Encara que podria respondre'm la pregunta jo mateix, fent una generalització de la meua experiència laboral, no m'atrevixc a assegurar que sé en què deu consistir actualment la faena d'edició. Més en concret, d'edició de llibres de ficció, d'això que coneixem com a noveŀles, relats, contes... Fa trenta anys, en un llibre de dos-centes pàgines podia trobar un «Clagiostro» erroni en cómpter de «Cagliostro». ^W I si l'edició era barata, podien aparéixer alguns errors mecanogràfics.

Però deixant de banda això de picar —que els correctors poden resoldre amb el suport d'instruments diversos: si és que els rota utilitzar-los per a que no apareguen diacrítics del 2000 en llibres del 2025—, podem topar amb llibres on em sembla que la faena d'edició siga només triar el color del paper, la portà i maquetar deixant més o menys marge. I apareix un impossible «estraperlo» al final del segle xix, ^W cas extrem d'un llibre on s'acumulen pistes per a pensar que l'edició s'ha fet sense posar ulls lectors ni literaris.

El més fotut de tot és pensar que un llibre que va sortir fa un any ja és massa vell per parlar-ne.

Bel Zaballa i Madrid, «La colònia i la revifalla d'una llengua moribunda», Vilaweb, 09.12.2025. 🔗

És possible que el circuit acadèmic siga millor, espere que l'interés per la matèria de la pròpia disciplina deu fer que la connexió entre els espais científics i inteŀlectuals valencià i català mostre més agilitat en el flux recíproc de les idees i els treballs que el que s'intuïx mirant la disponibilitat de llibres rellevants d'autors valencians que he observat en algunes llibreries de Catalunya, directament en els seus webs o a través del web Todostuslibros. Per exemple, davant d'alguna absència clamorosa, he hagut de suggerir a la llibreria Ona de Barcelona que feren per oferir alguns llibres.

Ací estem més o menys connectats amb l'espai cultural i mediàtic de Catalunya a través de la xarxa, però diria que això només genera un pòsit que reforça el valencià en alguns àmbits, com ara en el musical. La resta d'àmbits patix prou l'estretor i l'embús gens democràtic que entrebanca el pas pel corredor mediterrani, sobretot quan es tracta del corrent que hauria de circular cap al nord, allà on... Bé, això era poesia i també mos va arribar.

M'arriba una resposta d'un dels meus diaris de capçalera en línia que s'excusen en una «qüestió pràctica» per a bandejar les cometes llatines: jo els havia fet notar que estaven utilitzant les saxones, que no són les més encertades en una llengua amb apòstrof, ja que els poden quedar nyaps tipogràfics com el que els apareixia en un article d'opinió:

...la seua incapacitat atàvica per pronunciar l’”ll”...

A més de posar cometes saxones que s'acumulen a l'apòstrof —apòstrof que tampoc caldria en este cas—, les primeres, que haurien de ser d'obertura, ¡són de tancament! En fi, supose que la «qüestió pràctica» és un eufemisme en lloc de desinterés o de gossera. M'estranya que no hagen topat amb la «qüestió» tan poc «pràctica» d'escriure en valencià.

Vaja, parlant de coses d'edició, de llengua i deixant de banda la gossera, el calendari del mòbil em recorda que hui és l'aniversari de Joan Francesc Mira Casterà. Diu la Viquipèdia^W que en fa huitanta-sis. Moltes cometes, gregues, si n'hi haguera.

Diria que els correctors del llibre El tranvia groc de Joan Francesc Mira Casterà van fer una bona faena, que no degué ser mala de fer, tenint en compte que Mira deu escriure massa bé. Ara bé, van vaciŀlar de tant en tant en els detalls de l'accentuació occidental que diferixen de l'accentuació oriental, a la qual entenc que estan més acostumats i a la qual recorren sense adonar-se'n.

A banda d'això, m'he quedat amb la sensació d'haver vist un film de James Ivory, un d'aquells ambientats a la mateixa època del llibre, que et porten a navegar entre tempestes d'harmonia.

Aguantant la solana i la calor, repasse l'estant de les lectures pendents i trac un poc per llevar-li la pols mentres espera Lettres de Bretagne de Pierre-Jakez Helias. És un llibre en francés que va de «llengua, cultura i civilitzacions bretones». Bé, és eixe treball impossible dels qui intenten salvar una llengua escrivint i parlant en la llengua que se'ls imposa. L'aculturació i la glotofàgia no paren en eixes brosses, en termes més gruixuts que tècnics.

La qüestió és que du a l'inci una cita de Gide:🔗

Ja s'ha dit tot, però com que ningú escolta, sempre hem de tornar a començar.

Eixa seria la idea hui que retrobem l'Anton M. Espadaler en la tele —amb el Grasset— presentant una versió en català actual de la Història de Jacob Xalabín 🔗 en l'editorial Cal Carré, Història del princep Jacob. 🔗

L'avl torna a llançar un bolletí —en torna a dir «butlletí»—, 🔗 esta volta és trimestral, i també t'hi pots subscriure. Ho faig. Ja n'hi han dos d'enguany. Els he de demanar que en facen una versió pdf o que miren el format que li donen per a que la conversió a pdf que pugam fer en línia —o en el mateix ordinador— per a alçar-mos-el mantinga l'estructura i tinga un mínim de qualitat que permeta la lectura.

Dels bolletins que van fer anteriorment, crec que el més elegant i ben fet era el primer, cap al 2011, que es convertia ben bé en un imprés. Després la cosa ja va anar destarotant-se entre els diferents codis de programació i d'edició per al web. I una cosa que no entenc és que l'acadèmia no oferixca un espai d'arxiu on pugues consultar tots els bolletins de la història de la institució. Són eixes coses que s'entenen quan les fas a pèl pel teu cómpter, però que són molt significatives i preocupants quan les fa una institució pública. Ja vorem com acaba esta nova etapa bolletinera.

Hi ha una conspiració editorial que mos ataca la moral. No paren d'editar com si puguérem arribar a llegir encara que fora en diagonal tot el que publiquen. Les diagonals no sempre són possibles ni un bon recurs. I ara mos anuncien l'edició en valencià-català de la Crítica de la raó pura de Kant, que és una d'eixes lectures mítiques que quan eixíem de l'adolescència pensàvem que havíem de fer en algun moment de la vida. No toca encara, perquè la llista d'espera és llarga —el Guerra i pau de Tolstoi espera en l'estanteria—, però almenys li hauré de fer un lloc al costat del Ferrater Mora.

Mentrestant, avancem amb el Pradilla —i deixe Mascotas 2 per a vore Đoković contra el francés Herbert. Són lectures diferents de la vida.

Deixar-se editar és entendre que una petita humiliació pot elevar-te.

Montserrat Dameson, «Edita'm», Núvol, 12.03.2024. 🔗

Abans de la intensitat extrema de La sociedad de la nieve de J. A. Bayona, que et tomba de tos en els primers plans i en les panoràmiques —sense trama de misteri, sense confrontacions testiculars, sense hams emocionals—, he estat unes quantes hores d'intensitat d'edició de codis i enllaços amb els decrets de canvis de denominació dels municipis valencians. 🔗

L'edició anglesa de la noveŀla Sonnenfinsternis d'Arthur Koestler és la traducció que va fer la seua parella d'aleshores, Daphne Hardy: Darkness at Noon (1940). El primer llibre de la trilogia, va ser publicat en anglés, The Gladiators (1938), però la versió original en alemany no va trobar editor i, de postres, es va perdre. És possible que algun dia algú la trobe ves a saber a on, tal com ha passat amb l'original alemany del segon llibre de la trilogia, Sonnenfinsternis, que va ser localitzada el 2015 per l'estudiant de doctoral Matthias Weßel, i que ara s'està utilitzant per a revisar les versions existents fins ara en diversos idiomes.

Amb això, continue sense saber qui va fer la primera versió al francés (l'edició del 1961 de l'editorial Calmann-Lévy no ho diu), però sí que sé que la nova versió francesa és una traducció feta per Oliver Mannoni. A més, d'una banda és una llàstima que no hi haguera cap edició en valencià, però si ara n'estan fent cap, és una sort que la puguen fer de l'original alemany. Això sí, espere que li posen el títol que correspon a l'original alemany, Eclipsi solar o alguna cosa semblant. Com que la que he llegit m'ha agradat, espere poder llegir la nova edició que seguix l'original i, a més, com que he descobert que era una trilogia, pot ser que m'hi anime. Pot ser, entre el zero i l'infinit, certament.

Espere que encara que siga lentament, però sense tardar massa, es vaja fent el balanç dels huit anys botànics al País Valencià, mentres mos refem per a tornar a votar forces polítiques que facen propostes pel progrés constructiu social i econòmic, i per la millora cultural i ambiental del país. Després de l'experiència passada, ara ve la penitència per tot, inclús o més encara per allò que no van arribar a fer.

Una mostra ràpida de balanç relacionada amb l'economia i la cultura la podem llegir en dos comentaris lligats a les editorials valencianes que apareixen en un article de Pol Torres Criado en Núvol. 🔗 La versió de Vicent Baydal (editorial Llibres de la Drassana):

«Encara que durant els vuits anys del [Pacte del] Botànic es podria haver fet molt més pel sector, almenys ha estat una administració que s’ha mostrat a favor de la cultura valenciana». Les dades l’hi donen la raó: durant el 2022, les ajudes a la producció editorial al País Valencià han estat les més quantioses que s’han executat en les últimes dècades, unes subvencions que «són clau per oferir llibres de qualitat i fer créixer el sector i allunyar-lo de la precarietat econòmica i laboral», explica Baydal.

I la versió de Jan Brugueras (editorial Tres i Quatre):

«Ara ens fixem en el nou govern d’extrema dreta, però el problema al País Valencià, i en realitat també al conjunt dels Països Catalans, és de caràcter estructural. El que hi ha encara i el que hi havia també durant el Govern del Botànic és una subordinació lingüistica i cultural davant el castellà i la cultura espanyola. [...] Durant vuit anys de Botànic no hi ha hagut un canvi en el món mediàtic valencià, més aviat al contrari: no s’ha creat un món mediàtic propi i autocentrat valencià, sinó que ha subsistit el que ja hi havia».

Tant el món editorial, com el món relacionat amb la política lingüística —tots els àmbits socials, culturals i econòmics, de fet— haurien de repassar què es va fer i com, i què no es va fer a pesar que era i és necessari. No es tracta de regirar i rescatar els vells dogmes que és possible que foren útils en altres èpoques, sinó de no malbaratar huit anys de pràctica de govern. L'experiència hauria de servir per a fonamentar les polítiques possibles d'un futur... pròxim. Ai.

Avance un poc arreplegant la bibliografia de consulta amb què estic adobant l'edició del Tirant 🔗 que he penjat en un bloc. La utilitat d'esta faena que em pose no és elaborar una bibliografia —ja n'hi han—, sinó fer que estiga enllaçada en els punts rellevants del text de Martorell i mirar d'enllaçar-la també en la xarxa, que sempre serà una faena de matalafer, perquè els barcos tenen la xarxa hui està peixcant per ací i demà per allà, sense trellat ni seguida.

Per exemple, ara que hi ha canvi polític en la Generalitat valenciana estic segur que desapareixeran pàgines i documents que eren útils i necessaris per a l'ús ciutadà democràtic, transparent i pràctic. Eixe ús l'haurien de poder fer amb traçabilitat, estabilitat i confiant que la informació i els recursos disponibles no apareixeran i desapareixeran de la xarxa d'acord amb els humors i les arbitrarietats de polítics o funcionaris de torn.

Com que la meua previsió és que passarà com no hauria de passar —ja està passant: ara mateix envien missatges suposadament administratius des d'adreces que no responen—, estic despenjant de la xarxa els documents que em sembla que més nosa els faran als polítics i càrrecs que entren ara. Per cert, nota marginal sobre mals hàbits funcionarials: alguns documents que tenien penjats tirats de braç, com ara documents pdf que ocupaven 60 megues, després de descarregar-los els he reduït en un 95% ¡de mitjana! Com a punys els tenen alguns.

Intente la conversió d'un document html al format pdf. Però no es pot fer una conversió automàtica, si vols que el resultat mantinga alguna de les gràcies de l'edició que tens en un full css. La primera conversió xupla d'eixes plantilles css, però quan alces el document en format html amb el Libre Office (modalitat «writer/web»), els estils de la plantilla s'inserixen en la capçalera del document. Per tant, les modificacions de format que li vullgues donar les pots aplicar en eixa capçalera.

No funcionen totes igual. Per exemple, en el nivell h1 sí que em deixa utilitzar en la capçalera la propietat «page-break-before: right;», però si es tracta del nivell h2, l'he de consignar en cada aparició d'eixe nivell al llarg del text (una substitució automàtica fa el fet). Hi ha altres detalls que no entenc, com ara que els espais entre paràgrafs s'han de fixar amb l'editor de text del Libre Office i no com a estil en la capçalera (no els ha aplicat quan ho he fet). I aixina, combinant una cosa i l'altra, al final faig la conversió amb el Libre Office i m'ix un pdf que posar les notes a peu de pàgina automàticament i que manté els marcadors corresponents als nivells h1 i h2, tal com li havia demanat.

Entre conversions i conversions, passe pel súper. El xicon de la caixa, jovenet, confon el «huitanta-huit» amb el «noranta-huit». Bé, s'ho agarra amb simpatia i com a pràctica. Comenta en castellà: «Amb el valencià que vaig donar en quart d'eso». La pràctica, li dic. Em respon «gràcies» i «adeu». Eixes conversions no mos han eixit massa bé durant huit anys, tal com exposava Feliu Ventura en el Planta Baixa de hui (cap al minut 34:22). 🔗 Però ha avisat que la base és consistent. Espere que tingam un bon full d'estils per al que s'acosta.

El tercer refrany que localitze em permet fer una modificació en l'edició del Tirant:

Car en tal punt stich com lo treballat mariner que[,] fallint-li aquell port a hon sperança de repòs presumia.

Efectivament, li lleve eixa coma que apareix marcada en l'exemple entre els claudàtors. Em sembla que a l'oració de relatiu li falta algun element, però trobe que la coma despista i no resol la redacció, aixina que li la lleve —al cap i a la fi, l'original no en duia, que eixes convencions són cosa de l'escriptura moderna.

A més, després de pegar-li unes quantes voltes, trobe que la manera més simple de marcar els refranys del Tirant serà usant el selector «hover» de l'html —codi css, de fet—: quan passe el ratolí per damunt el text del refrany es posa en negreta i apareix una bufeta —de l'element «title»— que indica que això és una parèmia, refrany, proverbi, dita, sentència... (El diccionari fa distincions que no indiquen que parèmia siga un terme genèric).

Anem enriquint. «No dona qui ha, mas qui u ha acostumat.»

M'escriu la meua corresponent en línia de l'enciclopèdia i em resol el dubte que s'havia generat sobre el nom de la ciutat egípcia: Xarm al-Xaykh. Jo aclarixc un cap i, a l'altre cap editorial, posen al dia l'escriptura d'eixe topònim ens les poques entrades on apareix. Si tot va com sol anar, supose que la setmana que ve rebré la sentència de la secció filològica de l'iec i entenc que hauria de concloure en el mateix sentit.

A pesar de l'astènia que convida a deixar-se dur per la gossera, arreplegue i edite alguns articles sobre el Tirant lo Blanch. El meu projecte estrafolari d'edició en línia documentada 🔗 continua en marxa. Això sí, amb calma, al pas de la tortuga que apareix retratà en el segell de la casa. 🔗

Hauria de comprovar-ho millor, tot i que he pegat una mirà en algun cas a l'atzar —capítol III—, però diria que en la nova edició de La fabricanta de Dolors Monserdà (1904), 🔗 acabà de traure enguany, han comés una errada en la revisió ortogràfica deixant-se dur per una d'eixes generalitzacions que pretenen simplificar les regles ortogràfiques i que acabem induint a error: «el "que" precedit de preposició du accent». I es queden més amples que llargs.

El cas és que el «que» precedit de preposició s'accentua si és el pronom relatiu: «la pensió a què tenia dret». Però el cas és que hi ha la conjunció «que», que pot anar precedida de preposició per diversos motius, com ara que no vullgam fer caure la preposició: «em preocupa la idea de que arribe massa prompte», manteniment de la preposició que la normativa actual pretén evitar; però també hi ha el cas de la conjunció final composta «per a que», que en l'edició de 1904 apareixia com a «pera que», seguint la convenció d'aquell moment que fea escriure aglutinades les preposicions per i a: «pera».

En canvi, en l'edició actual han aplicat una versió del raonament memorístic que pretén la simplificació de la regla ortogràfica, ja que han escrit sempre «per a què» quan es tracta d'esta conjunció, tot i que sí que han escrit correctament sense accent la conjunció en altres casos de contacte de preposició i conjunció (lo desig de que), que mantenen sense aplicar la caiguda per fidelitat a l'original.

Eixe detallet i algun altre són interessants des del punt de vista lingüístic. Com a noveŀla, es pot llegir, és entretinguda, amb una redacció àgil, tot i que té un to de sainet regenerador que no embafa. A més, reflectix curiositats culturals i socials de l'època sense entrar massa a fons en algunes qüestions —com ara les desigualtats socials i les reivindicacions laborals— que s'insinuen de passada o que es remunten apeŀlant a la moralitat de l'esforç i el sacrifici. Acaba bé, vaja.

Anava a triar un llibre de ficció per a llegir en algun moment, però he sentit que l'autora havia utilitzat la cursiva per a separar les dos veus de la noveŀla i m'he esmussat. Hi ha un cert costum en algunes editorials i autors de recórrer a la cursiva per a eixa funció, però diria que deu ser perquè ells no lligen els llibres que publiquen, perquè supose que si els hagueren de llegir, no ho farien. Ho deuen mirar de llunt, com a efecte estètic sobre la plana, el contrast amb la redona, l'efecte d'aigua embravida que corre cap al final de la pàgina... Bé, tot el que tu vullgues mirant-ho com si fora una taca de lletres, però ¡posa't a llegir-ho!, voràs que això és una tortura per als ulls i per a l'enteniment.

La cursiva servix per a destacar alguns elements. algunes paraules, algunes lletres, perquè trenca precisament la lectura còmoda i provoca una fixació, una forma diferent que cal desxifrar, «arredonir» amb la pausa dels ulls i del pensament. Una paraula, un títol, un subtítol, uns pocs elements que convé destacar, bé, però escriure tot el text en cursiva és anar contra el sentit i la utilitat de la cursiva.

Si cal destacar dos veus en una narració hi ha molts altres procediments, tan embolicats o simples com vullgues, però de lectura inteŀligible, llegibles: pots variar el tipus de lletra, la grandària, la disposició dels capítols, els paràgrafs... I més que n'hi deuen haver —com ara utilitzar les cometes— que no siguen un atemptat contra la narració i la lectura.

M'he decantat per una altra noveŀla on també són dos veus: parlen en capítols alterns. Tan simple com això. Ah, quant a la qualitat literària o l'interés, la cursiva impedirà que m'entere de com de bona era l'altra, però hi ha tant per llegir i tan bo, que preferixc no patir per la tipografia.

Avance un poc més en l'edició del Tirant lo Blanch 🔗 en el format per a la xarxa de Wordpress. Regirant un poc la xarxa trobe una edició del 2019 (amb el text de Cervantes Virtual), editada amb el Latex 🔗 per Joan Quintana, 🔗 que mirava de fer pràctiques d'edició amb eixe programa. La cosa li ha eixit prou bé, tot i que li falta aplicar les revisions d'edició que es veu que la transcripció de Cervantes no incorpora. En el seu bloc, Joan Quintana ja explica que el seu interés és un altre, però ha deixat una bona mostra de les possibilitats d'edició amb Latex.

Canviant d'àmbit, per no perdre punt i per anar embolicant-me sempre en massa coses, localitze un fum d'articles interessants sobre llengua i societat en la revista peruana, precisament, Lengua y Sociedad. 🔗 A pesar de la tranquiŀlitat estiuenca, no m'ho acabaré, està clar. Ni encara que em jubilara ara mateix.

I per aportar alguna coseta més, faig una fitxa sobre el verb fronterejar, que té ara mateix una accepció antiga ('fer frontera'), una actual en el camp del comerç ('avançar els productes a primera línia en l'estant') i una que espere que siga futura, per estar a la moda musical i argòtica, 'faronejar'. 🔗 Es veu que ara frontegen més que fanfarronegen. En fi, fem versions: «vostres bravures són tantes que les orelles tinch cançades», diríem.

La solució final —per ara— ha segut agarrar el Wordpress que tinc instaŀlat en les fdt, 🔗 llevar-li l'arxiu «wp-config.php», penjar-ho en l'espai per al nou bloc —on ja he creat una base de dades buida— i activar la instaŀlació. Oli en un llum. El text del Tirant lo Blanch està disponible ara també en un espai creat amb el Wordpress. 🔗

La idea que continue tenint al cap dels anys —després d'estar penjant versions en un altre lloc 🔗 més rígid per a estes coses— és enriquir l'edició amb notes emergents que es poden consultar durant la lectura, i també amb anotacions de contingut que es podran consultar en els apunts del bloc.

Si no em disperse massa —que sol passar que sí—, espere traure un poc de trellat de tots estos embolics informàtics i estilístics. De moment, he aprés a posar un color de fons amb una opacitat rebaixada, cosa que ja és un detall de mèrit per a mi. No crec que canvi el Hipwords per un altre tema, però sí que hauré de mirar les adaptacions per a millorar l'aspecte i la llegibilitat. La imatge de la capçalera supose que anirà canviant, però no ho tinc clar encara. En tot cas, amb paciència i una canya, espere «que lo cavaller sia clar en sos fets».