¿Com diríem això de fer castanyetes si mos fixem en la definició d'eixa expressió que dona el diccionari?: «Esclafit que es produïx al fer esvarar amb força i ràpidament els polpissos del dit del mig i del polze.» No ho sé massa bé, però això d'esclafir no mos acaba de xocar.

Les castanyetes deuen ser una cosa d'eixes que va per pobles i barris. Al meu no té eixe significat. En canvi, hi ha qui en diu «repicar els dits», que tant pot servir per a marcar el ritme ballant —que seria el cas de les castanyetes, segurament emparentades amb les castanyoles— com per a mostrar nerviosisme, enuig o inquietud si repiques sobre la taula o el braç de la cadira.

Repiquem, però que no siga el colze, que seria una expressió diferent.

Els votants de la campanya «La paraula de l'any» promoguda per l'iec han triat vespreig d'entre les paraules que els proposaven. Em sorprén un poc que siga una paraula per a enguany, perquè en l'apunt «La vespertina» del juliol del 2019 vaig consignar la difusió d'això del tardeo castellà i algunes de les propostes d'ús en valencià. M'agradava més vespertina. A banda, poc després vaig descobrir rodada en el diccionari, 🔗 que també era una opció interessant.

Al final de la correguda, encara podem anar adaptant-mos en valencià als canvis del món, cosa que fa més d'un segle que alguns dien que ja no era possible. I ací estem, fent rodades i vesprejos.

Al final de la participació de Magí Camps en el programa La Selva em sorprén quan fa una crida per a que, qui siga, que vaja escrivint l'onomatopeia uaŀla, ja que diu que no l'han introduïda en el diccionari «perquè no la trobem escrita, no se'n fa un ús general»... Bé, se'n deu fer un ús ben general, ja que la fa servir «el jovent» —per pocs que en siguen actualments els jóvens—. Ho deu haver dit per a animar l'escriptura.

Fa alguns anys que la sentim en tv3 mateix —alguns anys, no sé quants... ¡I que no la digueren en Plats Bruts!—, aixina que no és del tot una innovació. De fet, el mateix Magí Camps en va parlar l'any 2017 —i també posteriorment Enric Gomà— tal com recull el Rodamots 🔗.

En fi, sí que n'hi ha documentació escrita, però la cosa més rellevant és que, encara que no l'escriguera ningú, les normes ortogràfiques són l'instrument que permet predir la grafia de les paraules i, per tant, les que faciliten escriure això que sentim: «ual·la». Per cert, ja ho va escriure aixina Jordi Colomina l'any 1985 per a mostrar la pronúncia de guatla 🔗 —efectivament, la lletra t del dígraf tl o tll no s'ha de pronunciar... ¡Uaŀla!

La fitxa s'allarga, a pesar que he acabat la macro per a quan arriben les esmenes dels pressuposts: ara va i Alfonso Sastre va utilitzar en dos obres de teatre dels anys xixanta l'expressió «con perdón de la mesa» (segons els Corde). No és recular massa arrere, la documentació en valencià és més antiga (1926), encà que l'expressió parlamentària «con perdón de la mesa» es documenta ja en les Corts espanyoles del segle xix. Pegue els últims retocs, però no l'acabe.

En relació amb això de la indecència que pretén salvar l'expressió anterior, estem expectants per vore si mos envisquem una volta més, «amb perdó de la taula», llegint la sentència del president de la sala penal del tribunal suprem espanyol que deu estar redactant ara mateix. La parcialitat, els prejuís i la impunitat no haurien de tindre perdó en eixes les magistratures democràtiques.🔗 En això consistix la democràcia, en ser responsable dels encerts i dels errors. La corrupció i els àmbits d'arbitrarietat rovellen els fonaments del sistema. Sense perdó.

En la correspondència de Sanchis Guarner publicada en Lletres de resistència, editada per Santi Cortés, apareix un comentari de Coromines sobre la forma aldre 'atra cosa' —«conegudíssim», diu— forma que no apareix actualment en els diccionaris acadèmics, però que sí que apareix en l'Alcover, perquè pertany a la llengua clàssica —en el Tirant hi ha la variant alre—.

Mos falla l'acadèmia si no consent atendre la llengua actual com si no n'hi haguera un demà —per a la llengua—, i també quan no l'atén del tot omplint el present amb l'experiència del passat. Les obres cabdals que s'haurien de poder llegir amb el diccionari més usual i corrent obrint camins en els dos sentits.

Vaig corregint i, per si de cas, busque despreciar en el diccionari de l'acadèmia, per si de cas ja l'han introduït —sí que apareix en l'Alcover i l'accepten com a informal en tv3, ja que també l'accepta el gd62, però algú diria...—, i el resultat és que el cervell em diu que sí, que ja l'han incorporat... Fins que Takse em fa vore que lo que ix és «depreciar». El condicionament cerebral és més potent que la vista... I el meu menyspreu s'«exprimix» 🔗 amb una indulgència antiga.

Amb més de sis mil apunts en este bloc, segur que dec haver repetit milanta voltes les mateixes idees, espere que amb expressió diferent i amb algun afegit que justifique la cabuderia. En canvi, no tenia la sensació d'haver repetit cap títol d'apunt. Fa poc vaig estar a punt de fer-ho, ja que el 26 d'agost vaig penjar «Amb quatre ratlles» i l'11 de setembre he penjat «Quatre ratlles» sense enterar-me de la semblança. Això m'ha induït a fer una cerca i he trobat un apunt del 22 de desembre del 2014 que era també «Quatre ratlles». 🔗

Buscant un poc més, veig que també he repetit «Anem passant» (06.07.2019 🔗 i 11.10.2022 🔗). I en deuen haver alguns més, supose, però tampoc vaig a acalorar-me buscant-los.

En canvi, tinc la sensació que deu ser més rar que haja repetit alguna de les il·lustracions (dibuix, fotografia, grafisme...) que solen acompanyar els apunts, excepte la de la sèrie —l'acadèmia fa sospitar que esta també hauria d'escriure's «série»— 🔗 de la citació dominical, que és una foto collage amb un dos fragments de rostre amb ull: un home major que no recorde qui era i crec que una jove Najat El Hachmi. Condemnats a observar-mos repetidament mirant les idees com passen.

El cambrer ha sabut apreciar que coneixíem l'«alficós» i la «samorra», com ha dit en castellà. Els dos, l'alficòs i la samorra, són vells coneguts. El primer perquè, a més de ser un fruit usualment substituït pel cogombre (el pepino, que pareix que s'ha incorporat definitivament a través del castellà, com el pepito), és més encara un qualificatiu equivalent d'apardalat, fava o innocent. Però encara se'n troben habitualment, d'alficossos, en el mercat. No sé quan van deixar de posar-ne en l'ensalà.

La samorra continua sent comuna i crec que no té més sentit qualificatiu que el sabor intens i salat que aporta. El cas és que era meló d'Alger en samorra. Molt bo.

La paraula hecatombe, que devia descriure algun fet greu inicialment, ha adquirit un ús hiperbòlic, és a dir, que ja sabem que s'usa per a exagerar, que sabem que estem exagerant, que l'estem dient ben grossa per cridar l'atenció.

La paraula genocidi ha patit ja un procés semblant i, lamentablement, hi ha qui l'usa per a qualificar qualsevol cosa que li semble molt greu, terrible, puga ser que catastròfica, inclús inhumana... Per exemple, segons un article de Josep Miquel Bausset en el Diari La Veu del País Valencià 🔗 el govern valencià actual del pp està cometent un «genocidi lingüístic».

I, clar, l'actuació és molt greu, s'acosta a terrible perquè una administració democràtica hauria d'actuar d'una atra manera. Però el cas és que sabem que estan massacrant els habitants de Gaza —i n'hem vist en atres llocs sense tirar molt arrere— i, clar, si volem mantindre el sentit del terme genocidi i si no volem que les paraules deixen de tindre valor quan es tracta de descriure i denunciar l'actuació política i socal dels «nostres» governants, no convé emboirar i desqualificar els termes aculturació, glotofàgia, discriminació o inclús lingüicidi per concretar en quin àmbit es produïx la malifeta.

En francés tenien populicide per a classificar aquell que destruïa un poble. Si fórem un poble, com volia Estellés, podríem recuperar eixa expressió, que a més de la destrucció, per contra, dins del mal, podria aportar-mos un poc més de cohesió col·lectiva.

Per canviar d'aires i de romanços, envie un missatge per a indicar que els diccionaris actuals —si més no, els normatius i els protonormatius— no indiquen encara que la paraula buc tinga en valencià una de les accepcions que té la paraula buque en castellà, eixa que és equivalent de 'nau, vaixell o embarcació'. No dic jo que no arribarà a tindre-la, perquè la pressió del castellà-espanyol du cap ahí, però no la té encara.

De tota la vida, l'únic «buc» que coneixia jo era el de l'escala. Es veu que, per extensió, també servix per a referir-se al cos d'una nau o una embarcació, al volum que fan. Més tard vaig saber que també equivalia a 'rusc'. I més avant va arribar la passa del «buc* de guerra»... Qualsevol any, més avant encara en la ciència-ficció, equivaldrà a 'llibre', calcant el book d'una atra llengua que també pareix que s'ho menjarà tot i ves a saber com acabarà la cosa. Faran la llista del bucs més venuts per Sant Jordi.

Com diria la meua cosina de l'Alqueria, em «torbe» un poc amb el sagí i els cucarrons —el llard i els llardons—. En ma casa no hem segut massa de greixos, però sí que recorde les coques de sagí —més de nom que atra cosa—: a ma mare li agradaven més les coques d'ammetló —o coques cristines—.

Em sembla que he pogut aclarir —amb el suport de Takse— que els torreznos que fan a Sòria no són els cucarrons ni sembla que tingam equivalents coneguts, sinó que fem elaboracions tallant les peces de l'animal de manera diferent: cansalà vià, cansalà —passà per la graella i entre pa, segons Takse, una delícia—, cotna i ja no en sé més, que tot això del greix em sol embafar prou.

Ja ho diuen que tot s'aprofita. O s'aprofitava i ara es malbarata, ves a saber.

Ara va i hauria de ser possible que el verb que tenim versionat amb la variant condir en el diccionari i que en realitat és cundir, podria entrar en el diccionari perquè s'ha posat de moda en l'argot juvenil actual —si més no, el de fa uns mesos.

El verb ja és antic en valencià, però té l'estigma que ve del castellà, que això no saps mai quan és una pedreta insignificant o una muralla insalvable a l'hora d'entrar en el diccionari. Cert és que l'usen amb una accepció nova: 'vindre de gust', que no seria la que conec jo de sempre, 'donar molt de si'. 🔗

La cosa és que ells i mosatros —si em guie pel que dic jo— diem «cundir» i no «condir», aixina que espere que afigquen la variant cundir i la nova accepció al diccionari. No caigam de nou en allò de «s'escriu aixina però s'ha de pronunciar allina»... Ben mirat, per què no hem de caure de nou en el parany de l'ortografia arbitrària si tenim tant de costum. Vorem què passa.

Completant el Paraulògic de hui, que tenia un volum raonable de paraules, Takse el culmina amb atraçar, que havíem descartat inicialment, però que resulta que sí que apareix en el diccionari 🔗 i té dos accepcions:

1. v. tr. Indicar (a algú) el camí per a anar a un lloc.
2. v. tr. Fer anar (a algú) a trobar-se amb una altra persona, generalment amb un objecte determinat.

Intente trobar documentació d'usos actuals en el Cival, però diria que només trobe usos d'Ausias March i de qui s'hi referix. La resta d'usos del verb corresponen al castellanisme atrassar ('retardar, endarrerir'), que no hem incorporat encara al lèxic valencià-català. El cabal del diccionari va fent-se aixina, amb cadàvers iŀlustres que van descolorint-se, mentres el lèxic més usual i necessari costa suor, llàgrimes, anys i panys —pegar la vara, vaja— que arribe a ser tractat de manera sistemàtica i estructurà, encà que siga pegant una cabotaeta coŀloquial amb algun document de referència. I això que l'ús normal del valencià escrit ho agrairia. I ara no sé si mos hauríem d'atraçar o no.

Es veu que el color «marró» no és un color, sinó un invent dels francesos (que probablement havien agarrat la paraula de l'italià): 🔗 el van generalitzar a partir del color de les castanyes... Els llauraors que em van transmetre un poc de vocabulari del camp —amics d'infància, algun familiar i pocs més—, crec que no van parlar mai d'eixe color, sinó del color «roig» de la terra, quan era bona, o simplement del color «de la terra». Com que ací no és lloc de castanyes, el color «castany» crec que té a vore més amb la literatura. En això em va bé amb un comentari de Coromines: 🔗

En la meva adolescència encara no es deia quasi altra cosa que color de castanya «això és de color-de-castanya» [...] en lloc dels després generalitzats marró i castany.

Estic segur que vaig apendre a dir «marró» com a resultat de l'aplicació de la normativa en l'ensenyament, també en la meua adolescència. Com que soc de família de tintorers, recorde que es dia «marrón con moscas», que era una manera humorística de parlar del color eixe en la roba. El cas és que, sense bromes, em sona que jo sentia «marron» (sobretot en «falda marron» o «jaca marron»). A més, la «falda pantalon» també ha segut sempre un element habitual del repertori. Els «pantalons» com que solien ser en plural, no eren objecte d'atenció, i això em fea més estrany el cas de «falda pantalon». De totes formes, la meua percepció estava condicionada per l'escola i per la interferència del castellà, que afectava i afecta tots els àmbits de la vida: «mayo», «mekhillons», «melocotons», «atún», «lentekhes», etc. «Marron» va entrar en eixe calaix (habitualment, «caixó»).

Posteriorment, sempre m'ha cridat l'atenció que en tv3 hi haja gent que diga «camion». També ho vaig relacionar amb la interferència del castellà, tot i que també s'origina en francés 🔗 i, per tant, també és candidat a mantindre eixe final que ara mos sembla estrany en algunes paraules agudes acabaden en -on. Sovint, mirant a fora podem afegir coneiximent i regularitat a la concepció que tenim del cabàs valencià, a vo si podem evitar estar estigmatitzant-mos sistemàticament com a infractors dialectals.

L'avl acaba d'incloure riuà i pantanà en el diccionari. 🔗 No dubte que al final farà una inferència i establirà la regla que regularà està qüestió amb caràcter general, però fins que arribe eixe moment, està tractant un tret sistemàtic i general com si foren manifestacions inconnexes i estranyes que mos estan afectant la qualitat de la llengua.

El cas és que podríem resoldre-ho d'una tacà acceptant pragmàticament la previsió que el valencià general pot transcendir en l'escriptura de manera segura, clara i consistent. Les pantanaes i les riuaes solen provocar desastres: convé tindre-les previstes.

Vora dos hores amb un rotovato en l'orella dreta pegant colpets, tamborinant sordament. Segons Takse, una manifestació de l'estrés setmanal —d'esta setmana concreta— que per algun lloc havia d'eixir. Com dien al meu poble, que tot siga això.

El dnv entra la forma rotovàtor, que prové de l'anglés rotovator, que no sé d'on ix —el podem documentar en 1840, 🔗 encara que el diccionari d'Oxford el troba només a partir de 1936 com a marca— 🔗 que es va convertir en una marca, Rotovator, que va donar lloc a un verb rotovate, en l'anglés d'Anglaterra.

A banda, pa que el desfici haja tingut alguna utilitat, m'ha anat bé el sorollet per a ampliar la fitxa sobre bízum 🔗 amb rotovàtor com a exemples d'adaptació ortogràfica dels noms propis de marques comercials que es convertixen en noms comuns.

La informació que aporta Coromines en l'entrà pendre del seu diccionari etimològic 🔗 és prou clara i concorda amb l'ús general (corroborat també per l'aldc:

La reducció de prendre a pendre, per la normal dissimilació, es produí en forma unànime en la nostra llengua, ja en època preliterària, i a penes es pot dir que hagi existit mai la variant prendre en català.

¡Ahí tens els ous, Joana! Per tant, caldria fixar pendre (i els de la família, apendre, dependre, etc.) com a forma preferent. Inclús Fabra alternava en les Converses entre pendre i prendre. Però no, «amb bon criteri», segons opina un articulista anònim de la revista El Temps de l'any 2016, 🔗 el diccionari de l'acadèmia no va incloure les formes més generals ni tan sols com a variants alternatives per a ús de desvagats i malfactors.

Per si de cas cola, els demane als acadèmics que les incloguen. Al cap i a la fi, si no ho fan ells, pareix que moltes formes i trets de la llengua general i les variants dialectals i estilístiques estan condemnaes a desaparéixer de l'ús i a reaparéixer en eixes lamentacions tòpiques, «ai, si no haguérem estant sempre mossegant-mos la llengua»...

Està Takse afaenà calfant-se el cap amb un «revit» que vol fer-li a una estora, cosa que li donarà faena tant per a descosir la vora com per a afegir-li la vora nova. Això del «revit» —i en versió diminutiva també habitual, «revitet»— no apareix en els diccionaris ni tampoc ho he trobat en les bases de dades més habituals. A banda, és llenguatge d'especialitat del camp de la costura, però no sé quina extensió territorial deu tindre en el vocabulari d'eixe gremi. És clar, el diccionari dona «rivet», però ja sabem que eixes coses són com les mateixes peces de costura, que cuses per ací, descuses per allà, apedaces o solsixes, i quasi tot és possible, sobretot si queda al gust de qui ha de lluir la peça.

Fa unes setmanes que poden fer unes bones ansalaes amb ravanell, paneret, plantatge —amb uns tocs de sàlvia, romer i espígol, que sempre n'hi ha—. El ravanell té com a nom científic Diplotaxis erucoides, però en el diccionari de l'avl 🔗 diuen que és Rapistrum rugosum, cosa que no pot ser, perquè este correspon a la ravenissa groga —diria que eixe seria el nom—, perquè té les flors grogues. Això sí, el diccionari encerta a dir que el «ravenell», que és aixina com ho escriuen, té les flors blanques, cosa que em va donar la pista per a demanar-los que corregiren el nom científic, que mantingueren la definició i que afegir la forma ravanell.

Ah, i no cal que incloguen que és el «uasabi valencià», que és el sobrenom de la planta que em va recordar Víctor fa uns dies passejant per Almansa —mos va convidar el nostre amic Emili al reaturant Maralba: tenien atascaburras, que no du ravanell.

Després de llegir la ressenya de Joan Garí sobre la segona novel·la de Rafa Lahuerta, 🔗 que valora molt positivament —a Takse li va semblar bé la primera, que es podia llegir, però sense passar-se’n—, refaig la fitxa sobre el descerebrat que apareix en una primera versió de l’article —finalment han optat pel descervellat del dnv— i que és un terme de l’àmbit de la medicina, però que la imposició del castellà (el descerebrado) ha traslladat per calc als registres informals.

Seguint la idea que Abelard Saragossà exposa en alguns llibres i articles, es podria fer una llista llarga de les voltes que la pretesa «llengua literària» —que no sé per què es confon tan sovint amb l'«estàndard»: es suposa que la literatura ultrapassa i infringix l’aiguabarreig formalista de l’estàndard— es dedica a malmetre la llengua general duta pels aires enganyosos que a voltes van a favor i atres voltes fugint del castellà, cosa que els fa sempre dependents d’eixos vents, sense que siguen capaços de falcar el timó clarament cap a l’horitzó de la llengua. La llengua, sense més adjectius que la parceŀlen innecessàriament.

N’haguérem pogut dir caps buits, destarifats i milanta fórmules més —tan bonic com és trapatroles—, però havien d’innovar amb un «terme tècnic» agarrant-se al llatí —com si això resolguera res o fera més sabut—. Al final, desconcerta un poc que hajam de vore com gira el penell: a voltes «roín, perquè ve del castellà, encara que siga general» i a voltes «bo, encara que s’acoste al castellà i no ho diga ningú».

Bé, això són minúcies que la sociolingüística hauria de ventilar per a poder centrar la qüestió en els drets, els deures, la disponibilitat, les ocasions i la facilitació. Sense cervell, però amb el cap com un bombo.