Cap llibre no pot existir per ell mateix; sempre es troba en una relació de suport i de dependència en esguard dels altres; és un punt en una trama.
Michel Foucault, «Resposta al cercle d'epistemologia», L'ordre del discurs i altres escrits, segons la traducció de Pompeu Casanovas.
No ho podem evitar, passejar i passar per alguna llibreria. Tot el temps del món no seria prou. Que si Boule de suif de Maupassant en edició del 1904 o els dos volums de L'aperitiu de Sagarra en edició del 1964. Mos regalen punts de lectura que deixem dins dels volums esperant tornar-los a vore algun dia, Evocarem els anys que hauran passat d'estanteria en llibreria en cases diferents, arreplegant pols i olors de vainilla, de canyella. Tots contents i jo també, recorda el rètol del cantó de vore el mercat de Mossén Sorell.
Acabe el Papers de sociolingüística de Lluís Vicent Aracil Boned i, tal com explica ara en la ràdio Borja Barragué —entrevistat per Aimar Bretos en la Cadena ser— en algun moment es van condensar totes les confusions entre causes i conseqüències, entre objectius i mitjans, entre idolatrar i reflexionar...
Tinc la sensació que em van exposar un ídol: davant la revelació salvífica i amb uns quants catecismes per a resar seguint el dogma, molts dels qui pretenen «salvar la llengua» van oblidar que, en primer lloc, s'ha d'alliberar els parlants, que són els qui fan la llengua.
Tinc quimera que, si l'han llegit, una relectura d'este llibre reorientaria algunes professions de fe. O les entossudiria, ves a saber. A vo com ho aclarix Calaforra. 🔗
No sé com deu ser realment la prosa de Vasco Pratolini, perquè només he llegit Metello en la versió traduïda per Maria Aurèlia Capmany. Com que suposadament és una de les grans obres de l'autor i, vaja, no m'ha acabat de xocar quant a la redacció, tant pel llenguatge escollit com pel ritme, l'estructura de les oracions, els entrebancs sintàctics i semàntics, doncs, pense que deu ser cosa de la traducció, que ja té uns quants anys —com jo, vaja. No m'estranyaria que llegir la versió original transmeta unes sensacions ben diferents de les que he tingut en molts passatges de l'obra: una expressió sense equilibri que no em deixava entrar del tot en el text.
Més avant, quan acabe Les misérables de Victor Hugo, voré si continue amb Lo scialo, 🔗 que és la següent de la trilogia Un storia italiana. ¡O m'espere a vore la minisèrie!
Encara no he acabat de fitxar uns llibres comprats el 27 de desembre. Em falta un opuscle de Lo Rap Penat. Hui he fitxat els dos llibrots que estic utilitzant de faristol per a la lectura. Si em passe tot lo sant dia a la cadira de matí i al sofà la resta del dia, supose que convé que lligga dret: de matí, pose el llibre sobre el banc de la cuina; de vesprà, sobre una carpeta i dos llibres que tinc damunt de la taula ocupant el poc espai que sempre acabe deixant que desaparega entre les andròmines i les urgències. I mentre lligc, vaig estirant les cames, com si viatjara pels camins impresos.
Inclús sense programar, aquella vellea que mos acaçava proverbialment, tal com vam apendre quan érem menuts, ara s'ha convertit en una malesa pitjor: l'obsolescència quotidiana. Li canvie la pila al rellonge Lip dels anys xixanta de mon pare, però no reacciona. La llibreria Auca liquida el seu temps oferint lletres en paper vell i tanca. Les paraetes del Mercat Central van caiguent preses per la turistificació del centre de la ciutat. A l'aparell de música Yamaha E810 li se seca alguna resistència i no es posa en marxa, o alguna goma i no obri la portella del reproductor de discs compactes. La tauleta Fire 8 HD —que tampoc és tan vella— ha decidit que no encén la pantalla. L'Onyx Boox Note 10.3, més jove encara, fa anys que no rep actualitzacions i ara també decidix penjar-se a la mínima —va anar bé un temps, els dos primers anys, però ha durat poc; no em tornaran a enganxar els d'Onyx.
Això sí, la llibreria tanca, però els llibres de paper continuen ben vius.
El més fotut de tot és pensar que un llibre que va sortir fa un any ja és massa vell per parlar-ne.
Bel Zaballa i Madrid, «La colònia i la revifalla d'una llengua moribunda», Vilaweb, 09.12.2025. 🔗
És possible que el circuit acadèmic siga millor, espere que l'interés per la matèria de la pròpia disciplina deu fer que la connexió entre els espais científics i inteŀlectuals valencià i català mostre més agilitat en el flux recíproc de les idees i els treballs que el que s'intuïx mirant la disponibilitat de llibres rellevants d'autors valencians que he observat en algunes llibreries de Catalunya, directament en els seus webs o a través del web Todostuslibros. Per exemple, davant d'alguna absència clamorosa, he hagut de suggerir a la llibreria Ona de Barcelona que feren per oferir alguns llibres.
Ací estem més o menys connectats amb l'espai cultural i mediàtic de Catalunya a través de la xarxa, però diria que això només genera un pòsit que reforça el valencià en alguns àmbits, com ara en el musical. La resta d'àmbits patix prou l'estretor i l'embús gens democràtic que entrebanca el pas pel corredor mediterrani, sobretot quan es tracta del corrent que hauria de circular cap al nord, allà on... Bé, això era poesia i també mos va arribar.
Passem per Abacus a Valéncia —documente l'ús escrit del topònim amb la grafia que li correspon per aquells que necessiten vore-ho escrit per a creure-s'ho; afigc que Dénia és Dénia, per als que encà no s'ho creuen— i note que, per algun motiu, hem de considerar saludable la incoherència entre la megafonia en català oriental i la poca oferta de còmics en valencià. Tinc sort i encara me n'enduc dos per als regals que faig per Nadal. Haurem de visitar Arribada o Fan Set —fa anys que ja l'Fnac mos va abandonar.
Per aprofitar el temps, hem anat abans de dinar, aixina que després mos se passa la vesprà volant pegant la becaeta. Coses que passen.
Després de la mamografia, més encara en el cas de les mamelles denses, convé fer com a prova complementària una ecografia. Espanta que et telefonen administrativament per a comunicar-te la cita sense cap més explicació de la causa. Damunt, esta setmana és una d'eixes en què, com diuen, ¿vols caldo? Dos tasses. Entre la prepotència insultant d'uns, les obsessions sulfuroses d'atres i l'estrés acumulat per un clima laboral insalubre, només faltava la tocà inesperà de l'hospital per a reblar el clau i malmetre un poc més els ànims.
Passem per Abacus i carreguem uns quants llibres, a vore si una riuà de lletra pot entintar les idees i que tot siga com un relat que podrem somiar.
L'edat va modificant-mos la forma d'apreciar l'extensió del temps passat. M'adone que, al cap dels anys, trac un llibre de l'estant i l'òbric: veig que els vaig fitxar l'any 2005, una xifra que ara em sembla més o menys com si dora despús-ahir. Compromit, emparedat i casi immòbil —a voltes hi ha hagut mudança—, està nou. Però són vint anys alçat a l'estant, vint anys quan anem passant per davant i mirant-li de tant en tant el llom, torcant-li un poc la pols del replà de paper blanc que baveja entre les cobertes. Vins anys i s'obri com el primer dia, «funciona». És una lectura que s'ha de posar el dia, però també és una lectura que, feta ara, em posa al dia, al cap dels anys.
Pel que siga que em passe als dits —les humors i malhumors que patim i emetem—, n'hi han unes quantes lletres que van perdent el color negre inicial amb què apareixen pintaes en el meu teclat blanc Cherry KC 1000. El teclat té ja deu anys d'ús diari en horari d'oficina. A banda d'un poc de runa a la banda de baix de les tecles, he notat hui que les tecles més desgastaes són «Control», «Xift», «Windows» esquerra, «Alt», els cursos de l'esquerra i de cap avall i les lletres L, A, N, M, I, O, B, T, E, P i «Punt i coma», per orde de descoloriment.
L'estat de degradació encara no és tan preocupant com el del l'anterior teclat, un Labtec White Keyboard Plus, que va arribar a tindre tecles que quasi me s'havien fos. Em sembla recordar que era la lletra L. Este està aguantant molt més, i això que en principi em semblava que seria molt més fluix —me'l van comprar remugant per una d'eixes tantes tòpiques crisis que constituïxen el capitalisme.
Ara veig que les lletres fan Lanmiobtep, que pareix el nom d'un faraó egipci. Hui he acabat L'assassí del Tirant de Jordi Fernando Aloy, que en una explicació al final del llibre nomena Mika Waltari, que va escriure Sinuhe, egyptiläinen (1945). No sé esta, però la de Fernando està ben escrita i té passatges interessants, que podrien haver dut la narració amb més consistència cap a la intensitat i reflexió literària, però que en general s'ha desviat cap a la trama policíaca i d'aventures resoltes un poc a colp de James Bond. M'ha fet recordar alguna noveŀla de quan era jovenet als anys noranta del segle passat, amb tocs d'eixos de gastronomia i historiografia turística que informen i fan enrogir tot alhora.
Bé, ho deixe ací per no descolorir més el teclat i les meues capacitats com a crític literari.
Continue fussant en la conversió del codi html en pdf. El recurs d'un web conversor està bé, però estic mirant que també hi ha l'opció d'utilitzar les plantilles css dels documents que em descarregue, crear un document html enllaçat a eixa plantilla que vaig modificant per a que s'ajuste al que pretenc, i finalment, quan té l'aspecte que em va bé, fer una impressió en format pdf de la pàgina.
He mirant d'aprofundir un poc —la plantilla pot fer que els talls de pàgina tinguen un punt predeterminat, que les notes vagen al marge a la vora del text...— perquè hi ha webs que mostren un aspecte agradable en el navegador, però que donen un mal resultat com a document pdf. I aixina faig hores davant la pantalla. Sort que ara estic amb el totxo integral de L'arab du futur de Riad Sattouf, 🔗 que em permet desentendre'm de la lletra electrònica i em porta un poc a una infància més artesana, a poc a poc elèctrica, amb alguns ressons vitals, polítics i ideològics que m'abstrauen alhora que em constaten.
En els seus diaris, el cantant Raimon comenta de tant en tant una preocupació política: la «divisió internacional del treball». Com que no és un concepte que associe a la política actual, en un primer moment l'atribuïxc als anys huitanta del segle passat. De totes formes, pegue una mirà en la xarxa i veig que el concepte és vigent i que se'n parla en els llibres de sociologia i d'economia, encara que no aparega en la premsa de cada dia actualment.
Això sí, aquells anys huitanta que recorde, llegint-los versionats en els diaris de Raimon, són la meua prehistòria particular, el temps en què es congriaven molts dels elements del present. Cap novetat, perquè sempre estem fent versions de la mateixa història. Diu Raimon que va actuar a la Vall. Jo no vaig anar aquell recital —que ell va qualificar com a desastrós—, però tinc gravat en el record des d'aquella nit del 1985 que els vaig vore a Annalisa i ad ell passant pel meu costat per l'avinguda de les Germanies —«la Carretera»—, prop del cine Capitolio. Un poc com una aparició, el «personatge» existia com a persona fora dels discs i es passejava ben abrigat per la foscor d'aquella vorera. I jo no en sabia res de la divisió internacional del treball. 🔗
Ja tinc els còmics de Nadal. N'he de regalar uns quants. La faena de triar-los ja està feta i ha segut més senzilla que mai, perquè enguany, estranyament, Abacus en tenia més en valencià del que és habitual des de fa uns anys —en castellà n'hi han molts més, és clar, que no patixquen els monolingüistes espanyolistes—. Abundància ocasional. Per tant, enguany, si passe per atres llibreries —L'Arribada, Fan Set...—, serà amb calma, sense l'estrés d'estar pensant si l'interés del tema té relació amb l'edat dels destinataris.
En fi, la faena que queda serà decidir el repartiment. Que tots els anys fora aixina.
Comence
Al sandemà de la guerra, ningú o quasi ningú en Alemanya demanava per saber què hauria passat si la majoria no haguera anat amb el corrent, sinó contra una política que havia mostrat ben prompte la seua intenció de patejar la dignitat humana com si xafàrem una panderola.Géraldine Schwartz, Les amnésiques.
Les dictadures, les autocràcies, l'autoritarisme, els règims totalitaris, són els corrents. La democràcia és una barca que hem de guiar amb el timó del vot. Si el deixem anar amb el corrent, «ahí tens els ous, Joana», diríem. Més de dos-cents morts mentres negligien les seues obligacions: ¿per què no hauria de dimitir Carlos Mazón Guixot?
Senc que una politòloga valenciana —no recorde ara si era en el programa La Selva del Grasset— recomana la lectura del llibre Cultural Backlash de Pippa Norris. El llibre, per ara, només està en anglés, però trobe una sinopsi 🔗 que em permet fer-me una idea d'alguna cosa interessant, com ara unes pinzellaes sobre què són el populisme i l'autoritarisme (versió meua):
El populisme es definix com un estil de discurs que exposa principis superficials sobre qui ha de governar i afirma que el poder legítim depén del «poble», no de les elits. Per contra, no exposa quins són els principis més profunds relacionats amb què cal fer, quines polítiques s'han de seguir, quines decisions s'han de prendre.
Els valors autoritaris es centren en la prioritat absoluta de la seguretat per a protegir la tribu de les amenaces de fora, l'adhesió a les normes de grup convencionals i l'obediència lleial als líders tribals.
Li pegarem moltes voltes al tema, perquè el coneixem de tota la vida, començant pels dinars de Nadal de les famílies nombroses, on és fàcil trobar i interactuar amb tots els colors ideològics. Llàstima que després mos s'oblida que les societats són extensions de la família i que convindria aplicar algunes de les tècniques que fem servir en els dinars per a conviure, organitzar-mos i no barallarar-mos tant... Bé, no sempre l'encertem i hi ha reunions familiars que acaben en una picà de fesols.
La sinopsi proposa un enllaç 🔗 per a conéixer el medi ambient polític europeu des d'estes coordenaes. La descripció (amb dades anteriors al 2014) facilita revisar les nostres malíccies polítiques:
Han passat uns anyets, i la banda «Auth» ('autoritària') s'ha unflat un poc, com eixes bambolles que algun dia sumaran.
