Enguany, en el passeig que hem fet per algunes falles, hem trobat a faltar que les idees conformaren elaboracions complexes, coherents i incitadores. Encara es fa la crítica necessària dels errores terribles que la societat consent que es practiquen amb l'excusa del sistema capitalista, es manté en els temes el reflex de les temors i les mancances de les actuacions i les propostes polítiques. Però no hem vist cap proposta que assenyale les vies alternatives que hauríem d'analitzar i d'anar incorporant als hàbits de cada dia i a les exigències polítiques.

Mos cenyim a les bones intencions, als bonegons i denúncies. I a la ració d'humor que convé mantindre. Però mos falta pensar com preferim que vagen reduint-se les desigualtats econòmiques, laborals i socials, com s'han de recapatar i gestionar els imposts per a mantindre i millorar els servicis públics, com cal exigir mitjans de transport eficients, com hem de regular l'ocupació que aporte beneficis econòmics, professionals, socials i mediambientals, com hem de refer i implantar el dret a l'habitatge i limitar l'especulació amb els béns comunitaris com l'aire, l'aigua, la terra, la sanitat, l'educació...

¿O es que mos ho volem vendre a canvi d'una bona ració de prejuís i mentires? ¿No ho hem provat ja massa voltes? ¿De veritat que ho tornarem a provar? ¿Per què no, oi? Hi ha qui pensa que els mals records només són documentals conspiranoics. La làpida del germà de la Maixa —Mr. Nobody contra Putin— ^W fa goig de vore.

Sona «Indiana» de Lester Young 🔗 i sense saber com notes que estàs clavat dins d'un film de Woody Allen. I ja vas fent amb un ritme.

En el film The debt, 🔗 el suposat ginecòleg que han segrestat, en realitat, Dieter Vogel (Jeper Christensen), assassí nazi de Birkenau, li amolla en alemany a l'agent del Mossad que l'està afaitant amb una navaixa vora el coll (Jessica Chastain):

Ah, és cert, ho havia oblidat, els jueus no heu sabut mai matar, només sabeu morir.

Entre lectures, per alleujar l'estrés de la faena, mire un de tants films que enaltixen la justícia que porten a terme els jueus que perseguixen antics nazis. I em demane si encara puc idolatrar ficcionalment els valors representats pels agents secrets i l'estat d'Israel.

Els àrabs i els musulmans d'Àfrica i Àsia ja sabem com solen eixir retratats en els films americans i europeus: representats amb estereotips negatius, en general. Però es suposa que hem aprés a tindre un filtre psicològic i polític preparat per a distingir la ciutadania i els règims que han de patir en els nostres països veïns del sud i l'est.

Ara una suposada democràcia s'ha convertit en un estat racista que ara assassina la població palestina... ¿Com ha acabat aixina aquella justícia que mos venen als films? Coses de les ideologies i la corrupció política. Podem sentir polítics espanyols catòlics o cristians que exposen idees racistes, nacionalistes i xenòfobes. Hauríem de repassar les nostres notes històriques, que uns antics «espanyols» van expulsar jueus i moriscs.

Este cap de setmana un dels cactus ha tret encara una flor més. Esplèndida, radiant. No mos l'esperàvem perquè ja ha passat la calitja, que pareix que siga el temps que inspira la floració. I la poca pluja que va caure fa uns dies, ha fet que els fillols hagen alçat els cabets com si estigueren presentant-se al patí abans d'entrar a escola.

Parlant d'escola i flors inesperades, la part dels anys trenta del film El mestre que va prometre el mar, 🔗 encara que un poc postissa en l'ambientació i massa esquemàtica i previsible en els caràcters dels personatges, és convincent i et fa traure la llagrimeta amb bones actuacions. En canvi, la part moderna queda eixuta i prou inconsistent. Sobrava, no calia, però forma part de la planta, com les punxes del cactus, que a Takse li agraden i a mi em sobren. La natura humana i fílmica és aixina.

Les obres d'art també poden fer ois, poden ser desagradables, insuportables, aberrants... Això és el que m'ha passat pel cap llegint l'article «Vesprades de soledat» de Joan Garí (Diari La Veu del País Valencià, 24.06.2025) 🔗. He deixat un comentari per mostrar la meua perplexitat per haver d'assumir que les obres mestres poden ser, com dia aquell —Walter Benjamin, reinterpretat per mi per a l'ocasió—, 🔗 obres de la barbàrie, perquè som uns i atres alhora:

Tampoc no vaig ser capaç de vore Cannibal Holocaust 🔗 de Ruggero Deodato (1980) quan era jovenet, per molt que m'atraguera la publicitada realitat dels fets filmats, cosa que jo em vaig creure, però que per sort era fals. Llàstima que no fora una obra mestra de la cinematografia.

En tot cas, espere que no estiguen pensant en fer cap «obra mestra» cinematogràfica amb atrocitats «humanes», això que en diuen «snuff films». Encara que també és possible que s'haja fet i jo no l'haja vista.

Passen per Arte el film mexicà Días de otoño de Roberto Gavaldón (1963), 🎬 que diu que està basat en el relat Frustration de B. Traven.

La peŀlícula —un melodrama propi d'una telenovel·la— s'acaba de manera ambigua, i el cas és que mire qui era B. Traven i pareix que eixe pseudònim obri la porta a un joc d'espills entelats paregut al retrat entelat que mostra el film. Per l'estanteria no veig que entre els llibres heretats no n'hi haja cap de B. Traven. I en la Wikipedia el relat de les seues peripècies és una noveŀla d'aventures.

Un article de Jan-Christoph Hauschild (2012) 🔗 aclarix un poc prou el panorama relacionat amb la personalitat d'Otto Feige i pseudònims, però no abandonem les possibilitats de viure més vides dins d'una vida resseguint les possibilitats que oferixen Kaspar Hauser, Charles Sealsfield, Patrick Süskind i altres personatge involuntaris que han passat a la història.

Tal dia com hui, pareix el dia indicat per a anar a parar a estos personatges en busca de persones que podem fer renàixer de les cendres de les ficcions falleres, literàries, polítiques… Com els contes de ta uela que està de visita a ca la filla un matí que no vas a escola i t'alces esperant un nou «la gallinita o el cigronito» repetit fins a l'extenuació sempre igual i sempre diferent, com la falla que acaba en cendres.

Hem tornat a vore el film El nom de la rosa (1986) de Jean-Jacques Annaud. 🔗 Hi ha un moment en què Guillem de Baskerville li diu al seu deixeble Adso de Melk alguna cosa aixina com que si contradius un inquisidor t'acusaran d'heretgia... Ara no recorde per què, passant per ací i per allà arribe a l'article de la Viquipèdia sobre Francesc Ferrer i Guàrdia 🔗, on expliquen que va ser condemnat i afusellat després d'una farsa judicial... Mire pel balcó, pense en la faena, un poc diries que aixina van les coses encara. Hem millorat, ací es va abolir la pena de mort. Julian Assange 🔗 podrà sobreviure a la inquisició americana.

Em ressona el cap pensant allò de la història que no es repetix però que rima. 📖

Hi ha alguna cosa en la música del film Ben-Hur (1959) ^W de William Wyler —composta per Miklós Rózsa— 🔊 de que m'emociona quasi com eixa aulor que he sentit inesperadament per algun carrer de Valéncia i que em retornava a l'escola infantil parisenca de quan era menut.

Per a aüssar el moc mentres el «fliümissil» fa efecte, el film francés Les miserables de Ladj Ly 🔗, que també servix per a sensibilitzar les orelles amb algun dels registres del francés barrejat pels orígens diversos i la convivència en els barris maltractats en les democràcies afectades per la (des)regulació capitalista.

Abans de la intensitat extrema de La sociedad de la nieve de J. A. Bayona, que et tomba de tos en els primers plans i en les panoràmiques —sense trama de misteri, sense confrontacions testiculars, sense hams emocionals—, he estat unes quantes hores d'intensitat d'edició de codis i enllaços amb els decrets de canvis de denominació dels municipis valencians. 🔗

Fan Missing de Costa-Gravras en la tele. Em sembla que vaig anar al cine a vore-la. En continua semblant que hi ha un poc d'acartonament en les escenes que haurien de ser més crues i colpidores. Passats els anys i sabent el que sabem d'aquells anys, la realitat de la indecència política és tan vomitiva que pareix pamfletària.

Després de vore el film Jeanne Dielman, 23, quai du Commerce, 1080 Bruxelles cada una de les activitats més o menys rituals o repetides —i repetitives— que faig cada dia a casa em recorden i em fan sentir el tedi vital que transmetia la vida de Jeanne Dielman, sobretot el tercer dia —la història s'alalrga durant tres dies—. Les meues passes ressonant en el silenci del matí fosc, el so dels plats i els coberts, la cullereta removent el café, el ganivet que talla la poma... Deu ser per això que és considerada una obra mestra, perquè t'agarra en la teranyina de la quotidianitat i la banalitat.

La narració transcorre sense tensió ni intriga, tot és rutinari i trist, fins al tercer dia, en què pareix que l'ànim, la gestualitat rutinària i les inèrcies van destarotant-se. Els ulls de la maare, perduts en el buit, anuncien un ensopiment i un trencament, una escapada que sembla impossible, un remat brutal i senzill alhora, que s'intuïx possible i alhora excessiu, però la vida és sovint aixina, absurda i exagerada, tant en els sotmetiments com en les revoltes.

Es suposa que és una obra mestra del cinema: Jeanne Dielman, 23, quai du Commerce, 1080 Bruxelles 🔗 i deu ser per això que la tenen en Filmin.cat (versió original, subtítols en valencià). Mos la posem pensant en vore-la amb la boca oberta, que és el que cal fer davant les obres mestres. Mos la dosifiquem en tres dies, perquè són més de tres hores sense més acció que l'activitat casolana d'una dona i el seu fill a Brusseŀles als anys setanta.

Amb molt bona predisposició puc admetre que és una narració fílmica, inclús que és una obra mestra d'algun gènere cinematogràfic. Però m'inquieta pensar que m'estic forçant a trobar algun plaer o alguna satisfacció inteŀlectual mirant a través de l'objectiu de la càmara una representació que pretén que no representa, que pareix transmetre la idea que estem fent un exercici d'observació, que esquadrinyem què fan una mare i el seu fill a casa durant tres dies de la seua quotidianitat. I que hi trobem valors estètics i narratius.

Hi ha un guió i hi ha una direcció que decidix què mostra i què amaga. M'agrada mirar fotos antigues, vore filmacions velles de la vida quotidiana, i el film té eixe atractiu, si et decidixes a esperar la immersió mental en eixa ficció sense alicients espectaculars, sense emocions ensucrades o alterades per l'adrenalina de la sorpresa o l'atracció literària.

Són coses que possiblement s'han d'haver fet, que supose que servixen per a aprendre on estan els límits narratius de les ficcions que mos captiven la imaginació, que mos fan esclatar les emocions. Es tracta de fer la prova de passar el temps sentint-lo en eixa part molsosa —o florida— que deixem en la fosca del dia a dia i que se'n va sense deixar rastre, generalment. Llevat que afecte les estructures, fílmiques o quotidianes.

La música del film The covenant de Guy Ritchie (2023) 🔗 fa que em quede mirant-la. El paisatge és una barreja de llocs entre Alacant, la Vila Joiosa, Elx, Saix, Xixona... Es suposa que hem de pensar que és Afganistan, supose que alguna retirà li deu tindre, com ara la calor que fa i acabarà fent per ací. 🔗

En el resum, tenim l'«americanada» èpica i bèl·lica de quasi sempre, ben resolta pels actors i amb un desenllaç previsible de traca amb filmació a càmera lenta quan es suposa que ha d'arribar una mala fi per als nostres personatges. En tot cas, toca, esta volta l'afgà que conduïa el camió en què fugien els protagonistes només és ferit: els soldats arriben a temps i el salven també. En estes pel·lícules sol passar que fan que muiga. És un punt a favor per a que no siga tot tan maniqueu.

La part central de la història són els «treballs herculis» de l'intèrpret afgà per les muntanyes mirant de salvar l'americà ferit. Simple, resumit i ben contat, sense diàlegs ni massa romanços. Això sí, els favors s'han de tornar: acaben injectant-mos la dosi d'heroïcitat individualista patriotera del pare de família americà que tot ho pot amb diners i napalm públic pagat «entre tots» però contat com si ho pagara ell a soles. La maganxa habitual: mos fan patir pels seus diners, però ho paguem entre tots, no tan sols perquè ho roden pel sud valencià, sinó perquè el sistema en què vivim també transferix els diners no tan sols cap a Madrid, sinó cap a eixe més allà americà, melic encara de l'extracció econòmica. I no cal dir tot el que s'estalvien de contar d'Afganistan.

Hi ha dies per a tot, però tinc quimera que passar de Jules Michelet 🔗 a Guy Ritchie no deu ser cap gran bac.

En el doblatge de L'informe Pelicà (film d'Alan J. Pakula, 1993) 🔗 canvien coses respecte al que es diu, cosa normal en els doblatges. Hi ha un detallet que m'ha cridat l'atenció: allà on diun «pit bull» en anglés, en la versió doblada van dir «dòberman». Dos tipus de gossos ben diferents físicament, però que servien per a qualificar una persona de la mateixa manera, amb la diferència que em sona que en aquells anys noranta, els pit bulls no eren massa comuns per ací. De fet, encara no han entrat en el dnv, on sí que apareix dòberman. 🔗

A banda d'això, un gran film que hauria de tindre versions posades al dia cada cert temps per a explicar la sequera actual, el projecte Castor, 🔗 i inclús la desaparició de la mar d'Aral o la paradoxa de plorar pel medi ambient i pretendre salvar-lo i salvar també la salut de tots mentres amplien ports i aeroports per a omplir-los d'avions i creuers turístics. Pensant en la contaminació, no cal posar al dia la peŀlícula: és preferible entendre-la i interpretar-la com millor convinga en cada època. ¿Van salvar els pelicans en el film? És possible, però al centre de València no hi ha quasi teuladins. Ni rates penaes, ni.

Deu ser l'hivern, o este hivern. De matí em venen al cap tres o quatre coses sobre les quals puc anar barrinant. Però mentres van passant les traduccions i les correccions, me se van pansint les idees. Després de dinar ja quasi que només tinc ulls per al pandero —que dia ma mare— i algun còmic, si les iŀlustracions són grans, aixina que només em queda esperit per a elaboracions més o menys mecàniques, com ara fitxar els dos llibres que han entrat en la biblioteca dels perllegir, millorar l'edició de la Viquipèdia o revisar alguna fitxa antiga que puga posar al dia sense massa recerca.

Abans de caure he acabat de vore Kill Two Bravo de Paul Katis (2016), 🔗 que tenia un 7,1 en imdb, una puntuació encertada. El film té una trama cruel, tensa, simple i absurda alhora, com eixa guerra, és a dir, qualsevol situació que s'haja de resoldre amb armes i violència. (Llàstima que no tenia la versió original en anglés disponible).

Ah, toca pujar a posar la cafetera al foc. El café de Takse.

Tensió, pressió, contenció i ràbia. Una calma quasi mística i la calma abans de la tempesta. Un crim d'egoisme i enveges. Per fi hem tornat a entrar en un cine. Fea anys. Hem vist As bestas de Rodrigo Sorogoyen del Amo. Volíem vore Alcarràs de Carla Simón i Pipó, però pareix que ja no la fan enlloc. Tornem per la plaça de la Reina, topem amb els ucraïnesos que tornen d'una concentració contra la invasió russa. Tensió, pressió, contenció i ràbia gens cinematogràfiques. Crims de guerra, oligarquia i dictadura a la Rússia de Putin.

Contrast de textures amb espectadora glamurosa.