La transparència i la nova política d'austeritat racional i equitativa és possible que haja donat el primer fruit: després de ser coneguda la possible compra de telèfons mòbils nous de trinca per als diputats del parlament valencià, l'han paralitzada. Se'n va el president de les Corts, Francesc Colomer —el breu, però intens—, que no ho va arribar a firmar, i ara diuen que miraran com està la qüestió abans de gastar-se més de sixanta mil euros per a unes funcions que sabem que la majoria dels diputats ni necessiten ni aprofiten. ¿Encriptació? ¿Seguretat? Home, el botó nuclear de la tercera guerra mundial no devia estar en mans de Camps, Blasco, Rita o Cotino, ¿oi? I per a la iniciar collita de caquis, doncs... Per cert, corre el rumor que ja hi ha una empresa valenciana de mòbils que ha fet una oferta millor.

Pot ser que la transparència estiga enterbolint alguna de les formes d'aconseguir «prestigi» que s'han fet servir fins ara. Haurem de vore ara què fan amb els cotxes oficials i els aparcaments llogats. Ara, la jugada fosca del president de les Corts recanviable, algun dia l'hauran d'explicar. Encara que siga amb la cara roja. Certament, això tampoc no prestigia massa la institució.

Estàs picant paraules, paraules, paraules, mentres veus que el poder de la majoria absoluta que esdevé «absolutista», on la representació política s'ha convertit, per a eixa majoria, en un sistema de cooptació i representació elitista i saquejador de drets i pressuposts públics. Què volen dir estes paraules de la consellera Catalá Verdet —que demanava perdó per haver parlat en valencià davant dels seus coreligionaris pepers—:

L'educació en llibertat no vol dir eliminar o reduir l'escolarització en el centre públic, vol dir seguir el ritme que marquen els pares, seguir el ritme que marquen els valencians, que és, al mateix temps, els que mos elegixen per a representar-los i als quals no podem coartar en la seua llibertat especialment en l'àmbit de l'educació.

De quina llibertat parla mentres tanca l'rtvv, l'únic instrument públic i en valencià a disposició de la representació i de l'expressió dels ciutadans del País Valencià, tal com hem vist que era possible durant estes últimes setmanes. La pancarta que ha aparegut en el plató de Nou, exagerant per indignació, diu que «açò és un colp d'estat». Exagerant, però poquet, poquet hi falta, perquè sí que és un colp a la democràcia dels valencians. No és austeritat, és un nou repartiment, el de la misèria, econòmica i ètica.

He tingut ocasió de netejar la taula hui. A banda de rebuts, notificacions i tíquets, em crida l'atenció una pàgina de diari amb la notícia de Laia Reventós: «Una web para la transparencia» (El País, 19.11.2011). Pensant en les coses que hem de vore cada dia —per exemple, la declaració d'innocència irresponsable de Rajoy Brey de hui mateix: pobret, ¿mos volia fer plorar?—, on mos volen colar la invisibilitat com a transparència, em demane si el web de què parla, Tuderechoasaber, deu continuar funcionant. Doncs, sí, i té versió en català (tot i que no el nom han traduït el nom del web). I reben suport del govern basc.

Això de saber és complicat. I més encara si és un dret que no sembla que es sostinga sobre l'obligació corresponent de l'administració. De totes formes, hi ha moltes coses que sabem encara que no les hem pogudes comprovar: per què han fet fallida alguns bancs i caixes, per què van absoldre Camps Ortiz i Costa Climent, per què Barberá Nolla considera acceptable que els càrrecs i funcionaris públics reben regals, per què es dedica a la política Blasco Castany (i un bon grapat de diputats i diputades de les Corts), per què Rajoy Brey no em convenç quan pretén que «tot és fals», per què continua havent-hi personal eventual i de confiança en l'administració pública si no n'hi han diners per a la sanitat, l'educació, la justícia, la dependència... Més que dret a saber-ho, ho sabem. ¿Què fem amb el que sabem? Això també seria bo saber-ho.

El congressista demòcrata Steny Hoyer, codirector d'un projecte per a acostar l'activitat legislativa als ciutadans amb l'ajuda de Facebook —publicant, per exemple, tots els projectes de llei, amb les modificacions corresponents connectades als perfils públics dels polítics— reconeixia en desembre que el parlament «només pot servir els ciutadans si estos estan informats i si [els legisladors] mos informen constantment».

S'acosta la vaga contra les retallades que mos arruïnen socialment. Demà mos decidiran els serveis mínims en les Corts i vorem si hi ha possibilitat de negociar. De moment, el fet que el pp no haja arrasat com esperaven ni en Andalusia ni en Astúries mos dóna un poc d'aire. Un poquet només, perquè els valencians, d'acord amb les dades contrastades i conegudes estem al cap dels endeutats i dels diners malbaratats i a la cua de les inversions i del funcionament dels serveis públics. Una altra cosa són els falsejaments i les mentires que amollen els dirigents populars en les Corts. Això no hi ha transparència que ho resolga.

No he pogut mirar encara la proposta de llei de transparència espanyola, però pel que he sentit, continua permetent els regals als funcionaris i càrrecs públics. Tan simple com seria resoldre-ho definitivament i instaurar una norma que evite les prebendes «innocents» de què tant s'aprofiten alguns, des de la setmana «caribenya» dels membres del Consell General del Poder Judicial espanyol fins als vestits de Camps Ortiz i Costa Climent. La cortesia i els usos comunament acceptats són termes «deliciosament» subjectius. Com això de dir-ne retallades o ajusts quan el que volen dir és enderrocament.

El Consell de Personal de Les Corts mos proposa que coŀlaborem amb un grup de treball que s'ha constituït per a «proposar mesures per tal d'incrementar l'estalvi i millorar l'eficiència de les Corts Valencianes». Tot i que el pas podria ser positiu, no deixa de sorprendre eixe interés en una institució que s'acaba de gastar més d'onze milions d'euros en un edifici nou de trinca que no és sostenible energèticament o ambientalment, ni és bioclimàtic i, pel que mos diuen, tampoc no és eficient pel que fa a la funció a què anava destinat. Una vegada més, els polítics valencians tiren amb pólvora de rei. La factura la paguem la resta.

És clar, si topes amb notícies com la que du Las Provincias (Héctor Esteban, «Les Corts aprueban 4 millones de euros en subvenciones a los grupos parlamentarios», 27.10.2011), diari en què no confie gens periodísticament, però com que l'he sentida este matí en la ser, l'hem d'atendre:

Les Corts aproven 4 milions d'euros en subvencions als grups parlamentaris

[...]

¿A què es destinen els diners d'ajudes dels grups? Difícil saber-ho. És cert que el Tribunal de Comptes fiscalitza els moviments dels grups parlamentaris de Les Corts i aixina es fa constar en l'informe de la sindicatura. Però també és veritat que les conclusions en cap cas es fan públiques. Els diners que reben els grups es destina des d'a pagar el sou de diferents assessors fins a comprar material d'oficina. També s'han dedicat per a comprar regals nadalencs (per a la premsa també) i fins i tot hi ha grups que els utilitzen per a completar el sou de ses senyories segons el càrrec que ostenten. Però la realitat és que hi ha molt d'obscurantisme sobre els moviments d'uns diners dels quals no es fa pública la utilització ni hi ha excessiva transparència.

[...]

Vaja, quan volen ser eficients, sí que saben com i sense preguntar.

L'Acadèmia Valenciana de la Llengua sembla que finalment podrà fer la presentació del llibre que va haver d'ajornar:

L'Acadèmia Valenciana de la Llengua presentarà el Vocabulari d'economia el pròxim dia 6 de juliol. Adjuntem invitació. Salutacions.

Gabinet de Comunicació

A les 13:00 en l'edific de la Borsa de València. Un bon lloc per a comprovar si ja hi han inclòs, entre altres termes ben actuals, opacitat, obstrucció, confidencialitat, en negre, corrupció, desviament, malbaratament, comptabilitat creativa, endeutament productiu, demora ruïnosa, frau fiscal, clientelisme i tants altres termes que es mouen en eixe cavall que va de la política a l'economia, passant pel populisme.

Sobre la transparència —l'actitud contrària de l'opacitat—, que sembla que és finalment un dels punts claus de les noves exigències democràtiques, el diari El País («La información oficial no es secreto de Estado» de Francesco Manetto, 23.06.2011) publicava un dossier que continuava iŀlustrant-mos sobre el que ja sabíem:

Hi ha un inconvenient substancial: Espanya encara no té una llei de transparència, fet que suposa una anomalia en Europa. Dimarts, el ple del Congrés dels Diputats va reprendre la iniciativa i va instar el govern a presentar la norma, que fa anys que està gestant-se, abans d'agost. I ahir confirmaven des del Ministeri de Presidència la voluntat de fer-ho. Però crida l'atenció, segons juristes i experts, que els partits i els grups parlamentaris, d'iu al pp, passant pel psoe, advoquen per esta llei i que, tanmateix, encara no s'haja aprovat.

[...]

Els experts recorden que, a Europa, Suècia i Noruega són els models que compten amb la legislació més avançada en este sentit. De fet, Suècia va aprovar la primera llei de transparència en 1766. Però l'accés a la informació està hui reconegut també pels governs de Bulgària, Sèrbia, Perú, Mèxic, Nigèria o Mongòlia.

M'entere gràcies a Paul Krugman (El País, 15.08.2010) d'una dada que m'és molt propera:

Les llums s'apaguen en tots els eua, literalment. La ciutat de Colorado Springs ha copat els titulars amb la seua intenció desesperada per estalviar diners apagant un terç dels seus fanals, però estan esdevenint-se o barallant-se coses similars en tot el país, des de Filadèlfia fins a Fresno.

He vist els fanals apagats de València, els fanals de Rita Barberá Nolla, els que consumien la llum i la nit, els contaminaven i malbarataven els diners que els dirigents no tenien i que pagàvem els ciutadans... ¿S'apaguen les llums també per ací? Si s'apagaren perquè la racionalitat convidara a fer-ne un ús adequat, eficaç. Però no serà aixina. Tal com diu Krugman:

¿Com hem arribat a este punt? És la conseqüència de tres dècades de retòrica antigovernamental, una retòrica que ha convençut nombrosos votants que un dòlar recaptat en concepte d'imposts és sempre un dòlar malgastat, que el sector públic és incapaç de fer res bé.

Ací encara no hem arribat a les tres dècades d'eixe discurs i estem a temps de no arribar-hi. Al cap i a la fi, no cal entrar en moltes botigues per a comprovar que l'eficàcia inherent al sector privat és una simple llegenda rústica i urbana sense més base real que l'ànsia de privatitzar els interessos i els diners de tots, tal com s'esdevé amb la sanitat, amb l'educació o amb el funcionament de les institucions públiques, parasitades per l'opacitat i els negocis privats d'uns pocs familiars, amics o coneguts.

Açò s'ennuvola. Amb tot, hi ha articles en els diaris que ens reflectixen una miqueta de claror en les nostres tenebres particulars. Per exemple, «Transparencia frente a la corrupción» de Jorge M. Reverte i Agapito Ramos (El País, 20.03.2009):

Ha anat canviant a poc a poc el criteri racional i jurídic imposat en quasi tota l'Europa democràtica pel qual la legitimitat de l'elegit la dóna l'electorat, i es va imposant el de que la legitimitat la dóna el partit que el designa.

[...]

Quan la política s'ha transformat en una professió fàcil, exercida a través dels partits, és molt dur anar-se'n, perquè fora de la política no tenen ofici ni, per tant, benefici.

[...]

El que és pitjor és que quasi tots els partits democràtics participen, còmplices entre ells, de l'acord implícit de no qüestionar els seus sistemes de funcionament.

D'altra banda, regirant papers, trobe una notícia del diari El País (12.12.2006) que diu que Toni Cucarella decidix deixar d'escriure. No ho ha complit del tot, perquè ara escriu bona cosa en el seu bloc. I en plena sintonia amb un debat que s'ha ressuscitat fa uns dies en la llista Migjorn, ja dia Cucarella llavors:

Perquè en el Principat miren els escriptors valencians com a cosa exòtica; llevat de Ferran Torrent o Joan F. Mira, és impossible fer-se un nom en el Principat, sembla que hi haja numerus clausus.

El món valencià, però, està hui més pendent de la Mare de Déu geganta plena de flors que hi ha a la plaça que du el seu nom, entre el palau de la Generalitat i la porta gòtica de la catedral. Supose que hi va la gernació que hi va perquè algú diu que hi va a vore el que veuen els que diuen que hi van. No hi trobe una altra explicació.

Encara estic digerint la sorpresa de vore un dirigent del pp valencià donant explicacions sobre els contractes que firma amb empreses privades. No em referixc als de Serafín Castellano, que hem sabut que cal ser amic seu per a que te'n firme alguns èticament, i legalment, si cal, també. No, la sorpresa és més d'una hora de discurs del conseller Rambla Momplet amb un detall de dades que fins fea unes hores eren poc menys que un secret d'estat (però versió secret de la sària), que no podien explicar on anaven a parar els diners públics perquè hi havia dades personals privades que havien de protegir i altres mil excuses sospitoses.

Supose que mos recuperarem més ràpidament del disgust, que no de la crisi, quan assumim que tots eixos doblers «invertits» en concerts, festes, fundacions i actes pomposos de tota casta que havien de fer navegar el País Valencià a tota vela seguint la direcció primer d'Eduardo Zaplana —sospitosament invisible— i de Francisco Camps després, no han mogut la nau ni un mil·límetre més enllà del que les plaques tectòniques han permés.

Ara cal que mirem per la finestra i observem que la plaça on vivim pot millorar, però fa més de dotze anys que pot i no hi ha ningú que s'ho propose realment, perquè el negoci polític és un altre i no sé si realment haurem de lamentar la «transparència» amb què ara ho sabem. Sempre era un bon analgèsic pensar que era cosa de la fatalitat. Com les dos derrotes del Barça de hui.

El temps m'acaça. Hui tenim futbet i després la pel·lícula francesa Entre les murs (que en castellà han titulat La clase no sé per què). El matí ha passat entre preposicions i locucions. Hauria de pegar una mirada a la premsa que no compre els divendres, però preferixc la visita accidental a alguns blocs, tot i que recorde ara que hauria d'haver consultat el bloc My Society, perquè segons comentaven ahir en el Ciberpaís es tracta d'una iniciativa britànica per la transparència i la millora del seu sistema democràtic. També avisava el mateix article que el trasllat d'això a l'estat espanyol podia ser frustrant, atesa de la falta de mecanismes polítics de control i exigència a l'abast de la ciutadania.

És clar, això em recorda que en juny de l'any passat vaig presentar una petició a la comissió de peticions de les Corts valencianes, i encara estic esperant que em diguen si l'han rebuda, si els sembla bé, qualsevol cosa que els puguera semblar. Pels fets, sé que l'han rebuda i que l'han atesa en part, però la qüestió és que ben bé podria ser que fóra casualitat. El cert és que tenen obligació de respondre, tal com diu el reglament de la cambra:

La comissió examinarà cada petició individual o col·lectiva que reben Les Corts i n'acordarà la tramesa, quan escaiga, mitjançant la cambra, a l'òrgan competent. En qualsevol cas, hom n'acusarà recepció i comunicarà al peticionari l'acord adoptat.

Però, el cert també és que no ho fan i es queden més amples que llargs, sobretot perquè confien en els desistiment de la ciutadania davant la seua prepotència i la seua activitat permanent de desinformació i d'incentivació de la desídia. El sistema és eixe i a això juguen. ¿Sap ningú qui és el seu representant polític? És fàcil trobar els diputats i diputades de cada circumscripció provincial i fins i tot saber més o menys de quin poble són i quina llengua parlen habitualment. El que és vergonyós, respecte de l'exemple britànic, és que tot això no aprofita per a res. Saps què votaren no perquè ho hagen fet públic o ho hagen consultat amb els seus votants, sinó perquè voten en grup —«disciplina de vot», que en diuen— i, per tant, sobren tots ells i elles (i el seus sous), ja que això no ja no és ni representació democràtica, sinó simple votació accionarial i, per tant, els seus partits polítics s'acosten més aviat a les societats anònimes que a altra cosa.

Per tant, no és estrany que hi haja qui es pren la política com el futbol. I no és estrany que hi haja tants empresaris del futbol fent política de masses, ja que és el mateix negoci.

Comença l'any i el diari El País (04.01.2009) insistix encara en la reclamació de la transparència de l'administració pública:

El Consell aposta per l'apagada informativa

L'executiu de Camps respon amb evasives a les preguntes de l'oposició en les Corts Valencianes

Esta volta es centra en l'administració valenciana, on ja sabem d'altres ocasions com va la cosa: encara estic esperant. Per cert, vist com van les coses, he modificat l'etiqueta de comentaris «transparència» per «opacitat», que descriu millor la situació.

A més, en el mateix diari, però en el suplement del diumenge, podem llegir un fragment de Julián Casanova:

El reconeixement de la derrota va caure com una bomba entre la població alemanya, que fins a l'últim moment havia segut enganyada amb promeses de victòria per la propaganda oficial. La gent es va llançar als carrers a protestar contra la guerra, a demanar la pau a qualsevol preu i a reclamar una profunda reforma de l'ordre polític i social.

Això era 1918. Al País Valencià hem arribat al segle xxi i no dubte gens que en qualsevol moment descobrirem per a què van aprofitar les «noves formes de gestió», «l'endeutament productiu», els «esdeveniments», ser falsos «líders» o «pioners» ens les més variades pràctiques de la inutilitat. En resum, tota la retòrica de la nostra «classe» política —obcenitat que hem reeditat, segons indiquen les dades de polítics sense ofici conegut, d'una banda, i els cognoms heretats, d'una altra—, que hem de recordar que estava encapçalada primer per Eduardo Zaplana i ara per Francisco Camps, però que ha estat corejada i acompanyada per l'eco convenientment desafinat de l'oposició socialista i d'Esquerra Unida.

A banda d'estes idees repetitives i inútils, he resolt hui el problema del bucle de redirecció que dóna el Wordpress 2.7 gràcies a l'extensió «disable-canonical-redirect.php», cosa que ha segut un descans, realment.

I ho tanque ací, nit de míssils, trets, joquets i llibres injustament repartits.

El primer dia de la setmana em preocupe de la reclamació de rigor contra l'actitud sistemàticament discriminadora de l'Ajuntament de València que dirigix Rita Barberá (pp):

He topat amb quatre cartells d'avís del Servei de Jardineria i Paisatge --que supose que és un departament de l'Ajuntament de València-- que avisaven d'una prohibició d'aparcament provisional a causa d'uns treballs de poda d'arbres. Els quatre cartells estaven agafats a sengles arbres en el carrer del Pare Tosca. Els quatre cartells estaven redactats únicament en espanyol (podeu vore un dels cartells ací), motiu pel qual imcomplixen les obligacions lingüístiques d'esta administració pública.

Espere que prengau les mesures adients per a fer que l'Ajuntament de València, si hi té res a vore, resolga estes mancances i adopte les mesures disciplinàries corresponents per a corregir i renyar els càrrecs i funcionaris públics que atempten contra els drets lingüístics dels ciutadans valencians.

Sembla clar que la nostra dreta no en té prou amb guanyar les eleccions, sinó que, a més, es pensa que això dóna dret a la interpretació i aplicació arbitrària i imaginativa de la normativa. He trobat un comentari en este sentit en el diari El País (16.11.2008) en un reportatge de José Luis Barbería, «No és un malson, és l'urbanisme salvatge»:

Si com establix l'expert en corrupció Robert Klitgaard, açò és el resultat de sumar el monopoli de la decisió, la discrecionalitat i l'absència de rendició de comptes, el nostre país sembla particularment agraciat.

Això anava a compte de l'urbanisme, però estos dies n'hem vist més exemples amb la manipulació ad hoc del reglament de les Corts Valencians per a donar aire als imprevistos «no adscrits» d'eupv, que es veu que no es mereixen el mateix tractament que els «no adscrits» que fugen del pp, tal com va passar la legislatura passada amb Francisco Javier Tomás Puchol. El reglament és evident que és un instrument per a ús i gaudi de Maluenda Verdú (pp) i els seus col·legues discutiblement democràtics.

A tot això, després me n'he anat a vore la pel·lícula Gomorra de Matteo Garrone i Roberto Saviano, que he trobat colpidora. M'ha fet pensar en les novel·les que hauria d'escriure Ferran Torrent, passades per l'òptica d'un Ken Loach malhumorat. En fi, una mica del nostre món.

Vençut i desarmat el simposi sobre la situació i perspectives del plurilingüisme a Europa que ha organitzat l'avl, la cosa ha acabat amb un petit ball de Parra (o de Torrent, vés i busca qui t'ha pegat) entre Alfons Esteve (que denunciava correccions innecessàries del seu text), Josep Palomero (que s'espolsava les puces) i Toni Mollà (que no acceptava moralines a eixa hora del matí), principalment, i l'al·lucinació complaguda de la resta a causa de l'animació i de l'exhibició d'alguns dels draps bruts que amaguen les bones famílies com la nostra. Antoni Ferrando ho ha tallat en sec; l'ànima sensible de Carme Miquel ha volgut posar pau i seny, i ho ha aconseguit. ¡Quina llàstima! Espere que les basques que escoltaven la versió traduïda pels intèrprets hagen copsat la gràcia de la qüestió.

El resum més positiu, seguint Oto Luque, és que els canvis socials els porten avant les minories actives. Com que estem en eixe camí, podríem preveure un gran canvi social, a mesura que esdevenim minoritaris i només que acceleràrem un poc la nostra activitat. La Generalitat valenciana, esta i les anteriors, hi està col·laborant amb dedicació, tal com ens mostren les dades que ens oferix Vicent Tortosa (cap de servei de la Conselleria d'Educació), tot fent un exercici de transparència —això ho dia ell—, «transparència» que espere que no li recriminen els seus superiors administratius —almenys tant com li ha recriminat claret Tudi Torró l'opacitat habitual—, tenint en compte que el procés d'accés a les dades i la informació pública no està regulat com a dret dels ciutadans i obligació de l'administració, sinó, ben al contrari, com a privilegi discrecional i arbitrari d'alguns funcionaris i càrrecs polítics.

Si això no fóra aixina, no sé per què no li diuen a José Camarasa (pspv) què va costar la visita del papa catòlic de Roma —¡quines ganes d'indignar-se té l'home!— o quines funcions tenen alguns llocs de funcionaris, cosa que he demanat jo innocentment a la Conselleria de Justícia i Administracions Públiques.

La paraula amb què m'he quedat és vianandització*, paraula que ha llegit Toni Mollà. Fent una cerca en Google, l'usa ell i algú que es va enganyar, enfront dels 1.310 casos de vianantització*, dos termes que ha desestimat de moment el Termcat en fixar conversió en zona de vianants.

Puga ser que anem a peu, però espere que ben drets i sabent cap a on.

Hi ha dos notícies contradictòries hui d'actualitat. D'una banda, un extens dossier del diari El País d'ahir o despús-ahir que aclarix que no hi ha llibertat d'accés a la informació pública, que no hem aconseguit encara el dret a conéixer les dades de despesa pública, d'infraestructures, de mobiliari, fins i tot —això em passa a mi— les funcions d'unes places de l'administració del Consell de la Generalitat, que no hi ha manera de saber-ho. Hi ha estats que ho van regular al segle xviii, altres ho estan fent ara, i mosatros no en tenim notícia, per ara.

Val, això sí, tenim la «notícia» del televisor del cotxe del president del Parlament de Catalunya. Deu ser notícia perquè és d'erc i li diuen Benach, perquè, altrament, ¿tenen lector de cd la resta de cotxes oficials? És imprescindible saber-ho, ¿no?

En canvi, el diputat del parlament valencià José Camarasa (pspv) —també ho exposa l'article del diari— no ha aconseguit que el govern valencià li diga quants diners de tots els valencians (catòlics i ateus) es va gastar Francisco Camps Ortiz en la visita del seu guia espiritual i papa catòlic Ratzinger allà pel 2006.

Hi ha periodistes que es dediquen a enfosquir la nostra visió de la realitat en perjudici nostre. I en benefici seu, és clar. La paraula del dia, per tant, no seria garantista, que no apareix en els diccionaris més comuns (apareix en el gduea, ed. sgel, 2001). Més aviat l'altra expressió d'un diputat que no ha sabut dir-la en valencià: «de aquellos polvos, vienen estos lodos», que ara mateix jo diria —per dir alguna cosa— el que no es paga amb diners, es paga amb dinades, o, pot ser també: qui vindrà darrere carregarà els neulers.

I ara tanque, que hui actualitzem l'Ubuntu.

He passat dos setmanes intenses, amb un nivell d'estrés superior a les meues previsions, així que ara tinc documentació a la cartera que comença a fer-me nosa, perquè és un ròssec que hi ocupa un poquet massa.

Per exemple, pretenia dir-li alguna gràcia a Fernando Savater a partir de dos articles seus, «Contra los diptongos» (El País, 12.04.2008) i «Regreso al futuro» (El País, 28.05.2008), que farien riure amb unes cosconelles i que, altrament, deixen la impressió que hi ha «intel·lectuals» de pensament lingüísticament selectiu i tendenciosos, o puga ser que pretenguen confirmar allò que les repeticions fal·laces aconseguixen passar per veritats de llanderola. Dos exemples de la insistència ideològica:

És cert que la Constitució reconeix una protecció especial per a les altres llengües oficials en eixes autonomies [es referix a Catalunya i el País Basc], però eixe article fou redactat quan els seus parlants tenien retallats els seus drets i és un ús pervers utilitzar-lo ara —una vegada corregit l'abús anterior— per a privar al seu torn de drets els que es comuniquen en castellà. Potser, per tant, convinga un aclariment constitucional respecte d'això [...].

---

Que hi ha cada vegada més dificultats per a cursar estudis en castellà en algunes autonomies [...] en cap cas pot simplement negar-se i atribuir-les a neurosis del PP, com fan els pocavergonyes, algun senador del PSOE...

Bé, ni s'ha volgut enterar dels reiterats «aclariments» constitucionals sobre això que sortosament han fet ja els tribunals, ni entén que les dificultats d'uns per a tindre privilegis d'ignorància són la contrapartida asimètrica de la discriminació quotidiana dels ciutadans catalanoparlants a Catalunya, ¡ei!, i al País Valencià, a les Illes Balears, a l'Aragó o a Múrcia, per no esmentar la Catalunya del Nord o l'Alguer. I per no esmentar un parlament situat a Madrid on no es pot fer ús de les especialment protegides llengües, mentres alguns altres parlaments de l'estat dels llocs que ell esmenta sí que funcionen amb un règim lingüístic respectuós, democràtic i de no-discriminació per motiu de llengua —tal com establix l'article 14 de la Constitució—, i, curiosament, sense requisit d'ús lingüístic per als diputats.

Més que un retorn al futur, Fernando Savater pretén un simple retorn al passat, i això és el que esperem que siga impossible.

D'altra banda, en El País del 16.08.2008 hi havia una carta d'una lectora que proclamava que era «la persecució del castellà en algunes regions espanyoles és un fet». Com que en el mateix diari podem llegir en un titular: «Les idees masclistes persistixen entre adolescents i joves al voltant dels vint anys», podem concloure que «el fet» denunciat per la lectora anterior és més aviat una «idea» del mateix nivell, sense més suport en la realitat que el desig de mantindre privilegis, per motius sexuals o per motius lingüístics. Tret que «la persecució del castellà» es referixca a un castellà que va perseguint algú altre i per això el titllen de nazi, com es queixa la lectora: «en Mallorca le pueden llamar a uno nazi por hablar en español». Això deu dependre del que digues, supose, tant en espanyol com en català o en alemany, també de les ganes d'insultar del qui ho diu; fins i tot, i lamentablement, hi ha qui encara s'ho agafaria com un elogi.

Fa la impressió que hi ha més persones que coneixen tant Maquiavel —citat per Savater: «governar és fer creure»— com Léon Degrelle, retratat per Octavi Martí en «El fascista perfecto» (El País, 20.04.2008) parlant de la novel·la Les Bienveillantes de Jonathan Littell. Per tant, pot ser que patixquen amb Max Aue:

Per això que aquest últim, quan la tossuda realitat es nega a casar amb la imatge que algú vol donar d'ella, té tants retorçons i vòmits, lògics en un cos maltractat pel seu cap.

En realitat tot això té relació amb una cosa que hauria d'arrelar més profundament: el respecte als ciutadans i al sistema democràtic mateix. Per això, si s'aclariren els aspectes assenyalats per diversos articles apareguts en El País, la resta cauria per son pes. Per exemple, podem començar, en l'àmbit de la regulació lingüística, per «Una política lingüística d'estat» (El País, 16.05.2008), però podríem continuar, directament en l'àmbit del servei democràtic, amb «Allò que s'amaga als ciutadans» (Rosario G. Gómez, El País, 03.05.2008), «La llei de la transparència» (Soledad Gallego-Díaz, El País, 04.05.2008), «Que es sàpia qui mou els fils» (Andreu Missé, El País, 06.05.2008) o «Transparència informativa i democràcia» (Juan Luis Manfredi, El País, 04.05.2008).

Arribat a este punt, em quede una mica descansat, em queden unes quantes evidències de persecució —i no les gallindaines de Savater— com ara papers que tinc davant: un rebut (¡un altre!) de l'Ajuntament de València només en castellà, un altre rebut (¡i en són uns quants ja!) de l'Ajuntament de Carcaixent només en castellà, unes instruccions d'examen de l'EOI de València només en castellà... I coses que he hagut de vore —malauradament—: la retolació del tanatori municipal de València només en espanyol, segons gestió de Rita Barberá Nolla (pp). Ni tan sols moriré tranquil, ho veig vindre, i hauré de fer una queixa abans que les cendres me se refreden.

Finalment, doblet al futbet amb un gol de penal i tot, i dinar de celebració a L'Hamadríada, que no va ser res d'especial —fluixejava, segons el meu gust—, però l'ambient ho compensava. En eixir d'allí, l'estiu i la pols del riu.

Anàrem a la taula on es recomptaven els nostres minsos vots. Sols o units, en som menys (i si es tracta de publicitar-se en castellà al centre de València, aixina anem). Després dels primers sondejos per tv3 i tve, que donaven vencedor el psoe, volíem saber què havia passat al nostre coŀlege. Hi arribem però tenia les portes tancades i no quedava rastre dels indicadors que allí hi hagueren hagut taules electorals. ¿Això del recompte no és un acte públic?, ens preguntem.

Per casualitat topem amb la xica de l'administració de l'estat que ha d'enviar les dades amb la pda. Està tocant a la porta i li obrin, així que peguem una correguda i ens tornen a obrir i ens deixen entrar. El xic mos confirma que allò és públic, però no entén que això siga contradictori amb el fet de tindre-ho tancat i barrat i sense indicacions per al «públic» que hi vullga accedir. Això deu ser el que entenem per transparència democràtica: transparència opaca.

A dins, cada taula s'organitza i s'embolica d'una manera diferent. Entre els vots, alguns amb paperetes duplicades o triplicades, algú que havia adjuntat el rebut de la llum, algú que havia inclòs la carta del partit polític i algú que havia posat una papereta del 2007. Com que això de les votacions és tan ocasional, no ens ho acabem d'ensenyar, diu la gallega que representa l'administració de l'estat. Potser si n'hi hagueren més sovint, de votacions, tindríem més costum de decidir coses, en lloc d'esperar milacres. La xica del psoe està nerviosa i diu que escolta l'emissora dels bisbes, a vore si els sap greu haver perdut les eleccions: res, diuen que el pp arrasa. Als quadres, sant Josep i família i santa Joaquima de Vedruna de Mas no mostren cap inquietud. I, al final, els resultats en cada taula: Bloc (13+11), eupv (27+28), pp (136+145) i psoe (180+198), a més d'algun de solt per als antitaurins, Sentandreu o onv.

Per cert, i com a nota per al futur, vam buscar informació sobre els suposats candidats al senat espanyol entre els que proposava el Bloc i algú altre. En general, però, un erm informatiu en la xarxa, cap dels candidats sembla que tinga res a escriure o a transmetre políticament. Deu ser reflex de la utilitat del senat.