L'ama del gos que em perseguia em va dir «perdona». Sort que era menut i que s'ho va pensar un poc quan vaig parar de córrer i li vaig amollar alguns xits estridents mirant-lo des de darrere d'unes ulleres d'eixes que fan espill. El va agarrar al braç, cosa que supose que al gos li va semblar un premi, però no vaig dir res perquè no tenia alé i perquè tampoc és que entenga d'això d'educar —ni gossos ni persones—. Els dos gossos que els atres passejants portaven lligats no van fer cas de mi.

Al jardí hi ha qui deixa també les cagueraes que fan els gossos, aixina que cal córrer vigilant no xafar-ne cap. A més, tiren botelles, pots i bosses, embolcalls de paper, plàstic, paper d'alumini... Sí, em va bé trobar alguna bossa de Consum per a anar omplint-la amb els residus que arreplegue després de córrer i que tire al contenidor groc tornant cap a la dutxa.

No sé què falla en tota esta història... Ah, sí, que me se va parar el rellonge abans de començar a córrer, aixina que no sé si vaig tardar molt o massa. Al final, com sempre, dos bosses plenes per al contenidor. Les cagueraes encara són biodegradables. I mosatros acabarem sent també de plàstic. «Perdona.»

No ho he mirat, però estic segur que hi deuen haver festes populars organitzades per institucions públiques que no consistixen en abusar, depredar, malmetre o malbaratar el medi natural, els productes del camp, l'aire o l'aigua, sinó que poden acabar al revés: reparant un entorn, millorant l'aigua, la terra o l'aire, retirant i reciclant residus contaminants o plàstics... Bé, si no sembla prou satisfactori o divertit per a ser una festa, sempre s'hi pot afegir una banda de música, algú que faça volantins o algú que conte xistes. El cas és que les festes del poble també poden fer aportacions positives per al futur en lloc de seguir la inèrcia habitual de gastar recursos públics o privats destruint lo que es presente.

Volcans, bombes, inundacions, incendis: podríem llevar nyenya del foc.

Els informatius comenten les hectàrees i les comarques i regions que cremen, els perills dels incendis, els bombers, agents forestals i voluntaris, els vehicles i avions, etc., però no solen explicar a canvi de què tenim eixos grans incendis, a canvi de no sé quins guanys que rebem en compensació.

Perquè el benefici deu ser enorme. Alleujaria el pesar dels incendis i dels morts en guerres i catàstrofes evitables saber que disposem de creuers i vols a preus tirats, que ampliarem ports i aeroports carregant-mos lo que es presente, que els amos dels gossos van pixant i cagant les ciutats mentres busquen una natura imaginària, que s'hi val a especular amb aliments i cases, que hi ha megacontenidors de petroli i derivats deixant rastres infinits de runa en la mateixa mar que arriba a les platges del turisme, la gentrificació i el plàstic en què ho embolcallem tot, que les clíniques i escoles privades es paguen amb els diners públics de la socialització dels costos i la privatització dels beneficis, que tenim abocadors incontrolats de residus, fàbriques que no filtren ni depuren, que les granges de tortura de porcs, vaques o gallines mos demostren com en som, d'humans, que malbaratem aliments en festes i orgies mentres hi ha poblacions arreu del món que patixen desnutrició i malalties derivades...

I tot això ho escampem per a tots, però ho paguen uns quants, mentres somiem retòricament que fem una redistribució del pressupost del manteniment humà, social i econòmic dels boscs i camps de cultiu del medi rural, de les professions més necessàries i alhora més perilloses i desagradables. I mirem el documental Hope! 🔗 i vegem que tenim alternatives en marxa... lenta.

Mentretant, ix el Mainat dubtant si Greenpeace és una organització criminal. 🔗. Ho fem tot tan bé, que està clar que la culpa de la desnutrició és que no deixen que es cultive l'arròs daurat que aporta vitamina A. Els falta vitamina A per a no quedar-se cegos: estem patint per si no voran com (els) la fem de grossa.

Quan connecte els informatius, acabe tenint la sensació que el periodisme massa sovint és tractat com un ofici que consistix a escarotar-se o a escarotar. Es veu que encara és més rellevant la notícia, la novetat, la sorpresa, fer-mos estar pendents i enganxats. Poques voltes es dona el cas que els periodistes eviten el titular i facen per explicar i contextualitzar la informació relacionant les dades i suggerint interpretacions possibles. No sol ser habitual allà on hauria de ser un requisit, com ara en els espais informatius.

La majoria de les informacions evitaran fer cap relació entre el canvi climàtic, la contaminació del medi ambient, la pobresa, la fam al món, la sanitat pública universal o els drets humans amb la llista Forbes de milionaris, l'impagament dels imposts, el fracking, els negocis que hia ha darrere dels esports professionals o els viatges en avió de baix preu i d'altíssim cost.

En lloc de transport públic, mos fan omplir les carreteres de vehicles privats, en lloc de contractar i pagar el salari mínim als qui cuiden ancians i malalts, la majoria els paga una misèria en negre i els exigix submissió. Un xicon temerari en moto —no sé per què tendixc a dir-ne «imbècil»— mos avança a poc més de xixanta xafant la línia contínua mentres mos creuem amb un cotxe en l'atre sentit per la carretera del Saler. No sol passar res, fins que passa. La vida, que també passa i no té prèmit.

El dia de Nadal hauria d'entrar en l'imaginari coŀlectiu —i mediàtic— com un dia d'anticicló amb solet i temps primaveral. Crec que em costaria de trobar un dia de Nadal plujós, sense sol, un dia en què mos gelàrem pel carrer... Devia ser cosa d'abans, d'abans que li haguérem posat una bomba de calor a la Terra. La bomba de calor és molt més eficient que el Sol... L'estrella havia de rebentar d'ací a uns cinc mil milions d'anys. En canvi, mosatros, la humanitat, farem que el planeta rebente molt abans. I els que vinguen darrrere, ja s'ho trobaran.

Va passar una dona que anava filmant amb el mòbil les muntanyes de plàstic que vorejaven la marató de Valéncia d'enguany. Anava remugant amb accent francés alguna cosa aixina com si això era sostenible, ecològic...

La qualitat de l'aire, 🔗 del la terra, de la mar, de l'aigua dolça, de la llum solar, tots elements dels quals depenem per a viure de manera saludable, no són res comparats amb el poder d'alguns eufemismes. El més recurrent quan es vol justificar qualsevol atemptat ambiental o laboral és la «creació de riquesa».

Eixa suposada «creació de riquesa» a l'avarícia o l'enveja econòmica, a la competència social per la misèria, i amb això s'amaga una realitat alternativa també possible en què les bones condicions laborals, els salaris adequats, la gestió eficient i ecològica dels recursos, la bona qualitat de l'aire, de la terra i de l'aigua són riqueses més importants que els comptes corrents i l'acumulació de diners en unes poques mans milionàries i les seues corts, mentres la majoria compartix i patix el malestar, les malalties, les molles de la depredació, la porqueria i la runa.

El més d'un centenar de milers de cotxes que s'ha endut la dana haurien de ser un bon començament per a refer-se d'una atra manera, amb més i millors mitjans de transport públics que evitaren la dependència de les motos i els automòbils particulars i del malbaratament energètic de consevol classe.

Ai, però, a més de la riquesa, hi ha la «ruquesa», sense voler ofendre als rucs.

Pel que sembla, si no n'hi ha cap atra opció, l'ánode de magnesi de l'acumulaor solar mos l'hauran de dur de Portugal, que podríem pensar que és d'una «proximitat» acceptable. Ja poden vindre danes i terratrèmols a destrossar entorn, cases i vehicles, que ara algú està preparant la indústria per a tornar a construir tot igual, com si el que vam fer abans no haguera tingut res a vore en el desastre. Mentres el mercat del sistema capitalista actual no incorpore la reparació de la depredació mediambiental en els passius dels comptes —no sé si se'n diu aixina—, no farem res de bo per salvar el benestar de la humanitat i continuarem provocant mutacions fins que aguantem l'arsènic, el cianur, el mercuri i la radioactivitat. Ànode de sacrifici, en diuen.

Takse ho diu en basc, que no pareix que desmoralitze tant: «ez dago zer eginik».

Resistir la postpolitització del canvi climàtic en l’era neoliberal passa per defensar una política democratitzant i emancipadora, promoure una esfera pública verda per al discurs dissident (que visibilitze les injustícies sistèmiques que perpetuen la insostenibilitat de la vida) i la transformació social i reivindicar la política basada en la ciutadania. Això pot fer-se mitjançant la promoció de pràctiques de ciutadania ecològica i la creació del context col·lectiu que les dote de sentit i les possibilite.

Carme Melo Escrihuela, «Ciutadania i transformació social», Mètode, 110, 2021. 🔗

Em vaig apuntar fa uns mesos a això del passallibres en un web, Bookcrossing, 🔗 que em va estranyar que no tinguera versió en valencià-català. Vaig registrar el primer llibre que pense alliberar per l'entorn —espere que algú l'acullga i no permeta que la tinta contamine res—, però encara estic pensant com els marque per a fer-ne el seguiment, si és possible.

El fet que no hi haja versió en valencià del web dels organitzadors de la cosa em fa pensar que la iniciativa^W no deu haver tingut molt d'èxit per ací. I no deu ser cosa dels índexs de lectura, trobe, sinó de maltractar l'entorn, allò d'«el comú que no és de ningú»... Cada dia que torne de córrer òmplic una bossa de la compra de restes d'envasos de plàstic i vidre —i no arreplegue el paper—: la bossa i el contingut els trobe pel parc on córrec, que és un lloc per on trauen els gossos a passejar —efectivament, també podria omplir bosses de cagueraes—, on juen els xiquets, on es fa esport, on conductors de tot pelatge paren a descansar i deixen pots de llanda i runa de tot tipus... ¡És un parc!

La lectura és un bé comú, perqè els esforços i la inversió econòmica educativa que costa transmetre-la i adquirir-la són d'algú: de tots, dels diners que dediquem a provar de viure en pau, amb salut i en societat. En lloc «llegir» que l'entorn és com un abocador per a la runa dels pots de llanda i les botelles, seria millor alliberar i compartir un llibre, provar a fer una «lectura» positiva de l'entorn.

El bolletí anual de Metges sense Fronteres —només versió en castellà, és clar: fem un gràcia, però tragam algun ull— em vol gratificar fent-me creure que la meua coŀlaboració —que són els euros que els ingresse de tant en tant— és «més que un gra d'arena». M'hauria d'alegrar, però sé que és només una expressió tòpica i que els pocs euros amb que contribuïxc són una mala compensació per les malvestats diàries que provoquem amb la nostra activitat quotidiana.

Hem arribat al punt que pensar i escriure estes ratlles en l'ordinador i pretendre que algú les lligga en la xarxa equival a fer una espenteta per a desfer el gel dels pols, contaminar l'aigua i l'aire, agreujar la sequera, malmetre una pau i fer esclatar alguna guerra.

Som aixina també, una humanitat sense fronteres per a malmetre consevol invent humà. I si és massa humà, sembla que pitjor encara.

Quasi em preocupen més els que diuen «ja no ve d'aquí».

Carlota Escutia Dotti, «La inacció climàtica és incomprensible», entrevista d'Ingrid Lafita, Mètode, 120, 2024.

La setmana passà encara vaig vore el soliguer pel centre de Valéncia. Esta setmana no l'he vist ni l'he sentit. Se'n deu haver anat a trobar un poc de fresqueta. S'han quedat les falcies, els coloms, les tórtores turques, les gavines, els estornells, les merles... Les merles no s'han escarotat avisant de l'amenaça, tot i que les gavines també haurien de despertar-los algun recel.

Uf, les cuques de l'estiu abans tenien més encant, que diríem a partir d'una certa edat. Encara que és possible que estiga oblidant com mos destorbaven les mosques, moscardes, mosquits, vespes, inclús els taves... Ja no, la degradació del medi ambient a causa de la contaminació que provoquem amb els nostres mals hàbits, han fet aparéixer que els palputs del riu siguen més familiars que mai, però ara costa de vore un pardalet comú —teuladí, per entendre-mos— i fins ara tan vulgar i corrent.

Això sí, el recel —per no dir alguna atra cosa— que mos desperten les panderoles sí que és una porció extra d'excitació que no va gens bé per a combatre la calor. I damunt, com més calor fa, diuen que abandonen la fase corredora per terra i és poden posar a volar. Que no siguen els futurs teuladins.

Continua sense ploure com cal, i són molts mesos ja, però això no evita que continuem validant les faŀlàcies 🔗 i les veritats a mitges 🔗 que fonamenten la societat de depredació en què vivim. Però el cert és que no existix eixe planeta B que necessitaríem per a fugir quan cremem este, i tampoc tenim un pla B que siga millor que reduir, reciclar i reutilitzar. Això sí, el món és redó, i la runa d'ací que s'aboca a Atacama 🔗 tornarà per terra, mar o aire i tot serà una porcatera. Sense voler ofendre als porcs.

Amb la poŀlució de l'aire causant milers de morts a Europa cada any, no sembla bona idea invertir milionades de diners públics en reforçar un model de negoci molt contaminant.

Susanna Ligero Tormo, ressenya de Vida o port de Raquel Andrés Durà, Mètode, 120, 2024.

Es barregen molts temes que s’haurien d’analitzar i resoldre amb urgència: l’ús de pesticides —amb exempcions autoritzades per la UE a favor de la potent indústria química—, els beneficis excessius dels intermediaris, la manca de protecció enfront de les importacions d’Àfrica o Amèrica, les subvencions que afavoreixen les grans explotacions —en mans de latifundistes rancis o empreses de nou encuny—, les dificultats per fer cultius orgànics i recuperar espècies autòctones… I no s’albira una política europea clara.

Gràcia Jiménez Tirado, «Aquells paisatges, aquests consumidors», Diari La Veu, 15.02.2024. 🔗

Els trens van en retard, hi ha vaga de maquinistes, que s'apeguen a roda de les protestes d'hivern. Molts llauradors trauen el tractors sense saber massa bé si els estan enganyant contínuament amb la dependència dels pesticides, tal com exposa Michelangelo La Spina en «El negoci del pesticida etern» (Diari La Veu, 09.02.2024). 🔗 És una faena de contacte solidari i conversa honesta:

Els investigadors no ens podem quedar només al laboratori, en la conferència de control biològic a Alemanya o en el simpòsium de Phytoma patrocinat per 20 empreses de productes químics, hem de parlar amb els agricultors i on siga, hem d’anar al camp amb ells i parlar-los en el seu idioma.

La reforma s'ha de fer de baix cap amunt, tenint en compte que sol ser habitual que qui arriba amunt ja no vol reformar res.

Una mascletà en Madrid. L'any passat la mascletà va ser a Barcelona. Captació amb barcos d'aigua de la mar vora una reserva natural per a omplir piscines. No n'hi ha mans. ¿Hi ha restriccions d'aigua a causa de la contaminació i de l'emergència climàltica? Empitjorem-ho amb qualsevol estupidesa que li dona diners a algú mentres destrossa la natura on hauríem de poder viure tots. ¿No està prou contaminat? Ampliem ports i aeroports, però no per a que és ventilen millor o que l'aigua es puga reciclar, sinó per a generar més tràfec i més contaminació. Encara hi ha qui pot respirar massa a gust. ¿De veres que no existix cap iniciativa festiva, cultural, econòmica o social positiva per a la societat i que, a més, millore el medi ambient? Fa anys, ma mare comentava que un cosí meu agarrava el cotxe per a anar a pixar. I encara pensem que s'han de fer les coses només perquè es puguen fer.

Locals de menjar ràpid utilitzen envasos de plàstic d'un sol ús, n'obtenen un benefici privat, però socialitzen el cost de la gestió del residu a les administracions. Sense un esforç comú, les nostres ciutats, camps i mars continuaran empitjorant.

Alberto Argudo, «La basura urbana», El País, 01.09.2019.

Informar o exaltar. Takse em comenta amb disgut que troba inacceptable que la mateixa emissora de ràdio estiga jugan a utilitzar per separat, sense combinar-les, eixes dos facetes de la funció dels mitjans. Esta nit passà, en un primer programa, crítica i denúncia del destrellat ecològic i ambiental del mundial de futbol del 2030, ideat com si pensaren en rebentar els recursos naturals i vitals del planeta. I tot seguit, exalatació crítica i militant de la festa esportiva, sense cap matís ni prevenció davant la depredació de recursos naturals i la contaminació sense miraments.

Podríem aplicar la mateixa recepta ambivalent a altres àmbits, informar sobre l'esclavatge sexual compensant-ho amb una descripció dels millors puticlubs de la contornà; l'extinció d'algun animal compensat amb l'adrenalina i el plaer de caçar-lo. No m'estenc a la pederàstia o el genocidi perquè a alguns els semblarien exagerancions i a altres simples idees per a relats costumistes. Informació exaltada, mala combinació.