¿Com diríem això de fer castanyetes si mos fixem en la definició d'eixa expressió que dona el diccionari?: «Esclafit que es produïx al fer esvarar amb força i ràpidament els polpissos del dit del mig i del polze.» No ho sé massa bé, però això d'esclafir no mos acaba de xocar.

Les castanyetes deuen ser una cosa d'eixes que va per pobles i barris. Al meu no té eixe significat. En canvi, hi ha qui en diu «repicar els dits», que tant pot servir per a marcar el ritme ballant —que seria el cas de les castanyetes, segurament emparentades amb les castanyoles— com per a mostrar nerviosisme, enuig o inquietud si repiques sobre la taula o el braç de la cadira.

Repiquem, però que no siga el colze, que seria una expressió diferent.

Uns rosegons per a uns obrers sud-americans que mos han regalat uns trossos de la mobila que estan llevant d'una casa que restauren. Els hem avisat que estaven durs i que era una cosa típica de per ací. Un intercanvi, esta volta en castellà, perquè hem notat que no mos entenien en valencià. Esta deu ser una situació d'adaptació, la situació típica en què hauríem de posar en pràctica els nostres coneiximents lingüístics.

Més tard, al forn, la dependenta sud-americana mos ha entés perfectament. També la situació típica en què ella fa un mínim d'adaptació i ningú ha de subordinar-se sociolingüísticament. En parle massa, de la subordinació —ai, és lo que n'hi ha—, i convindria recordar els intercanvis adaptatius i equitatius. Quasi igualitaris, dins del que cap. Més rosegons.

La dependenta de la farmàcia està parlant en anglés amb unes turistes. Després amb unes expats o erasmus, diria jo. I quan em toca a mi, que demane el medicament tal «o una cosa aixina p'al costipat», em respon en valencià amb un accent exòtic —que no sé identificar—. Les expats diuen «adeu» eixint.

Parlant en valencià sempre apareix l'ocasió d'aconseguir anècdotes significatives.

Al forn, no sé si mos ha sentit abans, però una xica entra demanant en valencià. Curiosament, la dependenta —sud-americana— li respon també en valencià. Mosatros continuem encomanant coses. I senc que la xica, quan la sud-americana ja no li respon en valencià, canvia al castellà. M'havia alegrat de sentir una xica que entrava parlant en valencià, però li ha durat poc la «normalitat», interferida per la pressió apresa de la subordinació davant del castellà.

Em queda al cap el dubte de saber com es pensa la xica que entrava que la dependenta sud-americana havia d'ampliar els seus coneiximents de valencià, si ella li'ls amagava.

La xica de la paraeta mos atén amablement. Mos diu que és de Verona i, després de disculpar-se per si no encerta totes les paraules, es llança a parlar-mos en valencià: està fent un curset. Li falta practicar més, diu, però reconeix que la distància lingüística és essencialment la vergonya... En italià, vergogna, que es pronuncia igual. Per tant, ja s'ha reduït molt la distància. Fora vergonyes, mos acomiada amb un «adeu».

No ho podem evitar, passejar i passar per alguna llibreria. Tot el temps del món no seria prou. Que si Boule de suif de Maupassant en edició del 1904 o els dos volums de L'aperitiu de Sagarra en edició del 1964. Mos regalen punts de lectura que deixem dins dels volums esperant tornar-los a vore algun dia, Evocarem els anys que hauran passat d'estanteria en llibreria en cases diferents, arreplegant pols i olors de vainilla, de canyella. Tots contents i jo també, recorda el rètol del cantó de vore el mercat de Mossén Sorell.

Hi ha un dia que l'aigua de la Britta fa bon gust, un dia que no telefones i mai més, un dia que penges i és per a sempre, un dia que comences a llegir un totxo que tems que no acabaràs, un dia que l'acabes i n'agarres un més prim, un dia que falques la taula i ja no es mou, un dia que vas a la mateixa velocitat però el cronòmetre et mostra que és una iŀlusió... Hi ha un dia per a tot, i la resta és la vespra. Si se n'han dit de coses sobre això.

Vaig tindre una il·luminació fa uns dies: per tal d'aprofitar el web dedicat al text de la noveŀla on vaig fent garramanxos, vaig pensar de posar-me a fer un diccionari enciclopèdic del Tirant lo Blanch utilitzant la possibilitat de creació de llibres de la Viquipèdia. I de colp me s'ha fet un poc fosc, perquè ni és tan simple arreplegar tots els enllaços de la Viquipèdia —no té una categoria ben definida sobre la noveŀla— ni totes les referències estan en la Viquipèdia, sinó que cal recórrer i traduir les pàgines corresponents d'altres versions de la Wikipedia.

La cosa és que el procés serà llarg i vorem si acaba arribant a port, o passa com em sol passar amb tantes línies i pàgines que no concrete mai, que acaben espastrades per les humitats en algun racó perdut de casa, o reduïdes a bits desconjuntats per la xarxa.

Anem cremant-ho tot ja, hui és el dia... de deixar de fer rimar «aiatol·là», «Iran», «rodalia»... Llàstima que el foc de les falles només provoque, en general, soroll festiu, trasbals físic i emocional i un poc més de contaminació ambiental, sense que eixes flames arriben a exorcitzar els mals propòsits denunciats i satiritzats en les explicacions de fum falleres.

La vida tal com la coneixem té un lligam directe amb les mutacions, que és una manera «natural» de parlar genèticament d'això que intentem evitar constantment, les confusions. Però es veu que la confusió és una tan rellevant en tots els àmbits de la natura, que només una confusió absoluta mos pot fer pensar que mos en lliurarem en cap àmbit de la vida. En atres àmbits parlen d'entropia, de la conservació i de l'evolució, i el nostre cervell patix mirant d'ordenar l'augment inevitable i irreversible de la confusió, però persistix.

Mos colpix el documental del Sense Ficció sobre Gisèle Pélicot i la submissió química. La combine amb un film típic de «pinyau-pinyau» que reduïx els valors de la vida a l'individualisme contra la massa irraccional enemiga alienígena que cal destruir. I aixina és possible que anem entenent de què va tot, en versió reduïda, amb dosis homeopàtiques.

Aprofite una pausa que ha dut el solet i, a l'obrir les actualitats d'OpenEdition, vaig baixant i repassant les moltes lectures que m'hauré de pedre tope amb el llibre Dire le silence à la Renaissance editat per Pascal Mounier, un grapat d'articles per a pensar sobre els sorolls en què vivim bussejant sense quasi aire, més encara ara durant les Falles.

Enllaçant amb la recomanació que m'ha fet Anaïs, la «Senta-Ballade» de l'òpera Der Fliegende Höllander de Richard Wagner —vaig canviant versions des de la de Flagstad de l'any 1948 passant per Destinn, Varnay i Caballé i acabant en Asmik Grigorian—, veig que hi ha un article que comenta una peça d'un llibre que fa referència a l'«òpera», però en un atre sentit: «La Description du Silence de Celio Calcagnini» de Romain Menini, 🔗 que comenta una obra breu, Descriptio Silentii inclosa en el llibre Opera editat en 1544:

La Descriptio Silentii és un dels texts més curts de la col·lecció de 1544: només quatre pàgines. Es presenta com una narració en primera persona, en passat, que relata com el narrador, passejant pel Temple de la Fortuna a Praeneste, descobreix una pintura (tabella) molt difícil d'interpretar, ja que presenta una escena complexa amb un alt valor simbòlic i al·legòric. Només la intervenció del guardià del temple, és a dir, l'ús d'una altra veu, permetrà revelar el significat oblic d'aquesta pintura.

L'article és ben substanciós, aixina que me l'alce per a més avant. Acumule soroll tipogràfic en el disc dur mentres deixe sonar l'òpera completa. 🎜

La tórtora a voltes mos pareix que està covant seguint l'horari funcionarial: a l'hora d'almorzar no la vegem damunt de l'ou, es fa esperar i mos preocupa si no s'acostarà massa una gavina de les que van guaitant pels terrats i les teulaes del centre de la ciutat. Hui plou i mos passa pel cap si el pollet eixirà avant o es costiparà i es quedarà dins la calentoreta de la closca.

De totes formes, si traguera ara el cap i vegera com van les coses, no sé, però passaria com mos sembla que passa sempre, «la primavera de l'esperança i l'hivern de la desesperació»,^W per molt que Piketty^W mos mostre les dades que anem millorant. Les dades, bé, ¿però i les sensacions? Cap a dins de la closca.

Els dibuixos vectorials mantenen les proporcions, la definició, les vores i els límits. En canvi, els humans solem pedre definició, perdem les referències i anem alterant les mides de les coses que hem vist. Més encara, de les que no hem vist. Però sobretot alterem les proporcions quan les passem pel pensament. Eixes desproporcions, eixos empastres mos delaten.

El pany de paret és l'ànima de la llibreria, la llibreria és la roba que vist el pany de paret, els llibres formen murs, els llibres són rejols que tomben muralles, la pols salpebra els llibres, els llibres adoben les idees... Entre els llibres i la paret, que córrega l'aire.

Em llance a respondre uns companys de tfv i m'ix una última frase forçant l'accelerador de la retòrica:

L'avantatge de seguir el camí de la ciència serà que les propostes amb fonament són coherents, consistents i, com que fugen de l'arbitrarietat, tendixen a beneficiar el pensament, el benestar, la llibertat i la democràcia.

L'envie igualment i demane disculpes. A voltes em fa tanta iŀlusió que els convenciments me se convertixquen en certeses, que em deixe anar pel tobogan.

La vida, la llengua, la música que t'absorbix o l'equip de futbol que t'atrau..., casualitats, atzars i caramboles. Recorde que quan era menut jo pretenia que era del Saint-Étienne, perquè als anys setanta era l'equip que més sonava a França. En realitat, en aquell temps jo no sabia en què consistia el futbol. Però hi ha adhesions que van aixina, venen per l'aire, les has de respirar i les has de deixar volar.

Em torne a posar el disc Midnight Blue de Kenny Burrell. 🔗 El tinc en eixa coŀlecció de compactes de Blue Note que es dia, vaja, «The Blue Note Collection», que devien regalar amb alguna publicació, però no recorde ara quina. Una gran coŀlecció que em va arribar per una discrecionalitat editorial.

Un xic jovenet negre mos ha parat per la plaça dels Furs per a demanar-mos 🔗rosegant quatre paraules en castellà🔗 el camí cap a Barcelona. Mos hem quedat parats, perquè no enteníem massa bé què demanava: volia anar a peu a Barcelona, havia perdut l'autobús i demà havia de començar a treballar en la peixca... Li hem dit que a peu no podria arribar demà, que hi havia més de tres-cent quilòmetres.

No mos devia entendre bé del tot, perquè insistia que aniria a peu a Barcelona, mos ha dit que venia de Cadis i que havia perdut l'autobús, ha dit alguna cosa en francés i mos ha ensenyat el bitllet, absolutament convençut que havia d'empendre una odissea cap al nord... Mala cosa, si havia perdut l'autobús. Aleshores Takse s'ha fixat en la data d'eixida de l'autobús: ¡18 de febrer! Uf, s'ha aclarit el cel. Li hem explicat que hui era 17 i que no havia perdut l'autobús, perquè eixia esta nit a la una de la matinà. Li ho hem acabat diguent en francés, perquè anava prou perdut i no pareixia que mos entenguera del tot.

Venia de Càritas on li han donat coses, però li han dit que no es podien fer càrrec del viatge cap a Barcelona. Es veu que ningú ha notat la confusió del xic amb la data. Al final crec que mos ha entés i que s'ha sentit més tranquil tornant cap a l'estació d'autobusos.

Sona «Indiana» de Lester Young 🔗 i sense saber com notes que estàs clavat dins d'un film de Woody Allen. I ja vas fent amb un ritme.