A més de la banda de l'empastre habitual que perviu des de temps immemorials en les costures de la burocràcia de l'administració pública, la cosa es complica si són llicenciats en dret amb pretensions de pensar-se «juristes». Quan topes amb persones educades en eixa tradició, et trobes que allà on pots llegir que una classificació d'un lloc de treball depén de la responsabilitat, la dificultat tècnica, el volum de treball, la penositat..., ells no tan sols interpreten s'ha de fer de manera que, sobre el paper, els números els queden més homogenis i agradables a la vista, sinó que abans d'escriure la decisió de quatre línies posaran vint pàgines d'antecedents i motivacions sense cap relació ni parentiu amb la decisió que pensen adoptar, però aixina faran creure a qui pretén llegir-ho que s'hauria d'enfrontar a la història del dret des de la taules de la llei... I tot per provar d'entendre per què classifiquen un lloc de treball en el 16 o en el 20 del complement que siga.

I no s'hi val a atendre cap atre sindicat que no siga el vertical.

Els trens van en retard, hi ha vaga de maquinistes, que s'apeguen a roda de les protestes d'hivern. Molts llauradors trauen el tractors sense saber massa bé si els estan enganyant contínuament amb la dependència dels pesticides, tal com exposa Michelangelo La Spina en «El negoci del pesticida etern» (Diari La Veu, 09.02.2024). 🔗 És una faena de contacte solidari i conversa honesta:

Els investigadors no ens podem quedar només al laboratori, en la conferència de control biològic a Alemanya o en el simpòsium de Phytoma patrocinat per 20 empreses de productes químics, hem de parlar amb els agricultors i on siga, hem d’anar al camp amb ells i parlar-los en el seu idioma.

La reforma s'ha de fer de baix cap amunt, tenint en compte que sol ser habitual que qui arriba amunt ja no vol reformar res.

Cap al migdia, després d'haver rodat un poc, m'enrecorde que he d'anar a votar en les eleccions sindicals de les Corts. No hi ha ningú votant, òmplic el sobre amb la papereta de l'stas-Intersindical Valenciana i pegue a fugir: em toca tornar demà de matí, aixina que no cal allargar-ho més hui. El resultat és molt repartit, amb la qual cosa pot ser un Consell de Personal entretingut amb pactes i debat en l'òrgan. Vorem si hi ha més que mirades de tarús allà dins.

Takse no coneix l'expressió «de tarús». És cosa de la Valldigna i un poc més enllà per la Safor, aixina que faig una fitxa on arreplegue la poca informació que trobe escrita en la xarxa. Això em servix per a descobrir el cantant amb arrels saforenques Lluís Vicent Banyuls Ferrando, 🔗, que per algun motiu em recorda un dels meus cantants de capçalera, Julio Bustamante 🔗. Em ve també un record de joventut: això de «mirar de tarús» ho dia la Peneka, que tenia una banda sonora molt lligada al Luis Eduardo Aute. Bé, que no s'ofenga ningú, són les meues associacions d'idees.

Estan pegant-li voltes al verb abolir i a la paraula abolició com si foren miraculoses i com si, de manera efectiva i eficient, duent a terme eixes accions simbòliques i aplicant-les sobre les activitats humanes que mos desagraden, ja han desaparegut els problemes tocats per la vareta màgica d'eixes paraules.

Ara es tracta d'abolir la prostitució. ¿I realment s'ho creuen? Fa temps que es va abolir l'esclavitud, però per sort, al cap dels anys que eixa mesura no tinguera cap efecte sobre la realitat, després de revolucions, violències i molts morts, es van «regular» les relacions laborals. I en això estem encara amb sindicats i empresaris mirant els matisos entre faena i esclavisme. Perquè l'esclavitud continua existint, però com a delicte que cometen els esclavistes, no els esclavitzats —espere que s'entenga aixina.

D'acord, doncs, aboliu-ho, però reguleu-ho també, per si de cas la prostitució canvia de nom o esdevé anònima, però continua necessitant que es protegixquen els drets dels qui es veuen obligats a treballar... I a prostituir-se, per desagradable o indigna que mos semble eixa «activitat» sense nom en la llista oficial de professions, no ho serà tant si poden acudir al dret, i no tan sols a la marginació. I un altre dia provarem a abolir la discriminació lingüística, ¿oi?

Per fi he sabut quina i de qui era eixa cançó que m'entusiasmava quan la sentia: Bad guy de Billie Eilish. La primera volta que la vaig sentir va ser com a tema musical d'un gran gag del Polònia del febrer del 2020, 🔗 però no vaig saber de qui era la cançó. Fins ara. Té eixa «tonaeta» (un synthesizer riff diu la Wikipedia) 🔗 que m'hipnotitza 🔗 no sé per què. Però això sol passar, com quan senc els teclats de Ray Manzarek 🔗 en les cançons dels Doors. 🔗

Amb això desconnecte del matí i les coses laborals que haurem d'anar tractant d'ara en avant, 🔗 no tant perquè tinga interés d'assegurar-me una situació millor, sinó pel fet que l'administració no està complint els seus deures amb les normativa europea, amb la reducció de l'abús de temporalitat i, a més, com quasi sempre, pretén —amb la coŀlaboració dels nous sindicats verticals governamentals— carregar les conseqüències i la càrrega en els treballadors afectats per l'abús de temporalitat. Bad guys.

Divendres passat vaig reclamar de nou (a través de la secció sindical de l'stas) la implantació del teletreball en les Corts Valencianes. Des del mes d'abril que els polítics i els qui gestionen la institució van aprovar que farien alguna cosa, estem altra volta immersos en una situació padèmica greu, no han regulat res i en lloc d'implantar el teletreball insistixen en la utilització d'una mesura de seguretat sanitària menys eficaç com és el presencialisme innecessari amb mascareta.

El cas és que hi ha molts llocs de treball que hem estat fent i podem continuar fent exactament la mateixa faena des de casa, i aixina estalviaríem desplaçaments, contaminació, ús de mascaretes i gels alcohòlics, però per algun motiu que barreja la imprudència i el sadisme, mos obliguen a estar presents en el despatx amb la mascareta posada. No vullc donar idees, però és un poc com si mos feren formar abraçats a tots els treballadors i treballadores en el pati abans d'entrar a treballar: seria alhora una imprudència sanitària i a més no aportaria res a la faena. Doncs, això.

En fi, si no fora per eixos absurds que es generen al voltant de les organitzacions administratives humanes, mos haguérem perdut un bon grapat d'obres creatives de tot tipus, com ara El procés de Franz Kafka, el film Plácido de Berlanga o la sèrie The Office de Greg Daniels, les que em venen al cap ara. Si pense un poc més, incloc L'acusació de Bandi, Bananas o Zelig de Woody Allen, Being There de Jerzy Kosinski... No he trobat cap compendi en xarxa sobre el tema. Algú l'hauria de fer, i no cal que siga un funcionari de les Corts.

No he despenjat el calendari del despatx. La setmana que ve no, l'altra, que segurament tornaré a fer presentisme. El vaig ratllar per a recordar què havia passat durant unes setmanes. Em pensava que s'acabaria prompte. Ara ja fa mesos, hem canviat d'any, i encara.

En lloc de posar-me a dir el nom de la ministra Calviño en va, tal com em convida a fer un apunt de la Intersindical Valenciana sobre la taula general de la funció pública (en diuen «mesa» segurament com deuen dir «mesita de nit» o per esnobisme), a última hora de les meues hores reflexives m'arriba el debat que han tingut en l'aoetic i que mos comunica August Bover en «Cribatge i cribar», i em despenge amb les consideracions habituals:

M'ha semblat molt atractiu i interessant llegir el debat que mos heu facilitat. Entenc que qualsevol de les opcions hauria de ser possible.

En tot cas, si estem acceptant que hi haurà pronúncies diferents, convindria no fomentar la contradicció entre la forma escrita i la pronúncia. Eixa és una de les irregularitats més inconvenients que mos oferix la normativa massa sovint i no sempre amb justificacions clares.

Haurem arribat, per tant, a acceptar la duplicitat de grafies: «cribratge» i «cribatge» («cribrar» i «cribar»). Una duplicitat no seria cap novetat i evitaria crear la sensació que en valencià tot són errors i complicacions sense justificació (llevat la de facilitar els embarbussaments). Evitaria això d'anar dient una cosa i escrivint-ne una altra, i seguiríem la justificació exposada per l'IEC en la seua gramàtica.

Per altra part, si pensem que la forma «cribratge» existix des dels anys huitanta o noranta del segle passat (crec), diria que ja hem fet tard per a pensar que no hem patit una pèrdua, tenint en compte que podíem haver creat «garbellatge» (com ha fet el GEMET) o haver ampliat «garbellada» (o innovacions paregudes a partir del vocabulari usual disponible), en lloc de tirar pel camí del «cultisme» i l'«etimologisme». Supose que hauríem d'haver pensat en el sedàs, el cernedor o el garbell, i no en cap «cribra» (ni «criba») que es suposa que no teníem.

Els mitjans direu què utilitzeu i la resta anirem darrere. Al capdavall, aixina és difonen i consoliden els canvis i permanències lingüístics. I quan en castellà decidixquen dir una altra cosa, en tornarem a parlar, ja que eixe és encara un factor ben determinant. Sort n'hem tingut del castellà «triaje», ¿oi?, que mos ha permés mantindre la «tria».

Els sindicats van com van, sobretot el meu, l'stas, que tinc la sensació que, davant la falta de mitjans i a pesar del duopoli del «règim» (ugt-ccoo), sobreviu amb molt de voluntarisme persistent. A pesar d'eixe duopoli, al cap i a la fi, la força i la responsabilitat l'han d'afavorir les institucions, però l'han de posar els treballadors i treballadores, que generalment hem rebut una cultura de temor, resignació i obediència que desincentiven i desanimen de l'activitat reivindicativa sindical. Es promouen, en canvi, la baralla de bar, el conflicte personal, la discussió estèril. A pesar de tot, anem fent.

I un exemple és un missatge de la cgt que m'arriba hui (acompanyat de l'enllaç a una notícia), que exposa males pràctiques del capitalisme elèctric —amb la connivència administrativa— i proposa la participació ciutadana per a salvar un bocinet de la natura: les aus del nostre cel pandèmic. Esperem que el vídeo tinga ressò i que pugam salvar no tan sols aus de rapinnya sinó totes les que topen amb eixe símbol contradictori de benestar i destrucció que són les torres elèctriques. Podríem anar fent també per una postpandèmia més saludable ambientalment.

Molts divendres me s'acumula la faena a última hora. Hui hi havia documents urgents, una assemblea, el dinar de Takse, la fitxa que estava fent sobre nyas, documentar una proposta per al dnv... Sort que l'assemblea ha segut tranquiŀla i ha confirmat que no cal que mos empastrem en rituals sindicals perquè només són cerimònies on les forces polítiques que dirigixen les Corts (començant per Compromís i acabant pels socialistes) no tenen cap previsió d'una possible millora de gestió administrativa, parlamentària i com a poder democràtic de la institució. Per tant, que no faran més que copiar el que s'aprove en altres llocs i organitzar la institució de cap per avall o de gairó, segons les ocurrències d'un lletrat o altre. (Per cert, la broma del dia és que en la nova organització del parlament valencià el lletrat major —un home, és clar— esdevindrà «lletrat suprem»...)

Teníem possibilitats de millores en conciliació, classificació de llocs, organització i ampliació de serveis a disposició transparent i democràtica dels parlamentaris, carrera professional sense discriminacions indegudes, reducció del paternalisme i dels xantatges emocionals... No res, la cosa de treballar des de fora dels cercles de negociació és que mos negaran el pa i la sal igual, però no perdrem el temps en reunions estèrils i fraus negociadors.

Espere que no mos afecte la paranoia i que el canvi del color de les carpetes internes —de groc han passat a sépia, m'han dit— no siga cosa d'alliberar els presos polítics o del dret a decidir. Perquè, vaja, ací no volem res d'això. ¡Que decidixquen uns altres! O ¡que els tanquen a tots!

M'arriba un apunt del sindicat Intersindical i, vaja, no me l'he pogut llegir, però he vist que, a pesar del que els he estat diguent, continuen referint-se a la «taula» de negociació com a «mesa», cosa que és del tot innecessària i que no du enlloc més que a complir l'hàbit de menysprear el valencià general. Els escric, per vore si fan un pensament:

Vos agraïxc la faena i l'esforç per dur avant les reivindicacions laborals més justes i beneficioses per als treballadors i treballadores. És una llàstima ben trista i lamentable que les forces soi-disant progressistes siguen laboralment tan sectàries i incompetents pel que fa als interessos generals.

Dit això, no sé com n'han dit els gestors de l'administració, però vos recorde que en valencià hauria de ser «taula general de negociació» (i no «mesa»). Estic segur que considerareu que el valencià té encara un cert valor com a llengua (a més de ser pròpia i oficial) i, si no és necessari, no hauria de consistir en un calc sistemàtic del castellà. Moltes gràcies.

No m'ha eixit res de millor, a pesar que he anat a córrer per a aclarir algunes idees: 07:07 + 06:54. Ha fet bon dia pel riu.

Els jóvens d'arreu han descobert l'emergència climàtica. Per sort, perquè els adults que els han precedit fins ara encara estan treballant pel creiximent infinit i la «creació» de riquesa.

De totes formes, com que no han cremat gomàtics ni contenidors, tal com acostumen a fer els seus predecessors en les reivindicacions socials i laborals, és possible que vullguen aigualir la importància del seu missatge i la seua preocupació. Espere que tampoc hagen encés bengales ni traques. La coherència i el medi ambient ho necessiten. El capitalisme no tant. No gens.

Es suposa que estem preocupats de la degradació ambiental, però continuem viatjant en avió i no pareix que els governs vullguen «abocar» tants diners per al transport elèctric com n'aboquen en subvencions en les indústries contaminants, segons la recerca feta per Greenpeace (2018).

Es suposa que els funcionaris de l'administració pública han de promoure la coŀlaboració, l'eficàcia, la igualtat, l'equitat, la sostenibilitat en la seua faena... Sí, és suposar un pèl massa, a la vista de les decisions que observe que solen adoptar els funcionaris amb capacitat de decisió en els àmbits laborals. Llegint un article de Fernando Vallespín («Tiempo de excelencia entre los pensadores», El País, 28.07.2019) sobre la república de Weimar hi ha una frase que em suggerix una explicació a la situació amb què em trobe en les Corts —més encara després d'una reunió entre sindicats i els funcionaris representants de la institució en les negociacions—:

Tot el que va passar després es correspon amb els grans temors que ja havia manifestat [Max Weber], la dificultat per convertir l'«estat de funcionaris» prusià en un verdader estat modern.

Ací no es tractaria de l'«estat» sinó de la «Cort» dels funcionaris. El resultat de la desídia, el desinterés i la rebaixa de la independència i importància de la institució parlamentària (el suposat «poder» legislatiu) és que hi ha qui no perd mai l'ocasió de recrear un classisme funcional o econòmic entre els treballadors públics que de tant en tant em recorda la sèrie aquella Upstairs, downstairs. I els polítics, a dalt, mirant sense vore que haurien de treballar per tindre una administració parlamentària més professional i capacitada que submissa i desaprofitada.

Ahir vaig canviar la bateria de l'aixeta del bany. No recorde quants anys fa que la vam posar. Sort que la que tenia de recanvi indicava «best before 2025». Contra el que és habitual en esta casa, tenia encara marge de temps per davant. Ara cal que m'enrecorde d'encomanar-ne una altra cap al 2020, perquè això de les aixetes electròniques va molt bé, però segur que encara aniria millor si la bateria no s'acabara tant de colp i anara avisant. El dia que et quedes sense aigua en l'aixeta del vàter descobrixes com és d'útil eixa aixeta. Una cosa com quan tens un malet en el menovell, que pareix que no el gastes per a res, però resulta que tots els colps van a parar allí.

Ara vorem si en això de l'activitat sindical de les Corts s'esdevé una cosa semblant i tot el que semblava inútil i carregós mo se fa imprescindible en la nova etapa, en què actuarem a peu d'obra, fora de l'òrgan de representació. Com en el cas de l'aixeta, tenim uns quant anys per davant per a encomanar bateries. Si més no, per a recarregar-les.

Em desprenc finalment hui d'una càrrega quadriennal: hui hem fet les eleccions sindicals en les Corts. Segur que n'arreplegue alguna altra, ara que estic deixant arrere el constipat de la setmana passada. Els membres que hem compost la secció de l'stas hem de tornar a traçar les línies de la nostra activitat reivindicativa i fins i tot de la nostra presència en la tasca reivindicativa laboral i professional de la institució. Això sí, ara intentarem fer-ho al marge de les pressions i vaivens orgànics que implicaven la participació en el Consell de Personal, un òrgan de participació concebut per mantindre'l en la dependència d'un consens estèril i per a que no puga anar més enllà d'una influència manipulable.

«No els diré res, no vullc problemes, que ja saps com són d'animals i com es posen quan els dius que haurien de corregir algun error. Preferixc evitar-me eixos maldecaps»... Una mostra del sindicalisme formal dels «bencaiguts» d'una institució que hauria de facilitar i fomentar la democràcia, com ara les Corts valencianes.

Una foguera en la plaça pública «sempre» és senyal d'una festa. ¿Què s'hi crema? No ho preguntes.

Comenten en el documental Apocalypse les paraules de Nina Poglazova sobre les mentires de Stalin que tots aplaudien encara que sabien que eren mentires i que Stalin sabia que ells ho sabien, però que continuava dient-les perquè aplaudien... El món feliç, ¿oi?

Per l'escala de les Corts estava comentant amb una companya una decisió de la mesa —dictada rutinàriament per la secretaria general— que es pot llegir de la mateixa manera que les paraules d'Stalin: d'acord amb l'article tal de la norma qual que diu que això no és possible, resolem que és possible i que ja està fet. No dic jo que, realment, no fóra possible, perquè les normes estan sotmeses a altres normes i interpretacions, però caldria haver deixat clar que la Mesa de les Corts decidix d'acord amb una norma que ho permet i no d'acord amb una que no ho permet. Ai, eixe món es veu que no seria tan feliç per als qui se'n riuen tant que es pixen.

En eixe moment entra a l'escala la cap que decidix si plou o fa sol traguent, com Augusto, el personatge de Niebla, la mà al carrer, tot i que, contràriament al personatge de la noveŀla, amb la ferma decisió de mantindre la possessió atmosfèrica de la institució. Hola i adéu, perquè la seua mirada augusta em recorda que l'oratge no està sotmés a la fiscalització sindical. En valenciana prosa, pixa i diu que sua. La cosa hauria de ser, si més no, evitar aplaudir-ho.

Mos reunim els quatre que formem el nucli persistent de la secció sindical i optem per fer sindicalisme des de fora del Consell de Personal. No sabem si és una bona iniciativa. Es suposava que l'òrgan de representació dels treballadors en les Corts hauria de ser una via d'atenció de les necessitats laborals i professionals dels treballadors de la institució. Però tal com està regulat, és un òrgan folklòric sense presència en la taula negociadora, taula que és on es firmen les coses. Per tant, el Consell de Personal de les Corts és, ara mateix, un mer filtre per al retard i la dilució de les iniciatives sindicals.

Eixa situació és coneguda en la política parlamentària, on és un tòpic recurrent que quan hi ha interés per amagar o evitar un problema, es crea una comissió de treball, d'estudi, d'investigació o com es vullga dir. La cosa és poder fingir preocupació i atenció mentres es llança el tema al racó dels procediments parlamentaris. En això trobem que s'ha convertit el Consell de Personal de les Corts, en una «comissió» per a adormir les reivindicacions i amagar la reivindicació dels problemes. Al capdavall, les denúncies laborals que fem no es solen atendre i els gestors de l'administració de la cambra no s'acaloren gens per la posició del Consell de Personal.

En fi, vist el resultat d'estos últims quatre anys, preferim reprendre forces i reivindicar realment, sense entrebancs ni dilucions, començant per demanar la presència en la taula negociadora del ple del Consell de Personal. Mentrestant, No cal empedrar el camí de més frustracions: els pactes i acords de la taula negociadora faran el fet.