstàncies. Va, vés i gita't.

He hagut d'agafar amb pinces dos pàgines consecutives del diari El País (26.03.2009) de tanta acumulació de pocavergonyes com hi havia.

En una notícia, un assessor del govern del pp quan l'enfonsament Prestige, Santiago Martín Criado que ara fa de pèrit del jutjat que investiga allò que ell va assessorar i, per tant, que exonera el govern aquell de «los hilillos de plastilina».

La següent, el tresorer del mateix partit, el pp —quina casualitat—, que es veu que va fent fortuna amb el seu sou oficialment desconegut.

En la pàgina següent, el psoe i iu han eixit ara dient que volen que el congrés dels diputats espanyol puga investigar les activitats privades dels representants públics, que es veu que hi ha «compatibilitats» flagrants.

Finalment, per fi mos deixaran «clavar-la» en l'urna, la papereta —com dia La Trinca—, el dia de les eleccions. Es veu que mos hem fet adults i no cal que ja que mos impedixquen que mos pensem vés a saber què per haver votat. El que no canvia per ara és l'efecte insubstancial del vot i la impunitat que transmet als diputats davant la fiscalització ciutadana.

Finalment, he resolt el problema de la llapissera Cruzer, que em dóna error i no em deixa accedir, per tant, al Firefox en la meua sessió de Windows XP: he instal·lat el Portableapps en l'Ipod i avant. Va més ràpid que el Cruzer fins i tot.

Bona nit i tapa't.

Passe un dia fragmentat, d'una cosa a altra, situació que trobe que és pròpia de l'activitat de la xarxa i del treball amb ordinador. Que si configura la còpia de seguretat de les plantilles, que si modifica-les, que si recorda actualitzar la llista de contrasenyes —després de posar-les al dia—, corregix una fitxa o fes-ne una altra, afig una entrada al diccionari sense fi, redissenya una imatge amb el Paint o amb el Gimp, troba documentació i descarrega-la, esbrina les possibilitats de les eines de Google i de Firefox... No t'ho acabaries mai.

M'he activat l'extensió Gspace en Firefox per a gestionar l'espai de servidor que t'oferix Gmail. He tonat a Slideshare, on tenia un compte i documentació que no recordava. I ara, en lloc d'estar provant a escriure esta nota amb el Google Docs (acabe de descobrir que també transforma documents al format PDF), hauria d'estar lluitant amb alguna plantilla de Wordpress, però ho deixaré per a un altre moment.

En resum, que hui he vist poc més enllà del meu nas. En concret, poc més enllà de la pantalla de l'ordinador. Les previsions de lectura que tinc, continuen entaranyinades, segurament perquè m'ho he posat difícil enguany. No sé si per sort o per desgràcia, m'alimente d'alguns blocs, de Paul Krugman, Paul A. Samuelson, Soledad Gallego-Díaz i d'alguns quants articulistes més.

Més tard, passem per l'Fnac i òbric un llibre de J. M. G. Le Clézio, L'inconnu sur la terre:

Il y a des arbres si beaux qu'on aimerait les appeler des dieux.

Finalment, en La Casa del Llibre hi ha Santiago Posteguillo que presenta el seu llibres Africanus. La conversa deriva cap a qüestions de veritat històrica de les dades, i recorde que hi ha qui vol aprendre història amb les novel·les i hi ha qui fa novel·les per a convéncer-se d'alguna història. En fi, senc que hi ha compradors que li parlen en valencià i Santiago Posteguillo els hi parla. El premi Ramon Llull d'anit, Carles Casajuana, trobarà d'eixa manera casual l'últim parlant de català.

Repasse una miqueta un esborrany de la nova llei de la funció pública valenciana. Observe que la redacció de les lleis continua perpetrant-se amb criteris arbitraris, oportunistes i classistes, però sense un tractament global que s'ajuste a una societat que vullga ser igualitària, social i justa. Hi apareixen majúscules genuflexes —en terminologia de Martínez de Sousa— i alguna que altra curiositat, com el fet que l'administració ha d'actuar amb transparència, però no els treballadors públics, fet que ja ens indica quin serà, per tant, el resultat. Ja vorem com queda finalment la cosa.

D'altra banda, aconseguixc actualitzar la llapissera usb Cruzer amb què vaig amunt i avall amb el Firefox i altres aplicacions que funcionen en qualsevol ordinador amb Windows. Com que no tenia antivirus en l'Asus EEEPC sembla que s'hi havia introduït algun virus. Li passe el Panda i sembla que la qüestió s'ha resolt.

Quant a la transcripció, ara que hi ha un moment de pausa, espere que pugam vore com funciona el Nuance Dragon Naturally Speaking. La idea és aplicar-ho al que diuen els diputats, però no sabem si el producte arribarà a cobrir les nostres necessitats. Estic segur que, si és pels diputats, no hi ha més nivell que les nostres orelles, i cal dir que alguns som especialment bons evadint-mos del sentit de les paraules i fixant-mos en la música de fons (actualment variacions sobre Pat Martino).

Finalment, després de passar pel bloc Vent d Cabylia i fer-me una ració d'albades al·lucinants (sobretot les de La Florida), descobrixc de rebot des d'el bloc d'un polític futbolísticament bocamoll un bloc que em sorprén i m'inquieta alhora, Der Zauberberg. Conté una d'eixes anotacions que són tan agradables de retrobar al cap dels anys:

Sis coses que em feien feliç
- Els dilluns quan esperava ja desperta que sonara el despertador i passar-me les hores de barcella amb la mar davant, sentadeta al taburet on el meu nom està gravat a navaixa, reparant les xarcies.
- Els diumenges que començaven fent l’amor, esmorzant sense presses per a anar després al rastro de La Nucia. Mirar i remirar, comprar coses inútils però boniques, anar passant discos i emportar-se a casa els elegits, dinar arròs amb espinacs i boquerons al San Miguel, a Altea. I passar la vesprada abraçaets al sofà escoltant les noves adquisicions.
- Anar en cotxe en bona companyia i bona música per la carretera que va d’Alacant cap a la Vila, Benidorm, Altea... paral·lela a la mar nostra.
- Anar a collir taronges i estar a totes hores fent sucs batejats amb Bombay Sapphire, que va bé per a previndre els costipats.
- Les barbacoes a casa de Jon i pujar després al castell a fumar i xarrar sense parar amb vistes a eixa ciutat tan lletja que és Alacant.
- La platja d’Urbanova a l’hivern, sentar-se a mirar la mar i Tabarca, fer res més i sentir per dins que no podies estar a altre lloc, que tot estava bé, tot era perfecte, i que a les xispetes que tenies als ulls sels deia felicitat.

Res, viure i avant.

No tinc massa grans coses a dir. Els companys d'informàtica m'han canviat l'ordinador. Ara tinc un HP Pentium 4 amb no sé quants gigues de tot, pantalla plana TFT de 17 polzades i Windows XP Professional. Ai, no hi ha hagut mans que m'instal·laren el Mozilla o el Firefox, però, per a compensar, com que necessite una utilitat semblant al DownThemAll, m'han instal·lat el HTTrack. És a dir, ja vorem si per no posar-me el Firefox m'ompliran l'ordinador de programes.

De més a més, no m'han pogut instal·lar el Microsoft Photo Editor que s'havien descuidat i els he reclamat. Dóna un error quan te n'ixes de la sessió de l'administrador. Per a suplir-lo m'han instal·lat el Gimp, que deu ser millor, però que fins que m'hi acabe d'acostumar em donarà algun maldecap que altre.

Pel que fa a altres coses més plaents, puc dir que al restaurant La Sucursal que hi ha a l'IVAM es prenen les coses seriosament i amb professionalitat, i que tot estava deliciós divendres passat dinant. Hi ha una bona carta de vins, amb el doble de preu habitual de la botella que trobes en el celler. Vam tastar un sirà de Son Bordils (d'Inca; etiquetat en català), que va resultar acceptable de preu, amb cos i una bonica llàgrima, i molt més agradable segons anava airejant-se. [Nota econòmica: restaurant: 22 € / celler: 9,95 €]

I pel cantó de les novetats molt agradables, l'últim disc de Miguel Poveda, Desglaç, on canta poemes en català de diversos poetes com Jacint Verdaguer, Josep Piera o Maria Mercè Marçal; Madeleine Peyroux, Careless love, que canta jazz i altres variants amb una veu que ressona profundament i que té un ritme aborronador; i l'últim de Bruce Springsteen, We shall overcome: the Seeger sessions, que és emocionant i engrescador de cap a cap. Una pobra crítica extasiada, diríem.

Quant a les Corts valencianeres, s'acosten eleccions sindicals, després de la recusació del consell de personal —cosa mai vista en la Generalitat, crec—. Naturalment, els impulsors de la recusació han descobert que és més senzill destruir que construir res i s'han separat amigablement. Llancem algunes ofertes per a treballar conjuntament, però es veu difícil la cosa. De moment, la secció de l'STAPV tenim clar que cal fer canvis respecte de la llista anterior, no tant per la recusació o la situació en què havia acabat el consell de personal, sinó pel funcionament pobre i negatiu de la secció internament i externa. Vorem si aclarim les coses.

I pel que fa als TMPL de la Generalitat, hi ha el procés de correcció del segon i últim examen en marxa. Com sol passar, hi ha discussions internes i es comenta que hi ha hagut ja alguna discussió en el si del tribunal a causa d'unes signatures en uns exàmens. S'havien d'anul·lar per tant els exàmens, tal com ens van avisar a l'hora de fer-los que passaria si algú signava en el mateix examen, però algun membre del tribunal no ho acabava de tindre clar i proposava donar-los com a bons. Al final crec que es va resoldre per votació que quedaven anul·lats. Al capdavall, comentaris que es fan en totes les oposicions. Espere que no calga impugnar res.

A més, s'ha aprovat la plantilla definitiva de l'AVL, on s'indica que els llocs dels tècnics lingüístics es proveiran per concurs. Amb això i amb la possibilitat del teletreball que ha aparegut en els diaris, que sembla que engresca el personal, s'aireja una mica l'ambient. Si més no algunes il·lusions.

Finalment, mentres sona Albert Pla en l'Ipod, cloc amb una citació on es fa evident que no molestarien gens els signes d'interrogació inicials:

«Caldrà encara recordar l'obvietat que, en qualsevol camp del coneixement, i també en el del món social, la llibertat relativa d'avançar hipòtesis heurístiques no significa que es puguen afirmar coses sobre aquest món social únicament perquè fóra agradable pensar que les coses pogueren ser així, o encara perquè en una actitud màgica hom pense forçar la realitat enunciant-la prèviament a la seua manera?» (J.-L. Pitarch, Control lingüístic o caos, 1996, pàg. 233)

Faig un curs sobre com parlar en públic amb èxit. Es veu que el que més em falla són els nervis, perquè pels gestos no m'han dit que ho faça malament. Amb molt més públic i molta més capacitat, ahir la Terribas (La Nit al Dia, TV3) va entrevistar i acorralar el Zaplana («eixe ego»): per fi el periodisme de veritat ens ajuda a reconéixer la part tètrica de la política, «que cortava o coração» (Aurélio, s. v. tétrico, citació de Júlio Ribeiro). I això no és tot, la Terribas entrevista hui el Zapatero a la Moncloa: professionalitat, criteri i ètica. Això hauria de ser la nació. En canvi, jo havia de fer hui una trista exposició d'uns deu minuts i tenia previst relatar (amb suport d'imàtgens) un viatge que vaig fer a París fa dos anys, però davant el fet que els companys funcionaris no tan sols desconeixien què eren els transcriptors correctors, sinó que no els acabava d'entrar en el cap quina mena de faena féiem —qui coneix les Corts?—, doncs, he canviat el tema i he fet una descripció de la nostra professió prescindible i extingible. Em sembla que s'han enterat una mica més de què va la cosa. D'altra banda, els informàtics de les Corts han decidit canviar-me l'ordinador, així que no sé si serà el pròxim conflicte que tindré per allà, ja que no confie que hagen fet cas del missatge de fa uns mesos en què els avisava que volia mantindre el meu teclat actual si era possible; si no, que me'n proporcionaren un de clar, que els negres em confonen i no els veig bé. I quant al Mozilla o al Firefox, cap esperança, més enllà de mirar de fer arribar els meus papers o els meus arguments allà on els prejuís i el menyspreu professional no siguen invencibles. Per cert, de prejudicis n'hi ha de negatius i de positius, que és una cosa que convé tindre present, com ens ha fet observar Javier Ferrero en el curset sobre saber parlar en públic. Certament, un prejudici positiu ajuda molt més per a estes coses; però, en tant que prejudici, la part negativa deu estar fotent algú o alguna raó que desconeixem. I així, ja ho dia Ciceró (Epistulae ad familiares): «Stultorum plena sunt omnia».

Ja quasi tenim el nou estatut valencià. No és que siga el de la vergonya, tot i que Arnal ho proclamara en una pancarta després de la votació final d'ahir (82/7), ja que vergonya no n'han tingut gens ni uns ni altres, com és habitual en la política que es fa per ací.

I el problema és que eixa pedagogia s'estén a la ciutadania, sobretot als funcionaris. M'assabente que un company meu del futbet és ara cap de premsa de la consellera Gema Amor. Ja està encaminat, doncs. I sense parlar mai en valencià —encara que no crec que l'ignore del tot—. I quant a coses que ignoràvem, l'empresa del programa Tarsis que ens volen encolomar diu que ja el tenen fet i que el volen lliurar i cobrar la faena. Però resulta que és la primera notícia que en tenim els transcriptors, un dels col·lectius afectats.

D'altra banda, comprove en les actes del concurs per a traductor corrector que no m'han comptat el coneixement d'italià —per un creuament de cables permanent que té sobre el tema qui fa les sumes i restes— i m'han comptat malament l'antiguitat. Com que hi ha unes quantes coses més que no han comptat correctament, vorem si hi ha matèria per a un contenciós. Ja veus, tot per la poca vergonya que té alguna gent.

Quant als navegadors d'Internet, encara no han executat la sentència sumària que m'havia imposat el cap del Servei d'Informàtica i que consistia en desinstal·lar-me el Mozilla i el Firefox, a major glòria de l'Internet Explorer de Bill Gates. I dic que la cosa és sumària, perquè encara no m'han dit —més enllà del romanç de la «política general», que jo sintetitzaria més aviat en un «principi de comoditat»— si el meu informe sobre l'ús dels navegadors tenia algun error o no tenia en compte algun inconvenient.

Per acabar, són dies d'alto el foc d'ETA, potser preludi de la renúncia a l'adrenalina de la mort i de l'assumpció del joc polític democràtic. Estic segur que el tedi polític que genera la politiqueria partidista valenciana i espanyola no és la millor perspectiva per al futur. Hi ha alternatives, com ara una «festa botellera» espanyola —millor que botellón, botellot o botellada, no?— o una negociació sindical francesa contra les retallades laborals.

Em quede doncs amb dos diputats: Castellano Gómez s'inventa «goteu» i «respald»; Sanmartín Besalduch descobrix el verb «abundar» espanyol ('insistir, compartir un argument') i l'usa en el seu català del Maestrat. L'idioma dels valencians, que serà imparable amb el nou estatut. En conclusió, com dia Tocqueville: «En política, els odis compartits fan quasi sempre el fons de les amistats» (Souvenirs).

Continue amb les visites a l'hospital d'Alzira, ara per a la revisió de control de les plaquetes de titani del maluc de ma mare. Mos citen a la una i tres minuts, però allà estem esperant fins a les dos i mitja, fent hores. La revisió del doctor Ribes Iborra no arriba ni a deu minuts.

I a més de llegir un llibre del Mira sobre literatures, em fixe en el cartells utilitaris d'avís de la sala d'espera, quasi tots únicament en literatura usual espanyola. En prenc nota, i li'n faré un memorial al Síndic de Greuges. Açò també és la sanitat pública que paguem tots i que mos costa tants dèficits.

En canvi, a la Vall, els fallers del Cambr (que hauria de ser Cambró, però, vaja) o saben escriure perfectament les quatre coses que volen dir en la mateixa llengua en què ho pensen i parlen. El mal és que això és debades, no produïx rèdits econòmics, aparentment. Ara, estic segur que deu produir algun rèdit més profund per al nostre petit país.

Pel que fa a les coses informàtiques de les Corts, ja puc demanar-los amb fonament que m'instal·len el Firefox, ja que els informàtics de Presidència de la Generalitat no han tingut cap inconvenient a instal·lar-los-el als tècnics lingüístics, després que Alícia els ho demanara basant-se en el meu informe sobre la utilitat dels navegadors de Mozilla. Ja vorem si hi troben cap problema els meus informàtics.

Em sap greu, però ho he de reconéixer: estic engantxat a Jutjant l'Amy (TV3. Tít. or.: Judging Amy).

Hi han descrit Espanya: toros, Quixot, flamenco, sangria, olives... i pols. Això mirant un anunci d'una agència de viatges prop del jutjat. I l'Amy al·lucinava fent castells en Espanya, que diuen.

Mentrestant, em queda per contar l'aventura dels navegadors Mozilla i Mozilla Firefox en les Corts, la futura provisió interina de dos llocs de treball i les comissions de treball en l'AVL, que hauríem d'haver caducat, però que encara duren.

Pel que fa al primer cas, estic recopilant informació sobre la llegenda que narren els informàtics sobre la impossibilitat d'instal·lar navegadors diferents de l'IE de Microsoft en el proxy de la Generalitat i altres impossibilitats inversemblants amb què em despatxen els informàtics. És evident que l'ànsia de poder personal afecta els racons menys esperats de l'administració.