Mos colpix el documental del Sense Ficció sobre Gisèle Pélicot i la submissió química. La combine amb un film típic de «pinyau-pinyau» que reduïx els valors de la vida a l'individualisme contra la massa irraccional enemiga alienígena que cal destruir. I aixina és possible que anem entenent de què va tot, en versió reduïda, amb dosis homeopàtiques.
Les dones, pel simple fet de ser-ho, no som ni més bones ni més empàtiques ni menys bel·licoses ni necessàriament pacifistes. Com els homes, som individualment diverses i no responem a cap essència innata.
Najat El Hachmi, «Si manessin les dones», 🔗
El 95 % del feminicidis en Mèxic són perpetrats per persones conegudes de les víctimes.
Metges Sense Fronteres, Memoria 2022.
Em reserve un article que m'enllaça Takse sobre un possible llegat de Carme Junyent —que va faltar diumenge passat— en forma de deu punts molt rellevants per a l'ús del valencià-català que apareix en el diari Ara (04.09.2023) 🔗, perquè lligc un article sobre l'experiència docent i literària compartida per J. M. Codina Tobias amb Toni Sala, segons l'article del primer «Professor Toni Sala, que ens ho podria repetir?» (Núvol, 04.09.2023) 🔗. No és que aspire ara a la docència, però l'educació es suposa que és la base sobre la que s'aguanta la resta —bona o roín—, A més, és una font de coneiximent de la natura humana i d'anècdotes sobre els xiquets i els grans.
Llegint l'article apareix un enllaç a un manifest 🔗 del Coŀlectiu Pere Quart, que defén «la literatura catalana a les aules». La iniciativa és contra el Decret 171/2022 del govern català. El manifest no és molt llarg i conté unes quantes crítiques al departament d'educació i al decret. Però hi ha un detall que no deixa d'inquietar-me en un col·lectiu que ha tingut temps per a pensar-se les coses: hi ha una llista oberta d'escriptors i escriptores que representen una mostra d'«una llista de clàssics de la literatura catalana dels segles XX i XXI per a la matèria de modalitat de literatura catalana que inclogui poesia, narrativa, teatre i prosa no ficcional d’arreu dels Països Catalans». Sense entrar en més anàlisis per territoris, estils o varietats dialectals, hi ha un factor que s'haguera pogut equilibrar sense cap problema, però les rutines poc educatives inclinen de manera sexista:
N'hagueren pogut deixar vint a cada banda, com un senyal i una incitació sobre el camí docent que convindria fer quant al sexisme social i literari. Però no, ni en una llista de mostra.
Per a passar del masclisme a la xenofòbia no cal travessar cap frontera natural, municipal o estatal, ni tan sols una frontera mental: es tracta de la mateixa finalitat amb objectius diferents. Per això és fàcil d'entendre que el problema de Luis Rubiales amb el masclisme i el problema del Partit Popular i Vox valencians amb el castellanisme destructor són el mateix: patixen una barreja d'educació antidemocràtica, de complex de superioritat, de prejuís classistes, de ressentiments oportunistes, tot en graus variables, però ben adobats amb les tècniques dels assetjadors sexuals o emocionals. Convindria mirar què els va passar quan eren menudets, seguint el tòpic atribuït a Freud, no tant per compadir-los, sinó per entendre'ls.
Els instints psicològics o biològics, incloent-hi l'instint polític, són elements de la nostra evolució humana i, per tant, mos condicionen per a ser com són. L'educació i la socialització que rebem faran la resta, que això siga positiu o negatiu per a l'individu i per als grups —per a la societat, en general— Des de menudets, aprenem imitant. 🔗 Per tant, si sentim un discurs d'un masclista o d'un castellanista excloent, podem pensar que sempre hi ha gent per a tot i que ja s'ho trobarà, que té faena per davant per a aprendre. Però si sentim les expressions de grups de persones organitzats aplaudint el masclisme o la imposició excloent de l'espanyol, hem de pensar que l'educació i les normes socials no estan tan bé com voldríem. Cosa que ja sabem.
Aixina que, el treball ha de ser conjunt i global, i no hauria de ser acceptable que hi haguera entitats feministes que militaren en la glotofàgia, o no hauria de poder ser que la lluita contra l'emergència climàtica, la destrucció de les praderies de posidònies, la contaminació de l'aigua i de l'aire pretenga fer-se continuant amb l'incrementa del turisme en avió, ampliant els ports per a rebre més creuers turístics o barcos amb productes que contaminen o que importen aliments que destruïxen l'entorn d'altres països, incrementant el regadiu on no hi ha l'aigua que cal, construint depuradores que desaprofiten l'aigua, omplint els camps de pesticides... Mentrestant es paraŀlitzen o s'impedixen els projectes que aporten millores al medi ambient, a la salut, a la cultura, i a la democràcia.
Són actituds apreses, no és la natura. A la natura li té igual. La humanitat hauria de millorar els seus somnis i aprendre'n.
Vegent alguns trossos de la retransmissió dels mundials d'atletisme de Budapest tinc l'ocasió de sentir de nou el terme castellà machada per a qualificar l'actuació d'una atleta. Eixa paraula és un d'eixos termes que va apareguent i desapareguent del vocabulari dels periodistes esportius castellans. De fet, trobe que més que modes, patixen passes —per no dir-ne pandèmies verbal—. De tant en tant hi ha la passa d'«estar en la pomada», la d'«otro dia en la oficina», altres voltes és una altre expressió més o menys ocurrent o absurda, com ara «hora menos en Canarias»... No seguixc massa els esports, ni en castellà ni en valencià, i segur que m'estic perdent moltes més perles lèxiques i ideològiques. Com que es tractava de la televisió pública espanyola, m'he decidit a enviar-los un comentari sobre la qüestió:
El DRAE 🔗 considera que el substantiu «machada» significa 'acción valiente', però altres diccionaris (el Gran diccionario del español actual, el Diccionario del español actual o el diccionari de María Moliner) aclarixen el significat i els matisos complets de la paraula: acció pròpia d'un mascle. L'associació amb la paraula «macho» és molt transparent, tot i que la RAE evite esta relació amb una definició neutra.
La retransmissió dels mundials d'atletisme de Budapest em sembla de gran qualitat. Per això em va sorprendre que un dels locutors utilitzara el substantiu «machada» durant la narració dels 35 quilòmetres marxa en referència al mèrit d'una atleta, Cristina Montesinos.
El terme «machada» és poc usual actualment en les retransmissions esportives en castellà, per això xoca encara més que s'utilitze en referència a les dones esportistes. Este ús connota el mèrit de l'esportista en relació amb un nivell propi del mascle.
Crec que seria preferible que no s'utilitzara este terme en les informacions esportives. De fet, no es fa servir en altres àmbits informatius quan es comenta una «acció valenta» (cosa que evidencia la insuficiència de la definició del DRAE).
Estic convençut que el comentarista ha fet servir el terme per inèrcia. Segur que, amb una informació més àmplia sobre el valor d'esta paraula, preferirà evitar este terme sexista i masclista.
Evidentment, a banda del comentari sobre el lèxic sexista, els escric en valencià, a vore com responen, si és que ho fan. L'aŀlofòbia, la xenofòbia, la discriminació lingüística, el masclisme, el sexisme, són variants del mateix tema, encara que massa voltes mos oferixen la informació tan parceŀlada que s'esborren les implicacions i les incongruències. Un amic meu periodista, Vicent Mifsud Estruch, té molta habilitat per a fer-les vore: 🔗
El neonazi que va atacar amb un artefacte incendiari la seu de Múrcia d’un dels partits que governa Espanya està en casa per decisió judicial llegint com un jutge imputa per terrorisme 13 persones per les sospites que hipotèticament pogueren fer algun explosiu per atacar algú.
Per cert, en valencià, una matxada no ha adquirit l'accepció masclista, però sí les altres que té en castellà: 🔗
matxada
1. f. RAM. Conjunt de bèsties mulars i cavallines.
2. f. Dita o acció faltada de bon sentit, feta per estupidesa o per a impressionar.
Amb uns mitjans suficients i apanyats en valencià, el masclisme —esportiu o recreatiu— també donaria bons comentaris i titulars. I quin goig seria poder replicar i esmenar-los.
Ahir dubtava jo sobre si era delicte l'abús labial amb què el president de la federació espanyola de fubtol Luis Rubiales va forçar una besà als morros de la futbolista Jennifer Hermoso —agafant el cap de la jugadora amb les mans—. La qüestió és que encara que no siga cap delicte amb conseqüències penals —a més, comés a Austràlia, busca qui t'ha pegat...—, eixe gest forma part d'una gestualitat sexista i agressiva, ja que el mateix Rubiales va fer ostentació gestual dels genitals durant el campionat. Això és llibertat d'expressió, per bròfega, absurda o desagradable que siga.
Però no tot el que és legal es convertix en acceptable o admissible. Ben al contrari, els codis de conducta mos obliguen des que som menudets, i són codis de comportament que s'establixen per a arribar o mantindre's en els càrrecs de moltes institucions. I no cal afegir més rotllo a la qüestió, ja que Takse m'ho ha aclarit immediatament: si en lloc d'un home haguera segut una dona i s'haguera alçat la samarreta per a ensenyar les mamelles —amb sostenidors o sense, un gest típic en celebracions, reivindicacions o protestes— estic «quasi» segur que no hi hauria polèmica i que ja l'haurien destituïda. Trobe que el càrrec li hauria volat immediatament i no hauria arribat a poder-li pegar cap morrejà a cap jugadora. Ni un beset al trofeu.
Botant ací i allà per la xarxa valenciana, inicialment per trobar material sociolingüístic i de política lingüística relatiu a les dos legislatures passades del Botànic, i després per vore què ha escrit qui siga dels noms més recurrents sobre qualsevol tema que els puga interessar, tope amb el web País Valencià, Segle XXI 🔗, que té una bona llista de col·laboradors (140):
Pau Alabajos, Manuel Alcaraz, Joan del Alcázar, Xavier Aliaga, Vicent Alonso, Ferran Archilés, Carles Arnal, Doro Balaguer, Enric Balaguer, Marc Baldó, Josep Lluís Barona, Carles Barquero Genovés, Francesc Bayarri, Vicent Baydal, Adolf Beltran, Josep V. Boira, Emèrit Bono, Joan Borja, Dídac Botella, Francesc de P. Burguera, Núria Cadenes, Francesc Calafat, Guillem Calaforra, Neus Campillo, Pau Caparrós, Juli Capilla, Joan Carles Carbonell, Sebastià Carratalà, Rafael Castelló, Agustí Cerdà, Alfons Cervera, Javier Cid, Santi Cortés, Josepa Cucó, Antoni Defez, Francesc Devesa, Carles Dolç, Martí Domínguez, Vicent J. Escartí, Maria Josep Escrivà, Francesc Esteve, Francesc Felipe, Carmel Ferragut, Adelaida Ferre, Enric Ferrer Solivares, Vicent Flor, Gerard Fullana, Vicent Galiana, Ernest Garcia, Gabriel Garcia Frasquet, Rubén Garrido, Amanda Gascó, Emili Gascó, Andreu Ginés, Xavier Ginés, Joan Carles Girbés, Diego Gómez, Neus Gómez Palao, Víctor Gómez Labrado, Josep Lluís Gómez-Mompart, Marc Granell, Tobies Grimaltos, Josep Guia, Sal·lus Herrero, Xavier Hervàs, Joan Iborra, Manuel S. Jardí, Ramon Lapiedra, Víctor Maceda, Maria Josep Martínez, Vicent Martínez, Laia Mas, Lluís Messeguer, Francesc Miralles, Joan Francesc Mira, David Miró, Pasqual Mollà, Toni Mollà, Anna Moner, Ignasi Mora, Àngels Moreno, Vicent Moreno, Carles Mulet, Jordi Muñoz, Elena Navarro, Enric Navarro, Sandra Obiol, Vicent Olaso, Anna Oliver, Vicent Olmos, Josep Palàcios, Vicent Partal, Juli Peretó, Jaume Pérez Montaner, Francesc Pérez Moragon, Laura Peris, Marc Peris, Ricard Peris, Josep Piera, Vicent Pitarch, Anaclet Pons, Antoni Prats, Àlex Raga, Miquel Ramos, Joan Ribó, Antoni Rico, Faust Ripoll, Isabel Robles, Mateu Rodrigo, Joan Romero, Aquil·les Rubio, Antoni Rubio, Pedro Ruiz Torres, Vicent Salvador, Hèctor Sanjuan, Biel Sansano, Xavi Sarrià, Jordi Sebastià, Xavier Serra, Rosa Serrano, Rosa Solbes, Vicent Soler, Josep Sorribes, Ferran Suay, Violeta Tena, Pau Tobar, Vicent Torrent, Nathalie Torres, Ricard Camil Torres, Vicent Usó, Josep Vall, Isabel Vallet, Salvador Vendrell, Feliu Ventura, Francesc Viadel, Francesc Vila, Jordi Vila, Josep Villarroya, Moisès Vizcaíno, Rafa Xambó
Si vos heu fixat en les negretes que he posat és perquè han fet la funció tipogràfica que han de fer, destacar. El codi html per a marcar-ho en el navegador és <b>, abreviatura de la paraula anglesa bold que té diversos significats relacionats amb l'atreviment, la intrepidesa, la prominència, etcètera. 🔗 En són 20, de 140 (sense comptar els sis coordinadors: Antoni Furió, Ferran Garcia-Oliver, Juli Capilla, Guillem Chismol, Gustau Muñoz, Pau Viciano: sense cap negreta), les dones que apareixen com a col·laboradores d'esta publicació, no arriben a ser el 15 % del total.
La publicació està oberta a més coŀlaboracions, aixina que la nònima pot anar canviant. De moment, en ple segle xxi en este País Valencià —i deixe de banda les eleccions passades, encara que són un símptoma preocupant— anem bollint i rebollint la mateixa sopa sexista.
Com que no m'havia enterat de res, em demanava —i li demanava a Takse— quines declaracions o opinions li retreen a Najat El Hachmi diversos «coŀlectius» com ara l'Observatori Contra l'Homofòbia, Unitat Contra el Feixisme i Racisme o la Plataforma Trans Estatal 🔗 i no he pogut aclarir res, perquè sempre són «diuen que va dir», «diuen que va manifestar », «diuen que opina», etcètera. Després de llegir l'article d'Isaias Fanlo 🔗 —que fins ara no sabia qui era—, he pogut llegir un article d'El Hachmi, «Preguntes sobre la llei trans» 🔗 que pareix que té relació amb tota la polèmica que li han volgut crear a l'escriptora.
Tal com diu Fanlo, «el problema no és fer-se preguntes, com fa Nachat El Hachmi, sinó pensar què hi ha darrere d’aquestes preguntes». Em sembla que darrere de les preguntes d'El Hachmi hi ha els seus dubtes i trobe que és bo que els expose en forma de preguntes i no en forma de conclusions i sentències condemnatòries o recriminatòries. El problema cultural i social complex que lliga el racisme, el masclisme, el classisme, el capitalisme d'amiguets i les oligarquies, els dogmes i les religions no es pot ventilar amb una llei que pretén pal·liar unes conseqüències però que no resoldrà els problemes de la societat.
Em sap mal haver-ho de llegir i de sentir, però trobe que un dels comentaris que ixen en l'Ara s'acostaria prou a encertar la paradoxa en què també acaben molts ideòlegs que acaben sent el contrapunt «als intolerants, contraris a la llibertat ideològica i d'expressió»... Es massa comú trobar que el pretés contrapunt intenta ressonar amb la intensitat i la qualitat del punt.
Els diputats i diputades de les Corts Valencianes —i diversos funcionaris— s'han tornat a concentrar este matí a la porta de l'edifici:
LES CORTS CONTRA LA VIOLENCIA MASCLISTA
Hi havia la llegenda que escrivint en majúscula no calia posar accents. A més, aixina, com que el valencià és un castellà llevant-li els accents, tenim un cap de paraules —«cap» en el sentit de 'macedònia' (que encara no apareix en el dnv—, i això anima els de l'embolica que fa fort.
Podríem pensar que no ho han fet a dretes, que seria un xiste 🔗 fàcil, però el cas és que «a dretes» vol dir «ben fet» en el Tresor del valencià meridional mentre que segons el diccionari d'Espinal vol dir «a posta». De totes formes, ni una cosa ni l'altra, poc que pancartisme, i encara gràcies si no reculem o mos quedem a la vora, com s'ha fet tota la vida —com fa en esta primera ocasió la nova presidenta del parlament valencià.
Com a proposta per a eixir d'un «no, no no» que té poc recorregut, en lloc de d'estar en contra de la violència masclista hauríem d'estar ja a favor de la pau feminista. La «defensa» pressuposa que acceptem estar rebent violències. El capitalisme neoliberal promou la depredació, la violència utilitària, els dogmes que resolen les discrepàncies, el silenci davant la victòria de les majories. Rebutgem-ho oferint discrepància i controvèrsia ferma i pacífica. És complex, cal aprendre, però sembla més necessari, efectiu i útil. Els «hòmens» no naixen ensenyats. Les dones, tampoc.
Vaig marcant la distribució de les persones i personatges —o personatges tots— que apareixen en les lectures que vaig fent últimament —i a voltes també de la distribució d'autors de la bibliografia dels treballs més acadèmics—. Supose que és una faena que algú deu estar fent més seriosament i sistemàticament. Jo només afigc un poc de faena innecessària al plaer i l'aprenentatge de llegir, m'ha agarrat eixa neura, no tot ha de ser marcar errades gramaticals, normatives, de picatge o incoherències en l'elecció estilística o entre la ideologia que es mostra i la posada en el full.
Seria molt ingenu pensar que només cal adonar-se del problema. Em sembla que ho sabem massa i que mos n'hem adonat moltes voltes en diversos àmbits, n'hem parlat, però hi ha molta resistència a l'hora de tindre en compte i mirar de corregir-ho. O a voltes no sabem com fer-ho, atés que la societat encara està funciona aixina i les càrregues que arrossega el sexe femení no desapareixen perquè els òbrigues un badallet a algunes dones per a que puguen participar en més activitats de la vida social. Immediatament eixa gràcia els podria traure un ull, ja que segur que es convertiria en una nova càrrega sense descàrrega de res del que porten darrere.
He repasssat hui el recompte del llibre Espill d'insolències de Toni Mollà: 321 hòmens i 23 dones. Són els anys noranta del segle passat, probablement són coses que portava el temps, i que porta encara, tal com vam vore ahir en el cas de la revista Saó. A més, veig que les meues lectures d'enguany també patixen un biaix de predomini dels hòmens. Els temps no han canviat tant: per ara, compte 22 hòmens i 5 dones.
Enllaçant amb el silenci mediàtic sobre l'esport practicat per les dones —i tampoc caldria que mos pegaren la vara també tal com fan amb l'esport homínid mascle—, també convindria que els mitjans feren un pensament en relació amb les informacions que donen relacionades amb dones. Diria que la major part són «victimitzacions», a pesar que sembla que pretenguen servir també de denúncia dels maltractaments i crims derivats de discriminació masclista, cosa del costum social.
Per casualitat o per decisió conscient no sé per quin motiu, els informatius d'À Punt 🔗 —i ara no entraré en si parlen aixina o allina— diria que són presentats generalment per dones, cosa que va acompanyada per bona cosa de reporteres de la quotidianitat que fan cròniques —algunes molt encertades en la qualitat de la locució general i periodística— pels carrers del país. I això trobe que deu ser ben rellevant en este sentit.
De totes formes, el camí és llarg i ple de revoltes. Òbric la revista Saó i m'ixen les proporcions següents d'hòmens/dones:
Quant als qui han elaborat els continguts d'este mes: 25/1. Amb la distribució de coŀlaboradors que tenen, era difícil que donara un resultat més equilibrat. Uf, en l'espai «El mes en 10 tuits» tenen un petit «detall» i mantenen una representació per sexes més equilibrada: 5/3. Si fora pensable, partit a partit, revista a revista, com si ho tingueren previst, podrien mantindre eixa inèrcia sortosa.
Mos quedem molt parats quan John Carlin i Sergi Pàmies —sobretot el primer— es queden molt en fora de joc, després d'haver estat solemnitzant i fantasiejant en el programam Col·lapse sobre la relació d'ells dos —hòmens que foren xiquets— amb el futbol. De colp entren dos convidades que sembla que no s'esperaven, Danae Boronat 🔗 i Tania Tapia, que aportaven la seua versió dels fets i de les fantasies frustrades que les dones havien hagut de viure.
És cosa de vore, 🔗 perquè els disgust de Carlin arribà al punt de tergiversar les paraules de Quique Peinado que van mostrar en un tall explicatiu sobre la política i el futbol relacionat amb un llibre seu. A més el va menysprear d'una manera que pareixia irritada.
El cas és que ni Carlin ni Pàmies pareixia que saberen com lamentar la discriminació tradicional i «gens evident» per a ells —pel que semblava— de les dones en este àmbit, tant si es tracta de practicar l'esport com si es tracta de formar part de la part emocional dels somnis d'infantesa, ni com acceptar que ells també havien vixcut immersos en eixa invisibilització social, esportiva i mediàtica de l'impossibles, possible i ara real i actual futbol femení. I esperem que algun dia mixt, com demanava algú hui, que Alèxia Putellas 🔗 jugara amb el Barça dels xics. Hauria d'estar passant ja.
Una sorpresa agradable dels jocs europeus que vam vore esta setmana passada va ser que en les competicions de marxa les distàncies per a hòmens i dones eren les mateixes: 35 i 20 quilòmetres. Va ser agradable i va ser una sorpresa que va durar poc, perquè després tornem a vore els destrellats de sempre, que els comentaristes de la televisió encara no són capaços d'entendre ni d'explicar, per ara. Algú va demanar per què els hòmens corrient 110 metres tanques, mentres que les dones en corrien 100. El xic no es va traure la pasta dels dits, va començar a raonar no sé què de la morfologia, però va tirar per l'anècdota i va explicar l'origen històric de les dos competicions, que una venia d'Anglaterra i l'altra de França.
Segurament la diferència té un fonament clau que me s'escapa, però actualment, «en ple segle xxi» —podríem dir posant-hi prosopopeia—, em sembla possible entendre que si no tan sols es fan competicions separades per sexes, sinó que es mantenen regles, distàncies, altures i pesos diferents per motius de sexe, és que estan mantenint la lògica patriarcal contra la igualtat de les dones.
Com a mostra eloqüent tenim que han introduït una competició de salts des d'una plataforma. Les dones han de botar des de 20 metres. ¡Els hòmens des de 27! ¿Eixa és la distància que satisfà el masclisme? Segons la Wikipedia, 🔗 habitualment les competicions permeten uns ventalls d'altures: de 22 a 27 metres per a hòmens i de 18 a 23 per a dones. Vaja, es veu que el 23 era un punt d'interseccció massa igualitari.
Les dones han d'entrar amb els peus per davant a l'aigua, i els hòmens... també. Torbe que és una posició «equidistant» poc sexista que deu voler blanquejar un poc el tema. Xe, ¡els codonys per davant, home!
Una derivada del problema de la contaminació ambiental i ideològica: si decidixes que el mundial de futbol masculí es pot organitzar al Qatar, has d'estar disposat a fingir i simular tantes coses vergonyoses i cíniques, que el dia que te les posen davant dels morros, com va fer Lise Klaveness fa unes hores 🔗, és impossible que pugues respondre res que no sone estúpid o malintencionat.
Tal com fan els acudits, hòmens dirigents del món del futbol decidint sobre condicions laborals i drets humans, ¿què podia eixir malament? El mundial, és clar. A pesar de les justificacions paternalistes que pretenen embolicar els fets i les dades amb simpatia i escalf emotiu —¡ai, Guardiola ambaixador del mundial de Qatar! 🔗
«Una de trenta-dos» persones eren dones, entre els personatges estudiats pel llibre Les grands penseurs du langage, tal com vaig comentar divendres passat. 🔗 N'hi havia una que va meréixer l'antenció. Hui en coneixem una altra. La dona de l'actor americà Will Smith 🔗 deu ser un personatge que mereix que l'actor agredixca un còmic —Chris Rock— 🔗 que fa una broma de mal gust i indecent sobre la malaltia d'eixa actriu, Jada Pinkett. 🔗 Es veu que s'hi val agredir els qui fan acudits bromes de mal gust o que mos ofenen. ¡Ai, si ho haguérem sabut abans! Els acudits sobre lletjos, coixos, botijosos, calbs, torts, mancos, dislèxics i qualsevol malaltia o problema que done joc per a l'acudit contra les víctimes, els pobres, els nostres veïns, els gitanos, els moros, els «subnormals», les dones... Ei, llevat de la de Will Smith.
Si ho haguérem sabut abans —no sé si Empar Moliner fea un acudit o ho justificava realment en el Tot es Mou 🔗 de hui, encara que ho puguérem aclarir amb una galtada, no s'hi val— els podríem haver pegat un passó a tots els humoristes que aprofitaven la seua posició per a burlar-se i degradar els qui patixen les injustícies i els prejuís socials. S'haguera acabat la broma, ¿no? ¡Doncs, no!, perquè la suposada gràcia que feen era precisament eixa, el fet de degradar i victimitzar els dèbils, crear i unflar prejuís, estigmatitzar per l'aspecte o pel nivell econòmic, per la condició sexual, etc.
En fi, mos podem ofendre amb acudits que fan gràcia. Si no tenen gràcia, una galtada; si en tenen, seria un agreujant i, per tant, ¿quina és l'agressió que ho compensarà i salvarà l'honor masclista o milhòmens?
La setmana del dia 8 de març, el reivindicatiu Dia de la Dona, no acabe de vore com exposar la relació ideològica o ètica entre el feminisme i el masclisme pensant en la mobilització obligatòria dels hòmens entre díhuit i xixanta anys per a defendre's de l'atac de l'exèrcit rus de Vladímir Putin. 🔗
Les dones, allà on faça falta, també les refugiades o exiliades, han de formar part de la lluita coŀlectiva per a defendre vida dels ciutadans del país agredit per l'assetjador rus. La lluita per defendre i reforçar la democràcia. L'intent de pensar-ho em deixa un solatge de tristesa. No es pot véncer «l'enemic» sense la participació de les dones.
L'home que parla de l'home fa art; la dona que parla de la dona, artesania.
Maria Callís Cabrera, «En totes les parts m'ascla», Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou.
Mira, la cosa és aixina: viure una vida de lluita iŀlustrada és una cosa grandiosa, un privilegi. La vida de ma mare i de moltes altres va ser vixcuda en quietud: en silenci, en aquiescència, sense educació, sense agitació. Per això la majoria de les dones es sentien miserables, perquè no hi havia manera d'expressar el que sentien, el que vivien. Ara tenim la sort de participar a la gran lluita. Tenim sort de viure vides sacsejades. Tu també tens sort.
Vivian Gornick, entrevista de María Sánchez Díez, El País, SModa, desembre 2021.
