Li demane a ma mare per la sabatuda que corria per Migjorn i em diu que és un sacsó, una sacsada, però no la relaciona amb la pluja ni amb l'aigua. Coses de Carcaixent. La recull el dcvb en sobatuda i amb sembatuda. Les afigc al meu diccionari particular (amb sobatre i sembatre), que qualsevol dia acabaré de convertir en un format que permeta una consulta més manejable que amb el Word o l'Open Office.

Per un altre costat, repasse alguns dels webs i blocs que tinc enllaçats. N'elimine algun que ha caigut en desús o modifique l'adreça d'algun altre que ha canviat de seu. I pel que fa al que diuen, em fixe en el nou apunt sobre el sexisme (més aviat masclisme) en el llenguatge que fa El Vigilant del Far. És extens i molt reflexionat i cal llegir-lo amb atenció. I per no ser, tal com diu, «Massa alambinat?», pense que podríem resoldre la qüestió anant a la base, si no de la societat, que això no està al nostre abast, sí de la descripció gramatical. En lloc de jurar i perjurar contra els morfemes o els estils literaris plens de dobles formes i munts de concordances prescindibles, podria ser més simple, tal com hem comentat per ací altres voltes: en lloc de dir-ne «masculí» i «femení», que els lingüistes en diguen «gènere el» o «gènere la» (i qui diu «gènere» diu «morfema» o «marca» o...). Llavors podríem explicar que les persones tenen sexes però les paraules s'agrupen en els gèneres «el» i «la». Així, l'infant, que ja no seria masculí, sabria que el seu estat és transitori, excepte si és de casa reial, però que la seua intimitat sexual no afectarà la gramàtica. Al final, per eixe camí, les xiquetes només aniran de rosa i els xiquets de blau per desig cromàtic. Tot és posar-s'hi.

Demà vindran els diputats a proclamar-mos el recanvi del president afectat de poca ètica, menys autocrítica i molta corrupció pública, privada i provada, aquell Francisco Camps Ortiz, catòlic practicant i preocupat més per la roba que exhibia que per l'economia del seu país. Diuen els del Partit Popular que votaran un tal Alberto Fabra Part, que només ha parlat en castellà fins ara en l'hemicicle i que és l'alcalde de Castelló de la Plana. Sembla que hi haurà l'alternativa d'Enric Morera Català. Vorem què decidixen ses senyories, perquè es veu que la ciutadania no hi podrà participar de cap manera. En diuen democràcia, però n'haurien de dir diputocràcia, encara que sone malament.

Una companya localitza el verb escletxar-se en la prosa parlamentària de Mónica Oltra Jarque. Sembla que té una certa vitalitat i extensió, però no apareix en els diccionaris i té ben poques referències en Internet (i ara en tindrà una altra). La troballa del dia, doncs.

D'altra banda, m'assabente a través d'Infomigjorn que la Universitat de les Illes Balears va publicar una «Declaració sobre el gènere» (26.06.2009; [pdf]) que en una petitat part concorda amb una reflexió que he fet en este bloc:

Les prevencions contra el gènere no marcat vénen del fet que aquest gènere ha estat anomenat tradicionalment masculí, una convenció terminològica que en el parlar corrent i en l'àmbit de la lingüística es manté pel pes del costum, però que no lleva al gènere dit masculí la seva naturalesa de categoria comuna sempre que hom es refereixi a persones el sexe de les quals no es vulgui especificar.

La part en negreta és la que concorda amb la meua reflexió. Contràriament, allà on el document universitari continua el paràgraf sense proposar una esmena de la situació que acaben d'assenyalar, jo propose canviar el nom dels gèneres, per exemple, gènere el i gènere la (tal com em faig pesadet repetint en este bloc: 10.01.2009 i 19.03.2009), per a evitar el pes d'eixe «costum». Trobe que els universitaris hagueren pogut fer també una proposta en eixe sentit. I, mira, m'ha satisfet l'ego no haver-los hagut de plagiar la idea.

Quant al que proposen en el document, em sembla raonable, però, és clar, hauria de començar fent el primer pas de canviar la terminologia certament tendenciosa, perquè, en cas contrari, ¿qui és creu que una cosa que és diu «masculí» és no marcada? Ja ho sé, ja.

En primer lloc, plantifique un retall d'una urbanitat desitjada, però fragmentària i falsa. L'entorn de la imatge és ben contradictori amb el fons que podríem voler difondre sobre la qüestió. Això, les formes i els fons, que segons com ho retalles, tot pot voler dir qualsevol cosa.

Esta vegada és en Zèfir on tractem la qüestió punxeguda dels gèneres i els sexes gramaticals. Tinc ocasió, doncs, de repetir la meua proposta sobre els gèneres. No cal dir que els companys argumenten des de quasi tots els angles (i alguns ho fan en altres espais amb molt de profit) i és precisament eixe últim angle que pretenc cobrir amb la meua proposta: gènere el i gènere la, en lloc dels ben tradicionals i poc lingüístics masculí i femení.

Bé, com repetixc massa sovint, això serà l'endemà de la vespra. Mentrestant, mos conformem amb una certa urbanitat decorativa, ¿no?

Fa uns dies vam vore Gran Torino de Clint Eastwood. La vam trobar a l'altura de les ressenyes que havíem llegit i no mos va decebre a pesar que l'havien pujada allà amunt. A més a més, la versió original —cada vegada hi estem més avesats— ens fa sentir que el to de veu és una part important en la interpretació i que tot no és tindre la veu de Constantino Romero (o de Jordi Boixaderas).

Una curiositat és, si no ho he sentit malament, que de tant en tant Walt Kowalsky li diu «padre» al jove retor catòlic que s'encabota a fer-lo part del seu ramat de fidels.

Quant a altres coses, deixa anotat dos notícies del diari El País d'ahir que no sé si tenen cap trellat o simplement són coses de l'humor: «Ni miembros ni miembras» de Ricardo M. de Rituerto i «La rae retira "tonto" como sinónimo de "gallego"». Semblen notícies per a falles.

Quant a això del sexisme, diria que la proposta que cal fer ha d'anar en la línia del que comenta Abelard Saragossà en la seua gramàtica (6.2.1, nota 125):

Com que les dos declinacions no tenen valor, és comprensible que la llengua mire de potenciar-ne una sobre l'altra, exactament com en les conjugacions. [...] Ha predominat la que ha donat formes més curtes i sense cap característica fònica distintiva; complementàriament, hem tendit a postergar la que és més llarga i té predominantment un tret fònic distintiu (la a final).

En eixe sentit, i si no és cap sacrilegi respecte de la tradició lingüística —i ara mateix no sé quan s'origina—, podríem canviar els noms dels gèneres gramaticals i dir-ne gènere el i gènere la, que serien només una indicació de concordança sense més interés ni més lligam amb las fantasies sexistes habituals.

Diria que això podria evitar que els qui asseveren que la història dels gèneres no va lligada a la discriminació sexual i al masclisme, sinó a l'economia lingüística, denominen eixos gèneres amb dos termes bastant paradoxals, sobretot si ens referim a un cudol o a una pedra: masculí i femení.

Mentres acabava eixa fulgurant reflexió, sentia com els coets botaven foc a algunes falles. Algunes espurnes dins dels núvols.

Tenim, per a començar, que ha tornat el nostre admirat Sérgio Mendes amb un bloc nou, Hepáticas, retorn que mos alegra i que estic segur que ha de ser un goig de llegir, tal com ho era el seu Granada de Bolso anterior.

Després, m'adone que me se va passar fer una rèplica en la llista Migjorn sobre el sexisme en el llenguatge. N'hem parlat, de sexisme, relacionat amb el vestit de la ministra Chacón, i en tornarem a parlar segurament durant molts anys, perquè això té molts segles per darrere i sempre dóna per a les justificacions més injustificades. Per exemple, ahir, en l'excel·lent pel·lícula Milk sobre el regidor de San Francisco assassinat Harvey Milk, hi ha un moment interessant quan es plantegen llogar com a cap de campanya electoral una dona..., ¡lesbiana, és clar! Curiós moment de dubte masclista, on fins i tot el món gai masculí prenia com a referència del món només els homes.

Pel fa a la pel·lícula, ja ho he dit, excel·lent, amb una actuació de Sean Penn fascinant, i amb un Diego Luna molt bo en un paper que posa nerviós, almenys a mi. A més, m'estic acostumant a les versions originals, i el fet de sentir-los expressar-se sense filtres aporta un plaer afegit —amb remordiments apegats per no entendre'ls millor. Bé, la pràctica fa mestres, que dia ma mare.

Quant a la rèplica de Migjorn, ja la faré en una altra ocasió, tot i que sé que hi ha qui no l'haguera entesa, ja que pareix que una volta has «descobert» el suposat argument que els gèneres gramaticals no representen «sexes» humans, sembla que has arribat al cap de la igualtat entre els sexes. Amb tot, potser «masculí» i «no marcat» volen dir alguna cosa, ¿no? ¿Per què no es denominen «gènere la» i «gènere el», agafant el nom dels articles que ens l'indiquen? Coses de la història, no dels universals lingüístics.

Qui pretenga que milers d'anys de sexisme no ha tingut reflex en la gramàtica de les llengües, trobe que té una pretensió ben absurda.