Veig versions diferents del nou empastre cultural que pretén dur a terme el govern dretà de la Generalitat valenciana. Segons l'article de Violeta Tena en El Temps, la la cosa està un poc com sempre: 🔗

Conselleria deixa ara en mans del professorat continuar donant autors no valencians

La qüestió, com explicava Gemma Lluch en la connexió que ha fet hui per a La Selva, 🔗 no és cap romanç nou sobre l'entitat o origen de la llengua, sinó de nou es tracta de la censura. Però l'agreujant no és la censura concreta, sinó que es puga pretendre dur avant una educació «censora»: transmetent la censura, l'odi, el menyspreu com a «valors», i fent-ho no tan sols contra els «catalans» i qui siga, que ja és greu, sinó també contra els valencians mateixos.

De totes formes, em sona la falsa novetat: no deixa de ser un atre intent de la dreta valenciana d'imposar-se inoculant educativament la seua visió cultural mentirosa, degradant i excloent.

«Avui, 29 d'octubre de 2025, no volem..., exigim que no estiga, perquè ell és un ocupa en eixa institució, per tant, no pot estar.»

Rosa M. Álvarez parlant del president de la Generalitat valencia, Carlos Mazón Guixot, durant l'entrevista concedida a Carmen Domingo en Àpunt, 29.10.2025. 🔗

Tornem a eixir sense pegar la becaeta —que no són precisament vint minuts—. Al cap dels anys, m'hi he acostumat tant que botar-me-la em deixa prou destarotat. El funeral d'estat amb què es commemora l'any de la dana, les 237 víctimes que va deixar —229 víctimes de la negligència i les mentires del president i del Consell de la Generalitat valenciana Mazón Guixot— remata estos dies en què abunden els documentals, el repàs informatiu als fets i a l'any transcorregut, el pesar per les morts, la incredulitat angoixada per les mentires d'una dreta valenciana tan cínica, profitosa i inclement com és habitual al País Valencià.

Uns pocs crits necessaris i una punxa en el discurs de la cosina d'una víctima de Letur: «És qui omet el seu deure, sabent que eixa omissió pot comportar la pèrdua de vides humanes, qui comet l'acte primigeni que deriva en les morts.» Omissió, dimissió.

Tenint en compte la meua experiència laboral com a tècnic lingüístic funcionarial, trobe que qualsevol faena deu ser més interessant i enriquidora, en general. Probablement, també deuen ser més pesaes, tedioses, mal pagaes, poden ser molt més perilloses, insegures... Però tenen una part positiva que les crec que aporta capacitats i coneiximents que no s'obtenen en la meua rutina administrativa. Estic pensant en l'enriquiment personal del contacte amb persones molt diverses en situacions ben variaes amb estats d'ànim, llengües, costums i cultures que poden ser quotidians, però també inesperats i sorprenents.

L'administració pública, en concret, les Corts Valencianes —i el que conec de la Generalitat—, són un carreró d'una direcció en què s'ha instaurat una cultura de la rutina, la inèrcia, la submissió i l'obediència acrítica. No es tracta de modernitzar la institució i millorar els procediments, sinó de portar antiparres, seguir el solc dels predecessors i aprofundir la carrerà que guia el camí cap a la jubilació. El neofeudalisme i la burocràcia absurda decimonònica són les pautes recurrents. No sovintegen els facilitardors de la democràcia.

Espere tindre ocasió de farcir d'exemples estos apunts massa inconcrets i improvisats. Ho deixe ací. Encara em falten massa anys per davant. I que les meues eixides de solc no me'ls allarguen encara un poc més.

Passem per davant del palau de la Generalitat, on alguns treballaors encara estan netejant les restes de fang i pintura que algú va llançar contra l'edifici durant la manifestació del 9 de novembre. Van llevant les marques amb raspallets, s'ha d'anar a espai per a restaurar l'edifici.

Els més de dos-cents vint morts causats per la negligència del Consell de Carlos Mazón Guixot no es poden restaurar. La persistència del president en el càrrec excusant-se en tergiversacions i mentires és una manera de negar-los inclús la possibilitat d'un principi de reparació, per ara. El fang que embruta per fora la façana és més cívic que la runa ideològica que embossa les entranyes institucionals de la Generalitat valenciana.

Per als alts càrrecs de la Generalitat valenciana sempre hi ha una total predisposició per a redactar una disposició final primera —o una transitòria, o una addicional, o una que passava per allí— que els apanye un increment de conceptes retributius, dis-ne sous, emoluments, retribucions, gratificacions, dietes, compensacions..., del que faça falta, d'un concepte solt o de tots alhora. I amb una simplicitat i una agilitat administrativa que no trobaran els ciutadans que estan esperant des de fa anys que els aclarixquen la prestació de la dependència o un habitatge digne que mereixca eixa qualificació en un país que es presenta com a social i de dret. Els expedients dels alts càrrecs no s'encallaran baix del fang per la negligència o la incapacitat de l'encara president de la Generalitat valenciana Carlos Mazón Guixot davant d'una barrancà previsible però ignorada tràgicament a canvi d'alimentar l'ànsia de «crear riquesa» a força de promoure la desigualtat i la depredació.

Demà, manifestació. Convindria demanar alguna cosa més que la dimisió d'un inepte avariciós i mentirós. 🔗 Si fora possible, un poc d'ètica democràtica per a començar a llevar la runa.

És possible que la versió de hui del Partit Popular espanyol —les seues «veritats alternatives»— siga que, de fet, no existixen ni el Consell valencià ni la Generalitat valenciana: són tan sols hologrames creats i manipulats des de Madrid per un govern espanyol dirigit per un ens infernal que actualment denominen Pedro (o Perro, depén) Sánchez, però que en atres temps es caracteritzava amb atres personatges llegendaris: l'Home del Sac, el Butoni...

Trobe que, vista la ineptitud i la negligència, després de més de dos-cents morts i milers de milions de destrosses econòmiques, de destrosses laborals i ambientals incalculables i calamitoses —i a pesar de la fantasia que han posat i posen els membres del govern valencià per a inventar mentires absurdes— Núñez Feijóo està a punt de respondre a les preguntes dels periodistes referides al president de la Generalitat valenciana amb un «eixe titella de Pedro Sánchez de què em parla».

Si no hui, demà que hi haurà una compareixença del president de la Generalitat en les Corts Valencianes. Allà es voran més clarament encara els fils que els mouen.

N'he sentit tantes i tan grosses per la boca de l'encara president de la Generalitat valenciana Carlos Mazón i dels membres del seu Consell —que són del pp, que no mos s'oblide—, que ja deuen haver creat imitacions seues amb inteŀligència artificial —per no dir-ne «estupidesa informàtica»— i segur que les estic sentint i m'estan semblant autèntiques, no perquè siguen creïbles, sinó perquè són absurdes. Encara no fa gràcia.

Segons determinades ideologies polítiques (essencialment antidemocràtiques), els valencians som prescindibles. I els valencianoparlants, som més prescindibles encara. Aixina ho demostren algunes pràctiques institucionals de la dreta valenciana (incloent-hi la part del pspv-psoe que també ho fa) —deixant de banda ara les actuacions criminals per negligència o per deixament de funcions—: el tres missatges d'alerta enviats este mes d'octubre no tan sols han estat redactats al revés del que convindria en un missatge d'alerta, sinó que, a més, han deixat la versió en valencià darrerre, subordinada, prescindible.

Deixant per a un atre dia la subordinació general del valencià, és cert que la llengua en este cas és secundària, perquè una sirena d'incendis en el nostre edifici no va precedida per una introducció justificativa o una exposició de motius en cap llengua: si tot funciona bé —que ja fa no sé quants simulacres que la sirena no sona en tots els edificis de les Corts—, l'avís sonor ben potent s'entén i no cal que ningú t'explique que perquè algú li s'ha descontrolat la torrà de xulles que estava fent per a celebrar seu aniversari en el càrrec d'esgarramantes oficial «es deu evitar» el foc.

En canvi, la redacció dels tres missatges d'alerta enviats per sms, presenten primer dos capçaleres, en valencià i en castellà, una introducció de motius i l'orde que s'ha de seguir. Mirant la que tinc en el mòbil, que va arribar quan ja no calia a les 20:11 del dia 29 d'octubre:

(capçalera) Alerta de protecció civil
(capçalera) Alerta de protección civil
(motiu 1) Por las fuertes lluvias y
(motiu 2) como medida preventiva se
(orde) debe evitar cualquier tipo de
desplazamiento en la provincia
de Valencia. [...]

No tan sols es posa l'orde en últim lloc, sinó que encara que es puga pensar que és una orde imperativa, el dia 31 n'envien una que sembla desmentir que eixe «se debe» tinguera la força que requeria, ja que diu «se recuerda la necesidad de evitar los resplazamientos por las carreteras». ¿Era una necessitat? ¿La necessitat de qui? ¿La necessitat o l'obligació?

Després de les negligències i les mentires, la necessitat de Carlos Mazón i companyia de dimitir dels càrrecs de president i consellers de la Generalitat valenciana no és una orde, és una evidència. A pesar que siga evident ('clar a la visió o a l'enteniment de manera que no pot donar lloc a dubte'), 🔗 em sembla que pretendran que no ho vejam.

S'acaba la setmana, el fang, la ferralla, les escombraries provocats per la combinació de desgavell urbanístic i negligència s'empudeguen amb les mentires, destrellats i tergiversacions del govern del president valencià Carlos Mazón Guixot, que pretenen aixina justificar-se per a no haver de dimitir a pesar dels més dos-cents morts que haurien de sentir insuportables. Em senc quasi incapaç de fussar i remenar en eixa pega sinistra que són les seues paraules i actuacions. Ho ha fet molt bé Manel Rodríguez Castelló en «Mai més» (Diari La Veu, 08.11.2024): 🔗

Des de la contenció que exigeix el treball solidari i el dolor compartit volem que tragèdies com la que estem vivint els valencians no es tornen a repetir mai més hem de transformar la indignació i la ràbia, els projectils de fang i crits, en un horitzó polític que funde les bases per a una reconstrucció del país en termes radicalment diferents als imposats des del franquisme i que han donat carta blanca a l’especulació del sòl i l’urbanisme descontrolat, l’amuntegament de carn de treball i marginal en ciutats i barris lletjament infradotats, la subsidiarietat del transport públic, la construcció aberrant en llocs inundables, la destrucció de l’horta i els espais naturals i un llarg etcètera.

Quasi per a acabar l'any m'ha pegat per fer un resum de la meua experiència (després de quasi un centenar de queixes en anys anteriors i amb altres síndics) pel que fa a la gestió lingüística del síndic de greuges actual.

El que sabia de síndics anteriors és que, si es documentava la mancança objecte de queixa, la sindicatura actuava i demanava explicacions i les esmenes corresponents a l'administració.

Per contra, el síndic actual ha decidit tallar de soca-rel la possibilitat de tirar avant les queixes sobre el desús del valencià en l'administració pública.

El síndic actual no intervé en la lesió dels drets lingüístics, sinó que només intervé si l'administració infractora no li envia una resposta al ciutadà denunciant. El procediment és el següent:

1. La queixa s'ha de presentar en primer lloc davant de l'administració infractora.
2. L'administració no sempre oferix una adreça de contacte, sinó que molt sovint remet la comunicació a la seu electrònica. Contra el que puga semblar, això complica molt la comunicació, perquè la seu electrònica de la Generalitat està pensada i dissenyada per a garantir qüestions que són innecessàries en este tipus de tramitació.
3. En cas de comunicació amb una adreça de contacte de correu electrònic, el síndic no considera que eixe siga un mitjà de comunicació vàlid, excepte que l'administració responga a través d'eixe mitjà.
4. Si després d'un temps d'uns tres mesos no hi ha hagut resposta, el síndic admet la queixa i demana informació a eixa administració.
5. El síndic es cenyix a la infracció per no respondre, però no atén el fons de la queixa relatiu a la discriminació lingüística, encara que l'afectat demostre que l'administració no està corregint la mancança denunciada.

Per sort, l'administració actual sol atendre les queixes, però ho fa al detall: corregix el punt concret que s'haja reclamat, però res més. Això vol dir que si fem una queixa perquè un web conté una pàgina o un document sense versió en valencià, l'administració no revisarà el web per a que totes les pàgines o tots els documents tinguen versió en valencià, sinó que, si atén la queixa, posarà la versió en valencià de la pàgina o del document objecte de queixa, però es desentendrà de la resta.

Eixa és la meua experiència, l'administració valenciana, a pesar de les seues obligacions lingüístiques, no aplica un criteri o protocol general de gestió lingüística que complixca el seu deure d'usar el valencià, que esmene les mancances existents i que evite que continue o que es repetixca la discriminació lingüística contra els usuaris del valencià.

Les iniciatives de gestió lingüística que coneixem tenen relació amb l'obtenció de titolets que acrediten una suposada capacitació. Però tal com vaig comentar en l'apunt del 16 de desembre («L'homologació del silenci») 🔗 molt sovint eixos titolets i certificats acrediten una capacitació que no tenen en una llengua que no han d'utilitzar. Es tanca el cercle del coneiximent certificat i del desús garantit.

Un company estava preocupat pel fet que l'homologació dels títols amb els estudis que estan preparant en la Generalitat no reconeix prou els estudis fets en el batxillerat, ja que per a obtindre el c1 necessites un set en els dos cursos i només des del curs 2021-2022. Ell propose que es demane un 6 —tal com es fa en la jqcv i que la retroactivitat tire més arrere.

El cas és que mirant com van les dades de coneiximents i d'ús de la llengua, l'única cosa que em ve el cap és un sarcasme cínic:

No acabe d'entendre massa el tema: no sé en què beneficia a ningú que li reconeguen a algú uns coneiximents que no té per a una faena que no farà en eixa llengua que li pressuposen que sap. (Estic pensant en l'administració que conec, la Generalitat.)

El cas és que si no els exigixen l'ús del valencià —tal com es fa amb el castellà— trobe que els poden nomenar honoris causa en valencià, que tindrà igual, no servirà per a res ni per als seus coneiximents ni per a l'ús de la llengua en l'administració i en la societat. Ja hem vist que els titolets i els certificats van que volen, però la majoria continuen castellanoparlants actius i valencianosilents passius.

Estic pendent d'aclarir si els drets lingüístics formen part d'eixos drets que es suposa que el síndic de greuges valencià ha de protegir. Si mire el títol II de l'estatut valencià, pareix que no, i ja note que a este síndic li la bufa prou això dels drets lingüístics —es veu que el síndic anterior havia de complir una altra normativa o tenia altres interessos.

De totes formes, si mire el títol I de la constitució espanyola, pareix que sí, ja que es tracta del fet que som iguals davant la llei, i no pareix que una aplicació desigual dels drets lingüístics estiga justificada quan s'aplica metòdicament «contra» els qui fan ús del valencià.

A més, si mire la llista dels drets humans, l'article 29 m'aniria bé entenent que s'hauria d'aplicar «el reconeixement i el respecte deguts als drets i llibertats dels altres», que no pareix que s'aplique quan el president de la Generalitat valenciana publica les seues notes de premsa en castellà en la versió del web que hauria de correspondre a la llengua debolida, al valencià.

En fi, espere que no siga que hagen abolit —aixina com n'hi han que volen abolir la prostitució o que es pensen que ja no n'hi ha esclaus després d'abolir l'esclavitud— 🔗 la discriminació lingüística i no mos hajam enterat.

Hi ha molt a reclamar pel que fa a l'ús del valencià, però diria que ara mateix pensar que els qui treballen i ixen parlant en À Punt hagen de saber obrir i tancar les vocals com toca és quasi pretendre que regnen la pau, l'equitat i la redistribució al món, un desig amb poques probabilitats de complir-se. Això no lleva que no s'haja de reivindicar, com fa un regidor de Compromís en Cullera, segons informa Nosaltres La Veu (21.02.2022): 🔗

Compromís per Cullera demana que els locutors d’À Punt pronuncien les vocals obertes correctament

El regidor Manel Joan presentarà una moció a l’Ajuntament amb l’objectiu que la Generalitat, l’AVL i les universitats hi intervinguen i «solucionen aquest problema»

Trobe que seria un problema, si tinguera solució, però tenint en compte com han funcionat els mitjans públics valencians, no pareix que la cosa es puga resoldre, ja que els socialistes valencians que dirigien la cosa abans, amb Canal 9, i ara, amb À Punt, pareix que entenguen que parlar en valencià vol dir rosegar-lo, però en el mal sentit, pronunciar-lo malament, de la mateixa manera que tindre el web en valencià, segons el president de la Generalitat, consistix a omplir-lo de continguts en castellà, per paradoxal que parega. 🔗 Ves i demana-li res sobre les vocals.

Fa uns dies li vaig escriure a Ximo Puig, és a dir, li vaig enviar un missatge a l'adreça de contacte de la seua pàgina com a president de la Generalitat valenciana, 🔗 per a fer-li vore que estava publicant les notes de premsa en castellà i no en valencià en la suposada versió valenciana del seu web. Em responen del seu gabinet i em diuen:

Hem rebut en este Gabinet el seu correu electrònic en el qual soŀlicita que els continguts de la web en valencià siguen en valencià.

Així mateix, li comunique que l'hem traslladat a la Secretaria Autonòmica de Prospectiva i Comunicació, perquè en prengueu coneixement i als efectes oportuns.

No resolen res, no responen al que els demanava, s'espolsen les puces de damunt, li passen el mort a uns que passaven per allà i em quede sense saber si han pres en consideració el que els demanava, si he d'esperar que em faran cas i, per tant, compliran els seus deures de gestió lingüística en el web, o busca qui t'ha pegat.

Torne al web presidencial, versió suposadament en valencià, 🔗 i té les tres notes de premsa de costum. Hui n'hi ha una en valencià. Un terç. En canvi, en la versió en castellà del mateix web, 🔗 les mateixes tres notes de premsa estan en castellà. Tres terços.

Estan quasi tots fent festa vacacional, aixina que hauré d'esperar un temps per a vore si em responen a l'escrit que vaig enviar a alguns càrrecs públics (veg. «Anar picant», 04.08.2021), fins a la tardor, si de cas. Encara que hi ha algun excepció, el cap del Servei d’Acompanyament Lingüístic a les Administracions Públiques, que ja m'ha dit que ho tornarà a consultar amb els tècnics lingüístics, cosa que ja em va dir el 14 de novembre del 2019. A la vista de la persistència de la confusió de la Generalitat valenciana a l'hora de denominar les «taules de negociació» (que anomenen «meses» a tort i a dret), no pareix que tinguera molt d'èxit la seua consulta.

Això de l'«acompanyament» que suposadament fa eixe servei, em va comentar una companya tècnica que hi treballa que encara no saben de què estan parlant, a qui es suposa que li han de fer companyia. Al capdavall, l'única concreció és que han anuŀlat les funcions que feen els tècnics lingüístics, en una maniobra més d'assetjament que d'acompanyament. En tot cas, quan ho vaig llegir me se va ocórrer —veig que ja dec ser més antic que original— si en lloc d'«acompanyament» no devien voler dir «vetlar», allò que es fea en el meu poble quan es moria algú, es «vetlava el mort». Era tradició catòlica tindre el taüt amb el difunt a casa en una habitació envoltat de cadires i els familiars, veïns i amics —crec recordar boirosament que sempre eren dones— es passaven no sé quantes hores acompanyant-lo amb plors, lamentacions i resant (supose que el rosari).

¿Deuen estar fent alguna cosa aixina en eixe «acompanyament lingüístic» de la Generalitat valenciana? Pel que sé, molts tècnics i tècniques lingüístics estan lamentant-se i plorant per la faena que els fan fer. Alguna coincidència n'hi ha en l'ambient. Vorem si cal anar a l'enterro.

Comencem la setmana amb un poc de pluja. Va bé per a refrescar, encara que el sol torna a torrar i enviscar-te d'humitat relativa. Després del plantatge i el ravanell, ara toca la verdolaga, amb un poc de sajolida, orenga, sàlvia i espígol. Hi afegim la ruca del súper i tenim una ensalada de temporada que mos pot sorprendre pel poc costum que tenim ara de tastar aquells sabors de temporada i de proximitat.

La temporada de pausa vacacional pot servir també per a repassar les iniciatives sindicals i laborals que hauríem de tirar avant quan tornem al tall. Com ara reivindicar que els tècnics lingüístics de la Generalitat valenciana haurien de fer les seues funcions d'administració especial, en lloc d'acceptar posar-se a fer gestions administratives i econòmiques. Més encara si tenim en compte com acaba escrivint-se i traduint-se la documentació de la Generalitat: subordinant el valencià al castellà. És a dir, «igualico que el defunto de su agüelico», que vol dir: eixos governs anteriors (del pp i del psoe). Està faltant bona cosa de «compromís» per una gestió lingüística democràtica que impulse l'ús del valencià.

Una companya té localitzats alguns exemples que fan sentir vergonya i, pitjor encara, són un símptoma de la desídia de tantes persones «doctes» i «aimadores de la llengua». Per exemple: 🔗

(dl 11/2021) Es fa necessari establir amb caràcter urgent, i en llaures al principi de seguretat jurídica...

(r 11.03.2021, de la consellera de Sanitat Universal i Salut Pública) ...en llaures a una acció de protecció de la salut i seguretat de la ciutadania...

No m'entretinc massa llegint el dogv, eixos errors me'ls ha indicat una companya, indignada perquè els tècnics i tècniques lingüístics que sempre havien fet la faena de correcció i traducció estan fent tasques d'administració general i fingint que existix un misteriós «acompanyament» per a que els funcionaris milloren l'ús del valencià. Mentrestant, han privatitzat la «traducció» al valencià: ¡el castellà sempre és l'origen i destí dels documents! ¡Dos milions d'euros al pot!

Dit això, cal dir que, podem comprovar que no s'ajusten a la normativa lingüística ni en castellà, on han escrit «en aras a», en lloc d'«en aras de» que prescriu la normativa de la rae i la Fundéu.

Per tant, no tan sols es tracta d'aprofundir en la sociolingüística de llanderola, sinó també en l'habitual i tòpica desídia dels càrrecs públics elegits únicament per concordança ideològica i no per capacitació, mèrit i un mínims sorteig que alleuge les desigualtats de partida.

Fa mesos vaig observar que en el web de la Conselleria de Transparència oferien un «esborrany» del pla d'atenció a la ciutadania 2020-2023. A pesar del nom, el document enllaçat estava només en castellà. El 4 de gener d'enguany vaig registrar una «queixa/suggeriment/agraïment» en què els demanava que feren «alguna actuació per a resoldre eixa mancança i per a implantar un procediment o protocol d'actuació sistemàtic» que fera que la documentació produïda per eixa administració estiguera sempre disponible en valencià.

Hui, 7 de maig, als quatre mesos d'allò, el subdirector general em respon:

Davant la seua queixa hem comprovat que, efectivament, el pla d'atenció a la ciutadania publicat en la web d'aquesta conselleria sí que està disponible en totes dues llengües.

A continuació el subdirector em dona unes instruccions per a polsar el botonet d'idioma i accedir al pla, com si m'haguera d'agarrar de la maneta per a travessar el carrer. I, «efectivament», tal com diuen en la resposta, el pla està en valencià.

Però el cas és que fa quatre mesos del meu escrit i jo no em referia al pla —que encara no existia—, sinó a l'esborrany del pla, que era el que tenien penjat en el web en aquell moment. A més d'això, pel que fa a la meua petició d'implantar un procediment o protocol, no han respost, però sí que han mostrat que els fa falta això que els suggerixc que implanten, ja que el missatge que m'han enviat, titulat «notificación recibida» està només en castellà, tal com podíem sospitar pel títol —i he confirmat llegint-ne el contingut—.

Ara em toca reconduir la queixa, no sé encara cap a on, perquè no tan sols es tracta que no han admés el suggeriment, sinó que pareix que em vullguen fer creure que jo no ho havia vist bé i que ells ho tenen tot correcte, net i polit. Per sort o dissort, el missatge de notificació que m'envien en castellà demostra que tenen un problema de fons més gros (que també és visible en altres pàgines del mateix web, com ara en els documents inclosos en la pàgina d'estadístiques ) i que no el resoldran si no paren un poc més d'atenció. Si és que concedim que mos creguem que ho volen resoldre, i seria concedir molt. 

En fi, hi ha molts polítics que pareix que sempre confien que un esborrany mal fet es convertirà en una realitat correcta.

Em responen pel que fa a la queixa que vaig comentar en l'apunt del 30 de desembre passat («El procés de queixa»): «que si quieres arroz Catalina», com feen aquells humoristes de casset del segle passat, és a dir, si en vols més, para el cabàs. Es veu que ells, els de l'Oficina de Drets Lingüístics de la Generalitat valenciana, no tenen massa interés en el tema, si no passa pel filtre burocràtic del registre.

En ocasions anteriors els molestava que registrara la queixa, em dien que els ho podia haver dit per telèfon, que estem entre companys de militància lingüística... I ara, esta volta que els he escrit directament, em demanen que ho faça formalment pel registre. Ho he fet i avant, ja vorem quina és la pega que troben per a continuar discriminant quasi sistemàticament la ciutadania que pretén fer ús del valencià.

M'estranya no haver rebut massa informació sindical sobre l'informe que ha fet l'advocacia de la Generalitat valenciana en relació amb la norma que ha de regular el teletreball en l'administració del Consell. Pel que sembla deu ser un bon nyap, si els advocats de la casa no han pogut maquillar-ho.

Com a mínim, des del mes de juny (veg. dsc tinc una sensació constant de desconcert i vergonya quan veig com es pretenen dur avant alguns canvis que la pandèmia està imposant en l'àmbit laboral de l'administració pública valenciana.

Estava mirant de comprar-me una cadira més ergonòmica que el tamboret que estic utilitzant a casa, però vist que ni la consellera ni els gestors no es trauen la pasta dels dits, no sé si serà una inversió correcta en salut o un erro de comptes en previsions laborals.